Entrades

No és un porc, ni un superporc: és Okja

 

“Potser arribi el dia en què la resta dels animals adquireixin els drets dels que mai van poder ser privats excepte per la mà de la tirania.” Jeremy Bentham

 

A aquells als qui no han arribat els documentals, als qui no s’han sentit apel·lats pels milions d’imatges que inunden les xarxes socials de maltractament i mort, que diuen “no m’ho expliquis, no vull saber-ho”, o això no vull veure-ho. A ells, a molts d’ells, Okja els ha posat davant, i sense que ho veiessin venir, la crua realitat. Crua per impactant i sense edulcorants, i crua perquè la seva protagonista, Okja, és un superporc viu, no cuinat, ni convertit en costelles ni salsitxes.

Bong Joon-ho ha estat capaç de revelar allò ocult, disfressat i maquillat per la indústria càrnia, gràcies a l’art. Gràcies a la ficció. Bong Joon-ho, com els llibres de Roger Olmos, estan canviant les històries per a nens. Ni el llop és el dolent, ni el gat el traïdor, ni les vaques donen llet plàcidament i del no-res.

A la indústria càrnia se li està acabant la corda. Per moltes coloraines amb què vulguin pintar les seves campanyes publicitàries.

Tots dos autors recorren per això també a la infància. I la infància en femení. Tant Okja com Amics ens presenten a les noves heroïnes: les nenes. Elles no tenen superpoders. No poden volar, ni congelar l’aigua. El seu poder, la seva força, és la seva capacitat per estimar, per no deixar-se influenciar pel món ja gris i fals dels adults.

Aquest món que ja no juga, que ja no hi veu, aquest món que estima més el verd dels bitllets que el dels arbres. Que prefereix una figureta d’un porc d’or a un de veritat. Aquest món que té preu però no valor.

Quant vam perdre quan et vam perdre, infància!

Però no només és dona Mija, la nostra nena, també Okja, símbol de l’explotació dels animals, de les dones, i de totes dues. Venudes, intercanviades, violades, explotades. Apartades dels seus fills. Convertides en productes.

I dona tambén és la seva explotadora principal, Lucy Mirando. L’empresària sense escrúpols, que és capaç de vendre’s a ella mateixa i de tiranitzar a les del seu propi gènere.

Valent el film del director coreà, que ens va posant sobre la taula un plat de barbaritats rere l’altre. En un menú que ennuega a aquell qui es reconeix partícep de la seva elaboració.

No ha estat una càmera en un escorxador, no han estat imatges en viu i en directe, el que ens ha portat Bong Joon-ho. El director no ha necessitat aquesta cruesa per fer-nos veure la realitat. La genialitat de Joon-ho i el seu film és que ens ha fet entrar a nosaltres mateixos en els escorxadors, ens ha fet veure a través dels ulls d’un animal el que li passa, el que els fan. Ens ha posat a la pell d’Okja, en la pell dels milions i milions d’animals no humans que passen per aquests llocs cada dia, cada segon.

Hem acompanyat a Okja, com acompanyaríem a un presoner humà, sent conscients que el seu sofriment és igual al nostre.

Bong Joon-ho i tot el seu equip han llançat l’atac més fort en anys a la indústria càrnia i ramadera amb una arma contra la qual no tenen escut: l’amor, l’empatia, la comprensió.

I no només Bong Joon-ho sinó la mateixa Netflix, gràcies a la seva plataforma de distribució digital a domicili, ha fet possible que hagi entrat directe a les nostres llars, als nostres dispositius electrònics.

Si has conegut a Okja, si t’has enamorat d’ella, i has plorat al seu costat, atreveix-te ara a conèixer les històries dels seus congèneres, que no són éssers anònims ni simples, que no són números ni només carn. Atreveix-te a conèixer a aquells de qui, en paraules de la magnat Mirando, “es menja tot, menys els seus crits”.

 

Sílvia Esteve

Okja de Bong Joon-ho

On viuen els amics

 

“Quan jo tenia sis anys vaig veure una vegada una làmina magnífica en un llibre sobre el Bosc Verge que es deia” Històries viscudes “. Representava una serp boa que s’empassava a una fera. (…) Vaig reflexionar molt llavors sobre les aventures de la selva i, al meu torn, vaig aconseguir fer amb un llapis de color el meu primer dibuix. (…) vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van contestar: “Per què ha de por un barret? “el meu dibuix no representava un barret. Representava una serp boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa a fi que les persones grans poguessin comprendre. Sempre necessiten explicacions. (…) les persones grans em van aconsellar que deixés de banda els dibuixos de serps boes obertes o tancades i que m’interessés una mica més en la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. (…) Les persones grans mai comprenen res per si soles , i és esgotador per als nens haver de donar-los sempre i sempre explicacions. ” Inici de l’obra El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

 

Per sort per a molts, Roger Olmos va seguir dibuixant boes dins d’elefants, i el que és més important va seguir veient en aquesta representació del barret a la boa que es va menjar a l’elefant.

“Aquest és un llibre que els nens han de llegir als pares” ens diu l’autor al final de l’obra. Tristament molts adults necessiten un intèrpret per aconseguir traduir l’empatia, la innocència, l’amistat.

La protagonista de la nostra història rep com a regal de la seva mare un llibre d’il·lustracions, un “conte”. La mare el compra, però la nena ho viu, ho entén. Una tragèdia plana sobre nosaltres quan passem de ser aventurers, somiadors, nens a consumidors, realistes, adults. La tragèdia de fer-nos grans.

La pèrdua de la infància (un tresor del que per desgràcia no tots els nens poden gaudir) no deixa de ser una mort. L’adolescència es converteix així en un dol estrany per aquell nen o nena que un dia vam ser. En Roger ens ho transmet pintant de gris i negre el món dels adults i a ple color el món de la nena.

En el món dels colors, dels contes, dels somnis, érem afortunats de tenir uns amics amb qui, encara que no fossin de la nostra mateixa espècie, res impedia que hi parléssim, juguéssim i ens els estiméssim amb tot el nostre cor. L’idioma universal de l’empatia elimina qualsevol frontera.

La nostra protagonista viatja, gràcies al llibre, a un món ple d’animals i éssers fantàstics. Es posa el seu vestit de conill rosa i corre amb una única sabatilla pels camps de la imaginació.

Vaques, porcs, ocells, peixos … Juguen al seu costat.

Interrompuda per la seva mare, que la crida per sopar, la nena torna al món real. On ha de calçar de nou les dues sabatilles. El sòl real sol estar més fred.

Graó a graó. De les golfes, on viuen els seus amics, a la cuina. I el sopar al plat.

La mare veu el “menjar”: ja no veu l’elefant dintre de la boa. Veu el barret.

Aquest és un llibre que els nens i els que es resisteixen a deixar de ser-ho han de llegir als que van oblidar qui van ser. Als qui van oblidar als seus amics.

En Roger no ens demana que tornem a creure en éssers fantàstics, ens demana que siguem capaços de tornar a “veure” a tots els éssers reals que ens envolten.

 

NOTA: Amigos només es troba a la venta aquí

L’obra ha estat editada per FAADA a Espanya i Logos Edizioni a Itàlia

Article de Sílvia Esteve

 

El primer esglaó: l’Empatia

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve