Arxiu d'etiquetes per: animals

On viuen els amics

 

“Quan jo tenia sis anys vaig veure una vegada una làmina magnífica en un llibre sobre el Bosc Verge que es deia” Històries viscudes “. Representava una serp boa que s’empassava a una fera. (…) Vaig reflexionar molt llavors sobre les aventures de la selva i, al meu torn, vaig aconseguir fer amb un llapis de color el meu primer dibuix. (…) vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van contestar: “Per què ha de por un barret? “el meu dibuix no representava un barret. Representava una serp boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa a fi que les persones grans poguessin comprendre. Sempre necessiten explicacions. (…) les persones grans em van aconsellar que deixés de banda els dibuixos de serps boes obertes o tancades i que m’interessés una mica més en la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. (…) Les persones grans mai comprenen res per si soles , i és esgotador per als nens haver de donar-los sempre i sempre explicacions. ” Inici de l’obra El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

 

Per sort per a molts, Roger Olmos va seguir dibuixant boes dins d’elefants, i el que és més important va seguir veient en aquesta representació del barret a la boa que es va menjar a l’elefant.

“Aquest és un llibre que els nens han de llegir als pares” ens diu l’autor al final de l’obra. Tristament molts adults necessiten un intèrpret per aconseguir traduir l’empatia, la innocència, l’amistat.

La protagonista de la nostra història rep com a regal de la seva mare un llibre d’il·lustracions, un “conte”. La mare el compra, però la nena ho viu, ho entén. Una tragèdia plana sobre nosaltres quan passem de ser aventurers, somiadors, nens a consumidors, realistes, adults. La tragèdia de fer-nos grans.

La pèrdua de la infància (un tresor del que per desgràcia no tots els nens poden gaudir) no deixa de ser una mort. L’adolescència es converteix així en un dol estrany per aquell nen o nena que un dia vam ser. En Roger ens ho transmet pintant de gris i negre el món dels adults i a ple color el món de la nena.

En el món dels colors, dels contes, dels somnis, érem afortunats de tenir uns amics amb qui, encara que no fossin de la nostra mateixa espècie, res impedia que hi parléssim, juguéssim i ens els estiméssim amb tot el nostre cor. L’idioma universal de l’empatia elimina qualsevol frontera.

La nostra protagonista viatja, gràcies al llibre, a un món ple d’animals i éssers fantàstics. Es posa el seu vestit de conill rosa i corre amb una única sabatilla pels camps de la imaginació.

Vaques, porcs, ocells, peixos … Juguen al seu costat.

Interrompuda per la seva mare, que la crida per sopar, la nena torna al món real. On ha de calçar de nou les dues sabatilles. El sòl real sol estar més fred.

Graó a graó. De les golfes, on viuen els seus amics, a la cuina. I el sopar al plat.

La mare veu el “menjar”: ja no veu l’elefant dintre de la boa. Veu el barret.

Aquest és un llibre que els nens i els que es resisteixen a deixar de ser-ho han de llegir als que van oblidar qui van ser. Als qui van oblidar als seus amics.

En Roger no ens demana que tornem a creure en éssers fantàstics, ens demana que siguem capaços de tornar a “veure” a tots els éssers reals que ens envolten.

 

NOTA: Amigos només es troba a la venta aquí

L’obra ha estat editada per FAADA a Espanya i Logos Edizioni a Itàlia

Article de Sílvia Esteve

 

El primer esglaó: l’Empatia

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve

Fam vegana

 

