Entrades

Caminant amb el cor

“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.

Els guardians de la natura

“Què en sabem, de la vida a la terra? Quantes espècies coneixem, una desena part, potser una centèsima? Què en sabem, dels vincles que les uneixen? La Terra és un miracle. La vida segueix sent un misteri.” Yann Arthus Bertrand (cita extreta del llibre de Jordi Pigem Intel·ligència Vital)

 

Article de Sílvia Esteve

En el seu desè aniversari volem reivindicar aquest preciós manga de Jiro Taniguchi, La Muntanya Màgica (2007). L’autor de L’almanac del meu pare, Els guardians del Louvre i Barri Llunyà, entre d’altres, és, sens dubte, un dels grans artistes del nostre temps. Les seves obres intimistes ens situen normalment en els escenaris del passat de l’autor. Reflexionen sobre el pas del temps, els vincles familiars, la llar, la infància … pivoten sobre la nostàlgia, una paraula que justament no existeix en japonès en la seva accepció de record trist, de fet ells utilitzen el terme anglès nostalgic. La nostàlgia purament japonesa és una nostàlgia feliç ( “natsukashii”), com la que trobarem a La Muntanya Màgica.

Un senzill argument sostindrà una intensa història d’amor i lluita, un viatge iniciàtic de dos germans, el viatge de la infància a l’adolescència, guiats per la natura i els esperits de la muntanya. Kenichi i Sakiko són els nostres protagonistes: orfes de pare, ara veuen com cau malalta també la seva mare. La seva aventura començarà quan, en acabar les classes a l’estiu, Kenichi, en una de les seves excursions al museu del poble descobreix una salamandra gegant captiva en un aquari. La salamandra li demanarà a Kenichi que l’alliberi, doncs els humans la van capturar fa molts anys i si no torna amb la seva mare, la deessa de la muntanya, moltes desgràcies succeiran. Estupefacte davant la comunicació amb l’amfibi, Kenichi acceptarà la proposició: en mostra d’agraïment, la salamandra li promet que ajudarà a curar a la seva mare si la porta fins a la seva llar.

Kenichi i la seva germana portaran a la gran salamandra a la cova secreta de la muntanya i la retornaran al seu riu. La gran deessa de la muntanya, hokora-sama, tornarà la salut a la mare dels nens i permetrà el retrobament amb l’esperit del seu pare. La muntanya recobrarà llavors tota la seva força i vigor, perdudes durant l’absència de la petita salamandra, així com ho faran els nens amb la tornada de la seva mare.

Història senzilla, missatge immens. Aquest petit conte ens transmet un missatge molt potent: no som els amos de la terra i no coneixem tots els seus misteris. Som un habitant més. No podem saquejar la natura, capturar els seus animals, talar els seus arbres, enverinar els seus rius. No ens pertany. Nosaltres pertanyem a ella. Només si trobem l’equilibri, si sabem el lloc que ens correspon, aconseguirem viure en comunió amb ella.

Connectats, el viu i el mort, l’esperit i la matèria. Interconnectades les espècies. Fluint eternament com el riu intern de la muntanya. Units pel gran sentiment de l’amor. Kenichi i Sakiko superaran les seves pors i prejudicis, confiaran en la veu de la salamandra. Posseïdors encara de la màgia de la infància podran comunicar-se amb els animals, sentir les vibracions de la muntanya i ser un amb ella.

Taniguchi retrocedeix en el temps no només per retrobar-se amb els records de la seva infància, sinó també amb les possibilitats que aquesta li brindava. Nostàlgic d’aquesta relació de tu a tu, amb ella, la muntanya, amb la seva còmplice, la natura.

Torna d’adult, a la seva terra, al seu poble. I si bé ara ja no pot comunicar-se com ho feia abans, sí que sap quin és el lloc que li pertoca a l’home. El de guardià i garant de la protecció del seu bosc, del seu entorn, del seu planeta. Aquella naturalesa mare, que va salvar a la seva.

Amb l’article d’avui pretenc retre homenatge a tots els que la protegeixen i lluiten per ella. Fins i tot donant la seva vida. Homes i dones valentes, que s’enfronten amb poquíssims mitjans a piròmans, caçadors, maltractadors … que eduquen i consciencien. Persones que coneixen les nostres muntanyes i els seus secrets, el seu fred i la seva calor, els seus rius i els seus arbres, els seus animals. A tots ells gràcies per seguir parlant amb la naturalesa i protegint-la d'”els dolents”.