Entrades

Els tres últims dofins de Barcelona s’han traslladat a Atenes

El trasllat dels tres dofins compleix un mandat del plenari de l’Ajuntament de Barcelona que va ratificar el 2018 que la ciutat quedés lliure de cetacis en captivitat.

Els tres dofins que quedaven al Zoo de Barcelona, el Nuik, el Tumay i el Blau s’han traslladat a l’Attica Zoological Park d’Atenes, la que serà la seva nova llar. El trasllat s’ha realitzat en un avió de càrrega especial preparat i condicionat per l’ocasió, seguint les màximes garanties de seguretat i benestar animal. D’aquesta manera, es compleix el mandat del plenari de l’Ajuntament de Barcelona que garanteix als dofins unes millors instal·lacions on podran mantenir les seves condicions i el seu benestar.

El vol ha tingut lloc el 19 de juliol, després d’un ajornament causat pel coronavirus. Durant el trasllat, els dofins han estat acompanyats en tot moment per l’equip de cuidadors i cuidadores del Zoo de Barcelona. Una vegada arribats al destí, els animals han estat allotjats a unes piscines d’aclimatació on descansaran fins a la unió amb la resta de dofins. En els dies vinents, els especialistes de l’Attica Zoological Park, conjuntament amb els del Zoo, treballaran plegats per tal d’adaptar els animals a la seva nova llar i determinar com serà la unió amb els seus futurs companys de grup.

La decisió del trasllat va tenir lloc el 2016, quan davant les conclusions d’un grup d’experts sobre el futur del Zoo es va prendre l’acord polític segons el qual no s’ampliaria ni es construiria un nou delfinari del Zoo de Barcelona, i es buscaria un nou destí pels dofins que hi vivien. Aquell mateix any, dos dels dofins, la Leia i el Kuni, van ser traslladats a l’Oceanogràfic de València, on s’han adaptat perfectament i estan integrats amb el grup.

El 27 d’abril de 2018, l’Ajuntament de Barcelona va ratificar, definitivament, que la ciutat quedés lliure de cetacis en captivitat. Davant aquesta decisió, el Zoo de Barcelona va contactar amb l’EAZA (Associació Europea de Zoo i Aquaris), per buscar un destí que garantís unes bones instal·lacions pel maneig del grup i, sobretot, el màxim benestar dels animals. Ha estat una tasca difícil i ha calgut descartar algunes opcions que no complien totes les garanties, fins que finalment s’han pogut traslladar a Atenes.

El Nuik, el Tumay i el Blau són els 3 últims dofins que han viscut a Barcelona. El Blau, de 21 anys, era el mascle més gran i el dominant del grup, amb un caràcter conciliador i pacient. El Tumay, amb 17 anys, és el seu germà, i té un caràcter més inquiet, mostrant curiositat davant les noves situacions. Per últim, el Nuik era el benjamí del grup, amb 7 anys, fill del Blau i l’Anak, que era la matriarca del grup.

Les instal·lacions del Zoo de Barcelona on vivien els dofins, l’Aquarama, en un futur allotjaràn una reserva de maneig, un espai d’estada provisional per tenir cura de diferents animals del Zoo. Pel que fa al Delfinari es conservarà la part inferior, el vas soterrat, que servirà de dipòsit per a aigua freàtica per a l’ús en reg i neteja. A la part superior es construirà un equipament que acollirà activitats divulgadores i educatives.

El Nuik, el Tumay i el Blau

Denuncien la mort i el maltractament d’animals al minizoo de la Magdalena

Una visitant santanderina ha denunciat la mort d’almenys una foca i el mal estat de diversos animals al minizoo del Palau de la Magdalena a Santander.

Laura Gangoso, amant i defensora dels animals, ha informat a través de les seves xarxes socials del lamentable estat en què es troben alguns animals del minizoo del Palau de la Magdalena a Santander. La jove va gravar les imatges el passat diumenge 24 maig, però no ha estat fins avui 27 de maig quan aquestes han transcendit i han provocat nombroses reaccions polítiques i des de diferents associacions animalistes.

