Entrades

Els anomenats gossos potencialment perillosos seguiran vetats per al seu ús en la caça

Tot i les informacions que apuntaven a una modificació de la llei de caça valenciana, finalment en aquestes pràctiques no es podran incorporar gossos de presa o molosoides. La consellera d’Agricultura, Elena Cebrián, va contemplar la possibilitat de modificar la norma que prohibeix el seu ús cinegètic a fi d’obtenir suports d’altres formacions polítiques per als pressupostos de 2019. No obstant això, sembla que ha pesat més la interpretació feta des de fonts jurídiques consultives i la inquietud manifesta de plataformes animalistes locals. Els últims dies han servit perquè la Conselleria de Medi Ambient conclogui la inviabilitat de la proposta que hagués permès un gos potencialment perillós per cada deu gossos usats per a la caça. Com ja expliquem en Animalados, la mesura entrava en conflicte amb normes de major rang jurídic. La notícia ha calmat els ànims d’aquells que veien en la mesura un empitjorament de les perspectives per a uns animals amb poques opcions d’adopció, moltes d’abandonament i més encara de maltractament.

Una desgràcia que es podria haver evitat: set agents ferits a causa d’un incident amb dos gossos

Arran de la notícia que set agents de la Guàrdia Urbana han hagut de ser atesos després d’un episodi violent amb un propietari i dos gossos al Fort Pienc, les entitats animalistes insisteixen a demanar per als policies una formació específica en etologia i maneig segur de gossos. Ningú podia preveure l’episodi tal com va succeir, però la sensació és d’estar davant de la crònica d’una desgràcia anunciada. En diferents ocasions, experts en educació canina com Rosa Sagués, de l’Associació pel Benestar del Gos Urbà Udols i Miquel Montanera de Empatia GPP, entre d’altres, i responsables de la Guàrdia Urbana de Barcelona han parlat del risc que pot provocar la manca de entesa entre els agents i persones amb gossos. Alguns policies ignoren que un determinat llenguatge corporal, una lectura comportamental correcta o una seguretat i actitud determinada permet a les persones, uniformades, o no, acostar-se als gossos sense haver d’assumir un risc. Aquests són part dels continguts dels qual vam informar a Animalados que fa a la Formació teòrico-pràctica rebuda per agents i personal municipal de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

Des del Neolític, els gossos i els humans discorren junts per que aquests proveeixen de recursos als altres a canvi de seguretat i protecció. La lleialtat canina no té parangó i és per això que algunes persones tenen en el seu gos el seu escuder fidel. Si per un motiu o un altre una persona desconeguda s’acosta i el propietari o propietària es mostren ansiosos o desconfiats això activa, en una part de la població canina, una actitud defensiva. Si a més qui requereix al seu defensat, en aquest cas un agent policial, no coneix els codis que tranquil·litzen al gos i emfatitzen la bondat dels seus propòsits el conflicte està servit. Al Regne Unit determinats col·lectius es fan amb gossos perquè aquests actuïn com dissuasoris dels requeriments policials, són els anomenats Weapon Dogs. No són gossos que actuïn necessàriament de manera violenta però el seu ferotge aspecte convida a mantenir-se a distància.

Ser policia genèric no implica necessàriament saber de gossos, estimar-los ni tan sols tolerar-los, però treballar a la via pública i fer complir les normatives municipals i autonòmiques obliga els agents a tenir interaccions amb propietaris i amb gossos. Bé en serveis d’auxili i protecció, bé en serveis sancionadors. Sent així és molt lamentable que els agents no comptin amb una formació específica que posi fora de perill a tots els implicats: ells mateixos, la ciutadania i els animals a la via pública. La Guàrdia Urbana té des 2014 entre les seves obligacions la de fer complir l’ordenança que prohibeix els collarets nocius, de punxes o càstig i d’ofec, la circulació amb un vehicle rodat acompanyat d’un o més gossos i altres mesures adoptades en nom del benestar animal . No consta que s’hagi fet una formació al respecte ni tampoc que s’hagin les imposat sancions previstes. L’opinió majoritària és que la relació dels urbans com els propietaris de gossos és només per multar-los per les caques, per deixar anar al gos en àrees prohibides i per recaptar diners per infraccions lleus. Rarament s’associa a l’agent amb una funció protectora, encara que també podria tenir-la.

