Entrades

“Tenemos una de las peores leyes de protección animal”

 

Carmen Manzano, la Presidenta de la Protectora de Málaga, se sirve de su simpatía y saber estar para decir verdades como puños sin agresividad pero con voluntad de transformación. El refugio está muy cercano geográficamente, pero poco o nada moralmente, al zoosanitario de la ciudad andaluza. Con el equipo, los voluntarios y los socios lucha contra el maltrato institucional y el de los ciudadanos irresponsables.

 

¿Podemos decir que Málaga es puntal en Andalucía en protección animal?

Se puede decir, sí, se puede. Lo que pasa es que el nivel general de Andalucía en este campo es tan bajito, que lo que se haga es un referente. Tenemos una de las peores leyes de protección animal; más parece que protege el abandono y el maltrato. Hasta que no empecemos a legislar dejando de lado el buenismo y el garantismo total al maltratador, no vamos bien.

Aún así hay sombras como la muerte de un cachorro después de ser maltratado ¿cierto?

¿Sombras dices? oscuridad absoluta. En este tremendo caso, había QUINCE CHENILES vacíos y decidieron asesinarlo. No se puede hablar de  sacrificio cero sin estructurarlo y asegurarlo; vamos, que no es hacerse una foto con un cartel que ponga “sacrificio cero”. Hasta que no se esterilice a TODOS los animales que salen de los refugios o perreras, se haga un censo de maltrato y abandono, se castigue con multa la crianza ilegal, se controle la mal llamada legal, se inspeccionen los zulos de cazadores y se baje el IVA veterinario, seguimos sin hacer las cosas bien.

¿Cuantos animales tenéis en la Protectora de Málaga?

Unos novecientos, más una red de casas de acogida de casi ochenta cachorros.

Y no todos son perros y gatos ¿No?

Hurones, gaviotas, tortugas, conejos, palomas y tórtolas forman parte de nuestra gran familia.

¿Cuál es la historia de la Protectora?

Nuestra prote tiene mas de cien años. Nace a finales del siglo XVIII, como la Liga de Protección al Caballo y es ya en el siglo XX, años sesenta cuando es inscrita en el registro de asociaciones nacional, posteriormente en el autonómico, luego es declarada de utilidad pública y entidad colaboradora del ayuntamiento de Málaga.

Carmen Manzano, en el centro, el día del Voluntario

¿Cómo se financia?

Hay tres vías: donaciones, socios y convenio con el ayuntamiento; recogemos y asumimos los animales abandonados cuando el CZM está cerrado.

¿Son solidarios los malagueños?

Sí, Málaga es una ciudad solidaria, con animales y con personas. Siempre que se hace un llamamiento, responde. La última campaña “danos la lata” fue un éxito. Necesitábamos latas para los viejitos y enfermos y se volcaron.

A pesar de tener muchos animales y necesitar siempre nuevas vías de financiación sois muy serios en la asignación de los animales a los nuevos dueños ¿Qué requisitos deben cumplir los adoptantes?

Lo primero, hablamos con ellos y se le hace un cuestionario exhaustivo. Si no nos convencen sus respuestas, pues no adopta, le guste o no. Nuestros animales no se dan sin toda clase de garantías, y así y todo, a veces te la cuelan. Y por supuesto, saben que haremos un seguimiento durante un año mínimo, y que el animal saldrá esterilizado, chipado, con cartilla sanitaria, vacunado y desparasitado.

¿Quien es Phantom?

Phantom, nuestro chusmoncillo y chuleta Phantom, llegó al refugio sin mandibula, destrozada por dentro y por fuera, no podía beber y apenas comer; a saber lo que habría sufrido el pobrecillo….parece que fue un disparo de un cazador, grandes amantes de los perros…ains, ¡adoro a los cazadores! Después de varias operaciones, se le ha reconstruido la mandíbula y aunque estéticamente no ha quedado perfecta, puede comer y beber y es feliz con sus compis. Está hecho un chulillo y todos lo adoramos y lo sabe.

¿Es vuestro caso más apurado?

