Arxiu d'etiquetes per: esperança de vida

Curiositats que possiblement no saps dels óssos polars

/0 Comentaris/a

L’ós polar és sens dubte un dels animals més bells del món, no només degut al seu port elegant sinó també al seu pelatge aparentment immaculat. I diem aparentment perquè en realitat la seva pell és de color negre i el seu pèl translúcid. És el reflex de la llum la que ens els fa veure de color blanc. Però a més d’aquesta característica que no deixa de ser curiosa, hi ha moltes altres coses que possiblement no sabies i que aquí desxifrem d’aquest animal, el qual malauradament es troba en perill d’extinció a causa del desglaç provocat pel canvi climàtic.

– És el mamífer més gran de la terra.

– La seva mossegada és major a la d’un lleó africà o fins i tot de la d’un tauró blanc.

– Es comuniquen a través de les trepitjades. I és que en el seu rastre van deixant una olor característica de cadascun.

– Poden córrer a la mateixa velocitat que un cavall al galop.

– No són detectats per les càmeres d’infrarojos.

– Tenen tres parpelles. Una d’elles, els protegeix de les radiacions ultraviolades. D’una altra manera, podrien quedar-se cecs amb el reflex del sol en la neu.

– No han de beure aigua. El líquid necessari l’obtenen de la sang de les seves preses.

– El seu menjar preferit són les foques.

– Poden menjar fins a 30 kg diaris d’aliment.

– La seva llengua és de color blau.

– No es mullen quan es banyen, ja que tenen una segona pell que els protegeix.

– Poden nedar fins a 100 km sense parar a descansar.

– No hibernen com els altres óssos.

– Segons els estudis, procedeixen de l’evolució d’óssos bruns fa uns 38 milions d’anys.

– L’embaràs dels óssos polars dura entre 6,5 i els 9 mesos.

– Solen tenir un parell de cries, que cuiden fins als 2 o 3 anys. És l’únic moment en què viuen en companyia. La resta de la seva vida, solen viure en solitari.

– La seva esperança de vida en el seu hàbitat natural és d’uns vint-i-cinc anys.

– Tenen un sentit de l’olfacte molt desenvolupat, podent olorar fins a una distància de 30 km.

Font: Eva Remolina/AMIC

És veritat que els gossos mestissos viuen més anys que els gossos de raça?

/1 Comentari/a

Segons l’experta veterinària Marta Legido els gossos mestissos solen tenir menys problemes de salut que els gossos de raça, però el simple fet de ser mestís no és garantia de tenir bona salut

La longevitat dels gossos segons la raça o si són mestissos és un tema que genera molts interrogants entre els amants dels peluts. Per dissipar els dubtes sobre aquesta qüestió, Animalados ha parlat amb Marta Legido, veterinària clínica llicenciada l’any 1989 i que compta amb més de 30 anys d’experiència en la professió. Actualment, Marta Legido és vocal de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona.

Tal com explica Marta Legido, l’esperança de vida dels gossos varia especialment en funció de la mida del gos quan arriba a l’edat adulta, una mida que generalment està determinat per la raça. Tenint en compte aquesta explicació, els gossos de races petites (peluts de menys de 10 kg) solen arribar als 15-16 anys. Els gossos de mida mitjana o gran (entre 10 i 25-30 kg aproximadament) viuen entre els 10-13 anys. Finalment, els gossos de races gegants (més de 30 kg) no solen viure molt més enllà dels 8 anys.

La llicenciada en veterinària clínica recorda que és important remarcar que els gossos de races petites també són més precoços, per tant, arriben abans a l’edat adulta, concretament entre els 9-10 mesos de vida. En canvi, els exemplars de races gegants no són adults fins que arriben als 2,5 anys.

En definitiva, segons les explicacions compartides per la vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Veterinaris de Barcelona, ​​l’esperança de vida dels gossos es correlaciona amb la seva mida adulta, això sí, dins de les races de mides similars hi ha algunes que presenten més longevitat i altres que menys. Legido posa l’exemple del Chihuahua i el Caniche, que solen viure molts anys, però en canvi el Carlí, tot i ser un gos de raça petita, viu menys anys.

En referència directa als gossos mestissos, Marta Legido comenta que és cert que la barreja de diversos gens d’un origen genètic allunyat proporciona millors possibilitats de supervivència sobre l’individu. És a dir, la barreja genètica, quan els gens del pare i de la mare són molt diferents, permeten que la mateixa naturalesa “triï” entre aquells que són millors. Tots els animals rebem una càrrega genètica duplicada dels nostres pares i la naturalesa tria quina de les dues s’ha d’expressar en el futur individu.

Per aquest motiu, Legido especifica que entre gossos de la mateixa raça hi ha més possibilitats que dins de la càrrega genètica del pare i de la mare coincideixi un gen defectuós o que codifica la predisposició a una malaltia determinada. Quan els dos gens, el patern i el matern, que codifiquen una mateixa funció o característica determinada són els dos defectuosos, l’individu expressarà aquest defecte genètic irremeiablement.

Els gossos mestissos tradicionalment han estat uns animals que han passat a un pla secundari pel que fa a la preferència dels adoptants o d’aquelles persones que han volgut conviure amb un pelut. Segons la veterinària clínica, això és una tendència o moda passada en què les persones es basaven més en les característiques físiques del gos més que en el seu temperament.

Marta Legido considera que actualment cada vegada hi ha més persones que no descarta iniciar una nova vida al costat d’un gos que no sigui de raça. Aquest canvi de dinàmica pot succeir perquè, en general, els gossos mestissos solen tenir menys problemes de salut, tot i que el simple fet de ser mestís no és garantia de tenir bona salut. També, afortunadament hi ha una tendència creixent d’adoptar peluts d’un centre d’acollida, on la majoria no són de raça pura.