Mor una gateta de dos mesos després de patir l’explosió d’un petard a la boca

La gata de dos mesos de vida a la qual van fer explotar un petard a la boca durant la revetlla de Sant Joan del passat dissabte ha mort després de no poder superar el dolor ocasionat per les ferides. Així ho ha comunicat la protectora Amics dels Animals del Segrià, que han intentat salvar la vida del felí al llarg d’aquests tres dies.

Els fets van passar el passat 22 de juny a Lleida quan un home es va trobar a una gateta al carrer agonitzant pel dolor causat per l’explosió d’un petard a la boca. El transeünt va portar a l’animal a una clínica veterinària on van decidir que era necessària una intervenció d’urgència per reconstruir-li la boca, una operació que la persona que havia trobat al gat no podia assumir pel seu alt preu.

Després de la impossibilitat d’afrontar econòmicament l’operació, l’animal va ser traslladat al veterinari de la protectora Amics dels Animals del Segrià on la gata va poder ser operada. El felí, al qual la protectora va batejar com Dulcinea, presentava una ferida molt vistosa a la boca, no podia obrir els ulls i només podia alimentar-se mitjançant sèrum. Tot i els bons resultats de la cirurgia, la gateta va seguir en un estat molt feble i amb constants queixes de dolor, fins que finalment, s’ha confirmat la seva mort als dos mesos de vida.

“Dulcinea ha mort, el seu fràgil cos no ha suportat més temps. Bon viatge petita, gràcies al teu salvador no has mort sola i agonitzant al carrer. Gràcies a tots per l’interès i les donacions. A la petita Dulcinea li van posar un petard a la boca “. Ha comunicat la protectora a la seva pàgina de Facebook després de la mort de l’animal.

L’associació d’animals de Lleida també ha aprofitat la terrible noticia per llançar un missatge respecte a la tradició de tirar petards durant la revetlla de Sant Joan: “El cas de Dulcinea ens esquerda l’ànima, i més sabent que no és el primer animal al qual li fan alguna cosa així. Els petards haurien d’estar prohibits per moltes raons, la principal és que generen víctimes d’accidents per un ús indegut o altres raons totalment evitables. No sabem quin és l’encant que té convertir els nostres pobles i ciutats en simulacres d’una guerra. La pirotècnica és molesta i nociva, si no fos així, Dulcinea no hauria mort “, han conclòs.

Els animalistes de Màlaga denuncien l’ús d’herbicides perillosos per a la salut dels animals

Els animalistes de Màlaga denuncien l’ús d’herbicides prohibits en els escocells d’algunes zones urbanes de la ciutat per tal de matar les males herbes. La concentració d’aquests productes tòxics suposa una autèntica amenaça per a la salut dels animals, així com per a la supervivència de les arrels dels arbres que es troben en aquests escocells.

Des de fa setmanes els animalistes de Màlaga mostren la seva preocupació pel possible ús d’herbicides prohibits a les zones urbanes de la ciutat. L’Ajuntament de Màlaga estaria usant aquest tipus de producte tòxic per acabar amb les males herbes que ocupen el seu espai en els escocells de molts arbres. L’ús d’aquestes substàncies significaria una amenaça real per a la salut dels animals que s’aproximin a la zona.

La suposició s’ha confirmat després d’haver recollit mostres dels escocells i haver-les analitzat posteriorment. Nacho Romera, animalista andalús, i Begoña Medina, regidora de medi ambient del PSOE, han pogut accedir a les proves fetes a un laboratori per confirmar la concentració del 29% d’oxifluoren, un herbicida prohibit pel dany que causa a la salut dels animals i en les arrels dels propis arbres.

Animalados

Nacho Romera ens explica que l’Ajuntament de Màlaga està incomplint l’article 16 del Reglament Orgànic de Ple (ROP) després de la contractació de Conacon per acabar amb les males herbes mitjançant herbicides prohibits. Segons recull el plec de prescripcions tècniques per a la conservació i el manteniment de les zones verdes i arbredes en el seu article 7.4.6.2: “queda expressament prohibit l’ús de formulats químics per al control de males herbes en escocells”.

L’Ajuntament de Màlaga no s’ha pronunciat de manera clara sobre el tema, tot i que sí que ha demanat explicacions a l’empresa responsable dels fets després de rebre la denúncia per part dels animalistes. Des de Conacon, empresa responsable d’acabar amb les males herbes dels arbres, es neguen els fets rotundament.

La part animalista ho té clar i està esperant a que l’Ajuntament prengui cartes en l’assumpte de manera seriosa. La part acusadora considera que té proves concloents, i a més, són conscients de que l’obtenció dels herbicides il·legals queda registrat en els magatzems de les empreses proveïdores.

