Entrades

El primer esglaó: l’Empatia

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve

¿Qui són?

“Pensem en l’amor, en com les coses que importen de veritat poden expressar-se amb els braços oberts, les puntes dels dits o amb un somriure, sense necessitat d’oracions, ni de sintaxis. És el poder silenciós de la intenció real.” Carl Safina, “Beyond Words” p.112

 

Philo, Set Cinquanta-Cinc, T-20, Lluna, Chula, Velcro … Aquest llibre ens parla d’ells. Ells, individus. Ells, companys. Ells, els nostres iguals.

“Volia establir un camí entre el lector i els altres animals, ensenyar-li que viuen les seves vides”. Carl Safina elabora les seves paraules, les seves respostes, amb un to meditatiu, sabent el pes de cadascuna d’elles i el valor de la seva conversió, com monedes, en les ments d’aquells que l’escolten.

Safina ens rep al CCCB, un dia abans de la seva conferència en el cicle Kosmopolis, on ens presenta el seu últim llibre “Beyond words” ( “Ments meravelloses” en català, editat per Galàxia Gutenberg).

Doctor en ecologia, professor i divulgador científic, Safina no ha escrit un llibre, ens ha portat un testimoni. Carl ha escoltat les veus dels llops, les orques i els elefants. Els ha mirat als ulls. S’ha quedat en silenci, el silenci que tant ens costa mantenir els de la nostra espècie, i ha deixat que parlessin.

©Ken Balcomb (Imatge del llibre “Ments Meravelloses” de Carl Safina

L’autor ens escriu les biografies d’aquests altres animals. On viuen, com viuen, qui són els seus familiars, què els agrada, què els atemoreix, a qui volen, a qui tenen por …

“L’home no és la mesura de totes les coses”, ens comenta en l’entrevista. Mitjançant la humilitat i els seus coneixements científics, Safina ens explica que tot i que la comparació no és bona, atès que som animals diferents, sí que és un bon mètode per apropar les seves experiències i les seves vivències al lector i generar empatia.

Com demostrar científicament que estimen? Que tenen por? Que s’enfaden? Que són conscients? Potser la pregunta sigui: com demostrar que no?

En els seus viatges per tot el planeta, Safina ha volgut conèixer de primera mà les seves experiències, però s’ha trobat amb la trista realitat del dia a dia d’aquestes meravelloses criatures. La seva lluita per no extingir-se.

©Vicki Fishlock (Imatge del llibre “Ments meravelloses” de Carl Safina)

A la primera part del llibre coneixerem l’elefanta Philo i als seus amics humans els qui ens explicaran com la població de paquiderms ha delmat dels 10 milions d’exemplars als 400.000 d’avui dia. Philo, Plàcida, Tim … ens faran veure a nosaltres, els humans, que no hem aniquilat a milions d’elefants: hem aniquilat a milions de mares, pares, fills, néts, amics, veïns …

En el segon gran bloc, els parents propers dels gossos, Vuit Vint, Vint-i-u i Set Cinquanta-Cinc ens demostraran que l’home no només és un llop per a l’home, sinó per al propi llop. Exterminats a Yellowstone, com a part d’un ideal de parcs nacionals sense depredadors, els llops seran reintroduïts, 60 anys més tard, en aquestes terres. Forts, bells, afectuosos, els llops segueixen portant sobre les espatlles l’estigma del maligne. Traspassades les fronteres dels parcs naturals, sense tanques que els limitin, són tirotejats per humans ignorants, covards i egoistes.

©Alan Oliver (Imatge del llibre “Ments Meravelloses” de Carl Safina)

I de les muntanyes i valls del gran Yellowstone, passem a submergir-nos amb T-20, Lluna, Victòria, L-4 i les seves altres companyes orques en els mars de nord amèrica. Aquests grans dofins, com els anomena Safina, no mostraran cap rancor cap a aquesta espècie que les va perseguir i segrestar per ficar-les en piscines de ciment fins a fer que embogissin. Al contrari, com ens explica l’autor, s’han donat molts casos de salvaments de mariners perduts per part d’orques o altres cetacis. Tristament, el seu nombre minva al mateix temps que ho fan les seves fonts d’aliment, explotades pels homes.

