ARTivistes

 

“En un món més antic i més complet que el nostre es movien acabats i sencers, dotats amb sentits que nosaltres mai hem perdut ni aconseguit, i viuen escoltant veus que nosaltres mai sentirem. No són pagans ni subhumans; són altres nacions, i conviuen atrapats en el mateix temps i espai amb nosaltres, presoners de l’esplendor i de la tasca de la terra. ” Henry Beston, The Outermost House, 1929

 

Si un cop l’art, pintat en les més fosques cavernes dels nostres avantpassats, va implorar als déus la seva benevolència i els seus regals per als humans, avui, a l’exposició “El Venadito”, l’art interpel·la als propis humans, convertits en falsos déus, per implorar la seva benevolència cap a les altres criatures.

Aquesta és la intenció dels més de 40 artistes que exposen a la mostra sota el comissariat de Montserrat Pérez, artista i activista i fundadora de l’espai siNesteSia.

Com en l’edició anterior, la mostra pretén visualitzar la importància de la tasca de les entitats de protecció de la natura, en aquest cas Depana. Amb l’exposició no només es pretén remoure les consciències, sinó també procurar que tant els artistes com les entitats animalistes puguin rebre un ajut econòmic per prosseguir amb la seva tasca. El 80% del preu de les obres es destina a l’autor i el 20% a Depana, encara que hi ha casos en què el mateix autor cedeix al 100% del recaptat a l’entitat, com és el cas de l’artista convidat Guido Daniele i els seus “Handnimals”.

Guido Daniele “Handnimals”

Tristament sembla que “la seva salvació està a les nostres mans” comenta Montserrat Pérez davant l’obra de Guido. Està a les nostres mans, perquè en elles ha estat i està també la seva destrucció. “No vull que el públic surti derrotat, sinó creient que pot aportar alguna cosa, que pot ajudar”, prossegueix Montse. Per això, “El Venadito” no mostra imatges crues ni explícites, sinó que busca mitjançant la creació i l’enginy, fer-nos veure el que no volem veure. Dotar de color i textura l’invisible o el perversament ocult.

Beren Arredondo “Animalium”

Beren Arredondo, amb la seva impressionant col·lecció de fotomuntatges, ens parla d’aquesta invisibilitat “tractant de jugar amb el paisatge i l’empremta de la desaparició d’aquests animals i el seu entorn”. La seva proposta és una reflexió artística magnífica. No només ens parla dels animals en concret, sinó que al·ludeix a la seva llar, el seu hàbitat. Els ulls d’aquesta àguila ens miren, ens interpel·len, ens pregunten decebuts “no em veus?”. L’ésser humà, per això, no entén massa bé que és “veure”. D’aquí la seva nefasta afició a col·leccionar animals en gàbies, zoos, aquaris. Volen veure’ls a l’instant, enfront d’ells, ràpid. Veure animals submisos, captius, en un recinte amb un cartell que digui el seu nom. Animals captius, per la seva bellesa i la nostra ambició. Captius del nostre egoisme i ceguesa. No veuràs a l’àguila si no veus la seva muntanya, el seu bosc, la seva llibertat.

Bianca Yespica “Máscara de gas”

“Hem creat una guerra contra la naturalesa” ens explica en el seu cartell la Bianca Yespica i dibuixa magistralment un cérvol amb màscara de gas. Els intoxiquem, els perseguim, els acorralem. Convertint a l’amic en enemic, en una guerra on només guanya la mort, la tristesa, la soledat, la por. Charles Darwin se sorprenia en arribar als Galápagos i observar que aquells animals no ens temien. “No tenen por a l’home” es meravellava. Terrible afirmació, que col·loca a l’humà en el bàndol dels monstres, del que temible, de la fosca. En el bàndol de l’enemic.

María Isabel Uribe “Reunión”

Aquest enemic que em consumeix, metafòrica i literalment. Que m’amuntega i em fa servir. Que ni tan sols vol conèixer-me. Que m’enumera i em comptabilitza. Que em converteix en cosa, en producte, en codi de barres. Si aquest enemic llegeix la diminuta peça de Maria Isabel Uribe, que condensa i comprimeix tota l’anul·lació a què sotmetem als nostres companys de planeta, espero que reaccioni i actuï.

Si l’art té avui una missió, una raó de ser, és la de interpel·lar, regirar per dins, fer-nos reaccionar. Mira a través d’Ell, que sigui vidre i mirall. Mira a través i VE a l’altre. Refléjate i mira’t a tu mateix. Llavors, espero, veuràs l’àguila en el seu muntanya i sabràs qui és i sabràs i sentiràs que ha de seguir sent.

 

Podreu visitar “El Venadito” i participar de les seves activitats paral·leles fins al 20 de maig al centre cultural La Farinera del Clot. També us poso el repte de trobar la meva obra solidària, inclosa a l’exposició!
Nota: obra de portada: autora: Esperança Deltell

Article de Sílvia Esteve

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari