Entrades

La Fundació Miranda lamenta la pèrdua irreparable de la poni RIBA a mans d’un caçador al Parc del Garraf

El passat dissabte 20 de febrer, un caçador que participava en una batuda autoritzada de porcs senglars va matar per error una exemplar de poni pottoka de la Fundació Miranda al Parc del Garraf. L’home, que va confondre la poni amb un porc senglar, va causar la mort de l’animal enmig d’un grup de persones que gaudia de la natura i de l’experiència de trobar-se amb cavalls en llibertat.

La Fundació Miranda ha emès un comunicat on descriu que “els testimonis dels fets van passar de l’alegria de trobar-se amb els cavalls en aquest espai natural protegit, a l’angoixa de veure un caçador disparar-li un tret a una de les ponis, veure-la sagnar, desplomar-se i morir davants dels seus ulls”.

Segons indica la Fundació, “el caçador atribueix el fet a un error per part seva, però el cas és que el tret es va disparar a deu metres de la carretera, amb persones a prop, i en un lloc amb bona visibilitat, com perquè costi d’entendre que es pugui confondre un èquid amb un senglar”.

La Fundació Miranda considera que “poder gaudir amb seguretat de la natura és un dret i un bé imprescindible, avui més que mai, amb la situació de confinament que vivim fa mesos. No hauríem de patir cap risc de bala mentre passegem amb la família, i tampoc que es pugui generar episodis de tanta violència per l’objectiu de mantenir en equilibri la població de senglars. Es tracta de poder passejar sense perill, de poder efectuar projectes de respecte per la vida, amb plenitud i sense amenaces, sense que els cavalls o les persones siguin elements vulnerables”.

Des de Miranda proposen solucions per evitar aquests tràgics episodis com “acotar les zones de caça, o cercar noves maneres de regular la sobrepoblació d’algunes espècies que dissortadament només tenen l’home com a depredador, o a estar tranquil·les que l’Administració s’assegura de no donar armes a persones no qualificades”.

Una pèrdua totalment irreparable i evitable

La Riba, nom de la poni assassinada, formava part d’un tresor, un petit grup de ponis de raça Pottoka, un grup dels pocs que queden de les Pottoka més primitives, que a banda de valor genètic, aporta al Parc del Garraf i al municipi d’Olivella una tasca exemplar i impagable de prevenció d’incendis, tot pasturant i gestionant el sotabosc.

Aquests animals fan la feina d’una brigada d’homes amb desbrossadores mecàniques, però sense soroll, sense contaminació, sense cost per l’administració o els propietaris privats, aportant vida allà on trepitgen, mentre es nodreixen. Són per tant un poderós agent de biodiversitat, ecològic i sostenible, i la seva aportació al Parc del Garraf és impagable.

La manca de recursos econòmics ha limitat aquest projecte quant a les oportunitats de creixement, tot i que s’ha aconseguit efectuar alguns estudis i recerca sobre l’impacte de les Pottoka a la vegetació al Garraf amb la UAB, on s’ha vist que allà on pasturen s’ha reduït el carç en un 75%. El carç és l’espècie vegetal que ha colonitzat tota l’etapa mediterrània al Garraf, i augmenta considerablement el risc d’incendi.

Només els equips devoren i tenen a ratlla aquesta gramínia (ni ovelles, ni cabres…) i a més, s’adapten molt bé a la pastura pobra en proteïna del Garraf. Les Pottoka fins i tot n’arrenquen algunes arrels i deixen esmicolades en superfície les fulles que no s’han menjat. Un autèntic mecanisme de desherbat i “mulching” natural (coberta vegetal anti erosió i pro vida microbiana del sòl) que és digne d’un postgraduat en agricultura ecològica.

El Parc del Garraf va convidar la Fundació Miranda a portar aquest grupet de ponis Pottoka a la pastura de Can Grau ara fa uns quatre anys. Els animals provenen d’un costós rescat que va efectuar la Fundació al Zoo clausurat d’Almuñecar, a Granada. Sis femelles i un mascle, una família preciosa que s’ha adaptat molt bé a la vida en llibertat, constituint un recurs educatiu i de consciència ambiental per escoles, visitants, famílies… que han anat passant pel Parc i per la Fundació.

