Entrades

Maten a trets 34 daines des d’un vehicle al Pallars Sobirà

Trenta-quatre daines van perdre la vida entre la matinada del 25 i del 26 de febrer entre els municipis d’Esterri d’Àneu i Llavorsí, a la comarca del Pallars Sobirà.

Segons han informat els Agents Rurals, els animals van ser víctimes d’un tiroteig que es va produir des d’un cotxe a un costat i a l’altre de la carretera. Abans dels trets, els responsables dels fets podrien haver enlluernat les daines amb un focus des de l’interior del vehicle.

Xavier Farré, major de Fauna dels Agents Rurals, en declaracions per a TV3 ha explicat que es tracta d’un “episodi macabre” on “no s’han respectat les normes de caça i ni les zones de seguretat. S’ha disparat des de vies de comunicació, s’ha disparat des de proximitat de nuclis urbans i cases aïllades, hi ha hagut alguns trets que han batut aquestes zones. Això comporta un perill molt greu de cara a qualsevol vianant”.

Després de les primeres investigacions, tot indica que la mort de les daines correspon a un acte vandàlic. Els Agents Rurals han explicat que, si es tractés d’un episodi de caça, els responsables dels fets s’haguessin emportat la carn de l’animal, o alguna part del cos com a trofeu. Per tant, tot apunta a que es tracta d’una bretolada d’oci nocturn.

El cas ha estat portat als jutjats de Tremp, on ja s’han obert diligències per trobar el culpable o els culpables dels fets, els quals podrien enfrontar-se a dures sancions econòmiques i fins i tot a penes de presó.

Els Agents Rurals demanen la col·laboració ciutadana per trobar a les persones que van matar les trenta-quatre daines de manera completament salvatge i indiscriminada. Per a qualsevol informació o incidència el número de contacte és el 112.

PIREA: Animals protegits

 

Aquest passat dissabte, gràcies al projecte Pirea, vam poder escoltar de primera mà a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya las reflexions i recomanacions d’Agents Rurals, Bombers i veterinaris del cos d’Emergències d’aquest mateix servei sobre com actuar en casos d’emergència.

Pirea és una iniciativa de tres entitats ADE (Associació en defensa dels Èquids), APDA (Associació de Policies en Defensa dels Animals) i FAADA (Fundació Assessorament Ajuda Animals) per millorar la resposta en les emergències que afecten a instal·lacions amb animals. Protectores, refugis, gosseres i granges són molt difícils d’evacuar.

L’objectiu de Pirea és comptar amb els recursos materials, intel·lectuals i de coordinació per respondre eficaçment a emergències, un cos de resposta integrat per salvar vides. Oferir col·laboració per a una correcta i exitosa evacuació de refugis, protectores i explotacions.

Hi ha nombroses mesures preventives que permeten fer defensable l’espai que alberga a desenes, centenars i de vegades milers d’animals. Mantenir els voltants del refugi el més nets possible, evitar l’acumulació de materials inflamables, tenir ruixadors, un punt d’emmagatzematge d’aigua, una bomba que funcioni amb benzina, evitar els ornaments inflamables, prioritzar les plantes frondoses que aturin el foc en lloc d’alimentar-lo…

Mantenir la calma, buscar informació per vies oficials i evitar obstruir l’accés als professionals o prendre iniciatives que augmentin el risc són mesures clau alhora d’actuar correctament davant d’una situació d’emergència. La mandra o la manca de previsió en són els enemics.

 “Assumir que un foc pot arribar als 70 km/h, que pot destruir milers d’hectàrees en molt poques hores, que és fàcil assolir els 1000 graus celsius i que els bombers no poden arribar a tot arreu són elements a tenir molt en compte per comprendre la importància de la prevenció” ens explica Juan José Espasa, Cap de Bombers de Sant Celoni. “Els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern” aquesta aparent paradoxa resumeix molt bé l’exigència de prevenir les emergències que sorgeixen any rere any amb la calor.

La ciència que estudia la propagació d’incendis ens porta a pensar menys en l’evacuació i més en el confinament i defensa enfront del foc. Es donen casos en els que els danys més greus es produeixen en intentar fugir sense la informació, l’organització i els recursos adequats. “Les grans catàstrofes que han implicat moltes morts d’animals s’han donat en granges avícoles i acumulacions d’animals en l’exterior com els ramats d’ovelles”. Ens diu Espasa. “La temporització i la programació són les claus perquè l’evacuació sigui tal i no sigui un desplaçament o fugida i per tant una situació de major risc”.

