Entrades

“Un no s’acostuma a la mort”

Com afrontar aquesta part de la meva professió és realment complicat.

En general, quan sorgeix aquest tema, les persones et solen dir que, bé, tu ja estàs acostumada, que forma part de la teva quotidianitat com a veterinària, que no t’afecta com la primera vegada que ho vas fer … Però una no s’acostuma a la mort.

Jo com a persona no m'”acostumo” al que representa, i com a professional suposa, en molts casos, frustració per no poder fer res més pel meu pacient. És per això que, per eutanasiar, he après a gestionar (no anul·lar) les meves emocions el que em permet poder dur a terme una tasca tan difícil emocionalment per la qual ningú m’ha preparat.

Cada vegada que m’enfronto a aquesta situació tinc en compte diferents factors. En primer lloc el pacient, quin és el motiu d’eutanàsia i sobretot si hi ha altres opcions abans d’arribar-hi. Cal no oblidar que la meva tasca com a veterinària és en primer lloc amb el pacient, intentar curar, i si no és possible, alleujar el seu dolor o patiment.

En segon lloc amb la família, sent el suport psicològic en una decisió tan angoixant i difícil. Hi ha tantes situacions familiars diferents com pacients. Tenir empatia amb ells i comprendre la seva situació és fonamental perquè aquest procés sigui el menys dolorós possible.

En moltes ocasions no es té en compte que també som persones, tenim sentiments i que no per dur a terme l’eutanàsia deixem de tenir-los. No puc recordar en quantes ocasions he sortit de la consulta amb un nus a la gola o quantes vegades m’he ensorrat tot i saber que és la decisió correcta.

Cal no oblidar que en molts casos són pacients als qui hem vist créixer a la nostra consulta, que vénen feliços a veure’t, a buscar la seva llaminadura quan passen per davant de la consulta, que et mengen a petons si et descuides …

Per tot això crec necessari escriure aquestes línies. La veterinària és una professió que pot arribar a ser molt dura, física i psicològicament, i encara que moltes vegades es reconeix la nostra tasca, hi ha d’altres en que no es veu més enllà de la nostra bata de veterinari. Sota l’uniforme de la professió estan tots els nostres sentiments, els que ens fan lluitar cada dia pels nostres pacients i els que ens fan patir cada dia per ells.

A reveure Sam

 

El dia que et vam posar nom ni tant sols ens coneixíem. No sabíem com eres ni què t’agradava. Sabíem però, que, fossis com fossis t’estimaríem per sempre.

Ja fa deu anys que et vam venir a buscar al CAAC de Barcelona. Abandonat dos cops consecutius, no te’n fiaves gaire d’aquesta espècie humana capritxosa i molts cops cruel.

Qui eren els que aquell dia se t’enduien a casa? Tú no podies pas decidir si volies venir o no. Vosaltres gairebé mai podeu decidir, i els qui ho fem per vosaltres no sempre l’encertem.

Deu anys, petit Sam, junts. Un més de la família. Deu anys i ara ens hem de dir adéu. Altre cop sota la nostra decisió, la decisió de no allargar més el teu patiment, però també la decisió de deixar de veure’t.

Que dur amic meu. Nosaltres humans, simples humans que molts cops ens creiem déus, avui et portem la mort. Eu-thanatos, una mort bona, però la mort al cap i a la fi.

Avui decidim per tú per última vegada. La decisió més difícil quan estimes a algú, la de dir-te adéu sense voler que marxis.

Gràcies Sam pel teu amor, la teva companyia. Gràcies per aquests deu anys al teu costat.

Avui serem déus estranys que et prenen la vida, demà però, tornarem a ser simples humans que han perdut un petit déu.

Article de Sílvia Esteve

Feliç dia dels solters!

 

Article de la redacció

Es pot viure sense amor? Aquesta és la pregunta que es fan tots aquells que un dia com avui no tenim parella. És la pregunta que es formulen en Valentí i Tro, dos veterans del desamor. Valentí fa just un any que va ser rescatat després d’un cruel abandonament. Tot i ser un gat preciós i dotat de la màgia de l’afectivitat incondicional porta un any esperant l’amor veritable. Les cases d’acollida tenen la funció de satisfer les necessitats biològiques i emocionals de tots aquells que un dia van ser precipitats al “sense amor”.