Les conseqüències d’aquestes negligències repercutirien directament en els animals, posant en risc les seves vides. Qualsevol pelut que s’aproximi a la zona intoxicada per orinar o simplement a ensumar podria posar en risc la seva vida. Nacho Romera, com animalista i ecologista, opina que: “Aquest tipus d’actuacions han de ser perseguides per tots els que estimem els animals i veiem que aquest tipus d’accions posen en risc la seva salut”.

Els veïns de Les Corts reclamen una àrea d’esbarjo digna per als gossos de Can Bacardí

Els usuaris de l’àrea d’esbarjo per a gossos de Can Bacardí porten des del passat mes d’octubre exigint a l’Ajuntament de Les Corts la millora d’aquest espai caní. Un espai molt deteriorat i en unes condicions lamentables que suposen un clar perill per als animals i les persones.

Els veïns del parc van crear la Plataforma de Gossos Bacardí per impulsar concentracions i actes en els que posaven en coneixement del districte les greus deficiències de les àrees d’esbarjo per a gossos de Barcelona, ​​i en particular, de la situada al barri de les Corts.

L’àrea d’esbarjo Can Bacardí compta amb només 700 m2, una superfície insuficient en relació al nombre d’usuaris i animals que van diàriament a l’espai. Segons assegura la Plataforma de Gossos Bacardí, el disseny, la construcció, el manteniment i la remodelació de la zona s’ha produït sense tenir en compte les indicacions d’un professional de l’educació canina. Per tant, es tracta d’un lloc que no cobreix les necessitats bàsiques dels gossos i que a més suposa un perill per als usuaris.

Entre els principals problemes de la construcció i el manteniment de l’àrea, la Plataforma d’usuaris de les Corts descriu: forats de grandària considerable a la sorra, tanques amb una alçada insuficient, jocs d’agilitat perillosos per als animals pel seu material, la rampa de l’entrada té molta pendent i és relliscosa, hi ha manca d’espai per a la convivència i la socialització dels peluts, la sorra està en mal estat i provoca ferides en els coixinets de les potes dels gossos… entre d’altres problemes que afecten de manera directa al benestar dels animals i de les persones.

El passat 8 de maig de 2018, el conseller d’Esquerra Republicana de Catalunya va exposar en el ple de l’Ajuntament del districte tota la problemàtica corresponent a l’àrea d’esbarjo per a gossos de Can Bacardí, aconseguint així la reforma del pipicà en dues parts en el temps.

Després d’arribar a aquest acord es produeix una llei del silenci i desaparició per part de l’Ajuntament pel que fa a les millores de l’àrea d’esbarjo per a gossos de Les Corts. El 9 d’octubre de 2018 es pregunta per les reformes de l’espai caní en el ple celebrat a l’Ajuntament i no hi ha una resposta clara sobre la data i la reforma de l’espai.

Amb el pas dels mesos els usuaris de Can Bacardí han vist com no s’ha produït cap moviment pel que fa a les millores promeses pel consistori, mentre els veïns de les Corts veuen com en altres districtes de Barcelona, ​​com al Parc de la Guineueta, s’ha actuat d’ofici per reparar els errors en la construcció de l’àrea canina. El districte va posar de termini màxim per a les millorar abril de 2019, ara sembla que s’allargarà al mes d’agost, però des de la plataforma ciutadana s’està lluitant perquè es produeixin el més aviat possible.

Tot i la manca de transparència i atenció, la Plataforma de Gossos Bacardí no es rendirà davant aquesta situació i seguiran amb les reivindicacions que calguin. Per ara a través de change.org han organitzat una recollida de signatures per aconseguir la necessària millora dels espais canins de Barcelona, ​​i en concret, del de Can Bacardí.

Adéu Treski

Li he posat formatge fresc. En condicions normals se l’empassaria sense ni tan sols mastegar-lo… però en prou feines l’ha tocat. L’ha ensumat una mica i ha tornat al seu llit, on reposa tranquil. És com si estigués esperant. Ha perdut cinc quilos en poc temps i alguna cosa no funciona bé en el seu organisme. Sembla que és el ronyó. La seva mirada ha canviat. I la seva olor. S’està morint.

Diu el veterinari, l’amic veterinari, que no està patint. He entès que és com si estigués desvariejant, com si ja no fos conscient. En menys de 48 hores l’adormirem i el sacrificarem. Té 16 anys. Demà ho explicaré a les meves filles. Així es podran acomiadar del Treski i, de pas, s’aniran familiaritzant amb la mort. Sé que fliparan igual que jo estic flipant des que el veterinari, l’amic veterinari, m’ha dit que el Treski “ja no millorarà fem el que fem”.

