El passat dissabte 20 de febrer, un caçador que participava en una batuda autoritzada de porcs senglars va matar per error una exemplar de poni pottoka de la Fundació Miranda al Parc del Garraf. L’home, que va confondre la poni amb un porc senglar, va causar la mort de l’animal enmig d’un grup de persones que gaudia de la natura i de l’experiència de trobar-se amb cavalls en llibertat.

La Fundació Miranda ha emès un comunicat on descriu que “els testimonis dels fets van passar de l’alegria de trobar-se amb els cavalls en aquest espai natural protegit, a l’angoixa de veure un caçador disparar-li un tret a una de les ponis, veure-la sagnar, desplomar-se i morir davants dels seus ulls”.

Segons indica la Fundació, “el caçador atribueix el fet a un error per part seva, però el cas és que el tret es va disparar a deu metres de la carretera, amb persones a prop, i en un lloc amb bona visibilitat, com perquè costi d’entendre que es pugui confondre un èquid amb un senglar”.

La Fundació Miranda considera que “poder gaudir amb seguretat de la natura és un dret i un bé imprescindible, avui més que mai, amb la situació de confinament que vivim fa mesos. No hauríem de patir cap risc de bala mentre passegem amb la família, i tampoc que es pugui generar episodis de tanta violència per l’objectiu de mantenir en equilibri la població de senglars. Es tracta de poder passejar sense perill, de poder efectuar projectes de respecte per la vida, amb plenitud i sense amenaces, sense que els cavalls o les persones siguin elements vulnerables”.

Des de Miranda proposen solucions per evitar aquests tràgics episodis com “acotar les zones de caça, o cercar noves maneres de regular la sobrepoblació d’algunes espècies que dissortadament només tenen l’home com a depredador, o a estar tranquil·les que l’Administració s’assegura de no donar armes a persones no qualificades”.

Una pèrdua totalment irreparable i evitable

La Riba, nom de la poni assassinada, formava part d’un tresor, un petit grup de ponis de raça Pottoka, un grup dels pocs que queden de les Pottoka més primitives, que a banda de valor genètic, aporta al Parc del Garraf i al municipi d’Olivella una tasca exemplar i impagable de prevenció d’incendis, tot pasturant i gestionant el sotabosc.

Aquests animals fan la feina d’una brigada d’homes amb desbrossadores mecàniques, però sense soroll, sense contaminació, sense cost per l’administració o els propietaris privats, aportant vida allà on trepitgen, mentre es nodreixen. Són per tant un poderós agent de biodiversitat, ecològic i sostenible, i la seva aportació al Parc del Garraf és impagable.

La manca de recursos econòmics ha limitat aquest projecte quant a les oportunitats de creixement, tot i que s’ha aconseguit efectuar alguns estudis i recerca sobre l’impacte de les Pottoka a la vegetació al Garraf amb la UAB, on s’ha vist que allà on pasturen s’ha reduït el carç en un 75%. El carç és l’espècie vegetal que ha colonitzat tota l’etapa mediterrània al Garraf, i augmenta considerablement el risc d’incendi.

Només els equips devoren i tenen a ratlla aquesta gramínia (ni ovelles, ni cabres…) i a més, s’adapten molt bé a la pastura pobra en proteïna del Garraf. Les Pottoka fins i tot n’arrenquen algunes arrels i deixen esmicolades en superfície les fulles que no s’han menjat. Un autèntic mecanisme de desherbat i “mulching” natural (coberta vegetal anti erosió i pro vida microbiana del sòl) que és digne d’un postgraduat en agricultura ecològica.

El Parc del Garraf va convidar la Fundació Miranda a portar aquest grupet de ponis Pottoka a la pastura de Can Grau ara fa uns quatre anys. Els animals provenen d’un costós rescat que va efectuar la Fundació al Zoo clausurat d’Almuñecar, a Granada. Sis femelles i un mascle, una família preciosa que s’ha adaptat molt bé a la vida en llibertat, constituint un recurs educatiu i de consciència ambiental per escoles, visitants, famílies… que han anat passant pel Parc i per la Fundació.

Avui, la Fundació Miranda, tots el Pottoka, rucs, cavalls, voluntàries, padrines, sòcies, Equipo de Direcció, Patronat, seguidores del Projecte i altres ONG estan de dol per la pèrdua de la petita Riba, la més petita de la seva família. Una pèrdua tan impagable com l’aportació que elles fan cada dia a l’espai que les acull i a les persones.