Les acollides són com aquest millor amic que t’empara sota la seva ala, comparteix el seu domicili i el seu plat però no activa el clic de l’enamorament embriagador i total. Es converteixen en una parada en el camí reparador i imprescindible però no arrenca aquest sospir que culmina amb un “per fi a casa”. Ahir en Valentí va celebrar el seu sant però no el seu èxit, encara segueix acollit a Tarragona (Associació Gaia) a l’espera de formar una parella ideal.

Més apurat està en Tro, un gos gran de mida i edat que esdevé cadell a poc que li ofereixen carícies. Ja fa massa temps que es troba en una gàbia de la gossera de Barcelona (CAAC) sense més error que el de la ceguesa dels seus pocs visitants. Tro és un històric entranyable que serà recordat per tots quan marxi. Amb alegria si s’adopta i amb profunda tristesa si mor rere els barrots.

Per als al·lèrgics consistents o espuris a la festa dels cors roses, les obligacions de calendari i l’agost de les botigues romàntiques ha nascut la festa del 15 de Febrer. Els solitaris, obligats o per elecció, sobreviuen l’edulcorada vigília gaudint d’un dia que els torna la dignitat i els imposa autocelebrar-se. Per als que no tenen amor queda dir que moltes vegades no és culpa seva. Com a exemple tenim en Tro i en Valentí: dos solters i orfes. Esperem que l’any vinent, tant un com l’altre, puguin celebrar el dia dels enamorats en una casa definitiva.

Començàvem l’article preguntant si es pot viure sense amor, en Valentí i en Tro, “els nostres entrevistats”, ens diuen que sense amor es sobreviu però és amb Amor quan tot cobra sentit. Canviem el seu pròxim 14 de febrer?

 

Dibuixar el vent

Article d’Alberto Martín i Sílvia Esteve

Quan hom obre un llibre que és capaç d’emocionar d’una manera tan senzilla i preciosa com el que avui ens ocupa no ha de deixar de mostrar-ho a tots aquells a qui conegui, per tal de que tinguin l’oportunitat de passar les seves pàgines i d’escoltar la melodia de les paraules que apuntalen l’obra i els dibuixos que expandeixen el seu significat. Perquè si una virtut hem de destacar d’aquest petit gran llibre és, sens dubte, la seva capacitat d’unir en un mateix espai l’empremta que deixen les seves lletres i el traç que grava el dibuix: dos universos que flueixen creativament a El silenciós amic del vent.


Aquells que han pogut compartir la seva vida amb algun animal saben perfectament que aquests ens fan més humans, ens permeten entreveure una dimensió diferent de la nostra humanitat. Però no és menys cert que, malauradament, també són capaços de fer-nos veure la violència de l’ésser humà, la crueltat i el menyspreu més pur del que és capaç la nostre espècie: i un cas tristament cèlebre és el dels llebrers. Animals explotats fins al seu últim alè, víctimes d’una mentalitat capitalista en un ambient rural, els llebrers són repudiats un cop deixen de ser útils: repudiats, torturats i morts. Les paraules de Lisi Gutiérrez i els dibuixos de Rafael Jaramillo ens fan testimonis d’aquesta realitat-malson mitjançant una prosa minimalista i un dibuix evocador.
Un conte il·lustrat dur i preciós que fa de la seva concisió una virtut indiscutible: les frases amb què Lisi Gutiérrez va component la narració de l’abandonament i l’adopció del llebrer protagonista deixen entreveure una prosa creativa, que uneix el prosaic amb el poètic amb gran facilitat. Les il·lustracions, d’altra banda, saben conjugar perfectament el dur realisme amb imatges oníriques: hi ha una imatge impressionant, aquella en què podem veure el somni del llebrer, aquest somni que ens estremeix per la seva capacitat de sintetitzar, en una panoràmica, l’horror i l’esperança d’aquests animals.


Hi ha obres que saben commoure a través de les paraules, altres que ho fan mitjançant el dibuix: El silenciós amic del vent ens interpel·la a través d’ambdues per tractar de mostrar la realitat d’aquests atormentats animals. Realitat que es repeteix any rere any, cada febrer, després de la temporada de caça. 
Com es dibuixa el vent? Fixant-nos en la fina silueta del seu silenciós amic.