Des de l’any 1999 es fan obligatòries una sèrie de mesures sobre unes races de les que formalment els policies no tenen més que una idea remota. La controvertida llei dels Gossos Potencialment Perillosos ha deixat ja massa exemples que la perillositat rau en el referent a un no al gos. Gossos tan corpulents com pacífics han costat als seus propietaris multes per no portar morrió, per anar amb més d’un, per anar solts, encara que sigui un temps i un lloc molt limitats, sent gossos que mai han donat mostres de reactivitat. Segons la informació facilitada per l’Ajuntament de Barcelona en l’incident en el qual els agents van patir ferides presumptament el propietari va ser qui va atiar els gossos per atacar. És per això que ha estat detingut. Els gossos van ser finalment controlats per la filla de l’individu el que indica que un correcte referent els porta a actuar de manera adequada. Els gossos estan ara en gàbies. Probablement surtin, si surten, més tard de la reclusió que el seu amo. I més tard de la sanació de les ferides que els agents mai haurien d’haver sofert.

Emma Infante

“El único defecto que tienen los perros que llevan mucho tiempo en una perrera es, simplemente, que no se ven”

 

Marta Calcerrada es bióloga ambiental, antrozoóloga, educadora canina y cofundadora de 21Hogares. Su interés radica en saber por qué hay animales que resultan invisibles. “Con el apoyo y las medidas adecuadas no habría perros de larga estancia en las protectoras: todos podrían disfrutar de un hogar”. Recientemente presentó en Bratislava, capital eslovena, su investigación en un congreso internacional de etología veterinaria.

 

Los perros denominados de larga estancia, también conocidos como invisibles, de “difícil adopción”, no adoptables, especiales, veteranos, etc., son aquellos que por su edad, condición física, problemas de comportamiento (derivados de situaciones de maltrato o falta de cuidados), o raza, tardan mucho en encontrar una familia y se convierten en invisibles a ojos de todo el mundo. Son estos mismos animales los que muchas veces no encuentran una familia y mueren en los mismos refugios. ¿Realmente vivir toda la vida en una jaula es una vida digna? La solución a esta pregunta no debería ser el sacrifico, sino intentar incrementar el esfuerzo de todos para que encuentren un hogar.

Como resultado de mi investigación para el posgrado en Antrozoología es que los colectivos más interesados para adoptar un perro menos “popular” son las mujeres, las personas sin hijos menores de edad, las que viven solas y las que viven en ambientes rurales. Las limitaciones que las personas han puesto para adoptar un perro de larga estancia son sobre todo, no poder asumir, por tiempo o economía, la situación del animal. Los adoptantes motivados aumentarían si se implementasen ayudas en la adopción que cubriesen total o parcialmente los gastos veterinarios, de mantenimiento y la propia tasa de acogida u adopción. La terapia comportamental si fuese necesaria también se valora de manera muy positiva.

Las medidas que propongo para reducir al máximo los índices de individuos de larga estancia serían, principalmente:

Marta Calcerrada

-Mejorar el enriquecimiento ambiental en las jaulas: da más posibilidades de interacción con el perro y las conductas derivadas del estrés pueden verse reducidas. También ejercen un estímulo estético positivo.

-Implementar programas de educación básica o rehabilitación: en la medida de lo posible, para ayudar a mejorar el comportamiento de aquellos animales que lo necesitan, de cara a una adopción. Esto también aumenta el contacto social entre ellos y con los voluntarios y adoptantes. Debemos pensar que el comportamiento del animal lo hace más atractivo que su propio físico

Aumentar las sesiones de “contacto humano-animal”, tanto por voluntarios como familias: Está demostrado que el contacto social con humanos es una necesidad vital por los perros, reduciendo así el estrés y mejorando su estado y comportamiento. También se ha visto que el proceso de adopción que empieza con estas sesiones suele hacerse más estable para el animal. ¿No estaría bien poder entrar a leer, acariciar, cepillar, simplemente “estar” con el animal y hacerse amigos, en la jaula? Ésto solo es posible si tiene una jaula en condiciones. 

Charlas de formación y concienciación a diferentes colectivos: para difundir y sensibilizar sobre el tema, así como formación básica de las enfermedades crónicas caninas más frecuentes, como la Leishmaniosis, para desmitificarlas y aclarar que se puede convivir perfectamente con el tratamiento adecuado.

-Tener personal específico para gestionar las adopciones: una muy buena opción sería que existiese esta figura que realizara exclusivamente difusión de los casos, diferenciándolo de los cuidadores del refugio y creando una buena comunicación entre todos. Siempre hay que pensar en campañas de ayuda económica o asistencial a adoptantes que decidan acoger indefinidamente un animal de larga estancia.

Desarrollar medidas económicas específicas para cada adopción: La idea sería en mostrar al adoptante (después de ver su perfil y decidir si es válido) aquellos animales que lo tienen más difícil, y ofrecer ayudas adaptadas según el caso del animal. Para poder obtener estas ayudas se debería ampliar el espectro de convenios con educadores caninos, etólogos, clínicas veterinarias, farmacéuticas o laboratorios que pudiesen ofrecer mejores precios para estos adoptantes.

