Entrades

Fires animalistes

 

Com les flors, a la primavera floreixen les fires animalistes. En els últims anys, de manera vertiginosa, s’han anat produint canvis molt positius que fan coherent el missatge amb les actuacions de les entitats de defensa dels animals. Si abans es desplaçava a molts gossos (i de vegades gats) i se’ls exposava als escenaris, als aplaudiments i als crits indiscriminadament ara això es cuida molt més. Per a un gos, com per a qualsevol ésser humà poc acostumat, ser diana de les mirades multitudinàries i alienes resulta intimidant.

També el contacte físic no desitjat, repetit i sense mesura atabala i esgota. Per a un gat l’impacte emocional d’una experiència així pot ser devastador. D’aquesta manera en menys d’un lustre hem passat de la sobreexposició a la prudència i de l’impuls a la reflexió. A les fires ja no anem a buscar animals, ara podem fer compres solidàries, participar en tallers, aprendre coses, conèixer la labor de moltes organitzacions noves i els projectes de les veteranes. En definitiva podem passar-ho bé amb i sense companyia amb el plus de convertir-nos en millors persones.

En les fires especulatives es mostren gossos de treball o cacera encadenats o en gàbies a l’aguait una destinació compatible amb la supervivència. En contraposició en les fires proteccionistes, cada vegada hi ha menys animals in situ. Que no hi hagi molts cans sense amo a la caça i captura d’un adoptant al que disparar una mirada tendra o un petó és una bona notícia. Les fires animalistes s’omplen de protectores amb l’objectiu de conquerir a famílies noves per mitjà d’actes benèfic-festius, incorporar entre els adoptants al públic al·lèrgic al drama, a l’indecís i al compulsiu. Rescatar aquesta porció de gent que tem a les gosseres i els refugis pel que tenen de trist, de depassador, de llunyà i, de vegades, d’hostil.

El preu per fer-se accessible és alt per a tots, especialment per als animals en espera, no sempre ho passen bé. Hi ha molt contrast entre la vida aïllada, rutinària, tediosa i grisa d’una gossera i la sobreexcitació d’una festa urbana que, a més, exigeix unes dotze hores d’alerta des de l’arribada fins al tancament. Ja fa anys que en les paradetes dels mercats animalistes ja no hi ha gats atemorits dins transportins. No sabem el nom de la persona que amb bon criteri va vetar la presència de felins a les fires animalistes barcelonines però la felicitem. La voluntat de trobar una bona llar es topava amb la capacitat dels gats de suportar el tràfec d’individus, olors, llums, sorolls i altres que els humans anomenem festa.

Els nord-americans, que saben molt de vendes, han conclòs que l’adopció d’un nou membre de la família ha de ser semblant a l’experiència de l’adquisició d’un producte de luxe. Ha de ser confortable, ha d’embolicar els sentits, ha de ser agradable i has de poder parlar d’ella en termes positius. Enrere va quedar el xantatge emocional de la reixa, la pena, la tara i l’abandó. Són molt poques les entitats que es fan ressò d’aquest aspecte trist sense que deixi de ser una realitat. En les gosseres i en molts refugis hi ha barrots, murs i malla metàl·lica que separen desenes, de vegades centenars de gossos entre si. En moltes gosseres i molts refugis hi ha xarxes, gàbies i gateres que separen desenes de gats entre si. Però actualment és molt més habitual rebre la fletxa del Cupido animalista a partir de les xarxes socials, els suports digitals i els catàlegs.

Poques adopcions, i sobretot poques d’elles adequades, provenen de la immediatesa de veure, signar i portar un company a casa. Com no ens cansarem de reivindicar a Animalados, un familiar de quatre potes ha de completar la nostra llar quan tenim el consens de tots, el coneixement, el temps, els diners i les alternatives suficients per garantir la seva felicitat.

Per si us animeu a visitar alguna d’elles, les fires animalistes imprescindibles a Barcelona són la de Nou Barris, Gràcia, La Mercè i Cat Market. Les aspirants avantatjades són les de Sant Boi, Santa Coloma, Sants i Badalona.

Article d’Emma Infante

Feliç dia dels solters!

 

Article de la redacció

Es pot viure sense amor? Aquesta és la pregunta que es fan tots aquells que un dia com avui no tenim parella. És la pregunta que es formulen en Valentí i Tro, dos veterans del desamor. Valentí fa just un any que va ser rescatat després d’un cruel abandonament. Tot i ser un gat preciós i dotat de la màgia de l’afectivitat incondicional porta un any esperant l’amor veritable. Les cases d’acollida tenen la funció de satisfer les necessitats biològiques i emocionals de tots aquells que un dia van ser precipitats al “sense amor”.

