Entrades

“Barcelona es va sentir líder i va deixar de treballar”

Entrevistem a David Martínez, encarregat de la relació del Pacma amb les entitats

David Martínez és informàtic de professió, però sobretot és activista animalista. Amb una llarga trajectòria en diferents càrrecs i col·laboracions en protectores porta un temps sent una de les cares visibles de Pacma Catalunya i l’encarregat de la relació del partit amb les entitats.

Què està passant amb els animals a Barcelona?

En els últims temps s’està degradant a passos de gegant el treball de molts anys d’entitats, voluntaris i perquè no dir-ho, d’alguns polítics d’altres formacions que sí eren receptius a les peticions dels animalistes. Aquest és el problema, dependre de la sensibilitat del polític i / o tècnic de torn. I el futur dels animals no pot estar en mans de que l’atzar col·loqui una persona empàtica en el lloc adequat. Al meu entendre, per a la gran majoria de partits polítics la defensa dels animals és merament residual i més aviat es tracta de pur postureo

Qui pot voler carregar-se el prestigi internacional que tenia la ciutat respecte als animals?

Voluntàriament o de manera sobrevinguda (la qual cosa és igual de condemnable), l’equip de govern d’Ada Colau ho està aconseguint. Recordo, per exemple, a les jornades europees de protecció felina organitzades per la plataforma Gatera JA, escoltar a altres ajuntaments reconèixer que venien a copiar el model de Barcelona. Ens hem adormit. Barcelona, ​​més ben dit, el seu ajuntament, s’ha cregut que ja estava tot fet, que la frase #CiutatAmigadelsAnimals ho podia tot. Es va sentir líder i va deixar de treballar. Es va oblidar de donar suport a les entitats, moltes de les quals tenen la sensació que el consistori estarà encantat de privatitzar la seva tasca i no va recordar seguir avançant. I així estem, amb els gestors de colònies forals en peu de guerra i amb dofins al zoo de Barcelona en unes instal·lacions “no aptes” segons la pròpia World Association of Zoos (WAZA) o l’European Association for Aquatic Mammals (EAAM).

Les persones que alimenten colònies ho fan de manera altruista, durant 365 dies a l’any, a través de l’Ajuntament, moltes tenen un carnet. Per què de sobte el seu treball i el vincle amb els gats que tenen cura no importen?

La sensació acumulada i assentada durant els meus anys de voluntariat, reflecteix que l’administració sempre ens veu com un problema. No callem, no ens conformem, molestem … Movem la taula on mengen i això no agrada. Passa amb les colònies, passa en els centres d’acollida d’animals. I aquesta actitud cap a nosaltres, és senzillament lamentable. Quant pujaria la factura d’una empresa privada que passés les llargues nits capturant gats per esterilitzar? Quantes empreses privades estarien 24h disponibles o costejarien les despeses veterinàries i de manteniment de la seva butxaca? Quantes empreses sabran donar l’afecte que nosaltres oferim desinteressadament? La desaparició del voluntariat seria un retrocés insuperable. Fins i tot econòmicament, no els interessa.

coherència tenir un centre d’esterilització de gats urbans com Tres Pins, aprovar unànimement el Manifest Felí, onze anys de conveni amb les entitats i ara no protegir els gats de Bon pastor, Sant Andreu, la Sagrera i Poblenou?

No té cap sentit. A mi, personalment, em fa pena. Sento llàstima de veure que la ciutat exemplar de fa uns anys, no només s’ha quedat estancada, sinó que ha retrocedit. Aquells brindis als quals assistíem quan ens donaven premis internacionals, han provocat una ressaca terrible. I l’estan pagant els animals de la nostra ciutat.

Quina resposta heu tingut de l’Oficina de Protecció de l’Animal i de la Regidoria i el Comissionat?

De moment, sempre que hem intentat parlar amb l’administració hem obtingut un dolorós i sorollós silenci per resposta. Però seguirem insistint. Seguirem colpejant la porta.

Què han de fer en concret per restablir el crèdit animalista d’una ciutat emblema?

Escoltar a tots els animalistes. Els que t’ aplaudeixen constantment i els que et critiquen. Aprofito per reivindicar la presència del Partit Animalista en certs fòrums de decisió municipal, en els que també estem vetats.