¡Que vá! Tenemos a Truman, con las patas destrozadas y los huesos al aire; a Rut, lo mismo; a Lunabull, sin pelo y llena de heridas por la dermatitis y la lm; a Gus, con la boca como Truman y una patita rota; a Espe, con una pata delantera amputada, a consecuencia de un cepo; a Valentina, con dos collares de alambre incrustados y cubiertos de carne ….la mayoría, perros de rehalas.

Ponéis mucho énfasis en la educación infantil hacia la Protección animal… ¿Con lo que

El equipo de la protectora

aprenden en el cole salen nuevos proteccionistas?

¡Esa es nuestra esperanza! que las siguientes generaciones sean comprometidas, generosas y respetuosas con los animales, aunque no hay duda de que la familia es el factor más importante en ese sentido.

¿Cuánto tiempo hace que te entregas a la Protectora?

Me hice socia en 1989; al principio era una socia de cuota y poco más, pero cuando empiezas, esto es una droga, te entra el mono y ya no puedes parar…los animales y lo que ves, ¡no te dejan! Falleció el anterior presidente, yo era secretaria de la junta directiva y no tuve más remedio que hacerme cargo y bueno, pues en eso estamos.

Háblanos de tu equipo, por que sin equipazo es imposible ¿Verdad?

¡POR SUPUESTO! Tener un equipo de gente comprometida y decidida es lo que hace que se avance; no tenemos porqué estar siempre de acuerdo, pero incluso de los desencuentros se aprende. Hay mucha gente joven, con grandes ideas, manejando redes sociales, creando ambiente y poder de convocatoria.  Lo mejor es dar a cada uno su parcela y dejarle autonomía, que se sienta seguro al tomar decisiones, aunque sean equivocadas. Siempre hablo de lo que se llama “el último teléfono”, es decir, cada uno soluciona y ejecuta; mi telf. es el que se usa cuando ya no hay solución posible, es mucho mejor decir,”espera que vamos a pensarlo” y llamarme a que yo directamente diga “no”, porque entonces es “no”. O sea, básicamente, busca un buen equipo y déjalo que ruede.

De poder conseguir cambios en la gestión municipal y autonómico ¿Qué pedirías?

A nivel municipal

-mejor gestión del CZM

-policía local animalista, no de medio ambiente.

-registro de maltrato y abandono

-control de criaderos y perreras

-no conceder licencias de apertura a tiendas de venta de animales

A nivel autonómico:

-Control de rehalas

-CES  a nivel autonómico

-revisión y modificación de la ley de protección autonómica

-prohibición circos con animales y carruseles de ponys

-abolición corridas de toros

-control de los cazadores y criadores

-uso de bienes o multas en beneficio de las protes en casos de delitos medioambientales

¿Cómo lo tiene que hacer alguien que quiera ayudaros?

Hacerse socio y voluntario; hay muchas tareas para gente que tema ir al refugio: recogida de piensos, casas de acogida, aeropuertos, mercadillos, charlas escolares, eventos…..

 

Emma Infante

21hogares i 11pets s’uneixen per trobar una llar als gossos més veterans de les gosseres

 

21hogares parteix de la convicció que hi ha més de vint famílies que seran més feliços si obren el seu cor i la seva casa a un gos especial. A cada gossera, refugi o centre d’acollida hi ha com a mínim 21 gossos, que per les raons equivocades, porten molt de temps sense saber el que és un sofà, un passeig relaxat, un llit tou i dormir sota una manta o al costat de l’estufa. Posar els focus sobre aquests campions i campiones i arribar als ulls i oïdes de persones que volen compartir la vida amb un gos que els necessita és l’objectiu principal de 21hogares. Per a això treballa incansablement un equip multidisciplinari que s’ofereix voluntàriament a entitats i es val de les xarxes per popularitzar als anònims.