Avui, la Fundació Miranda, tots el Pottoka, rucs, cavalls, voluntàries, padrines, sòcies, Equipo de Direcció, Patronat, seguidores del Projecte i altres ONG estan de dol per la pèrdua de la petita Riba, la més petita de la seva família. Una pèrdua tan impagable com l’aportació que elles fan cada dia a l’espai que les acull i a les persones.

Vall d’Hebron estudia els beneficis de la hipoteràpia en la recuperació dels infants després del tractament per càncer

L’objectiu del projecte “Cavalcant la Vida” és analitzar si la rehabilitació assistida amb cavalls disminueix les seqüeles a mig i llarg termini que la teràpia oncològica pot ocasionar en nens i nenes i adolescents que hagin patit un càncer amb afectació al sistema nerviós central.

Els nens i nenes supervivents de càncer poden tenir seqüeles a mig i llarg termini derivades de la pròpia malaltia i de la teràpia oncològica a la qual han de fer front. Per aquest motiu, és important fer-los seguiment, no només per preveure la recaiguda o l’aparició d’un altre tumor, sinó també per analitzar aquestes seqüeles.

Amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida d’aquests infants, una nova investigació analitzarà els beneficis de la rehabilitació assistida amb cavalls. Es tracta d’un estudi impulsat per la Fundació Real Club de Polo de Barcelona, que porten a terme l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i les Escoles Universitàries Gimbernat en col·laboració amb la Fundació Federica Cerdá i l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC).

La hipoteràpia o teràpia amb cavalls és una disciplina que utilitza la relació de la persona amb el cavall per tal de millorar tant paràmetres físics (com ara la funció motora, la posició, l’equilibri, la marxa…) com paràmetres psicològics. Aquesta teràpia ja ha evidenciat beneficis en estudis previs en persones amb paràlisi cerebral, trastorns de l’espectre autista o en adults després de la teràpia oncològica. Ara, aquest nou estudi, conegut com a “Cavalcant la Vida”, vol analitzar si la rehabilitació assistida amb cavalls disminueix l’impacte a mig i llarg termini de la teràpia oncològica en nens i nenes i adolescents que hagin patit un càncer amb afectació del sistema nerviós central.

L’assaig clínic que es realitza a Vall d’Hebron i que ja està en marxa ha inclòs fins ara 15 participants d’entre 4 i 18 anys, entre 6 mesos i un any després de rebre l’alta de la teràpia oncològica. D’aquests, la meitat segueixen la teràpia assistida amb cavalls, a més de les pautes de tractament i seguiment indicades per a la seva malaltia, mentre que l’altra meitat només continua amb el tractament i seguiment habituals.

La rehabilitació consisteix en 24 sessions individuals, una per setmana. Amb l’ajut d’un rehabilitador especialitzat en hipoteràpia, els nens fan un munt d’activitats amb el cavall per estimular la memòria, l’habilitat i la motricitat així com millorar el seu estat d’ànim. En les sessions, els nens i nenes van a buscar el cavall a l’estable, fan la higiene bàsica, el raspallen, el posen la sella, el donen de menjar, el munten i fan jocs i activitats de rehabilitació sobre l’animal.

“Durant l’estudi, analitzem variables físiques com l’equilibri o la coordinació, i altres psíquiques com l’estat general de salut, l’ansietat, depressió, estat d’ànim, sociabilitat, etc., per observar si la seva qualitat de vida millora”, destaca la Dra. Anna Llort, adjunta del Servei d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigadora del grup de Recerca Translacional en Càncer en la Infància i l’Adolescència del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).

“Fins ara estem comprovant que tant l’experiència de muntar el cavall i la interacció amb ell com el propi moviment sobre l’animal fan millorar aquests aspectes. Alhora, confiem que la teràpia aporti beneficis a nivell emocional, millorant l’autoestima i afavorint l’estat anímic del pacient”, assegura Anna Saló, psicòloga del Servei d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i del grup de Recerca Translacional en Càncer en la Infància i l’Adolescència del VHIR.

“Durant la munta, el cavall transfereix al genet el seu moviment tridimensional, que li permet un treball articular i muscular des de la pelvis a través dels isquis fins la primera vèrtebra cervical, respectant la fisiologia del moviment del tronc humà. Això fa que funcions propioceptives i exteroceptives siguin sol·licitades i executades al mateix temps. Aquests nens prenen consciència de la seva situació i s’hi adapten fins arribar al moviment normal gràcies a la cadència del pas coordinat del cavall”, explica Teresa Xipell, fisioterapeuta i directora d’hipoteràpia a la Fundació Federica Cerdá. “A més, el cavall i l’entorn a la natura fan que aquestes activitats els siguin d’una gran motivació”, afegeix.

El projecte “Cavalcant la Vida”, subvencionat per la Fundació Real Club de Polo de Barcelona, té com a finalitat rellevant la divulgació dels beneficis de la simbiosi entre el cavall i l’ésser humà al llarg de la història. “En una reunió amb la Fundació Federica Cerdá, vam decidir emprendre aquest projecte que entronca amb una llarga relació de la medicina i el cavall. Va començar amb Hipòcrates (el seu nom significa “Dominador de cavalls”) i va continuar amb una llarga tradició d’il·lustres practicants de la ciència mèdica que van ponderar els beneficis de la munta a cavall per al cos humà. Avui, les qualitats d’aquesta disciplina són ja evidents a tot el món”, explica Emilio Zegrí, president de la Fundació Real Club de Polo de Barcelona, qui reconeix que “no se’ns acudeix un projecte més bonic perquè es conegui el que ens poden donar els nostres amics, els cavalls”.

L’assaig clínic va començar a finals de 2019 i es va haver d’aturar a l’inici de la pandèmia. “Les famílies tenien moltes ganes de reprendre la teràpia perquè han pogut observar un benefici en l’evolució tant en l’estat físic dels seus fills com en la seva autoconfiança”, conclou la Dra. Llort, qui agraeix l’esforç per part de les famílies, ja que les sessions requereixen una elevada disponibilitat i flexibilitat per poder assistir a l’hípica on es fa la rehabilitació. Ara, les sessions s’han reprès i l’objectiu és augmentar la mostra perquè més nens i nenes se’n puguin beneficiar i es pugui analitzar quin és l’impacte que la teràpia amb cavalls pot tenir.

Deixem en pau els ponis!

Una europarlamentària promou l’entrada a l’eurocambra d’un poni amb funcions de gos pigall

Si ets un poni d’una raça de baixa estatura, com un Mini-Shetland, tens molts números per acabar sol en un jardí com una mascota tronada, amb cap més altra ambició que mantenir la gespa a ratlla. Siguis més gran de talla o no, si ets un poni no passaràs dels 140 cm, és possible que acabis en una hípica o en una fira aguantant sessions infinites de canalla que maldaran per muntar-te. També, si per exemple ets un Asturcon, et pot tocar un passaport a l’escorxador perquè algú es delecti amb la teva carn, o bé, si ets un Islandès, pots fer cap a una explotació agrícola per treballar-hi durament. Si ets molt bufó, siguis de la raça que siguis, pots ser carn de concursos morfològics, sempre i quan es consideri que compleixes tots els requisits que ha de tenir una determinada raça (ecs) i, ara també, i com a última moda, pot ser que, tot i ser un poni, et trobis totalment desubicat fent de “gos pigall” per un nucli urbà.

Per aquells a qui l’estatura els pugui confondre, com ara potser li passa a l’europarlamentària Hilde Vautmans, qui recentment ha promogut l’entrada a l’eurocambra d’un poni amb funcions de gos pigall, es fa necessari informar que un poni no és un gos. Un poni és un equí i a l’igual que les zebres, i els ases pertany a la família dels equus ferus caballus. O sigui, els ponis, fins a on sabem avui, son cavalls de baixa estatura. Així doncs, com a cavalls, els ponis, per tenir una vida d’acord a la seva espècie precisen: llibertat, viure en ramat en espais adequats i gaudir d’una sana alimentació i hidratació. Cal recordar que són herbívors no llépols.