Resumiendo, se trata de poner todas los esfuerzos para hacer que los perros de larga estancia sean más visibles, gestionar todas las adopciones que se puedan y crear programas a nivel individual, además de trabajar con la población para mejorar la concienciación sobre el abandono, la adopción y la tenencia responsable. 

Marta Calcerrada

L’Hospitalet de Llobregat forma a la guàrdia urbana en matèria de benestar animal

 

Des de la incorporació de la regidora adjunta Cristina Santón les actuacions de promoció de tinença responsable d’animals de companyia s’han multiplicat exponencialment. L’Hospitalet de Llobregat pel seu pes específic en el territori català està molt a prop de liderar les polítiques de benestar per als animals de companyia. El nou pas endavant en aquest sentit el constitueix un curs teòric pràctic sobre el maneig de Gossos Potencialment Perillosos que està rebent un nodrit grup d’agents de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet de Llobregat així com diversos membres de l’equip tècnic de l’àrea de sanitat d’aquesta població .

La formació la imparteixen diferents membres de l’Associació per a la Protecció dels Gossos Potencialment Perillosos amb Miquel Montanera al capdavant com a president i expert en aquests gossos de complexió forta. En les diferents sessions s’analitza amb profunditat l’origen de la norma promulgada a Madrid el 1999 i adaptada a les comunitats autònomes, que són les competents en aquest àmbit.

Membres Assoc. Protecció GPP amb Cristina Santón (dreta)

Al programa s’explica amb detall quines són les races que reben l’etiqueta de potencialment perilloses en funció de la seva envergadura, independentment de la bondat del seu comportament. Els agents i els tècnics municipals podran reconèixer els senyals que indiquen l’estat emocional del gos, aproximar-se de manera segura, intervenir adequadament en cas de conflicte i en definitiva, desenvolupar elements claus per a la tinença responsable.

Una actuació oportuna en cas de pèrdua o abandonament d’un gos pot resultar crucial per a la supervivència i integritat de l’animal. En cas que el gos vagi acompanyat del seu propietari també és interessant saber com apropar-se i en cas necessari assessorar sobre el seu maneig segons la llei i segons unes pautes etològiques.

Cristina Santón ens explica que han “organitzat aquest curs amb la finalitat de dotar als nostres agents de la Guàrdia Urbana dels recursos necessaris per poder abordar situacions de risc en què hi ha un animal involucrat i que per algun motiu es troba fora de control. la voluntat és evitar que en aquest tipus de situacions siguin els animals els que acabin pagant el preu de la manca de coneixements de les persones que han de resoldre la situació “. Santón ha assenyalat que “amb coneixements i recursos, tots hi guanyem“.

Segons l’equip docent “el contacte directe amb els professionals que vetllen per la seguretat ciutadana és una de les majors garanties de convivència, de benestar animal i exemplaritat. És molt positiu tenir una norma jurídica ben orientada però el seu compliment depèn de tots, i en determinats moments, sobretot de la Guàrdia Urbana “.

Les últimes sessions es desenvoluparan a la Protectora de Sabadell, on la tasca de voluntariat i socialització amb gossos potencialment perillosos està oferint grans satisfaccions i generant noves acollides i adopcions d’aquest tipus de cans. La majoria sense cap tipus de problema de comportament.

Tro, el gos més veterà del CAAC de Barcelona, adoptat

 

Dos bones notícies ens arriben des d’el Centre d’Acollida d’Animals de Barcelona. Per un costat, el gos més veterà del centre ha estat adoptat. Tro, un preciós GPP de 13 anys, que portava 8 anys al CAAC, ha trobat per fi una llar a casa d’un dels treballadors del refugi. 

L’adopció d’en Tro, que s’ha adaptat perfectament a la seva nova llar, ens omple d’alegria, però també ens recorda la tremenda i trista realitat que envolta als GPP i altres gossos, normalment de gran tamany. Aquests animals passen anys a les gosseres i centres d’acollida. La seva mala premsa i el fet de que per la seva adopció es necessiti tramitar una llicència, dificulten que siguin ells els escollits pels adoptants quan aquests s’acosten a als punts d’adopció en busca d’un gos. 

Projectes com els de 21 Hogares o l’ Associació per la protecció dels GPP, pretenen canviar aquesta realitat i apropar-nos a aquests gossos, a les seves veritables personalitats, afectives i carinyoses, i intentar trobar per ells una llar on els estimin i respectin. 

L’altra bona notícia relacionada amb el CAAC ha estat la comunicació de la data d’inici de les obres del nou centre. Ubicat a Montcada i Reixach, les obres començaran el juliol de 2018 i està previst que finalitzin a finals de 2019. Un nou centre que pretén integrar-se al paisatge i respectar el medi ambient. 

 

Sílvia Esteve