Arxiu d'etiquetes per: còlonies de gats

“A la meva exposició no apareixen humans: només senyores gates i senyors gats”

Jose María Balagué és fotògraf i il·luminador i aquests dies exposa retrats de gats a Tortosa sota el títol “Els altres ciutadans”. L’exposició es pot visitar fins a finals de Març a la Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Tu tens una llarga trajectòria investigant sobre tècniques manuals de revelat però ara ens ofereixes una exposició temàtica sobre gats Per què gats?
A través de la meva companya vaig poder endinsar-me en els detalls que implica el dia a dia de la cura i sosteniment de les colònies urbanes. Em va fascinar l’orgull que mostra el gat de carrer i molt més la interacció amb l’alimentador. Documentar això em va portar a observar a l’individu com a ésser viu en el seu hàbitat i vaig aprendre a respectar la seva llibertat. És digne d’elogiar el lliurament d’aquestes persones i veure com els components d’una colònia reconeixen i premien a qui els cuida. D’aquest dia a dia i de la paciència de l’espectador van sortir una sèrie d’imatges que ara exposem aquest  mes de març.

Són molt bonics però són bons posant?
Alguns són molt presumits i fan postures, torsions, hathes de ioga.. espectacular.

Quins trucs fas servir perquè et permetin que els atrapis l’ànima?
El truc és la paciència, la constància. Són molt desconfiats i has de moderar els teus moviments, la teva respiració, la teva manera de pensar fins que et coneixen una mica… després, ells s’encarreguen que tinguis bones instantànies. Les òptiques llargues són de gran ajuda en la majoria dels casos. Encara que si et pots integrar amb una càmera
versàtil i lleugera el resultat no té preu.

És suficientment coneguda la realitat de les colònies felines?
La realitat de les colònies felines és l’assignatura pendent de la majoria dels municipis del nostre país, la desconsideració i la falta d’empatia amb la majoria dels no humans fa que no es contempli massa la gestió de colònies ni felines ni d’una altra espècie. Fins i tot algun ajuntament opta per tractar-los com a plaga i això condueix a l’extermini de la colònia.

L’exposició està disponible per anar a altres llocs i així conscienciar d’aquesta realitat?
Per la meva banda si i crec que la junta gestora de Progat Tortosa estaria encantada de cedir aquesta exposició per donar a conèixer una realitat una miqueta esquiva com “els gats del carrer”.

Emma Infante, Futur Animal

Amb esforç propi

Sóc voluntària d’una associació que ajuda als gats del carrer en una petita ciutat catalana. L’agost passat vam trobar a la colònia que alimento a dos nadons amb els ulls en molt mal estat. Una d’elles es replegava retrocedint davant els sons sota les branques d’un pi. L’altra mirava al buit refugiada sota la roda d’un cotxe. Lucero i Serena tindrien unes tres setmanes, i semblaven germanes. Les petites estaven a més molt primes, i plenes de paràsits interns i externs. Era evident que necessitaven tractament urgent i que no haguessin sobreviscut al carrer. L’associació no disposa de refugi on poder-los prestar cura, així que les abandonàvem  a la seva sort o bé en les emportàvem a casa nostra.

La mare d’aquestes petites és una de les femelles forals que van quedar aquest any sense esterilitzar. L’associació no va poder arribar a temps d’evitar la ventrada perquè no disposava de prou recursos econòmics ni humans per fer la captura i l’esterilització. El gran drama dels fills de les gates no esterilitzades és que la majoria acaben condemnats a una mort al carrer dolorosa, lenta i invisible. Lucero i Serena formen part de l’escàs percentatge que aconsegueix sortir endavant gràcies a l’esforç de persones i entitats que continuen treballant malgrat no ser vistes ni escoltades per les administracions. Les petites han necessitat cures d’ulls, medicines, biberons (amb horaris diürns i nocturns), amb la dedicació que requereixen dos nadons malalts i l’afecte que demanden dos éssers indefensos que pateixen i no entenen què els està passant.

Ara són dues gates fortes i alegres, capaces de fer vida normal en un entorn controlat. Lucero i Serena són portaveus del drama de les associacions i voluntaris que pateixen una gairebé total falta de suport dels seus ajuntaments, que queden al marge de subvencions quantioses i reben escàs o nul reforç institucional per les seves iniciatives. Es treballa en silenci i sense ajuda. Els nostres rescats se surten de la “obligació legal” marcada per un conveni, i es converteixen en un acte ètic desesperat del qual no es parla en cap diari.

 

Blanca Muñoz Ortillés

Voluntaria de Progat Tortosa