Entrades

La jornada de neteja alegre de la Serra de Galliners

 

Montserrat Pérez és una militant de l’educació mediambiental. Amant dels boscos té també el do de transmetre’ns aquest amor. Avui l’entrevistem a Animalados perquè ens parli de la “Jornada de neteja alegre de Serra de Galliners” a Sant Quirze del Vallès el 26 de novembre.

D’on surt la necessitat de convocar una jornada de neteja popular?

La natura és el patrimoni més valuós i important que tenim. Sense naturalesa no hi ha vida. Així que hem de cuidar el nostre entorn per a protegir aquesta vida.

Per què la Serra de Galliners?

L’entitat Sant Quirze del Vallès Natura va néixer amb els següents objectius:

– Recuperar: El espai agroforestals d'”Els Aiguamolls de Can Poncic”

– Protegir i millorar la biodiversitat de la Serra de Galliners.

La Serra de Galliners és “vital” per a la connectivitat de “La Via Verda” la que connecta el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, Serra de l’Obac i Parc de Collserola

És la primera que organitzeu?

Com a “Jornada de Neteja Popular” és la tercera.

És una gran oportunitat per donar exemple cívic als nens, oi?

Si, mantenir un entorn natural no és simplement un acte de neteja. Toquem diferents punts:

– L’estat de la naturalesa és responsabilitat de cada un de nosaltres

– És el reflex d’una societat responsable i cívica.

– Les escombraries i els residus contaminen visualment i químicament

– Els vidres poden provocar incendis

– De cara a la fauna és un gran perill, ja que augmenta la possibilitat d’accidents i ferides. Per exemple: Una llauna pot ferir els peus d’un eriçó o d’una guineu. Podent provocar greus lesions, infecció i / o mort. Una ampolla de suc és un parany mortal per a una musaranya, entra dins atreta per l’olor i després queda atrapada, no pot sortir. Alguns animals moren intoxicats o per col·lapse intestinal en ingerir plàstics (tenen gust de menjar, el que els atrau)

Montserrat tu ets educadora mediambiental, no?

Si, però la meva feina l’enfoco com a “educadora naturalista”.

Pots descriure’ns els teus objectius i les activitats que desenvolupes?

A nivell de voluntariat desenvolupo activitats per a la protecció, millora i respecte cap als animals i la natura. A nivell professional, realitzo activitats i tallers a les escoles. Les meves activitats tenen com a objectius:

– Estar emmarcades dins de “l’eix Tranversal del currículum escolar”.

– Que al professor li sigui interessant i li serveixi de suport per als temes a impartir.

– Que els alumnes s’ho passin bé mentre aprenen

– Afavorir valors com: el respecte, sensibilitat, responsabilitat …

Però sobretot despertar el cuquet per aprendre, descobrir i conèixer més coses sobre els animals i les plantes.

Són els nens més sensibles a la naturalesa que els adults?

Sens dubte. Els nens tenen un instint natural, l’anomenada biofilía: la necessitat de conèixer i contactar amb els animals.

Parlant ara de la zona geogràfica en què us moveu, és el Vallès una àrea rica en fauna?

El Vallès és una comarca molt humanitzada i amb molta pressió. Així mateix té una rica biodiversitat, però en un equilibri precari.

Quines espècies destacaries per la seva excepcionalitat?

Es dificil de dir. Totes les espècies són importants. En el moment en que algunes desapareixen o disminueixen en nombre i altres augmenten, el cicle de la vida es desequilibra.

Alguns exemples a destacar serien:

   – Al riu Ripoll (Sabadell) s’han fet observacions de llúdrigues. Possiblement exemplars desplaçats d’individus alliberats en altres zones.

   – A la serra de Galliners tenim censades 98 espècies d’aus, entre elles l’àguila marcenca, Oriol, Pic menor, Abellerol …

Quines són les més abundants?

Les espècies màs abundants són les que han sabut o pogut adaptar a l’home. Exemples: Garses, Tòrtora turca …

Hi ha alguna amenaça ecològica imminent a l’àrea de Sant Quirze?

L’amenaça i les pressions són constants i en diversos fronts. Per a mi l’amenaça més perillosa és creure’ns propietàries / es de la natura. El que ens porta a utilitzar els éssers vius com volem, sense mesurar conseqüències.

La Natura i el Paisatge són el “Patrimoni” més gran que tenim, però no són de la nostra propietat.

Tornant a l’activitat del dia 26, on és la cita?

El punt de trobada és el Parc de Can Feliu de Sant Quirze del Vallès. S’arriba fàcilment en transport públic (FFCC, Línia: S2. Parada: Sant Quirze). L’activitat s’inicia a partir de les 10h

Algun consell especial d’indumentària o seguretat?