La pròpia seguretat és fonamental i el descontrol es redueix substancialment. “Els animals ens prenen com a referent per això si fem simulacres en els quals es creen hàbits de reclusió per protegir-se tenim molt de guanyat enfront les contingències” diu Encarna Cases.

Article d’Emma Infante

Els guardians de la natura

“Què en sabem, de la vida a la terra? Quantes espècies coneixem, una desena part, potser una centèsima? Què en sabem, dels vincles que les uneixen? La Terra és un miracle. La vida segueix sent un misteri.” Yann Arthus Bertrand (cita extreta del llibre de Jordi Pigem Intel·ligència Vital)

 

Article de Sílvia Esteve

En el seu desè aniversari volem reivindicar aquest preciós manga de Jiro Taniguchi, La Muntanya Màgica (2007). L’autor de L’almanac del meu pare, Els guardians del Louvre i Barri Llunyà, entre d’altres, és, sens dubte, un dels grans artistes del nostre temps. Les seves obres intimistes ens situen normalment en els escenaris del passat de l’autor. Reflexionen sobre el pas del temps, els vincles familiars, la llar, la infància … pivoten sobre la nostàlgia, una paraula que justament no existeix en japonès en la seva accepció de record trist, de fet ells utilitzen el terme anglès nostalgic. La nostàlgia purament japonesa és una nostàlgia feliç ( “natsukashii”), com la que trobarem a La Muntanya Màgica.

Un senzill argument sostindrà una intensa història d’amor i lluita, un viatge iniciàtic de dos germans, el viatge de la infància a l’adolescència, guiats per la natura i els esperits de la muntanya. Kenichi i Sakiko són els nostres protagonistes: orfes de pare, ara veuen com cau malalta també la seva mare. La seva aventura començarà quan, en acabar les classes a l’estiu, Kenichi, en una de les seves excursions al museu del poble descobreix una salamandra gegant captiva en un aquari. La salamandra li demanarà a Kenichi que l’alliberi, doncs els humans la van capturar fa molts anys i si no torna amb la seva mare, la deessa de la muntanya, moltes desgràcies succeiran. Estupefacte davant la comunicació amb l’amfibi, Kenichi acceptarà la proposició: en mostra d’agraïment, la salamandra li promet que ajudarà a curar a la seva mare si la porta fins a la seva llar.

Kenichi i la seva germana portaran a la gran salamandra a la cova secreta de la muntanya i la retornaran al seu riu. La gran deessa de la muntanya, hokora-sama, tornarà la salut a la mare dels nens i permetrà el retrobament amb l’esperit del seu pare. La muntanya recobrarà llavors tota la seva força i vigor, perdudes durant l’absència de la petita salamandra, així com ho faran els nens amb la tornada de la seva mare.

Història senzilla, missatge immens. Aquest petit conte ens transmet un missatge molt potent: no som els amos de la terra i no coneixem tots els seus misteris. Som un habitant més. No podem saquejar la natura, capturar els seus animals, talar els seus arbres, enverinar els seus rius. No ens pertany. Nosaltres pertanyem a ella. Només si trobem l’equilibri, si sabem el lloc que ens correspon, aconseguirem viure en comunió amb ella.

Connectats, el viu i el mort, l’esperit i la matèria. Interconnectades les espècies. Fluint eternament com el riu intern de la muntanya. Units pel gran sentiment de l’amor. Kenichi i Sakiko superaran les seves pors i prejudicis, confiaran en la veu de la salamandra. Posseïdors encara de la màgia de la infància podran comunicar-se amb els animals, sentir les vibracions de la muntanya i ser un amb ella.

Taniguchi retrocedeix en el temps no només per retrobar-se amb els records de la seva infància, sinó també amb les possibilitats que aquesta li brindava. Nostàlgic d’aquesta relació de tu a tu, amb ella, la muntanya, amb la seva còmplice, la natura.

Torna d’adult, a la seva terra, al seu poble. I si bé ara ja no pot comunicar-se com ho feia abans, sí que sap quin és el lloc que li pertoca a l’home. El de guardià i garant de la protecció del seu bosc, del seu entorn, del seu planeta. Aquella naturalesa mare, que va salvar a la seva.

Amb l’article d’avui pretenc retre homenatge a tots els que la protegeixen i lluiten per ella. Fins i tot donant la seva vida. Homes i dones valentes, que s’enfronten amb poquíssims mitjans a piròmans, caçadors, maltractadors … que eduquen i consciencien. Persones que coneixen les nostres muntanyes i els seus secrets, el seu fred i la seva calor, els seus rius i els seus arbres, els seus animals. A tots ells gràcies per seguir parlant amb la naturalesa i protegint-la d'”els dolents”.