Entrades

El teu gos podria haver menjat…gos!

La llei permet que els gossos i gats puguin ser alimentats amb les restes d’altres animals de la seva mateixa espècie.

La normativa espanyola que regula l’alimentació dels animals, aprovada en el Reial Decret 1528/2012, permet que els animals de zoològics, de circ, els que estan en mans de caçadors i els que viuen en refugis i gosseres (entre d’altres) siguin alimentats amb “animals o les parts dels mateixos que van morir sense ser sacrificats per al consum humà, incloent els sacrificats per al control de malalties, els fetus, oòcits, embrions i esperma no destinats a la reproducció i les aus de corral mortes als ous”. Aquest redactat obre la porta a que els fabricants de pinso puguin utilitzar, entre d’altres restes, els cossos morts d’altres gats i gossos per produir el menjar que després vendran per alimentar els gats i gossos que viuen en els espais mencionats.

Els refugis i les gosseres, en alguns casos, utilitzen aquest tipus de pinso de pitjor qualitat ja que no donen a l’abast amb tants animals sota la seva protecció. La seva feina és exemplar i absolutament necessària en un país on cada any s’abandonen més de 140.000 gats i gossos, segons les xifres de l’estudi que cada any elabora la Fundació Affinity. Malgrat aquestes dificultats, cada cop són més els refugis i gosseres que, conscients dels problemes que aquesta alimentació pot acabar provocant en els animals, ja han buscat alternatives. Algunes destinen recursos propis per poder comprar pinso de major qualitat i altres, fins i tot, com és el cas de Canòpolis, al Garraf, cuinen el menjar ells mateixos per evitar l’alimentació prefabricada.

El pinso de baix preu (i de pitjor qualitat) permet alimentar més animals però genera un cercle pervers: mentre es pugui obtenir benefici econòmic amb els cossos dels animals morts, hi haurà interessos en que es mantingui el sacrifici animal arreu de l’Estat. Actualment, el sacrifici 0 només s’aplica a Catalunya, Galícia i Madrid. A més, és impossible preguntar-se si, encara que sigui legal, és correcte i ètic que existeixi una categoria d’aliments d’inferior qualitat que permeti alimentar a qualsevol animal amb les restes d’altres membres de la seva mateixa espècie.

La polèmica normativa espanyola no vulnera les directrius europees que regulen el que es coneix com Subproductes d’Origen Animal No Destinats al Consum Humà (SANDACH). El text divideix en tres categories diferents tots els SANDACH i determina en quins casos es poden usar els aliments de cada apartat. La primera categoria, per exemple, és la més delicada perquè inclou la carn i pell d’animals que han mort per alguna infecció o fruit de l’experimentació. A la segona categoria hi ha els animals sacrificats que no estiguessin malalts, a més dels fems i el guano, així com les restes dels escorxadors. Finalment, a la tercera categoria hi ha les restes d’animals morts durant la caça o en escorxadors que serien aptes per al consum humà però que no es comercialitzen. També s’hi inclouen caps d’aus de corral, plomes, banyes, placentes i els pèls dels porcs o de la cua dels cavalls, entre d’altres. Els aliments generats de les categories 2 i 3 són els que es poden usar per fabricar pinso pels gossos i gats de gossera i refugi, així com pels que viuen als zoològics, als circs o estan en mans dels caçadors.

Les restes de l’escorxador

El pinso que es pot comprar a les botigues, en canvi, el de les marques més famoses que comercialitzen menjar per a animals de companyia, no es pot fabricar a partir dels aliments de la segona categoria, però sí amb els de la tercera. És a dir, la llei permet que el pinso de la millor qualitat estigui fet a partir de plomes, banyes, pèls i altres restes dels escorxadors. “Tot el que prové de subproductes s’entén com un ingredient de dubtosa qualitat i un potencial perill per a la salut dels gossos, sobretot si forma part de la seva alimentació habitual”, adverteix Gemma Knowless, autora del llibre “Cocina sana para tu perro”, editat per La esfera de los libros. “S’escombren els terres dels escorxadors i les restes on es barregen defecacions, orina, sang, peülles, becs, pell, plomes, etc, es posen en uns contenidors que recullen els fabricants de farines de carn per a pinsos”, continua Knowless en el seu llibre, on recomana la cuina feta a casa per alimentar els nostres animals.

L’experta en nutrició animal Mónica González Tovar denuncia que en els sacs de pinso fabricats als Estats Units s’hi poden trobar fins i tot “restes d’altres gats i gossos i de collars antipuces o xips d’identificació”. En declaracions a Animalados, adverteix que “el problema del pinso és que mai sabem el que estan menjant els animals”. Des del seu punt de vista, la part més negativa d’aquesta situació és que el marketing dels fabricants de pinso ha aconseguit convèncer els consumidors: “Ens han fet creure que els hi estem donant el millor i no és així”, diu. “El pollastre costa dos euros el quilo i tu estàs pagant a nou euros el quilo per un pinso que la meitat del que porta és sucre”, conclou.

Les dues expertes coincideixen en assenyalar que aquesta mala alimentació ha provocat que es disparin les malalties entre els gossos. “Els gossos ja són el mamífer amb màxim índex de càncer”, lamenta González Tovar. Des del seu punt de vista, és una bona notícia que cada cop hi hagi més consumidors que optin pel menjar conegut com BARF, que consisteix en una dieta crua. Més endavant, des d’Animalados, publicarem un nou article explicant quines són les millors alternatives al pinso dels grans fabricants.

Saltando las vallas de la injusticia

Por mí se va, a la ciudad doliente;

por mí se va, al eternal tormento;

por mí se va, tras la maldita gente.

Canto III, Vestíbulo, La Cobardía, La Divina Comedia de Dante Alighieri

 

El domingo por la noche el equipo de Salvados cruzó una de las puertas del infierno. Un infierno de cemento, alhambre, suciedad. Un infierno diseñado y mantenido por el hombre. Un infierno tolerado por éste.

Saltaron la valla que separa físicamente este espacio de dolor del resto del mundo. Pero también saltaron la valla que les y nos separa emocionalmente.

La tarea del periodismo es mostrar la realidad del mundo, para que sea modificada cuando ésta sea injusta y cruel. Del mundo, no sólo de una pequeña parte de él.

La luz de la cámara enfoca en mitad de la oscuridad la mirada de otro ser, igual a mí en su derecho a vivir, al que reduzco a su peso en carne, a su peso en monedas. El micro de la cámara recoge sus gritos de terror y agonía. No hace falta hablar su idioma para traducir el mensaje de socorro.

Jordi Évole y todo su equipo nos han mostrado las miserias que esconde, o ni siquiera se esmera en esconder, el sector cárnico. Animales maltratados hasta su muerte. Trabajadores explotados y ninguneados. Ilegalidades toleradas que dan altos réditos a los que no se ensucian los zapatos.

Para aquél a quien la mirada del cerdo no le acabe de convencer, están también los datos. El 99% del cerdo es industrial. 7 millones de cerdos mueren en las granjas antes de llegar a los mataderos. La producción del 84% de los medicamentos en España va destinada a los animales de consumo. Se consumen 46 millones de cerdos al año. Existen 90.000 granjas de cerdos en España. Sólo 155 son ecológicas.

Números, números con muchos ceros. Cero, la importancia que la mayoría de las personas dan a la vida y bienestar de estos animales. De la mayoría de animales, incluida la especie humana.

“Son monstruos” exclama Évole en el interior de esa sala de la barbarie al contemplar algunos individuos deformes. No Jordi, aunque entiendo tu expresión, déjame que te corrija. Monstruos son los que los mantienen así, cautivos y moribundos.

Gracias compañeros, gracias por este reportaje. Mucho camino queda por delante, mucho. Pero el domingo por la noche, al entrar por las puertas del infierno no dejastéis fuera la esperanza.

Sílvia Esteve