Barcelona no només està preparada per rebre la fira Veggie World si no que gairebé la devora. L’expectativa generada per aquest esdeveniment de reeixida trajectòria internacional s’ha vist superada amb escreix malgrat el handicap que podia suposar la pluja i les limitacions de l’espai. Ha estat una edició de grans xifres que exigeixen una reedició no gaire tardana.
Era impossible preveure el tsunami de convençuts de portar un estil de vida Vegà o simplement persones curioses que, no només van pagar l’entrada a la fira, si no que van esgotar els subministraments d’alguns paradistes. Gairebé tothom sap ja que ser vegà no implica una restricció gastronòmica del consum de productes d’origen animal si no que defineix un estil de vida ecològic, sa i contrari al patiment animal. Moltes de les decisions que prenem pel que fa a la cistella de la compra o sobre el càrrec a la targeta de crèdit pot tenir una opció vegana que cal explorar i valorar. Per descomptat alimentació lliure de carn, peix, ous i làctics, però també vestimenta, mobiliari, cosmètica, higiene i centenars de grups de productes més. A la fira fins a 70 proveïdors van oferir el fruit del seu treball.
La consciència ètica ja no és patrimoni d’il·luminats o anacoretes, s’està convertint en mainstream i pot arribar a col·lapsar centres comercials convencionals. Bé, és cert que el CC de les Arenes afegeix el bonus track d’aixecar-se sobre una vella plaça de toros constituint-se en una doble victòria d’una manera més humana d’entendre la nostra relació amb altres espècies. On abans hi havia pa i circ ara hi ha pa i compres però compres veganas, per descomptat.
No volem acabar sense recordar que mensualment se celebren petites fires veganes en diferents punts de la geografia espanyola. Algunes amb una llarga tradició i mereixedores d’un major reconeixement i afluència de compradors. I també que moltes botigues veganes amb ubicació i horaris estables ja existeixen i s’estan materialitzant per que l’opció vegana ha vingut per quedar-se.

Article d’Emma Infante

¿Qui són?

“Pensem en l’amor, en com les coses que importen de veritat poden expressar-se amb els braços oberts, les puntes dels dits o amb un somriure, sense necessitat d’oracions, ni de sintaxis. És el poder silenciós de la intenció real.” Carl Safina, “Beyond Words” p.112

 

Philo, Set Cinquanta-Cinc, T-20, Lluna, Chula, Velcro … Aquest llibre ens parla d’ells. Ells, individus. Ells, companys. Ells, els nostres iguals.

“Volia establir un camí entre el lector i els altres animals, ensenyar-li que viuen les seves vides”. Carl Safina elabora les seves paraules, les seves respostes, amb un to meditatiu, sabent el pes de cadascuna d’elles i el valor de la seva conversió, com monedes, en les ments d’aquells que l’escolten.

Safina ens rep al CCCB, un dia abans de la seva conferència en el cicle Kosmopolis, on ens presenta el seu últim llibre “Beyond words” ( “Ments meravelloses” en català, editat per Galàxia Gutenberg).

Doctor en ecologia, professor i divulgador científic, Safina no ha escrit un llibre, ens ha portat un testimoni. Carl ha escoltat les veus dels llops, les orques i els elefants. Els ha mirat als ulls. S’ha quedat en silenci, el silenci que tant ens costa mantenir els de la nostra espècie, i ha deixat que parlessin.

©Ken Balcomb (Imatge del llibre “Ments Meravelloses” de Carl Safina

L’autor ens escriu les biografies d’aquests altres animals. On viuen, com viuen, qui són els seus familiars, què els agrada, què els atemoreix, a qui volen, a qui tenen por …

“L’home no és la mesura de totes les coses”, ens comenta en l’entrevista. Mitjançant la humilitat i els seus coneixements científics, Safina ens explica que tot i que la comparació no és bona, atès que som animals diferents, sí que és un bon mètode per apropar les seves experiències i les seves vivències al lector i generar empatia.

Com demostrar científicament que estimen? Que tenen por? Que s’enfaden? Que són conscients? Potser la pregunta sigui: com demostrar que no?

En els seus viatges per tot el planeta, Safina ha volgut conèixer de primera mà les seves experiències, però s’ha trobat amb la trista realitat del dia a dia d’aquestes meravelloses criatures. La seva lluita per no extingir-se.

©Vicki Fishlock (Imatge del llibre “Ments meravelloses” de Carl Safina)

A la primera part del llibre coneixerem l’elefanta Philo i als seus amics humans els qui ens explicaran com la població de paquiderms ha delmat dels 10 milions d’exemplars als 400.000 d’avui dia. Philo, Plàcida, Tim … ens faran veure a nosaltres, els humans, que no hem aniquilat a milions d’elefants: hem aniquilat a milions de mares, pares, fills, néts, amics, veïns …

En el segon gran bloc, els parents propers dels gossos, Vuit Vint, Vint-i-u i Set Cinquanta-Cinc ens demostraran que l’home no només és un llop per a l’home, sinó per al propi llop. Exterminats a Yellowstone, com a part d’un ideal de parcs nacionals sense depredadors, els llops seran reintroduïts, 60 anys més tard, en aquestes terres. Forts, bells, afectuosos, els llops segueixen portant sobre les espatlles l’estigma del maligne. Traspassades les fronteres dels parcs naturals, sense tanques que els limitin, són tirotejats per humans ignorants, covards i egoistes.

©Alan Oliver (Imatge del llibre “Ments Meravelloses” de Carl Safina)

I de les muntanyes i valls del gran Yellowstone, passem a submergir-nos amb T-20, Lluna, Victòria, L-4 i les seves altres companyes orques en els mars de nord amèrica. Aquests grans dofins, com els anomena Safina, no mostraran cap rancor cap a aquesta espècie que les va perseguir i segrestar per ficar-les en piscines de ciment fins a fer que embogissin. Al contrari, com ens explica l’autor, s’han donat molts casos de salvaments de mariners perduts per part d’orques o altres cetacis. Tristament, el seu nombre minva al mateix temps que ho fan les seves fonts d’aliment, explotades pels homes.

Lluna, Philo, Vint-i-u són els noms que nosaltres els hem donat, que els han donat aquells que donen la seva vida per protegir-los. Però ells tenen els seus propis noms, en les seves pròpies llengües. Cada un d’ells és únic. “No extingim només espècies, matem individus” ens recorda l’autor.

El nostre planeta està ple de vida, de vides, de milers i milions de “jos”.

Només volen viure, veure els seus fills créixer, jugar a la platja, contemplar la lluna, ser, sense tenir ni posseir, ser aquí i ara, i tant de bo demà.

I no només nosaltres els mirem, ells també ens miren a nosaltres i ens coneixen i pot ser que es preguntin: qui són ells?

Que no siguem més el seu botxí, el seu fi, el seu propietari, el seu consumidor. Siguem aquell que els pregunti “i tu, qui ets?”

Article de Sílvia Esteve

Capturant instants

“Feliç el qui vola sobre la vida, i comprèn sense esforç el llenguatge de les flors i de les coses mudes.” Charles Baudelaire

 

Aturar el temps. Convertir l’instant en eternitat. Burlar la mort que ens porta l’oblit.
La fotografia, fins i tot més que els vídeos, és l’art que millor aconsegueix capturar l’ànima. Sigui el que sigui aquesta. La fotografia, aturant, conté.

Els reportatges d’Ariadna Creus, del seu projecte Els Magnífics, són Fotografia perquè aconsegueixen precisament això.

Inquieta, petita, veloç… Ari és tot el contrari a les seves obres: pausades, pacífiques, hieràtiques en moviment. Ari té el do de trobar-te en el teu laberint. A tu i als teus.

Mirades. Mirades secretes de gats. Creuament de mirades del qui oblida que està sent fotografiat. Imatges, amb contorns desenfocats i enquadraments realitzats des del cor, que aconsegueixen plasmar les relacions d’amor entre els nostres companys i nosaltres. Entre el seu “magnífic” Trico i ella.

Ari dispara a l’instant, ni al subjecte ni a l’objecte. Dispara i mata a l’oblit, donant vida amb un clic a la memòria.

Il·lumina la quotidianitat, el subtil, l’efímer, convertint en record, en postal, un petit instant del nostre pas per aquest món.

Article de Sílvia Esteve