Entrades

Capturant instants

“Feliç el qui vola sobre la vida, i comprèn sense esforç el llenguatge de les flors i de les coses mudes.” Charles Baudelaire

 

Aturar el temps. Convertir l’instant en eternitat. Burlar la mort que ens porta l’oblit.
La fotografia, fins i tot més que els vídeos, és l’art que millor aconsegueix capturar l’ànima. Sigui el que sigui aquesta. La fotografia, aturant, conté.

Els reportatges d’Ariadna Creus, del seu projecte Els Magnífics, són Fotografia perquè aconsegueixen precisament això.

Inquieta, petita, veloç… Ari és tot el contrari a les seves obres: pausades, pacífiques, hieràtiques en moviment. Ari té el do de trobar-te en el teu laberint. A tu i als teus.

Mirades. Mirades secretes de gats. Creuament de mirades del qui oblida que està sent fotografiat. Imatges, amb contorns desenfocats i enquadraments realitzats des del cor, que aconsegueixen plasmar les relacions d’amor entre els nostres companys i nosaltres. Entre el seu “magnífic” Trico i ella.

Ari dispara a l’instant, ni al subjecte ni a l’objecte. Dispara i mata a l’oblit, donant vida amb un clic a la memòria.

Il·lumina la quotidianitat, el subtil, l’efímer, convertint en record, en postal, un petit instant del nostre pas per aquest món.

Article de Sílvia Esteve

Feliç dia dels solters!

 

Article de la redacció

Es pot viure sense amor? Aquesta és la pregunta que es fan tots aquells que un dia com avui no tenim parella. És la pregunta que es formulen en Valentí i Tro, dos veterans del desamor. Valentí fa just un any que va ser rescatat després d’un cruel abandonament. Tot i ser un gat preciós i dotat de la màgia de l’afectivitat incondicional porta un any esperant l’amor veritable. Les cases d’acollida tenen la funció de satisfer les necessitats biològiques i emocionals de tots aquells que un dia van ser precipitats al “sense amor”.

Les acollides són com aquest millor amic que t’empara sota la seva ala, comparteix el seu domicili i el seu plat però no activa el clic de l’enamorament embriagador i total. Es converteixen en una parada en el camí reparador i imprescindible però no arrenca aquest sospir que culmina amb un “per fi a casa”. Ahir en Valentí va celebrar el seu sant però no el seu èxit, encara segueix acollit a Tarragona (Associació Gaia) a l’espera de formar una parella ideal.

Més apurat està en Tro, un gos gran de mida i edat que esdevé cadell a poc que li ofereixen carícies. Ja fa massa temps que es troba en una gàbia de la gossera de Barcelona (CAAC) sense més error que el de la ceguesa dels seus pocs visitants. Tro és un històric entranyable que serà recordat per tots quan marxi. Amb alegria si s’adopta i amb profunda tristesa si mor rere els barrots.

Per als al·lèrgics consistents o espuris a la festa dels cors roses, les obligacions de calendari i l’agost de les botigues romàntiques ha nascut la festa del 15 de Febrer. Els solitaris, obligats o per elecció, sobreviuen l’edulcorada vigília gaudint d’un dia que els torna la dignitat i els imposa autocelebrar-se. Per als que no tenen amor queda dir que moltes vegades no és culpa seva. Com a exemple tenim en Tro i en Valentí: dos solters i orfes. Esperem que l’any vinent, tant un com l’altre, puguin celebrar el dia dels enamorats en una casa definitiva.

Començàvem l’article preguntant si es pot viure sense amor, en Valentí i en Tro, “els nostres entrevistats”, ens diuen que sense amor es sobreviu però és amb Amor quan tot cobra sentit. Canviem el seu pròxim 14 de febrer?