També hi ha una trucada desesperada des del voluntariat respecte del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia. Una campanya de Change denuncia que la gestió no és bona. Quins avenços farà PACMA per recollir aquesta petició i promoure canvis?

Personalment, com a responsable de la relació amb entitats de PACMA, ja m’he reunit amb algun grup de voluntaris del centre per escoltar les seves demandes. T’explicaré una percepció personal; a l’associació que hi era, ens va tocar lluitar amb una altra instal·lació similar d’una altra comarca (Barcelonès) de gestió nefasta, i per a nosaltres el CAAC de Barcelona, ​​tot i que millorable, resultava un paradís. Un altre exemple més, que BCN s’ha anestesiat en l’auto complaença. Quan tothom et diu lo guapo que ets, quan algunes persones i entitats aplaudeixen totes les teves ocurrències i accions, t’ho acabes creient. I així ens va.

Per cert, per a quan la construcció del nou centre d’acollida de Barcelona?

A mi se m’ocorre un bon lloc que podria servir, per exemple, per fomentar les adopcions: el Parc de la Ciutadella, on està situat una cosa anomenada “Zoo de Barcelona”. Es podia tancar el Zoo i utilitzar l’espai.

La Manifestació de dissabte pels gats va reunir molta gent. Esteu contents?

Molt, crec que ha estat una explosió del descontentament acumulat. Estem contents de la resposta, evidentment no de la situació. Estem orgullosos de tirar un cable a les entitats. Entre tots, segur que aconseguim solucionar el problema.

També heu parlat del que es va fer a un centenar de coloms l’any passat per aquestes dates …

I de l’assetjament als senglars ….

Es va apretar molt a les gateres com si els punts d’alimentació per a gats fossin la causa de la proximitat dels senglars i no la invasió que estem fent del seu entorn …

Sí, són exemples que BCN no és tan amiga dels animals com pregona. Un hastag no val res comparat amb els fets reals. Són evidències que costen la vida a molts animals. 100 coloms importen més que 100 tweets enginyosos. El tema dels senglars … ens donaria per a una altra entrevista. Hem presentat una petició per escrit al districte de Nou Barris perquè ens expliquin una oferta de contractació pública per a la gestió de senglars. Silenci. Però seguirem insistint. Hem vingut per quedar-nos.

Primer gat mort de la Colònia Granadina de la Troupe després de la captura municipal

La notícia colpeja a la comunitat felina que es solidaritza amb la Troupe. “Després del primer impacte i del plor imparable necessitem estar segures que la comunitat aconseguirà que s’enfoquin les coses d’una altra manera. La família ha de ser salvada i ha de quedar-se a la seva llar” diuen l’Olalla i la Maya, les referents de la Troupe. Des del 27 de setembre l’Ajuntament de Granada està capturant els gats de carrer gestionats per l’entitat i portant-los a la gossera. Per a un gat no domèstic cada minut dins d’una gàbia amenaça la seva salut per que l’estrès vulnera el seu sistema immunològic. Així ho assenyalen els estudis publicats per GEMFE el Grup d’Especialistes en Medicina Felina.

 

 

 

 

 

 

 

Divendres dos components de la Troupe van recuperar als dos primers gats i dissabte van iniciar una petició de suports a través d’una plataforma digital. En pocs dies ja han recollit 58.826 signatures (i creixent) en suport a la colònia de gats que tenen cura des de fa més de tres anys. La Troupe és el nom d’una família mixta de gats i humanes i d’una associació granadina que en poc temps ha arrasat a les xarxes felines. El març passat, van publicar una animació explicant que és el CES / CER i el missatge ha recaptat més de 300.000 visualitzacions. Entre d’altres, organitzacions com Internacional Cat Care han fet servir el vídeo per difondre el que en anglès és el TNR, la captura, esterilització i retorn dels gats forals al seu lloc d’origen. També va ser emès durant el Segon Fòrum Parlamentari Felí celebrat a Madrid a finals de juny.

El TNR (trap, neuter and return), o CER (Captura, esterilització i retorn) ho vénen practicant altruistament i sense ajudes públiques. Des de 2016, no hi ha ventrades noves i la població s’ha reduït en un 40%. Els setze gats de la Troupe estan sans, estan ben alimentats, i la gestió de la seva colònia és exemplar. La voluntat de les integrants de la Troupe és de tenir cura d’ells fins a la fi dels seus dies.