Un pas més cap a la difusió dels gossos de Barcelona, ​​Màlaga i Sabadell és la incorporació de la plataforma 11pets, líder en el mercat de les apps per a la gestió de les cures d’animals de companyia. 11pets és una popular eina digital que va néixer amb la intenció de centralitzar la informació rellevant en la vida de gossos i gats. Si bé fins ara els seus usuaris principals eren propietaris que reben alertes des del seu propi dispositiu mòbil per recordar l’atenció veterinària, la cosmètica o l’alimentació, ara les protectores també poden gestionar-se i fins i tot trobar nous adoptants gràcies a la secció Adopta. L’esforç de la start up internacional 11pets es veurà compensat moralment amb cada adopció. Segons paraules de Stavrou un dels enginyers creadors de 11pets “Sense desmerèixer a cap de les protectores col·laboradores la proposta de 21hogares resulta especialment entranyable per que implica gossos de molt llarga estada i un ajut per a molts refugis de molts llocs diferents“.

 

Emma Infante

Tro, el gos més veterà del CAAC de Barcelona, adoptat

 

Dos bones notícies ens arriben des d’el Centre d’Acollida d’Animals de Barcelona. Per un costat, el gos més veterà del centre ha estat adoptat. Tro, un preciós GPP de 13 anys, que portava 8 anys al CAAC, ha trobat per fi una llar a casa d’un dels treballadors del refugi. 

L’adopció d’en Tro, que s’ha adaptat perfectament a la seva nova llar, ens omple d’alegria, però també ens recorda la tremenda i trista realitat que envolta als GPP i altres gossos, normalment de gran tamany. Aquests animals passen anys a les gosseres i centres d’acollida. La seva mala premsa i el fet de que per la seva adopció es necessiti tramitar una llicència, dificulten que siguin ells els escollits pels adoptants quan aquests s’acosten a als punts d’adopció en busca d’un gos. 

Projectes com els de 21 Hogares o l’ Associació per la protecció dels GPP, pretenen canviar aquesta realitat i apropar-nos a aquests gossos, a les seves veritables personalitats, afectives i carinyoses, i intentar trobar per ells una llar on els estimin i respectin. 

L’altra bona notícia relacionada amb el CAAC ha estat la comunicació de la data d’inici de les obres del nou centre. Ubicat a Montcada i Reixach, les obres començaran el juliol de 2018 i està previst que finalitzin a finals de 2019. Un nou centre que pretén integrar-se al paisatge i respectar el medi ambient. 

 

Sílvia Esteve

Gossos rescatats que vetllen per tu

 

La companyia d’assegurances llança una campanya de promoció de l’adopció finançant l’educació dels gossos que busquen llar. Recollint l’antiga idea del gos com a protector de la llar i la família, el que fa Generali Seguros és subratllar i afavorir aquest talent amb la intenció que uns súpergossos trobin súper famílies. La campanya compta amb una simpàtica i atractiva imatge i involucra a educadors i professionals del món caní.

No és possible obtenir dades fiables sobre l’abandonament de gossos a Espanya. Les xifres de la Fundació Affinity en el seu informe periòdic parlen de 16 gossos abandonats per hora. Analitzant exhaustivament l’origen de la informació tenim elements per creure que hi ha molts més.

És cada vegada més habitual que ciutadans particulars no acudeixin a protectores després de la trobar un o més gossos abandonats. Habitualment el procediment exigeix ​​que davant un animal extraviat es demani el favor a un veterinari o un policia local que esbrini si aquest porta xip. Malauradament encara és una minoria la de gossos i gats que porten aquest implant que facilita la identificació de l’individu i del seu propietari.

És encara més reduït el grup en què les dades que guarden els registres autonòmics i locals estan actualitzats, és a dir, que estiguin xipats però els propietaris no hagin notificat el canvi de telèfon o domicili. Fins i tot pot haver-hi casos en els quals s’ha cedit informalment a l’animal.

Encara que des Animalados creiem que no hem d’adoptar un gos “per a un fi” en concret, sinó perquè volem i desitgem que sigui un membre més de la família, creiem que la iniciativa pot ajudar a molts animals a trobar una llar i visibilitzar la seva situació.

