Arxiu d'etiquetes per: Llop

Sabies que l’avi del teu gos era un llop?

Els homo sàpiens vam començar a domesticar els llops fa prop de 15.000 anys. Des de llavors, hem domesticat molts altres sers vius, però amb cap d’ells hem aconseguit un lligam com amb els gossos. Els sàpiens els hi donàvem les restes de menjar i els llops ens avisaven quan hi havia perill

El primer animal que els humans vam domesticar va ser el llop gris. Es desconeix amb exactitud quan va començar aquesta difícil tasca però existeixen proves irrefutables que, almenys, fa 15.000 anys. En aquella època, abans de la Revolució Agrícola, els homo sàpiens –els nostres avantpassats- eren nòmades i utilitzaven els llops per caçar i com a sistema d’alarma davant d’altres depredadors o d’altres intrusos.

Tal i com explica Yuval Noah Harari en el seu llibre Homo Sàpiens, Una breu història de la humanitat (Edicions 62, 2014), “els gossos que estaven més atents a les necessitats i els sentiments dels seus companys humans obtenien més menjar i més bon tracte, de manera que era més probable que sobrevisquessin. Al mateix temps, els gossos van aprendre a manipular les persones a favor de les seves pròpies necessitats. El vincle de 15.000 anys entre els humans i els gossos ha forjat una entesa i un efecte més profunds que els que hi pugui haver entre els humans i qualsevol altre animal. En alguns casos, els gossos morts fins i tot s’enterraven cerimoniosament, talment com si fossin humans”.

Això és justament el que es van trobar els arqueòlegs que van obrir una tomba de més de 12.000 anys trobada al nord d’Israel. A dins hi havia una dona enterrada al costat d’un cadell. Es tracta del primer animal domesticat documentat per la història.

Però com va ser el primer acostament entre l’home i el llop?

La reedició que el Natural Geographic va fer de la gran sèrie documental Cosmos de Carl Sagan explica amb detall per quin motiu es va produir la primera trobada entre l’homo sàpiens i el llop. Segons el documental, “a causa d’unes variacions naturals, alguns llops tenien més baixos els nivells d’hormones d’estrès”, que són les que provoquen la por, és a dir, les que havien d’advertir a qualsevol animals que era millor no acostar-se a l’homo sàpiens. Aquests exemplars, gràcies a que tenien menys por, van descobrir “una excel·lent estratègia de supervivència: la domesticació dels humans”. El pacte era clar: els llops deixaven que fossin els homo sàpiens els que cacessin, sense amenaçar-los i, a canvi, els homo sapiens els deixaven buscar entre les restes de menjar. Els nostres avantpassats eren uns grans caçadors, de manera que als llops que començaven a convertir-se en gossos sempre tenien el seu plat a taula. Els llops més ferotges tenien més dificultats per sobreviure, mentre que els més dòcils “menjaven amb més regularitat, deixaven una major descendència i les seves cries heretaven la seva disposició”.

Des de llavors, des de fa 15.000 anys, l’aparença dels gossos ha anat evolucionant seguint la mateixa lògica: “un aspecte adorable es va convertir en un avantatge selectiu. Quant més adorable eren, més possibilitats tenien de sobreviure”.

Per impossible que pugui semblar, tots els gossos tenen un avantpassat que va ser un llop gris, de la mateixa manera que tots els humans tenim una àvia que va ser un ximpanzé. La única resposta que no queda gaire clara és… qui va domesticar a qui?

Amistats que deixen petjada

 

“El llop va arribar sense nom, i van ser la seva personalitat i les seves accions les que l’hi van donar, no a l’inrevés. A més, a quants llops salvatges hem batejat en tota la nostra història? A un grapat per la seva mala fama, això segur, però a cap amb afecte i reconeixement, almenys no en vida. “Què té un nom?”, xiuxiuejava la Julieta de Shakespeare. “El que anomenem” rosa “seria tan fragant amb qualsevol altre nom”. Potser es podria dir el mateix de l’homònim salvatge de la seva amant, segles més tard i en un món diferent. ” pàg 208

 

Realment estima l’home a aquell qui és bell? A la bondat? A la natura salvatge? A l’èsser lliure? Realment els admira? O més aviat els tem? Els enveja? Poques són les ànimes valentes que s’atreveixen a estimar al qui destaca, brilla, emana bellesa, bondat o intel·ligència. Poques són les ànimes que, com Nick Jans i els seus companys, estimen realment al llop.