Aquest propòsit està amenaçat per la inquietud del consell escolar d’un centre educatiu, que ha activat el protocol municipal de recollida i confinament d’animals. Des de les entitats gateres, i amb la ciència i la legislació a la mà, la resposta no s’ha fet esperar. Es demana a l’alcalde adaptar l’actuació a les premisses del benestar animal que desaconsella entre altres coses la retenció dels gats forals. Són els propis gats els que vetllen per l’estabilitat dels solars on habiten. L’efecte buit descrit pel Doctor Tabot el 1983 explica per què l’eliminació dels gats d’una àrea és la més inefectiva i costosa de les estratègies. S’ha registrat un escrit a l’alcalde de la capital granadina Francisco Cuenca i són molts altres els que circulen en suport a aquesta colònia, emblema de la necessitat sentida pels animalistes d’oficialitzar la gestió de la població feral felina.

Emma Infante

Rafaela Prada: “una colònia de gats no és una plaga a eradicar quan algú considera que molesta”

Rafaela Prada és una ciutadana andalusa que com moltes altres ha traspassat l’estatus de propietària d’animals de companyia a l’activisme animalista. Informada i conscienciada sobre els drets i deures pel que fa als gats fetals ens respon unes preguntes que ens informen sobre la realitat de Cadis, una província on, com en gairebé tot a Andalusia, els gats de carrer van guanyant en reconeixement

Què passa a Cadis amb els gats?

Caldria començar contextualitzant la seva situació actual, i em refereixo a la capital, ja que està actuant com a referent per a altres iniciatives municipals. L’any 2005 es va signar un acord entre el Col·legi de Veterinaris i l’Ajuntament de Cadis, en el qual participava al seu torn una associació protectora d’animals i una altra ecologista. Aquesta campanya es va denominar “A la teva ciutat, gat sa” i va suposar un gran avanç respecte a la situació anterior, caracteritzada per l’eliminació de les colònies molestes mitjançant la matança sistemàtica. Però es va continuar matant animals, si bé de forma més selectiva, ara ja sota el paraigua i excusa de la salut. Es capturava als gats d’aquelles colònies triades, se’ls realitzaven els tests d’immunodeficiència felina i de leucèmia i, en el cas de resultar positius, per molt asimptomàtics que fossin, els gats eren sacrificats. Els nombres que es manegen són dispars, fins i tot entre els mateixos gestors i, probablement, les xifres reals no arribin a conèixer-mai. Aquest acord s’ha vingut renovant fins a l’actualitat i està servint com a model per a altres ajuntaments com el de Port Real o el de Chiclana de la Frontera. Si bé ara s’afirma que el testatge i posterior sacrifici només es duen a terme en cas de signes evidents de malaltia, les premisses segueixen sent les mateixes, de la mateixa manera que segueixen sent els mateixos l’obscurantisme i la manca d’informació pública i contrastable a respecte. I en qualsevol cas, la direcció exercida pel Col·legi de Veterinaris no deixa escletxes per a intervencions que no quedin sota el seu control. En paraules del seu president: “garantir la salut de la ciutadania gaditana és la finalitat última d’aquesta campanya, ja que la proliferació de qualsevol animal de forma descontrolada suposa un risc per als humans, per la seva capacitat per transmetre malalties”.

En aquesta línia, l’esperança que va sorgir a la ciutat de San Fernando, amb un CES aparentment participatiu i enfocat directament al benestar animal, s’està convertint en més del mateix. El temor que l’actual desvinculació del Col·legi de Veterinaris, de les seves directrius i interessos, desaparegui, sembla que no trigarà molt a fer-se realitat.

És cosa de la capital o ser gat en Vaig caure és un perill?