Si un poni és un cavall vol dir que és un animal fòbic que s’espanta amb facilitat de tot el que desconeix. La por és un recurs evolutiu que fa que els herbívors es mantinguin en alerta constant per preveure la presència de possibles depredadors.

Si un poni és un cavall significa que és un animal que si no viu en companyia dels seus s’estressa perquè no pot tenir suficientment controlat el territori (és una feina que els equins fan en equip).

Si un poni és un cavall es sentirà inquiet i insegur si el fem sortir de l’espai que ell consideri el seu hàbitat.

Si un poni és un cavall els seus recursos comunicatius són els propis d’un equí, és a dir, que s’expressa bàsicament amb el gest i que el seu llenguatge i comportament són diferents del dels humans i del dels cans.

Diguéssim doncs que un poni, per petit que sigui i per molt que ens sorprengui, no té una predisposició natural per assistir humans amb necessitats especials i que, per arribar a fer-ho, a banda de patir una doma llarga i pesada es veurà obligat a renunciar als pilars bàsics de la seva natura: llibertat, vida en ramat, possibilitat de fugida. El que significa que haurà de viure sota un estrès constant.

Arribats a aquest punt, m’adreço a l’europarlamentària Hilde Vautmans i li plantejo dos qüestions: Si hi ha un animal predisposat a ajudar-nos fins a l’infinit com el gos, amb unes característiques per fer tasques d’assistència que superen els ponis amb escreix i per golejada, podríem deixar en pau els ponis si us plau que ja tenen prou amb el que tenen? Abans de proposar que els ponis es converteixin en animals d’assistència podria informar-se sobre les característiques d’aquesta espècie i vetllar per a que tinguin unes condicions de vida millors de les que tenen actualment, no per a empitjorar-les?

Gràcies

 

Marta Rey, Coach de cavalls

Directora d’Equànima

Terrassa cedeix davant les peticions i prohibeix la participació d’animals a la cavalcada

Ha costat gairebé 15.000 signatures, la queixa d’organitzacions animalistes i peticions formals per part de ciutadans a títol individual, però finalment s’ha aconseguit. A partir de l’any vinent, la cavalcada serà sense animals, si més no, a Terrassa.

La decisió arriba després que el 5 de gener, durant la cavalcada, un cavall es desplomés sense que se’l pogués reanimar. Un fet que ha aixecat una forta indignació a la ciutat vallesana, en especial entre els defensors dels animals.

El consistori hauria acordat juntament amb el centre El Social que una situació com aquesta, que ha costat la vida d’un animal, no es torni a repetir més. A partir del 2019, per primera vegada a la història, hi haurà una prohibició formal a Terrassa per prohibir l’ús d’animals a les comparses.

Des de l’Ajuntament defensen que la mesura de prohibir els animals el dia de reis estava prevista prèviament, però que els canvis es farien ‘paulatinament’. En la mateixa línia, asseguren en un comunicat, aposten per “mantenir la tradició i la innovació, incorporant diferents sensibilitats socials, com la defensa dels animals.”

Una visió que no comparteix Patricia Corina, membre de Prou Tracció a Sang. Per ella, l’ajuntament és responsable del que va passar. “Ells sempre s’espolsen responsabilitat. És la tònica habitual, ho fan normalment i no es responsabilitzen de res. Si contractes un servei, has de garantir que tot estigui bé, cosa que no es fa. No hi ha els controls bàsics, com anàlisis de sang”.

El cas obre, a més, una sèrie de preguntes més fosques i incertes. En quines condicions es troben els animals que posteriorment aniran al carruatge? Des de Prou Tracció a Sang denuncien la opacitat en la informació per saber quin és l’estat dels cavalls. Dades a les què ningú ha tingut accés. L’estat en què es troben podria ser una peça clau per entendre les causes de tants incidents i algunes morts en espectacles d’aquest tipus.

La prohibició d’algunes activitats en què hi participen cavalls ja és un fet. L’Ajuntament de Barcelona va prohibir els carruatges tirats per cavalls com a model de negoci. L’ús d’animals en espectacles, com la cavalcada o els tres tombs, encara no està regulat. Però això podria estar canviant i l’any que ve no es tornarà a lamentar un incident com el produït la nit de reis, si més no a Terrassa.  