Lluna, Philo, Vint-i-u són els noms que nosaltres els hem donat, que els han donat aquells que donen la seva vida per protegir-los. Però ells tenen els seus propis noms, en les seves pròpies llengües. Cada un d’ells és únic. “No extingim només espècies, matem individus” ens recorda l’autor.

El nostre planeta està ple de vida, de vides, de milers i milions de “jos”.

Només volen viure, veure els seus fills créixer, jugar a la platja, contemplar la lluna, ser, sense tenir ni posseir, ser aquí i ara, i tant de bo demà.

I no només nosaltres els mirem, ells també ens miren a nosaltres i ens coneixen i pot ser que es preguntin: qui són ells?

Que no siguem més el seu botxí, el seu fi, el seu propietari, el seu consumidor. Siguem aquell que els pregunti “i tu, qui ets?”

Article de Sílvia Esteve

Nàufrags de la Terra

 

“És en el mar, i no a la terra, on millor pot experimentar-se la trobada amb la naturalesa salvatge, ja que en cap altre lloc es revela amb tanta claredat la vulnerabilitat i la insignificança de l’ésser humà davant de la immensitat d’una naturalesa que mai pot sotmetre.” 
Marta Tafalla, article “Darwin, Melville i el lloc de l’ésser humà en la natura”

 

Un nàufrag, una illa. El mar, la terra. El finit i l’infinit. El blau i el vermell. La tortuga vermella de Michael Dudok de Wit és una obra que conté en el seu delicat minimalisme un univers sencer. Aquesta poesia audiovisual aconsegueix unir, gràcies a les seves onades de versos, el que, a simple vista, ens sembla aliè, separat.

No som aliens a la terra, ni als seus éssers. Estem units a ella, fusionats amb ella. Interconnectats.

El nàufrag que arriba a l’illa es desespera per tornar a la civilització. Aquella a la qual ell creu pertànyer, aquella part del món que no li és estranya. Un cop i un altre i un altre intenta escapar de l’illot al que el destí l’ha portat, però, un cop i un altre i un altre una gran tortuga vermella destrueix la seva embarcació i el torna a la brillant vora de la illa.

L’home, enutjat i rancorós castiga la tortuga deixant-la morir al sol.

El nàufrag no només és nàufrag per haver perdut el seu bot, és nàufrag de la terra, a la deriva d’un món natural que no reconeix com a seu, al qual castiga quan no pot dominar. A qui necessita vèncer quan no es plega als seus desitjos.

Aquest petit home mata la tortuga. Però al poc temps reacciona. No només ha matat una tortuga. El que ha fet és venjar-se, maltractar un ésser innocent descarregant en ell la seva frustració. Ha de reparar el dany intentant reanimar al pobre animal.

Per sort per als humans, ella, la naturalesa, no és rancorosa ni venjativa. Del cos de la gran tortuga naixerà una dona.

Metamorfosi, canvi, transformació. Què és, si no, al cap i a la fi aquest món?

Dona i home, mar i terra. Desert i bosc. Els contrastos són unions. Continuacions. Transfiguracions.

D’aquesta insòlita parella naixerà un nen, que ja no és sols home o tortuga, que ja no és sorra o onatge. Un nou ésser que no necessita la riba, sinó que pot viure en l’entre.

I a l’illa, a la mateixa illa on el nostre nàufrag no creia veure res, on no creia que estigués el seu lloc, la seva llar, en aquesta mateixa illa, hi ha la seva família.

Aire, aigua, foc, terra. Tots els elements perfectament representats amb la sòbria paleta de colors que fa servir Dudok de Wit ens representen aquest petit món, símbol de tota la resta d'”illes” que componen aquest planeta nostre.

Realment necessitem fugir com nàufrags de la nostra terra, de la nostra llar, la natura? Potser quan deixem de construir bots que ens portin cap a un altre destí que creiem millor serem capaços d’apreciar el que ens envolta. El sol, els arbres, el mar… el temps sense hores ni minuts. La vida, l’amor, l’amistat, la tolerància.