     – Calçat de muntanya

     – Guants (tipus jardiner o de seguretat)

He d’apuntar-me?

Si, en sqvnatura@gmail.com per poder tenir prevista la infraestrutura necessària per a tothom. Si es participa en col·lectiu, per exemple com a AMPA, entitat, empresa … heu avisar-nos. Farem cartells específics en els espais netejats per ells. Important fer-nos arribar el logotip. És una activitat apta per a totes les edats. Si vénen nens ens ho comuniqueu ja que tenim una sorpresa preparada per a ells.

Per als qui no puguin venir, com poden afegir-se a la causa?

Difonent l’activitat, participant en activitats, i sobretot respectant molt molt la naturalesa, no deixant la responsabilitat de la conservació “als altres”.

Hi haurà més cites?

És clar, podeu consultar http://www.sqvnatura.org per a informació de les activitats http://www.sqvnatura.org/activitats-2017/ i per a visualització de vídeos d’accions de voluntariat i educatives: http://www.sqvnatura.org/videos/

 

Emma Infante

¿Qui són?

“Pensem en l’amor, en com les coses que importen de veritat poden expressar-se amb els braços oberts, les puntes dels dits o amb un somriure, sense necessitat d’oracions, ni de sintaxis. És el poder silenciós de la intenció real.” Carl Safina, “Beyond Words” p.112

 

Philo, Set Cinquanta-Cinc, T-20, Lluna, Chula, Velcro … Aquest llibre ens parla d’ells. Ells, individus. Ells, companys. Ells, els nostres iguals.

“Volia establir un camí entre el lector i els altres animals, ensenyar-li que viuen les seves vides”. Carl Safina elabora les seves paraules, les seves respostes, amb un to meditatiu, sabent el pes de cadascuna d’elles i el valor de la seva conversió, com monedes, en les ments d’aquells que l’escolten.

Safina ens rep al CCCB, un dia abans de la seva conferència en el cicle Kosmopolis, on ens presenta el seu últim llibre “Beyond words” ( “Ments meravelloses” en català, editat per Galàxia Gutenberg).

Doctor en ecologia, professor i divulgador científic, Safina no ha escrit un llibre, ens ha portat un testimoni. Carl ha escoltat les veus dels llops, les orques i els elefants. Els ha mirat als ulls. S’ha quedat en silenci, el silenci que tant ens costa mantenir els de la nostra espècie, i ha deixat que parlessin.

©Ken Balcomb (Imatge del llibre “Ments Meravelloses” de Carl Safina

L’autor ens escriu les biografies d’aquests altres animals. On viuen, com viuen, qui són els seus familiars, què els agrada, què els atemoreix, a qui volen, a qui tenen por …

“L’home no és la mesura de totes les coses”, ens comenta en l’entrevista. Mitjançant la humilitat i els seus coneixements científics, Safina ens explica que tot i que la comparació no és bona, atès que som animals diferents, sí que és un bon mètode per apropar les seves experiències i les seves vivències al lector i generar empatia.

Com demostrar científicament que estimen? Que tenen por? Que s’enfaden? Que són conscients? Potser la pregunta sigui: com demostrar que no?

En els seus viatges per tot el planeta, Safina ha volgut conèixer de primera mà les seves experiències, però s’ha trobat amb la trista realitat del dia a dia d’aquestes meravelloses criatures. La seva lluita per no extingir-se.

©Vicki Fishlock (Imatge del llibre “Ments meravelloses” de Carl Safina)

A la primera part del llibre coneixerem l’elefanta Philo i als seus amics humans els qui ens explicaran com la població de paquiderms ha delmat dels 10 milions d’exemplars als 400.000 d’avui dia. Philo, Plàcida, Tim … ens faran veure a nosaltres, els humans, que no hem aniquilat a milions d’elefants: hem aniquilat a milions de mares, pares, fills, néts, amics, veïns …

En el segon gran bloc, els parents propers dels gossos, Vuit Vint, Vint-i-u i Set Cinquanta-Cinc ens demostraran que l’home no només és un llop per a l’home, sinó per al propi llop. Exterminats a Yellowstone, com a part d’un ideal de parcs nacionals sense depredadors, els llops seran reintroduïts, 60 anys més tard, en aquestes terres. Forts, bells, afectuosos, els llops segueixen portant sobre les espatlles l’estigma del maligne. Traspassades les fronteres dels parcs naturals, sense tanques que els limitin, són tirotejats per humans ignorants, covards i egoistes.