Tal com deia abans, la capital, amb el prestigi oficial aportat pel Col·legi de Veterinaris és el referent més imitat quan els diferents ajuntaments decideixen dur a terme una certa gestió de les colònies. Crida l’atenció que, independentment del color polític dels responsables municipals, en aquest assumpte tot continua pràcticament igual, essencialment perquè si bé el marc polític i fins i tot els caps a llarg termini són diferents, la gestió diària es deixa en mans dels mateixos de sempre , tècnics i associacions amb hàbits i rutines difícils de canviar. La idea subjacent és que els gats són una molèstia, una plaga. Els veïns que es queixen per la seva presència tenen raó i cal atendre’ls. Les persones que en tenen cura, que solen ser dones, són unes boges que no tenen idea de res, a les quals cal vigilar i “posar al seu lloc”. I la finalitat última, tal com es repeteix insistentment pels gestors de les campanyes, és la reducció immediata del nombre de gats del carrer. Òbviament, el mètode més eficaç per a això consisteix a eliminar-los. Jugant a més amb la imatge del gat com a transmissor de malalties als humans. Una imatge que respon més aviat a l’imaginari medieval del gat com a animal satànic i que per raons no molt científiques, l’oficialisme, en les seves diferents vessants, paradoxalment també el veterinari, no té interès a canviar.

Per què ha de preocupar el concepte de gats sans?

La resposta més immediata sorgeix de l’evidència viscuda per les persones alimentadores de colònies que han vist com animals totalment asimptomàtics de qualsevol malaltia i amb una possibilitat de vida pel que fa a durada i qualitat no molt diferent a la de qualsevol gat de colònies, han estat implacablement sacrificats, en nom, suposadament, de la seva salut.

Hi hauria moltes raons més tècniques i científiques. Per exemple, l’obsessió per la immunodeficiència i la leucèmia, quan hi ha malalties tan letals i de més fàcil contagi. La facilitat de realització d’aquests tests, o el seu preu, potser tingui molt a veure, més que el benestar animal. O el fet que la durada de la vida d’un gat del carrer probablement no permeti que aquestes malalties arribin a desenvolupar-se. Atropellaments, verins, etc … acabaran possiblement abans amb la vida d’aquest animal. Hi ha eminents veterinaris que no veuen en la positivitat una condició suficient per justificar el sacrifici.

A més hi ha importants limitacions tècniques que no permeten assegurar que un gat sigui positiu. Ens referim per exemple al retest. I per sobre de tot, perquè és una qüestió ètica. No es protegeix matant. Evitar el dolor en el moment en què s’està experimentant i quan resulta intractable sí que és una obligació. Matar per evitar un possible patiment en un hipotètic futur … .es un control poblacional, però el qualificatiu de ètic està de més.

No obstant això, sembla ser que matar els gats al·legant les raons abans assenyalades ha anat perdent defensors en els últims temps. Per això resulta molt significatiu que, també cada vegada amb més freqüència, s’al·ludeix a la possible transmissió de malalties als humans. Un cop més, buscant excuses per matar-los. Així, des d’instàncies oficials, servint-se d’informes de suposats experts, es difon una por entre la ciutadania que justificarà qualsevol decisió posterior, que tendeix sempre a l’eliminació dels gats que es considera que excedeixen del nombre acceptable. Considero que difondre aquesta por no és només una pràctica irresponsable, com habitualment se sol qualificar. És perversa.

Els carnets d’alimentadors concedits per l’Ajuntament de Cadis sembla que són insuficients ¿En quin sentit?

Inicialment, l’Ajuntament va decidir que només serien quaranta, la qual cosa resultava del tot insuficient. No obstant això, ateses les queixes que es van produir, es va obrir la possibilitat de concedir més carnets, fins i tot en nombre il·limitat. Però la realitat ha estat una altra. En no haver-se realitzat un cens real, aquelles persones cuidadores de colònies no censades no tenen dret a disposar de carnet. Carnets que adjudiquen els gestors de sempre, aplicant la manca de transparència de sempre, amb el monopoli i despotisme de sempre.

