En Treski, en Candela i jo

Jo només volia un gat. Estàvem de visita al sud de França i algú ens va deixar un paper de publicitat al cotxe d’una protectora que, pel què vam entendre, estava plena fins dalt i si no aconseguia donar gossos i gats en adopció hauria de sacrificar-los. Així que vam anar a buscar un gat. No sé si va ser culpa del idioma o d’aquells ullets que va posar el Treski quan el vam agafar en braços i va notar l’escalfor, però enlloc d’un gat, vam sortir amb un gos. Tenia dos mesos i mig i estic convençut que va ser ell qui ens va escollir.

Des d’aleshores hem passat mil aventures. Sempre junts. Hem canviat de pis almenys deu vegades; hem viscut a Roma, a Almeria, passant per Granada per l’Àragó, per Navarra i per molts barris de Barcelona. Sempre l’un al costat de l’altre. Suposo que tots els amos ho deuen dir del seu gos, però per mi el Treski és un gos especial. És un animal difícil, perquè és barreja de Husky i tossut com una mala cosa, però li encanten les persones i com deia un company i amic de Roma que va haver de fer el cangur en més d’una ocasió “este perro tiene hasta orgullo”. I és que sembla que hagi de tenir personalitat i tot. Procuro no tornar-me boig: És un gos, no una persona, però són tantes les aventures que acumulem, que només les sabem nosaltres dos. A vegades sembla fàcil confondre’s.

Anys més tard va arribar el nou fitxatge, el Mandela. Li vam canviar el nom per Candela i també té tela. És extremadament nerviós fins al punt que és capaç de passar-se minuts dempeus per cridar l’atenció. És d’uns amics que se’l van trobar pel carrer i no podien seguir tenint-lo a casa. Al principi es barallava molt amb el Treski. Dos mascles a casa no és fàcil. Fins que el vam castrar. Va ser la millor decisió que vam poder prendre. Des de llavors, la seva relació és meravellosa. El Treski té 12 anys i Candela ja en deu tenir set. Sense ells, viuríem més tranquils… però ens faltaria un carinyo que només ells saben donar. Són el millor exemple d’una paraula preciosa: fidelitat.