©Alan Oliver (Imatge del llibre “Ments Meravelloses” de Carl Safina)

I de les muntanyes i valls del gran Yellowstone, passem a submergir-nos amb T-20, Lluna, Victòria, L-4 i les seves altres companyes orques en els mars de nord amèrica. Aquests grans dofins, com els anomena Safina, no mostraran cap rancor cap a aquesta espècie que les va perseguir i segrestar per ficar-les en piscines de ciment fins a fer que embogissin. Al contrari, com ens explica l’autor, s’han donat molts casos de salvaments de mariners perduts per part d’orques o altres cetacis. Tristament, el seu nombre minva al mateix temps que ho fan les seves fonts d’aliment, explotades pels homes.

Lluna, Philo, Vint-i-u són els noms que nosaltres els hem donat, que els han donat aquells que donen la seva vida per protegir-los. Però ells tenen els seus propis noms, en les seves pròpies llengües. Cada un d’ells és únic. “No extingim només espècies, matem individus” ens recorda l’autor.

El nostre planeta està ple de vida, de vides, de milers i milions de “jos”.

Només volen viure, veure els seus fills créixer, jugar a la platja, contemplar la lluna, ser, sense tenir ni posseir, ser aquí i ara, i tant de bo demà.

I no només nosaltres els mirem, ells també ens miren a nosaltres i ens coneixen i pot ser que es preguntin: qui són ells?

Que no siguem més el seu botxí, el seu fi, el seu propietari, el seu consumidor. Siguem aquell que els pregunti “i tu, qui ets?”

Article de Sílvia Esteve

Nàufrags de la Terra

 

“És en el mar, i no a la terra, on millor pot experimentar-se la trobada amb la naturalesa salvatge, ja que en cap altre lloc es revela amb tanta claredat la vulnerabilitat i la insignificança de l’ésser humà davant de la immensitat d’una naturalesa que mai pot sotmetre.” 
Marta Tafalla, article “Darwin, Melville i el lloc de l’ésser humà en la natura”

 

Un nàufrag, una illa. El mar, la terra. El finit i l’infinit. El blau i el vermell. La tortuga vermella de Michael Dudok de Wit és una obra que conté en el seu delicat minimalisme un univers sencer. Aquesta poesia audiovisual aconsegueix unir, gràcies a les seves onades de versos, el que, a simple vista, ens sembla aliè, separat.

No som aliens a la terra, ni als seus éssers. Estem units a ella, fusionats amb ella. Interconnectats.

El nàufrag que arriba a l’illa es desespera per tornar a la civilització. Aquella a la qual ell creu pertànyer, aquella part del món que no li és estranya. Un cop i un altre i un altre intenta escapar de l’illot al que el destí l’ha portat, però, un cop i un altre i un altre una gran tortuga vermella destrueix la seva embarcació i el torna a la brillant vora de la illa.

L’home, enutjat i rancorós castiga la tortuga deixant-la morir al sol.

El nàufrag no només és nàufrag per haver perdut el seu bot, és nàufrag de la terra, a la deriva d’un món natural que no reconeix com a seu, al qual castiga quan no pot dominar. A qui necessita vèncer quan no es plega als seus desitjos.

Aquest petit home mata la tortuga. Però al poc temps reacciona. No només ha matat una tortuga. El que ha fet és venjar-se, maltractar un ésser innocent descarregant en ell la seva frustració. Ha de reparar el dany intentant reanimar al pobre animal.

Per sort per als humans, ella, la naturalesa, no és rancorosa ni venjativa. Del cos de la gran tortuga naixerà una dona.

Metamorfosi, canvi, transformació. Què és, si no, al cap i a la fi aquest món?

Dona i home, mar i terra. Desert i bosc. Els contrastos són unions. Continuacions. Transfiguracions.

D’aquesta insòlita parella naixerà un nen, que ja no és sols home o tortuga, que ja no és sorra o onatge. Un nou ésser que no necessita la riba, sinó que pot viure en l’entre.

I a l’illa, a la mateixa illa on el nostre nàufrag no creia veure res, on no creia que estigués el seu lloc, la seva llar, en aquesta mateixa illa, hi ha la seva família.

Aire, aigua, foc, terra. Tots els elements perfectament representats amb la sòbria paleta de colors que fa servir Dudok de Wit ens representen aquest petit món, símbol de tota la resta d'”illes” que componen aquest planeta nostre.

Realment necessitem fugir com nàufrags de la nostra terra, de la nostra llar, la natura? Potser quan deixem de construir bots que ens portin cap a un altre destí que creiem millor serem capaços d’apreciar el que ens envolta. El sol, els arbres, el mar… el temps sense hores ni minuts. La vida, l’amor, l’amistat, la tolerància.