A les fotografies i els vídeos compartits a través del seu compte d’Instagram, Laura Gangoso explica que: “en arribar al recinte del Palacio de la Magdalena ens vam trobar amb un cadàver de foca, embolicat en una bossa d’escombraries que sobresortia el cos. El cos mort estava a la vista de la gent i dels nens. Ens va estranyar aquesta situació i vam anar a veure al recinte de les foques. En arribar al recinte, vam veure que l’aigua no estava com sempre, no entrava directa del mar i estava estancada, de tal manera que l’aigua es va tornar de color verdós. Vam veure una foca malalta o morta, la seva superfície estava coberta de verdet, o una espècie de molsa o herba, ja que portava molt de temps surant sense submergir-se”.

Després de veure aquesta situació, Laura Gangoso va continuar amb la seva ruta: “vam arribar al recinte dels lleons marins, on només n’hi havia un i no tenia gens d’aigua, només sorra. Un noi que era allà ens va dir que l’aigua s’omplia amb la marea alta de la mar, però s’omplia molt poc. L’animal presentava debilitat i no parava de realitzar plors i rugits. Feia els mateixos moviments tota l’estona. La sorra es veia seca, que no havia estat mullada en molt de temps, és a dir, mai entrava aigua”.

A més del mal estat de les foques i dels lleons marins, la visitant santanderina també detalla en la seva publicació que: “vam veure el recinte dels pingüins, feia massa calor i els animals estaven en contacte directe amb el sol”.

Izquierda Unida Cantàbria ha compartit un tuit en el qual indiquen que: “les imatges dels animals i les seves condicions ens indiquen la necessitat d’un canvi urgent. No pot primar el reclam turístic per sobre del benestar animal. Estudiem portar a la Fiscalia la situació del minizoo de Santander. Aquests espais són anacrònics i l’Ajuntament ha d’adaptar la Magdalena al segle XXI i el Govern de Cantàbria ha de treure del calaix la Llei de benestar i protecció animal”.

Unidas por Santander, per la seva banda, ha fet públic un missatge en el qual diuen que: “hem registrat a l’Ajuntament diverses preguntes dirigides a la regidora i al director general de Medi Ambient per demanar explicacions i proposar canvis, o fins i tot, l’eliminació d’un zoo que molts consideren que hauria de portar anys tancat”.

Després de fer-se públiques les denúncies, l’Ajuntament de Santander ha confirmat en declaracions per a Europa Press “la mort natural d’un exemplar de lleó marí de 30 anys procedent de Cabárceno”. El consistori comenta que “això ja ha passat amb altres exemplars que arriben a la Magdalena per viure els seus últims dies. Els operaris del zoo han treballat i segueixen treballant durant l’estat d’alarma i han estat els que s’han encarregat de lleó marí mort”.