Sembla com si la senzillesa de la vida no fos per a nosaltres prou bella. Quin gran error el de l’humà que no s’ha creuat encara amb la tortuga vermella.

Article de Sílvia Esteve

Caminant amb el cor

“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.

Leviatan o la balena

Article de Sílvia Esteve

“És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de l’oli i de les barbes de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?” es preguntava H.D. Thoreau el 1864. 140 anys més tard, Philip Hoare es fa la mateixa pregunta. Aquest periodista anglès, amant de la música, la literatura i el mar, ens regala amb el seu Leviatan o la balena una magnífica obra nascuda del seu amor pels oceans i aquells que hi viuen.

En aquest tresor literari acompanyarem a Hoare en la seva aventura personal de descobriment sobre el món de les balenes. Un viatge que explora tant el rastre literari com la crua realitat d’aquests magnífics animals.
Moby Dick, obra de Herman Melville, serà l’eix central de Leviatan: Hoare investigarà la vida de l’escriptor, des dels seus experiències com balener fins a les relacions amb altres escriptors de l’època, com Nathaniel Hawthorne. I alhora, es farà a la mar i anirà a la recerca de les balenes que tant van fascinar a artistes i científics.

Una obra que hibrida poesia i ciència, escrita des del cor, des de la immensa angoixa de saber que pertany a aquesta espècie, la human, que en el transcurs d’un segle va acabar amb la vida de més d’un milió i mig de rorquals, a la recerca del seu oli, de la seva carn, de les seves barbes.

Les balenes, aquests grans éssers gairebé mitològics, van ser, i encara segueixen sent, perseguides, assassinades, arponades amb crueltat; víctimes del món avariciós i inhumà que començava a les ribes del seu.
L’home contra la bèstia. Però qui és aquí la bèstia? Aquestes “persones” amb aletes eren acorralades amb les seves famílies, separades mares de cries, arponades sense descans, perseguides fins als confins dels oceans … I ¿per què? per poder encendre la llum de les grans ciutats. Hoare ens explica com l’oli de balena era el combustible que va permetre la il·luminació de les grans metròpolis. Llums a la ciutat, però foscor en l’ànima.

A través del retrat dels protagonistes de l’època, l’escriptor ens relata com la millora en les tècniques de navegació, el creixement de les ciutats, i les ànsies industrials del segle XIX, que ha substituït a Déu per posar al seu lloc a un home de ferro, arrasen amb el món natural.

El gran enemic: el salvatge. La gran por: la llibertat. Un món modern que diu que vol alliberar-se de la cadenes del passat, de les creences i mites antics, però que mira el desconegut a través de les reixes de les gàbies, a través dels vidres dels aquaris. Vidres com els que van veure morir a una de les primeres belugues mantingudes en captivitat a Londres, un animal segrestat i exhibit que es va suïcidar nedant a tota velocitat contra els murs de la seva peixera el 1877.

L’autor ens mostra com la ciència va portar amb ella nous avenços, nous coneixements, però també nous tirans. Encara que també ens parla de la resistència. Dos grans noms, Darwin i Thoreau, senten i pressenten, comproven i entenen, que aquest món no és “del” home, ni “per” l’home. La interacció, la interrelació, l’evolució entesa no com a jerarquia, sinó com connexió, són les claus de la nova mirada al que ens envolta.

El temps avança. Els temps canvien. Les sensibilitats es reconverteixen. Hoare ens ha embarcat en el seu vaixell del record. Però no oblidem que en el seu primer capítol ens parlava d’una beluga en un aquari, avui dia.
I és que avui seguim tancant als nostres semblants, els seguim contemplant entre barrots o a través de vidres. Els seguim intercanviant com cartes, fins i tot en aquelles ciutats que es fan dir amigues dels animals.
Que el llibre de Philip Hoare ens faci entendre la immensa crueltat de l’ambició humana. Més immensa i fosca, que qualsevol oceà. Reformulem ara la pregunta de Thoreau: És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de les piruetes i els salts de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?