És més fàcil ser adulador de la mediocritat. D’aquesta manera un no es sent malament ni inferior, lleig o ximple. Ni tampoc és sent un més entre la multitut. Admirar, estimar, respectar aquell qui té llum requereix humilitat, requereix cor.

Nick Jans, el nostre escriptor, ho descobreix ell mateix en el seu propi camí de vida. De caçador expert, amb uns quants llops, óssos i altres animals a l’esquena, passarà a capturar als seus animals amb la càmera i amb la seva ploma. Nick reconeixerà per fi el crim que hi ha darrere de la mort de les seves preses. Rectificar és de savis, i d’humils.

Ja en la seva nova vida, i residint amb la seva dona animalista a la localitat de Juneau, a Alaska, Nick tindrà la immensa sort de conèixer a Romeu, el nostre protagonista, el gran llop negre.

Foto de Nick Jans

Un llop singular, únic. Un animal molt sociable que s’acostarà cada hivern a jugar amb els gossos dels vilatans, a passejar amb ells i els seus humans. Un llop que seguirà sent salvatge, lliure, llop, tot i compartir incomptables hores amb gossos i humans. Però un llop a qui l’amor dels seus amics humans li concedirà un nom: Romeu.

Romeu, el gran llop negre, de pelatge brillant, silueta esvelta, somriure “lupí”, udols inconfusibles. El llop que, sense saber-ho, canviarà la manera de veure a aquesta espècie per part de molts humans ignorants.

Perversos, traïdors, perillosos, fills del diable … Romeu i les seves danses en el gel, els seus trots pel llac, les seves mirades bondadoses i fidels, van udolar, i encara udolen gràcies a l’obra de Jans, per fer esvair totes les mentides que s’explicaven i s’expliquen sobre aquest preciós i digne animal. Romeu, oh Romeu.

Caçats, perseguits, maltractats fins als límits més cruels “els cremaven vius, els lligaven a cavalls per poder arrossegar-los fins a morir, els hi ficaven hams a la carn que menjaven o els deixaven lliures amb la boca i el penis cosits amb filferro” ens explica Nick Jans. És el llop el perillós? El diable en aquesta història s’alça a dues potes i empunya el seu odi, la seva vilesa i la seva petitesa per acabar amb un ésser del que ni tan sols es tenen casos documentats que ens hagi atacat gairebé mai. I encara que fos així.

Els vam exterminar a Yellowstone, els tanquem en zoos, els pengem morts en senyals de trànsit a Espanya, sí, aquí, a casa nostra. Els posem un preu i els venem al millor postor.

Però per sort hi ha qui alcem la veu per defensar-los, per explicar la veritat sobre aquests magnífics animals. Per lluitar per ells, demanant que es faci justícia. Per sort hi ha humans valents que dediquen la seva vida a salvar la dels llops, la de tots els romeus de les nostres muntanyes, com ho va fer Félix Rodríguez de la Fuente o com fan avui els companys de Lobo Marley.

Romeu va baixar de les muntanyes, es va acostar per ballar amb els seus amics gossos i els seus humans. Es va acostar, jugant-se la vida en cada trobada, i ens va mirar sense recel ni odi, a nosaltres, als humans, a l’espècie que ha aniquilat la seva.

Romeu va estimar als seus amics, a la seva manera salvatge, com estimen els llops, sense rancúnies ni enveges, amb la seva amistat veritable i lliure, fins a l’últim dels seus dies.

Foto de Nick Jans

Als que sigueu sensibles no tingueu por de llegir l’obra de Jans. No tingueu por a les llàgrimes ni als somriures. Llegiu aquesta història d’amistat, una amistat més enllà de les espècies, més enllà de les paraules. Una amistat que es va escriure sobre el gel dels prejudicis, i va aconseguir fondre’ls.

No temis al llop ferotge, al llop, al llop. Tem a la teva ignorància, a les teves supersticions, a les teves pors. Quan les abandonis, potser un dia, amb sort, tinguis un amic lliure i salvatge com Romeu, i si no arribes a conèixer-lo que almenys puguis escoltar els seus udols en els boscos.

Llop negre de Nick Jans, editada per Errata Naturae a la seva col.lecció “Llibres salvatges”

Per a la protecció del llop a Catalunya

Article de Sílvia Esteve