El vam recollir d’una gossera l’any 2003 a Carcassona. Hi vaig anar amb la meva parella a visitar castells i vam tornar amb un cadell de dos mesos. A la gossera, estaven saturats i deien que havien de sacrificar gossos i gats. Quan la meva parella i jo vam veure aquella bola de pèl que no parava de fer petons vam sentir un impuls i a la merda els castells, els càtars i la tapisseria del cotxe que ma mare m’havia deixat per anar d’excursió! Vam fer exactament el que tothom diu que no s’ha de fer: assumir la responsabilitat que comporta tenir un gos sense haver-ho meditat prou. Després de 16 anys, però, tinc clar que ha valgut la pena. Vam fer bé.

De tant en tant s’aixeca i torna a olorar el formatge. Però no hi ha manera.

Se’m fa estrany exposar els sentiments per un gos. Ara mateix, a les nostres ciutats hi ha nens completament desemparats. Als nostres mars hi ha gent morint contínuament i jo ploro per un gos. Però és que no és un gos. És el MEU gos. Aquest possessiu es queda curt. També tinc la meva família, però són (o seran) persones autònomes amb la capacitat de ser independents. El Treski no. El Treski és MEU i no coneix un altre amo. De fet tenim un altre gos, el Mandeli, però no és el mateix. El Treski ha estat el meu primer gos i s’ha fet estimar com cap altre gos, creieu-me. No coneix cap escletxa a la paraula fidelitat. És només un gos, ja ho sé. Però mai cap ésser viu portarà tan lluny el concepte de la fidelitat. Hagués donat la vida per mi si hagués estat necessari… A veure, per ser honest, he de reconèixer que l’únic cop que em va haver de protegir, quan un home de matinada es va colar a casa per la finestra amb un ganivet a la mà, el Treski va optar per remenar la cua i semblava que el convidés a jugar… Però és evident que si aquell coi de malparit m’hagués posat un mà a sobre, la cosa hauria canviat. Sembla una tonteria, però suposo que hi ha alguna cosa animal,alguna cosa relacionada amb el nostre instint de supervivència que provoca que ens entreguem cegament quan percebem aquesta fidelitat. També ha estat gràcies a ell que, ara fa cinc anys, vaig iniciar aquest projecte, Animalados, per intentar fomentar el benestar animal.

Al final s’ha aixecat el Mandeli, l’altre gos, i s’ha menjat el formatge. Me’n vaig a dormir.

Aquest matí he allargat la dutxa fins a avorrir-me. Tenia por d’anar-lo a despertar. Tenia por de veure’l estirat i dubtar de si dorm o ja ha mort. Però encara és viu. Gira el cap i em mira. No mou ni la cua. “Bon dia Treski, guapo!”. De fet és un miracle que segueixi viu, amb la vida que ha portat. Proveu vosaltres de creuar els deu carrils de l’avinguda Meridiana en vermell dos cops i a veure si ho podeu explicar. Aquell dia el Treski, jove i fort, empaitava una femella en zel que una dona havia portat fins a l’esplanada on uns quants deixàvem els gossos lliures… el primer autobús gairebé se l’emporta per davant. A mi se’m va parar el cor. Em vaig quedar immòbil veient com arriscava la vida per un polvo que, a més, acabaria frustrat… La mare que et va parir Treski.

La nit abans de l’eutanàsia ha menjat un iogurt. No l’ha vomitat. Bé. Les nenes s’han acomiadat d’ell. “Però papa si el veterinari l’ha d’ajudar a morir, no el portis i ja està. Seguirà viu”, m’ha dit la gran. Què li dius al gos quan saps que li queden poques hores de vida? Què li dius quan saps, a més, que seràs tu qui ha pres la decisió i qui el portarà fins a la mort? A mi només se m’ha acudit recordar-li que durant tots aquests anys, li he anat repetint que estaria amb ell fins al final. Que mai l’abandonaria. Que sempre estaríem junts. I que el final ja ha arribat. Que és avui. Avui acaba tot.

Moltes persones han conegut el Treski que ara fa 16 anys vaig adoptar amb la Laia. I també són moltes les que l’han tingut a casa seva fent de cangurs. Només a Roma, ha estat a casa del Neno, el Darío, la Vero, el Fiorenzo, la Paola… A Barcelona els cangurs han estat incomptables: la Montse de la Meridiana, la Laura de les Monges, la Olga, la Gemma, el Guillem, la Carla, el Salva i també el Josep Maria, ai, el Josep Maria, que li donava pernil “del bo”. El Tonyo, que li va ensenyar a fer tombarelles al crit de “croqueta” i tota ‘La Font’… Mon germà, mon pare, l’Encarna, i també ma mare i el Robert al Matarranya, on ha arribat a menjar rap… la Josefina, que el cuidava com un fill… i els meus sogres. També la Júlia, que el va acceptar con un apèndix meu. I finalment la Marié, les nenes i el propi Mandeli, amb qui continuo endavant en aquesta nova fase que ara comença: la vida sense el Treski. L’hem disfrutat i ha estat un plaer. Adéu guapo!