Les acollides són com aquest millor amic que t’empara sota la seva ala, comparteix el seu domicili i el seu plat però no activa el clic de l’enamorament embriagador i total. Es converteixen en una parada en el camí reparador i imprescindible però no arrenca aquest sospir que culmina amb un “per fi a casa”. Ahir en Valentí va celebrar el seu sant però no el seu èxit, encara segueix acollit a Tarragona (Associació Gaia) a l’espera de formar una parella ideal.

Més apurat està en Tro, un gos gran de mida i edat que esdevé cadell a poc que li ofereixen carícies. Ja fa massa temps que es troba en una gàbia de la gossera de Barcelona (CAAC) sense més error que el de la ceguesa dels seus pocs visitants. Tro és un històric entranyable que serà recordat per tots quan marxi. Amb alegria si s’adopta i amb profunda tristesa si mor rere els barrots.

Per als al·lèrgics consistents o espuris a la festa dels cors roses, les obligacions de calendari i l’agost de les botigues romàntiques ha nascut la festa del 15 de Febrer. Els solitaris, obligats o per elecció, sobreviuen l’edulcorada vigília gaudint d’un dia que els torna la dignitat i els imposa autocelebrar-se. Per als que no tenen amor queda dir que moltes vegades no és culpa seva. Com a exemple tenim en Tro i en Valentí: dos solters i orfes. Esperem que l’any vinent, tant un com l’altre, puguin celebrar el dia dels enamorats en una casa definitiva.

Començàvem l’article preguntant si es pot viure sense amor, en Valentí i en Tro, “els nostres entrevistats”, ens diuen que sense amor es sobreviu però és amb Amor quan tot cobra sentit. Canviem el seu pròxim 14 de febrer?

 

Dibuixar el vent

Article d’Alberto Martín i Sílvia Esteve

Quan hom obre un llibre que és capaç d’emocionar d’una manera tan senzilla i preciosa com el que avui ens ocupa no ha de deixar de mostrar-ho a tots aquells a qui conegui, per tal de que tinguin l’oportunitat de passar les seves pàgines i d’escoltar la melodia de les paraules que apuntalen l’obra i els dibuixos que expandeixen el seu significat. Perquè si una virtut hem de destacar d’aquest petit gran llibre és, sens dubte, la seva capacitat d’unir en un mateix espai l’empremta que deixen les seves lletres i el traç que grava el dibuix: dos universos que flueixen creativament a El silenciós amic del vent.


Aquells que han pogut compartir la seva vida amb algun animal saben perfectament que aquests ens fan més humans, ens permeten entreveure una dimensió diferent de la nostra humanitat. Però no és menys cert que, malauradament, també són capaços de fer-nos veure la violència de l’ésser humà, la crueltat i el menyspreu més pur del que és capaç la nostre espècie: i un cas tristament cèlebre és el dels llebrers. Animals explotats fins al seu últim alè, víctimes d’una mentalitat capitalista en un ambient rural, els llebrers són repudiats un cop deixen de ser útils: repudiats, torturats i morts. Les paraules de Lisi Gutiérrez i els dibuixos de Rafael Jaramillo ens fan testimonis d’aquesta realitat-malson mitjançant una prosa minimalista i un dibuix evocador.
Un conte il·lustrat dur i preciós que fa de la seva concisió una virtut indiscutible: les frases amb què Lisi Gutiérrez va component la narració de l’abandonament i l’adopció del llebrer protagonista deixen entreveure una prosa creativa, que uneix el prosaic amb el poètic amb gran facilitat. Les il·lustracions, d’altra banda, saben conjugar perfectament el dur realisme amb imatges oníriques: hi ha una imatge impressionant, aquella en què podem veure el somni del llebrer, aquest somni que ens estremeix per la seva capacitat de sintetitzar, en una panoràmica, l’horror i l’esperança d’aquests animals.


Hi ha obres que saben commoure a través de les paraules, altres que ho fan mitjançant el dibuix: El silenciós amic del vent ens interpel·la a través d’ambdues per tractar de mostrar la realitat d’aquests atormentats animals. Realitat que es repeteix any rere any, cada febrer, després de la temporada de caça. 
Com es dibuixa el vent? Fixant-nos en la fina silueta del seu silenciós amic.

 

Volem aprofitar aquest article per recordar-vos que aquest diumenge 5 de febrer es celebrarà la manifestació de la Plataforma NAC (No a la Caça) a les 12h a la Plaza Catalunya de Barcelona (mirar punt de trobada segons ciutat).