LINK a la campanya

 

Emma Infante

Adoptar un gos adult compensa

 

Xavi Guzmán és membre d’un tàndem molt especial i al mateix temps molt normal. Són especials per que el seu amor als animals condiciona les seves vacances, el seu estil de vida i fins i tot la professió de l’altra meitat de la parella. Rat Roca va deixar la seva carrera en l’hostaleria per formar-se i treballar com a fisioterapeuta de gossos. Són normals per que fan del seu dia a dia i del gaudi de les seves companyes canines una cosa molt natural. Ens donen una lliçó involuntària del que ha de ser el vincle humà-animal amb cada gest, amb el respecte, la sinceritat, l’amabilitat i l’alegria d’algú que va incorporar a nous membres de la seva família lluny dels estereotips.

És última hora de la nit i, com de costum, havent sopat m’assec al terra al costat del sofà. Immediatament l’Arca es seu al meu costat, en contacte amb mi. Haig de confessar que és el millor moment del dia. Em produeix una immensa sensació de pau, em relaxa i si també em sembla un merescut acte de justícia. Justícia per tots els anys que l’Arca ha passat en una gàbia sense més atenció que la del cuidador quan la feia sortir al pati per netejar o donar-li de menjar. En ser una gossa adulta, les seves possibilitats d’adopció eren molt baixes, era una d’aquestes gosses “invisibles” que no solen destacar quan els adoptantes o voluntaris visiten els refugis perquè per la seva edat avançada no poden competir amb un cadell o un gos jove. Si a això li sumem que lArca és negra, encara que pugui sorprendre, la seva probabilitat d’adopció encara es redueix més.

Les poques ocasions en les quals un adoptant dóna una oportunitat a una gossa com l’Arca solen descarrilar després del passeig de prova, en el qual la seva emoció es veu traïda per un cos que no els permet mostrar-la en tota la seva esplendor. En la majoria de casos l’intent acaba després d’un passeig lent, una mica maldestre i sense el xut d’alegria que els adoptantes solen esperar d’un passeig amb un gos. Després se succeeixen les frases que tantes vegades han sentit: “estic buscant un gos més jove”, “vull que em duri molts anys”, “necessita cures i no tinc temps”, etc. I aquí sol acabar tot. No els culpo, però m’agradaria estar en cadascun d’aquests moments per poder explicar-los nostra experiència.

L’Arca, com la majoria de gossos adults de refugi, és una gossa molt centrada. Ha estat amb tants companys de gàbia diferents al llarg dels anys que ha après a portar-se bé amb tothom. A més, en ser tan gran, no té ganes de moltes complicacions. Com sol passar també en aquests casos, és una gossa extremadament fidel i afectuosa, segurament l’agraïment i la por a perdre’ns fan que mai se separi de nosaltres. És molt obedient. En ocasions ens trenca el cor veure com al final d’una excursió es seu al costat del cotxe amb antelació per assegurar-se que no ens oblidem d’ella. No obstant això es pot quedar sola a casa tranquil·lament, crec que sap que és el nostre lloc, que sempre tornem i que està a la seva casa en el sentit més profund de la paraula.

Durant aquests anys hem gaudit amb la seva alegria quan veia coses noves: el mar, la neu, la muntanya o simplement un coixí tou. És una alegria contagiosa, infinita, i encara més commovedora pel venerable ritme d’àvia amb el qual la mostra. Li hem donat alguna cura especial però res que no requereixin tots els gossos en algun moment de la seva vida i ho hem fet amb molta facilitat; d’alguna manera sap que l’estem ajudant, encara que li faci mal.

Sabem que no estarà molts anys amb nosaltres però ens compensa saber que quan marxi ho farà envoltada de persones que la volen moltíssim i que li donaran en aquest moment l’atenció que no hagués trobat en una gàbia. I quan ocorri no ens quedarem només amb la tristesa immensa de perdre-la sinó amb la sensació d’haver fet justícia donant-li a una gossa meravellosa una oportunitat en els seus últims anys. Aquesta és exactament la sensació que tinc cada nit assegut al seu costat i m’agradaria poder dir-los a tots aquests adoptantes que no la hi perdin.

 

Xavi Guzmán