L’Ajuntament de Barcelona aprova tancar el delfinari de Barcelona

Adéu al delfinari de Barcelona. Segons ha pogut saber Animalados, l’Ajuntament tancarà de manera definitiva el delfinari del zoo de la ciutat. El pacte ha estat subscrit pel govern municipal que configuren Barcelona En Comú i el PSC i compta amb el suport d’ERC i la CUP. Aquestes dues últimes formacions d’esquerres han tingut un paper més que rellevant en la decisió adoptada. El govern municipal tenia tres opcions: construir piscines noves que s’adeqüessin a la normativa, cedir els dofins a algun dofinari europeu o transferir-los a un santuari per a cetacis i tot indica que s’ha decantat per aquesta última opció sense fer-ho explícit clarament doncs està en vies d’anàlisi i decisió. Després de guanyar les eleccions, l’alcaldessa Ada Colau va ordenar suspendre l’ampliació de les instal·lacions que havia previst l’anterior executiu, que hagués costat 15 milions d’euros, i va crear una comissió de treball per a un Nou Model de Zoo per estudiar el futur del delfinari i del Zoo situat a la Ciutadella. Sembla clar que la clausura del delfinari era l’opció més raonable i ha apostat des d’un primer moment per buscar un lloc amb totes les garanties on puguin els cetacis acabar les seves vides lluny de les precàries piscines de formigó.
Els quatre dofins adults que hi ha actualment al zoo, Anak, Blau, Tumay i Nuik seran traslladats a un santuari. Lipsi, a Grècia, apareix com el més destacat dels possibles emplaçaments. Així mateix, els dos exemplars joves, Kuni i Leia, que es van traslladar fa uns mesos a l’Oceanogràfic de València després de tancar un acord amb aquesta institució tornaran a Barcelona per ser traslladats posteriorment al Santuari triat.Els estudis científics han posat de manifest que els simis i els cetacis són els animals més intel·ligents i sensibles després de l’home i aquestes característiques els converteixen en els animals que més pateixen en captivitat. “Els dofins necessiten nedar grans distàncies, relacionar-se amb l’entorn, socialitzar-se amb el seu grup original … i aquí només tenen aigua i ciment”, lamenta Míriam Martínez, veterinària i membre de la Fundació FAADA. La normativa europea ha accelerat el tancament del delfinari. I és que l’Associació Europea de Mamífers Marins (EAMM) fixa les condicions mínimes que han de complir els delfinaris per obtenir el seu reconeixement i el de Barcelona no les supera per les seves reduïdes dimensions.
El termini per aconseguir el vist-iplau d’aquesta associació acaba al setembre de 2020, però l’Ajuntament ha decidit no ampliar les instal·lacions que tenien un elevat cost per l’impacte ambiental i tancar el delfinari per l’estrès que provocava als dofins ia altres animals del zoo . En contraposició als deu milions d’euros necessaris per reconstruir el delfinari, el trasllat dels dofins a un santuari tindria un cost considerablement inferior, d’aproximadament dos milions d’euros, segons els experts. La clausura del delfinari forma part de la nova orientació que vol donar l’executiu del parc zoològic i que consisteix a renunciar a l’exhibició d’algunes espècies i potenciar l’àmbit pedagògic, de conservació d’espècies locals i foranes amenaçades. Les entitats animalistes com la veterana DEPANA amb Marta Gumà al capdavant han pressionat des de fa anys a l’administració perquè tanqués el delfinari. La Fundació FAADA també ha recollit signatures a internet per demanar el tancament del dofinari de Barcelona. També s’ha mogut la societat civil. Prova d’això és la constitució de la plataforma estudiantil Freedolph, que en tan sols unes setmanes va aconseguir milers de signatures per reclamar la clausura del delfinari per les greus seqüeles físiques i psicològiques que pateixen aquests cetacis a l’estar en captivitat.

Freedolph reclama el tancament del delfinari del Zoo de Barcelona

Aconseguir que els quatre dofins que actualment hi ha al Zoo de Barcelona siguin traslladats a un santuari. Aquest és l’objectiu de Freedolph, una plataforma estudiantil que s’acaba de constituir i que ja compta amb el suport de més d’un miler de signants i de diverses associacions d’alumnes d’universitats catalanes. L’objectiu de la campanya és sumar el col·lectiu d’estudiants a aquesta demanda. La plataforma defensa l’alliberament de l’Anak, el Blau, el Tumay i el Nuik a un santuari per a cetacis, un espai protegit de costa que els permet retornar al seu hàbitat natural, així com seguir sent atesos per professionals. L’Ajuntament de Barcelona disposa de poc més d’un mes per decidir el futur dels quatre dofins que es troben en captivitat al delfinari del zoo.

Aquesta instal·lació no compleix la normativa europea quant a dimensions i el govern municipal té tres opcions: construir piscines noves que s’adeqüin a la normativa, cedir els dofins a algun delfinari europeu o transferir-los a un santuari per a cetacis. Aquesta darrera opció, la defensada per Freedolph, no només és la més econòmica, sinó que a més a més és viable. En contraposició als deu milions d’euros necessaris per reconstruir el delfinari, el trasllat dels dofins a un santuario tindria un cost considerablement inferior, d’aproximadament dos milions d’euros, segons els experts. Aquesta és una opció, d’altra banda, perfectament viable com ho demostren els diversos projectes de construcció de santuaris en marxa, com el de l’illa de Lipsi (Grècia), que es finalitzarà a la primavera del 2017, així com el de Baltimore (EUA), que obrirà el 2020. Aquesta és la solució més ètica perquè enfocada a millorar de les condicions de vida dels dofins, uns animals molt sensibles que pateixen especialment els efectes d’estar en captivitat, que els causa seqüeles físiques i psicològiques molt greus

El verdadero sentido de las ballenas

“¿Es posible afirmar que aquel que sólo conoce el valor del aceite y de las barbas de la ballena ha descubierto el verdadero sentido de la ballena?” se preguntaba H.D. Thoreau en 1864. Más de 140 años más tarde, Philip Hoare se hace la misma pregunta. Este periodista inglés, amante de la música, la literatura y el mar, nos regala con su Leviatán o la ballena (Ático de los Libros, 2009) una magnífica obra nacida de su amor por los océanos y aquellos que los habitan.