Sembla com si la senzillesa de la vida no fos per a nosaltres prou bella. Quin gran error el de l’humà que no s’ha creuat encara amb la tortuga vermella.

Article de Sílvia Esteve

Caminant amb el cor

“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.

Els guardians de la natura

“Què en sabem, de la vida a la terra? Quantes espècies coneixem, una desena part, potser una centèsima? Què en sabem, dels vincles que les uneixen? La Terra és un miracle. La vida segueix sent un misteri.” Yann Arthus Bertrand (cita extreta del llibre de Jordi Pigem Intel·ligència Vital)

 

Article de Sílvia Esteve

En el seu desè aniversari volem reivindicar aquest preciós manga de Jiro Taniguchi, La Muntanya Màgica (2007). L’autor de L’almanac del meu pare, Els guardians del Louvre i Barri Llunyà, entre d’altres, és, sens dubte, un dels grans artistes del nostre temps. Les seves obres intimistes ens situen normalment en els escenaris del passat de l’autor. Reflexionen sobre el pas del temps, els vincles familiars, la llar, la infància … pivoten sobre la nostàlgia, una paraula que justament no existeix en japonès en la seva accepció de record trist, de fet ells utilitzen el terme anglès nostalgic. La nostàlgia purament japonesa és una nostàlgia feliç ( “natsukashii”), com la que trobarem a La Muntanya Màgica.

Un senzill argument sostindrà una intensa història d’amor i lluita, un viatge iniciàtic de dos germans, el viatge de la infància a l’adolescència, guiats per la natura i els esperits de la muntanya. Kenichi i Sakiko són els nostres protagonistes: orfes de pare, ara veuen com cau malalta també la seva mare. La seva aventura començarà quan, en acabar les classes a l’estiu, Kenichi, en una de les seves excursions al museu del poble descobreix una salamandra gegant captiva en un aquari. La salamandra li demanarà a Kenichi que l’alliberi, doncs els humans la van capturar fa molts anys i si no torna amb la seva mare, la deessa de la muntanya, moltes desgràcies succeiran. Estupefacte davant la comunicació amb l’amfibi, Kenichi acceptarà la proposició: en mostra d’agraïment, la salamandra li promet que ajudarà a curar a la seva mare si la porta fins a la seva llar.

Kenichi i la seva germana portaran a la gran salamandra a la cova secreta de la muntanya i la retornaran al seu riu. La gran deessa de la muntanya, hokora-sama, tornarà la salut a la mare dels nens i permetrà el retrobament amb l’esperit del seu pare. La muntanya recobrarà llavors tota la seva força i vigor, perdudes durant l’absència de la petita salamandra, així com ho faran els nens amb la tornada de la seva mare.

Història senzilla, missatge immens. Aquest petit conte ens transmet un missatge molt potent: no som els amos de la terra i no coneixem tots els seus misteris. Som un habitant més. No podem saquejar la natura, capturar els seus animals, talar els seus arbres, enverinar els seus rius. No ens pertany. Nosaltres pertanyem a ella. Només si trobem l’equilibri, si sabem el lloc que ens correspon, aconseguirem viure en comunió amb ella.

Connectats, el viu i el mort, l’esperit i la matèria. Interconnectades les espècies. Fluint eternament com el riu intern de la muntanya. Units pel gran sentiment de l’amor. Kenichi i Sakiko superaran les seves pors i prejudicis, confiaran en la veu de la salamandra. Posseïdors encara de la màgia de la infància podran comunicar-se amb els animals, sentir les vibracions de la muntanya i ser un amb ella.

Taniguchi retrocedeix en el temps no només per retrobar-se amb els records de la seva infància, sinó també amb les possibilitats que aquesta li brindava. Nostàlgic d’aquesta relació de tu a tu, amb ella, la muntanya, amb la seva còmplice, la natura.

Torna d’adult, a la seva terra, al seu poble. I si bé ara ja no pot comunicar-se com ho feia abans, sí que sap quin és el lloc que li pertoca a l’home. El de guardià i garant de la protecció del seu bosc, del seu entorn, del seu planeta. Aquella naturalesa mare, que va salvar a la seva.

Amb l’article d’avui pretenc retre homenatge a tots els que la protegeixen i lluiten per ella. Fins i tot donant la seva vida. Homes i dones valentes, que s’enfronten amb poquíssims mitjans a piròmans, caçadors, maltractadors … que eduquen i consciencien. Persones que coneixen les nostres muntanyes i els seus secrets, el seu fred i la seva calor, els seus rius i els seus arbres, els seus animals. A tots ells gràcies per seguir parlant amb la naturalesa i protegint-la d'”els dolents”.