En una carta que es va publicar al Diari de Cadis vostè qüestiona la transparència del procés d’assignació de l’adjudicació de carnets i del control de colònies

La meva queixa respecte a l’adjudicació de carnets es sustentava en les mitges veritats que des de l’Ajuntament de Cadis s’havien difós. No s’havia seguit un procediment de difusió pública, de participació ciutadana en la decisió presa. No és només que no haguessin comptat amb els alimentadors particulars, que ni estan associats ni volen estar-ho, però la tasca és essencial. Quan deien que havien consensuat amb associacions vinculades a la protecció animal en realitat es tractava de dos grups, un d’ells ecologista, vinculats políticament a l’Ajuntament i representats per les mateixes persones. Grups que han vingut monopolitzant el control de colònies des del moment en què l’Ajuntament anterior va decidir fer-ho. Aquest monopoli continua mitjançant la renovació del conveni corresponent. La possibilitat d’un nou tipus de gestió, més participativa, transparent i democràtica, a hores d’ara sembla molt llunyana. Dubto molt que l’Ajuntament, a través dels seus responsables i gestors, ens ofereixi un seguiment periòdic de l’actual campanya, amb la identificació dels animals tractats i destinació dels mateixos.

Com és possible que encara, en contra dels posicionaments de veterinaris experts es repeteixi l’error que denuncia?

Perquè no és un error per als que volen reduir el nombre de gats del carrer. L’excusa de la salut dels animals els resulta molt útil. Per què anaven abandonar-la? De fet, i tal com esmentava abans, com en els últims temps sembla que aquesta excusa ja no és suficient, estan passant a insistir en la possible transmissió de malalties als humans.

Resulta molt significatiu que quan, per exemple, des del Col·legi de Veterinaris s’esmenten els èxits de les campanyes de control de colònies centrades en la salut, sempre s’emfatitza la disminució del nombre d’animals, deixant clara quina és la seva prioritat.

I pel que fa a les persones vinculades a l’àmbit de la protecció que realment van creure que era el procediment més convenient, entenc el mecanisme psicològic autojustificatiu de defensar aquesta pràctica, mantenint-la sempre que els resulta possible.

Alimentador és una categoria per sota de gestor de colònia. L’ús d’aquest terme és deliberat?

Ho és. Amb un cert biaix classista i masclista, sol identificar-se amb persona, normalment dona ( “boja dels gats”), ignorant, incapaç d’aprendre com tenir cura amb certa professionalitat una colònia i amb qui els ajuntaments no volen relacionar-se directament. En canvi el gestor de colònia, en el nostre entorn sempre associació, des d’una perspectiva més oficial i normalment ben relacionat amb els ajuntaments, ofereix aquesta professionalitat de la qual les persones alimentadores no tenen. El gestor posseeix formació per a la captura, la identificació de problemes que mereixen atenció veterinària, coneixement de la normativa, ia més alimentació. En qualsevol cas, si bé és veritat que no tots els alimentadors saben com cuidar correctament d’una colònia, amb les indicacions i ajuda adequades mai deixaran de resultar imprescindibles.

El que passa ara és continuïtat del passat, empitjorament?

A la província de Cadis, aparentment han canviat les intencions, i així ho expressen en reunions alcaldes com el de Cadis o el de Port Real. Però la realitat diària no ha canviat molt. La centralitat del paper del Col·legi Oficial de Veterinaris i del personal tècnic dels ajuntaments ho fa inevitable. Sobre aquest personal tècnic també caldria ressaltar les funcions determinants que assumeixen. Decisions polítiques, perquè la relació amb els animals és un assumpte polític amb una profunda dimensió ètica, es deixen en mans del mateix. Un personal que no es presenta a eleccions i les tasques haurien de consistir exclusivament en ser l’instrument per a la presa d’unes decisions que no els corresponen. O que no els haurien de correspondre.

Què hauria de canviar en la llei andalusa?

Pel que fa als gats, per començar reconèixer la figura del gat feral, inexistent a la nostra Comunitat. CER com imperatiu, reconeixement al seu torn dels seus drets així com els de les persones que els atenen en les seves variades formes. Protecció de les colònies, regulació dels recursos que permetin la seva subsistència … .. sota el principi que una colònia de gats no és una plaga medieval que ha de ser eradicada quan algú considera que molesta.

Què han suposat les Jornades Felines de Còrdova al febrer?

Abans de res, han permès conèixer la situació dels gats del carrer en les diferents províncies d’Andalusia. Partint d’aquí, i tenint en compte l’àmbit professional dels ponents, des juristes a veterinaris, s’ha assolit un coneixement actualitzat, tant teòric com pràctic, de tot el que implica la cura i gestió de les colònies felines. Des del camp veterinari, han quedat desacreditades aquelles pràctiques que comporten el sacrifici d’animals emparat en l’excusa de la salut. Considero també molt positiu el contacte que ha permès entre persones, associades o no, compromeses amb la protecció dels gats, un contacte que pot constituir el germen d’una coordinació i d’una futura i necessària xarxa de suport.

Què pot fer la comunitat felina per contribuir al canvi en la consideració dels gats a la tassa de Plata?

Crec que l’establiment d’una xarxa andalusa de protecció felina, organitzada de la manera que es pogués considerar convenient, seria molt necessària no només per Cadis, també per a qualsevol associació protectora, gestor o persona alimentadora de colònia d’altres llocs que, en massa ocasions es troben soles i sense recursos davant tècnics d’ajuntaments, col·legis de veterinaris o responsables polítics. Una xarxa d’assessorament de tot tipus i d’ajuda.

En aquest sentit crec que les I Jornades Felines Andaluses han significat un gran avenç. Confio que continuïn celebrant-se anualment i que puguem veure com els seus èxits es concreten.

Per què tenen els gats tan mala premsa?

Potser caldria dur a terme estudis antropològics i de psicologia del nostre imaginari col·lectiu per trobar les raons. El fet és que, en la nostra Comunitat andalusa i fins i tot diria que a tot l’Estat, la imatge del gat com un animal, d’una banda necessari i útil, com a instrument per mantenir certa “neteja”, conviu amb l’oposada, la d’un ser poc menys que malèfic, portador de desgràcies de tota mena. Dimonis que en els nostres temps, molt asèpticament, es fan passar per malalties, virus …

Per què hem de protegir els gats?

Com a qualsevol animal, perquè la relació que mantenim amb ells és un indicador del nostre progrés social i moral. Per nosaltres mateixos, com a espècie dominant al planeta, perquè el respecte, la compassió i la consideració cap als altres, no només als membres de la nostra espècie, ens engrandeix, ens fa millors. Per viure en una societat decent.

Gats i petards

 

Arriba l’estiu i amb ell les festes populars i les revetlles. Per als nostres animals i també per als que viuen al carrer i als parcs, aquestes dates de festes i focs artificials es converteixen en uns moments d’estrès i angoixa. Des d’Animalados hem volgut recollir els consells de Rosa Sagués sobre gossos i els de Clara Busquets per als gats. En l’article d’avui us oferim els consells de gats.

De la mateixa manera que faríem amb els gossos, en el cas dels gats hauríem de començar aquesta desensibilització amb molts dies d’antelació. Es tracta d’acostumar al nostre gat al soroll de petards de forma progressiva, amb enregistraments, començant per sons de petard molt suau i anar de mica en mica incrementant el so. Haurem de pensar que perquè es puguin habituar bé necessitem temps i dedicació.

Atès que ja tenim molt a prop aquestes revetlles, us donarem recomanacions més immediates. Un parell d’hores abans dels focs artificials, abans dels sopars de revetlla, entre les set i les vuit 8 del vespre, començarem a tancar portes i finestres (esperem que tingueu aire condicionat o ventiladors), i el gat o gats, s’hauran de quedar a dins.

Posarem la tele o música suau i oferirem un amagatall al gat (si normalment s’amaga sota el llit, ens avançarem i li posarem una manteta o tovallola per evitar que es quedi tota la nit al racó sobre la rajola). Per la nostra part, i per no incrementar els seus nervis, actuarem normal com si no passés res. Li oferirem premis i llauneta per convertir en agradable al moment.

Sempre demanarem consell al nostre veterinari abans d’utilitzar calmants o ansiolítics (si el calmant es dóna quan l’animal ja està aterrit, podem obtenir l’efecte contrari a l’esperat i realment l’animal ho pot passar molt malament).

Intentarem tancar molt bé l’estança on estigui el gat per esmorteir en tot el possible el so. Podem estar amb ell, parlar-li suaument, i sobretot tenir molta paciència. Si tenim un gat que té moltíssima por, millor no el deixarem sol.

Des Animalados volem fer també una crida de conscienciació cap als animals, especialment gats de colònia, que viuen al carrer o als parcs. Si celebreu prop d’aquests puntsuna revetlla, no tireu petards on hi hagi animals. Ells ho estan passant veritablement malament.

 

Sílvia Esteve