En este tesoro literario acompañaremos a Hoare en su aventura personal de descubrimiento sobre el mundo de las ballenas. Un viaje que explora tanto el rastro literario como la cruda realidad de estos magníficos animales.

Moby Dick, obra de Herman Melville, será el eje central de Leviatán: Hoare investigará la vida del escritor, desde sus experiencias como ballenero hasta las relaciones con otros escritores de la época, como Nathaniel Hawthorne. Y a la vez, se hará a la mar e irá en busca de las ballenas que tanto fascinaron a artistas y científicos.

Una obra que  hibrida poesía y ciencia, escrita desde el corazón, desde la immensa angustia de saber que se pertenece a esa especie, los humanos, que en el transcurso de un siglo acabaron con la vida de más de un millón y medio de rorcuales, en busca de su aceite, de su carne, de sus barbas.

Las ballenas, esos grandes seres casi mitológicos, fueron, y aún siguen siendo, perseguidas, asesinadas, arponeadas con crueldad; víctimas del mundo avaricioso e inhumano que empezaba a las orillas del suyo.

El hombre contra la bestia. Pero, ¿quién es aquí la bestia? Estas “personas” con aletas eran acorraladas con sus familias, separadas madres de crías, arponeadas sin descanso, perseguidas hasta los confines de los océanos… Y ¿para qué? para poder encender la luz de las grandes ciudades. Hoare nos explica cómo el aceite de ballena era el combustible que permitió la iluminación de las grandes metrópolis. Luces en la ciudad, pero oscuridad en el alma.

A través del retrato de los protagonistas de la época, el escritor nos relata cómo la mejora en las técnicas de navegación, el crecimiento de las urbes, y las ansias industriales del siglo XIX, que ha sustituido a Dios para poner en su lugar a un hombre de hierro, arrasan con el mundo natural.

El gran enemigo: lo salvaje. El gran miedo: la libertad. Un mundo moderno que dice querer liberarse de la cadenas del pasado, de las creencias y mitos antiguos, pero que mira lo desconocido a través de las rejas de las jaulas, a través de los cristales de los acuarios. Cristales como los que vieron morir a una de las primeras belugas mantenidas en cautividad en Londres, un animal secuestrado y exhibido que se suicidó nadando a toda velocidad contra los muros de su pecera en 1877.

El autor nos muestra cómo la ciencia trajo consigo nuevos avances, nuevos conocimientos, pero también nuevos tiranos. Aunque también nos habla de la resistencia. Dos grandes nombres, Darwin y Thoreau, sienten y presienten, comprueban y entienden, que este mundo no es “del” hombre, ni “para” el hombre.

La interacción, la interrelación, la evolución entendida no como jerarquía, sino como conexión, son las claves de la nueva mirada a lo que nos rodea.

El tiempo avanza. Los tiempos cambian. Las sensibilidades se reconvierten. Hoare nos ha embarcado en su navío del recuerdo. Pero no olvidemos que en su primer capítulo nos hablaba de una beluga en un acuario, hoy en día.

Y es que hoy seguimos encerrando a nuestros semejantes, los seguimos contemplando entre barrotes o a través de cristales. Los seguimos intercambiando como cartas, incluso en aquellas ciudades que se hacen llamar amigas de los animales.

Que el libro de Philip Hoare nos haga entender la inmensa crueldad de la ambición humana. Más inmensa y oscura, que cualquier océano.

Reformulemos ahora la pregunta de Thoreau: ¿Es posible afirmar que aquel que sólo conoce el valor de las piruetas y los saltos de la ballena ha descubierto el verdadero sentido de la ballena?  

Sílvia Esteve