Barcelona diu adéu als carros de cavalls definitivament

La mesura suposa un pas endavant en la protecció dels cavalls, però entitats animalistes reclamen que es prohibeixin també els Tres Tombs o Sant Medir. Una possible alternativa al patiment animal en aquestes festes és substituir l’actual sistema per carruatges elèctrics

No per anunciat i conegut el fet és menys rellevant, almenys, per aquells que fa temps que denuncien les precàries condicions en què es troben molts cavalls que han de carregar pesats Carruatges. A partir d’ara, queden prohibits els carros de cavalls per fer negoci o, el que és el mateix, la tracció a sang amb finalitats lucratives. L’Ajuntament de Barcelona no ha renovat l’última llicència que quedava per a aquest tipus d’activitat econòmica que, segons diverses organitzacions animalistes, com la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals (FAADA) “contribueixen al maltractament animal”. Malgrat tot, se seguiran utilitzant cavalls en espectacles per a fins no lucratius, com la festa dels Tres Tombs.

Almenys, l’ús de cavalls queda restringit només a un determinat tipus de pràctiques. Llum verda a una mesura que les entitats en defensa dels animals havien reclamat insistentment, com FAADA o Prou tracció a sang. El camí és llarg, expliquen. Malgrat el pas endavant, consideren que encara queda molt marge de millora en la defensa d’aquest animal, ja que, segons diuen, no es prohibeixen altres esdeveniments que també danyen al cavall, com els Tres Tombs o Sant Medir.

Però les associacions animalistes valoren el pas endavant. En el moment en què això es va anunciar, al novembre de 2017, des de Prou ​​tracció sang van llançar un missatge d’optimisme: “No esperàvem que s’inclogués la prohibició a les ordenances municipals tan aviat, és un gran avanç” va reconèixer Patricia Lorenzo, de PTS. No obstant això, també van reconèixer que la mesura arribava “tard” i que encara caldria esperar fins al juny. “Ja vam haver de lamentar una mort per aquest tipus de pràctica, esperem que no hi hagi més”, va afegir. Per sort, des de llavors fins avui, no ha calgut lamentar cap cas de mort relacionat amb l’última llicència que quedava per explotar econòmicament.

L’origen: El cavall Neret mort a Montjuïc

Eva Fornieles, de FAADA, assegura que el següent pas “és la prohibició de Sant Medir i Els Tres Tombs” ja que el sofriment del cavall és molt gran. Des Prou Tracció a Sang se sumen a aquesta reivindicació. “Es poden utilitzar carros elèctrics sense necessitat de desterrar tradicions culturals que estan arrelades al territori”, matisa.

La polèmica va començar fa més dos anys amb la mort del cavall Neret a Montjuïc, després d’arrossegar durant sis hores un carruatge. El cas va despertar l’interès mediàtic i va accelerar les pressions al consistori que finalment ha prohibit aquest tipus de pràctiques.

“La seva mort va ser una notícia desastrosa, però almenys ha contribuït a què altres cavalls no hagin de passar pel mateix”, es lamenta Fornieles.

Animalistes han repetit reiterades vegades que “el cavall és un dels animals més perjudicats per l’acció humana”. Anna Mula, advocada i lluitadora pels drets dels animals, coincideix amb aquesta apreciació. “El cavall és un dels animals que més pateix. S’utilitzen en espectacles, en tot tipus d’entreteniment i en activitats esportives. També a casa nostra, on activitats com els Tres Tombs haurien de començar-se a qüestionar.

La mesura proposada per l’ajuntament de Barcelona és més ambiciosa del que moltes organitzacions esperaven. La idea inicial era no renovar les llicències dels portadors de carruatges, que s’esgotaven el proper mes de Maig. Però des del consistori, finalment, li donaran un caràcter normatiu, pel que es tanca la porta a que es reobrin noves llicències.

“Barcelona i Catalunya són punta de llança en la defensa dels animals”, reconeix Anna Mula. “Vam ser una de les primeres comunitats que va prohibir les curses de braus i ara Barcelona tirarà endavant aquesta prohibició”. Unes regulacions que es veuen amb bons ulls però que, de moment, les organitzacions consideren un punt de partida.