Li he posat formatge fresc. En condicions normals se l’empassaria sense ni tan sols mastegar-lo… però en prou feines l’ha tocat. L’ha ensumat una mica i ha tornat al seu llit, on reposa tranquil. És com si estigués esperant. Ha perdut cinc quilos en poc temps i alguna cosa no funciona bé en el seu organisme. Sembla que és el ronyó. La seva mirada ha canviat. I la seva olor. S’està morint.

Diu el veterinari, l’amic veterinari, que no està patint. He entès que és com si estigués desvariejant, com si ja no fos conscient. En menys de 48 hores l’adormirem i el sacrificarem. Té 16 anys. Demà ho explicaré a les meves filles. Així es podran acomiadar del Treski i, de pas, s’aniran familiaritzant amb la mort. Sé que fliparan igual que jo estic flipant des que el veterinari, l’amic veterinari, m’ha dit que el Treski “ja no millorarà fem el que fem”.

El vam recollir d’una gossera l’any 2003 a Carcassona. Hi vaig anar amb la meva parella a visitar castells i vam tornar amb un cadell de dos mesos. A la gossera, estaven saturats i deien que havien de sacrificar gossos i gats. Quan la meva parella i jo vam veure aquella bola de pèl que no parava de fer petons vam sentir un impuls i a la merda els castells, els càtars i la tapisseria del cotxe que ma mare m’havia deixat per anar d’excursió! Vam fer exactament el que tothom diu que no s’ha de fer: assumir la responsabilitat que comporta tenir un gos sense haver-ho meditat prou. Després de 16 anys, però, tinc clar que ha valgut la pena. Vam fer bé.

De tant en tant s’aixeca i torna a olorar el formatge. Però no hi ha manera.

Se’m fa estrany exposar els sentiments per un gos. Ara mateix, a les nostres ciutats hi ha nens completament desemparats. Als nostres mars hi ha gent morint contínuament i jo ploro per un gos. Però és que no és un gos. És el MEU gos. Aquest possessiu es queda curt. També tinc la meva família, però són (o seran) persones autònomes amb la capacitat de ser independents. El Treski no. El Treski és MEU i no coneix un altre amo. De fet tenim un altre gos, el Mandeli, però no és el mateix. El Treski ha estat el meu primer gos i s’ha fet estimar com cap altre gos, creieu-me. No coneix cap escletxa a la paraula fidelitat. És només un gos, ja ho sé. Però mai cap ésser viu portarà tan lluny el concepte de la fidelitat. Hagués donat la vida per mi si hagués estat necessari… A veure, per ser honest, he de reconèixer que l’únic cop que em va haver de protegir, quan un home de matinada es va colar a casa per la finestra amb un ganivet a la mà, el Treski va optar per remenar la cua i semblava que el convidés a jugar… Però és evident que si aquell coi de malparit m’hagués posat un mà a sobre, la cosa hauria canviat. Sembla una tonteria, però suposo que hi ha alguna cosa animal,alguna cosa relacionada amb el nostre instint de supervivència que provoca que ens entreguem cegament quan percebem aquesta fidelitat. També ha estat gràcies a ell que, ara fa cinc anys, vaig iniciar aquest projecte, Animalados, per intentar fomentar el benestar animal.

Al final s’ha aixecat el Mandeli, l’altre gos, i s’ha menjat el formatge. Me’n vaig a dormir.

Aquest matí he allargat la dutxa fins a avorrir-me. Tenia por d’anar-lo a despertar. Tenia por de veure’l estirat i dubtar de si dorm o ja ha mort. Però encara és viu. Gira el cap i em mira. No mou ni la cua. “Bon dia Treski, guapo!”. De fet és un miracle que segueixi viu, amb la vida que ha portat. Proveu vosaltres de creuar els deu carrils de l’avinguda Meridiana en vermell dos cops i a veure si ho podeu explicar. Aquell dia el Treski, jove i fort, empaitava una femella en zel que una dona havia portat fins a l’esplanada on uns quants deixàvem els gossos lliures… el primer autobús gairebé se l’emporta per davant. A mi se’m va parar el cor. Em vaig quedar immòbil veient com arriscava la vida per un polvo que, a més, acabaria frustrat… La mare que et va parir Treski.

La nit abans de l’eutanàsia ha menjat un iogurt. No l’ha vomitat. Bé. Les nenes s’han acomiadat d’ell. “Però papa si el veterinari l’ha d’ajudar a morir, no el portis i ja està. Seguirà viu”, m’ha dit la gran. Què li dius al gos quan saps que li queden poques hores de vida? Què li dius quan saps, a més, que seràs tu qui ha pres la decisió i qui el portarà fins a la mort? A mi només se m’ha acudit recordar-li que durant tots aquests anys, li he anat repetint que estaria amb ell fins al final. Que mai l’abandonaria. Que sempre estaríem junts. I que el final ja ha arribat. Que és avui. Avui acaba tot.

Moltes persones han conegut el Treski que ara fa 16 anys vaig adoptar amb la Laia. I també són moltes les que l’han tingut a casa seva fent de cangurs. Només a Roma, ha estat a casa del Neno, el Darío, la Vero, el Fiorenzo, la Paola… A Barcelona els cangurs han estat incomptables: la Montse de la Meridiana, la Laura de les Monges, la Olga, la Gemma, el Guillem, la Carla, el Salva i també el Josep Maria, ai, el Josep Maria, que li donava pernil “del bo”. El Tonyo, que li va ensenyar a fer tombarelles al crit de “croqueta” i tota ‘La Font’… Mon germà, mon pare, l’Encarna, i també ma mare i el Robert al Matarranya, on ha arribat a menjar rap… la Josefina, que el cuidava com un fill… i els meus sogres. També la Júlia, que el va acceptar con un apèndix meu. I finalment la Marié, les nenes i el propi Mandeli, amb qui continuo endavant en aquesta nova fase que ara comença: la vida sense el Treski. L’hem disfrutat i ha estat un plaer. Adéu guapo!

Jordi Mumbrú