 

Volem aprofitar aquest article per recordar-vos que aquest diumenge 5 de febrer es celebrarà la manifestació de la Plataforma NAC (No a la Caça) a les 12h a la Plaza Catalunya de Barcelona (mirar punt de trobada segons ciutat).

Voluntaris Itinerants: en ruta per la dignitat dels animals

Que pesi més la motivació en la defensa dels drets dels animals que es troben en refugis que la vinculació a la protectora on un col·labora. Sota la premissa que no és tan rellevant on la gent ajudi, sinó que ho faci, neix Voluntaris Itinerants, que es va constituir aquest mes de setembre després d’un any de treball conjunt en la protectora d’Òdena (Anoia), una de les que compta amb més col·laboradors a Catalunya. Un temps en el qual es van adonar que un dels principals problemes dels refugis és que molta gent que s’apunta per col·laborar ho acaba deixant perquè no poden assumir el compromís que se’ls exigeix perdent-se pel camí un capital humà immens. Jaime Mateu, president de l’associació, explica que “l’obligació d’haver d’anar cada setmana a un refugi fa que molta gent ho deixi per falta de temps sense oblidar-nos que hi ha persones que només disposen d’unes setmanes per col·laborar a l’any o que estan de pas per una ciutat i tenen ganes d’ajudar “. Uns voluntaris que poden exercir diferents rols no sempre relacionats amb la cura dels gossos, ja que alguns d’ells són publicistes que dissenyen campanyes o advocats que els assessoren en qüestions legals. L’objectiu de l’associació és com relata Mateu “ajudar a millorar la vida dels animals que viuen en protectores, així com la seva socialització, i dur a terme les reformes necessàries de les instal·lacions”.
Malgrat que a mig termini volen créixer i ajudar a un major nombre de protectores a Catalunya, ara mateix l’entitat destina tota la seva energia a la d’Òdena, que inesperadament tanca les portes a finals d’any. Olescan, l’associació que el dirigeix, justifica la decisió de clausurar-la per la reestructuració que vol dur a terme a la xarxa de refugis que gestiona. La col·laboració de Voluntaris Itinerants amb aquest recinte s’inicia a finals de setembre de l’any passat construint habitacles amb palets  i aconseguint llits i mantes perquè els gossos estiguessin resguardats del fred. En una segona fase, els voluntaris van construir més tanques al recinte per aprofitar millor l’espai, i en la tercera van crear un magatzem i van condicionar un espai com a consultori veterinari per millorar l’organització logística de la protectora. Ara tenen davant seu el repte més important: que els gossos que encara hi són trobin una família que els vulgui o com a mal menor una casa d’acollida temporal. A mitjans de setembre hi havia 120 gossos i gràcies a la campanya que van promoure el nombre es va reduir a finals d’octubre a 97. Una xifra que van aprofitar per llançar via Twitter el hashtag # los97deÒdena, que ara mateix són 70. “Les primeres setmanes van ser una autèntica bogeria, el telèfon no deixava de sonar i el refugi semblava la Rambla amb desenes de persones que venien per adoptar un gos, però en els últims deu dies no hem tingut cap visita, sembla com si la gent s’hagués oblidat que encara queden gossos que necessiten una família “lamenta Mateu.
Si trobar més famílies que estiguin disposades a adoptar-los està resultant una tasca complicada, la tipologia dels cans que viuen al refugi tampoc hi ajuda. “Molts d’aquests gossos pateixen la Síndrome de Noè pel fet d’haver conviscut amb gent que acumula nombrosos animals a casa sense donar-los cap tipus d’atenció o cura, són animals que no mosseguen ni ataquen, però que no interaccionen amb els humans perquè mai els han tret a passejar ni els han fet cas i en viure en llocs tan reduïts tenen fòbia dels espais oberts i por a les persones i s’amaguen “. Ni Mateu ni la resta de voluntaris de l’associació pensen rendir-se i  lluitaran fins a l’últim dia (31 de desembre) perquè no quedi cap gos a Òdena. Quan ho aconsegueixin aniran a un altre refugi per millorar les condicions de les instal·lacions i el benestar dels animals mentre busquen nous voluntaris perquè sigui autosuficient. Perquè com remarca Mateu “la majoria de les protectores no tenen els recursos suficients i sempre necessiten gent”. Una ruta itinerant que té com a objectiu final “interconnectar aquests refugis perquè col·laborin entre ells”.

Fotografia de Claudia Álvarez