Jordi Mumbrú

El centre d’animals l’Última Llar, denunciat per maltractament animal

El fiscal ha presentat una denúncia al jutjat de Reus acusant a l’empresa l’Última Llar d’irregularitats amb el registre d’entrades i sortides dels animals del centre. Els animalistes fa temps que acusen el centre de sacrificar gossos i gats de manera injustificada

Des de fa ja diversos anys són moltes les persones que han denunciat les irregularitats existents en el treball de l’Última Llar, una empresa dedicada a diferents serveis dels animals de companyia ubicada a la població de Riudoms, a Tarragona.

L’any 2012 un grup de voluntàries del centre ja van denunciar les males formes de treball per part d’Última Llar. Entre les denunciants es trobava Anna Carbonell, directora de l’ONG animalista Nova Eucària i una de les cares visibles de la part delatora. La solució immediata per part de l’empresa davant aquestes acusacions va ser la d’acabar amb la plantilla de voluntariat i continuar la seva tasca únicament amb els treballadors propis.

No obstant això, després de molts anys de lluita, les denúncies d’Anna Carbonell i de la resta de voluntàries han aconseguit el seu objectiu i un jutjat de Reus ha obert diligències prèvies arran de les contínues denúncies presentades contra l’Última Llar.

En l’acusació, la directora de Nova Eucària assegura que el registre d’entrades, sortides i defuncions que té l’empresa d’animals no es correspon amb la realitat. “No existeix un registre oficial d’entrades i sortides, no hi ha fitxes dels animals ni documents que recullin les dades de manera actualitzada”, explica Anna Carbonell.

Després d’haver treballat a les instal·lacions com a voluntària, Carbonell no dubta a definir el centre com “un espai d’extermini de gossos i gats perduts i abandonats a Tarragona”. També denuncia que els animals es troben en una situació de salut molt precària: “Quan visitaves el centre podies veure a molts animals en un estat de salut lamentable que no rebien cap tipus d’atenció sanitària, curiosament aquests animals després desapareixien sense que hi hagués un registre oficial de la seva defunció “.

La part denunciant també assegura que “Existeixen grans discrepàncies entre el nombre d’exemplars vius pels que cobra l’entitat i els que realment hi ha”, a més: “Segons les entrades, hauria d’haver uns 1.800 animals i sol haver-hi uns 250″ .

A més de les irregularitats esmentades, els antics voluntaris també acusen a l’Última Llar de no complir amb una periodicitat adequada de les visites veterinàries, així com de sacrificar una gran quantitat d’animals de manera innecessària. “Molts dels gossos vistos a les instal·lacions de Riudoms desapareixien al dia següent com per art de màgia”, confessa la part acusadora.

Mònica Pàmies, forma part de la comissió animalista de la CUP de Reus i, a més, ha visitat el centre en diverses ocasions. Com Carbonell, denuncia que les males pràctiques del centre no son cap novetat: “Des de fa molts anys som conscients de la situació existent a Última Llar. El problema principal és la manca de transparència per part de l’ajuntament, del regidor d’ecologia i de la pròpia empresa. L’opacitat en el treball d’aquest lloc és molt significativa i delatadora “.

Des de l’Última Llar es neguen els fets dels quals se’ls acusa, de fet, van presentar una querella contra Anna Carbonell per injúries. D’altra banda, des d’Animalados ens hem posat en contacte amb l’Ajuntament de Reus, un dels consistoris que ha contractat l’empresa. L’Ajuntament reconeix que ha rebut queixes sobre la gestió de l’empresa però ha rebutjar parlar sobre el tema.

El següent pas és que la jutge d’instrucció arxivi o passi el cas a judici. Amb la intervenció actual de la fiscalia i amb les proves presentades per part de la part denunciant, tot apunta que el judici finalment se celebrarà.

La trista realitat és que la situació actual que es viu al centre d’animals de l’Última Llar és un dels tants casos que es denuncien sovint a Catalunya per part de diferents voluntaris. Es coneixen altres centres d’acollida d’animals per donar en adopció on els gossos i gats també es troben en una situació molt precària, fins i tot sense veure la llum del sol i tancats en gàbies. Sens dubte es tracta d’un dels temes més obsolets dins de l’agenda política, una situació que requereix una regulació i una solució immediata.

Publicació Tarragona Digital 2015