Entrades

Caminant amb el cor

“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.

Sempre a favor dels animals

Article de Montse Pérez, directora de l’espai creatiu siNesteSia i artista. Organitzadora de l’exposició contra el maltractament animal, El Venadito.

Quan érem petites, la meva germana i jo jugàvem a cowboys i indis. Ella tenia una magnífica col.lecció de personatges (indis i cowboys), animals (cavalls, gossos, gallines…), caravanes y demés figuretes necessàries en el joc, a mí sempre em feia dur els cowboys; ella escollia els indis. Per tant jo sempre perdia, perque en el nostre joc, que no en la vida real, la justícia sempre triomfava i nosaltres, des de la nostra ingenuïtat infantil, defensàvem als indis perque estàvem absolutament convençudas que eren els “bons”.

Amb els anys, i per altres motius, també en segueixo convençuda. Així doncs, el “sempre a favor dels indis”, avui s’ha transformat en “sempre a favor dels animals”. A aquests, com als indis, els hems expulsat dels seus hàbitats, no hem sapigut integrar-los en la nostre societat ni en el nostre espai. Només ens hem limitat a cosificar-los i convertir-los en objectes de consum, ja sigui per a alimentar-nos, vestir-nos, distreure’ns o tenir-los com a la mascota més xic del moment.

Em venen al cap les línies d’acció d’institucions museístiques i centres d’art on s’organitzen exposicions sota criteris de tendència i moda. També, de la mateixa manera, el famós de torn ens mostra l’última excentricitat respecte a la seva nova mascota. Aquesta, tant bon punt ocupa les portades de diaris i revistes com en poc temps queda abandonada a la seva pròpia sort. En el cas de l’artista, relegat al més trist dels oblits, perque ambdòs, artista i animal, van esgotar el seu temps de consum. Em pregunto: Què ens passa? No som capaços de mantenir un mínim d’atenció sobre el qui hem posat els nostres ulls per a que maduri, pugui evolucionar i sorprendre’ns, arribat el moment? Els artistes necessiten el seu temps d’aprenentatge i des-aprenentatge, experimentació, error, cerca, depressió, reanimació… En una paraula, maduració per a tornar a crear. Tot aquest temps avui no se li concedeix a ningú. Louise Borgeois (1911–2010) una de les artistes més notables de l’art contemporani, no va aconseguir el reconeixement internacional fins els 71 anys, per sort per a ella, va tenir temps de poder créixer i culminar  la seva vida. D’aconseguir ser una gran artista. Avui aquest temps ja no existeix. Quant més jove i més ràpid t’arriba l’èxit, millor. Y després?…

El mateix passa amb els animals. No ens donem el temps necessari per conèixer’ls, comprendre’ls i estimar-los. Sense aquest temps no hi ha compromís de veritat ni afecció cap a ells. Tornem a la cosificació. No es tracta d’humanitzar als animals, pero sí d’entendre i comprendre que com a éssers vius tenen les seves pròpies necessitats, la majoria de vegades alienes a les nostres. No necessiten vestir-se ni altres coses supérflues, però si necessiten el més essencial per qualsevol ésser viu: cura, atenció, millora dels seus hàbitats, respectar els seus espais i cicles vitals. Per favor, donem-nos el temps per aprendre d’ells, no fem com vam fer als indis, exterminats o mantinguts en reserves. No fem el mateix amb els animals ni amb els artistes.

Els circs que treballin amb animals salvatges no podran actuar a Catalunya

El Parlament aprova la prohibició però dóna una moratòria de dos anys perquè el sector es pugui adaptar a la nova realitat

El respecte cap els animals continua guanyant terreny. Els circs que treballin amb animals salvatges no podran actuar més a Catalunya, gràcies a una llei aprobada avui al Parlament, a proposta de l’Associació Animalista LIBERA! i la Fundació Franz Weber.

La nova normativa entrarà en vigor en dos anys, per donar temps als circs perquè modifiquin els seus espectacles i els adaptin a la llei. La modificació, que s’ha aprovat amb el 79% de la cambra, s’ha aconseguit després de diferents sessions de debat, on les dues posicions enfrontades (els animalistes i els empresaris del circ) van poder exposar els seus arguments, així com ensinistradors d’animals, científics i veterinaris. El testimoni d’aquests professionals va deixar clar que molts dels animals que treballen al circ pateixen, no només pels cops que puguin rebre per l’ensinistrador, sinó per la vida que suposa treballar en un circ: viatjant continuament, actuant davant del públic i, en definitiva, vivint en un entorn tant diferent al natural.

La llei aprobada no determina quins animals es consideren salvatges i quins no. Per destriar el blat de la palla, es constiturià un observatori format per científics i acadèmics dels àmbits de l’etologia, la veterinària i la zoologia; representants dels col·legis professionals d’advocats i de veterinaris; i representants dels circs que tinguin espectacles amb animals domèstics, i de les entitats de protecció dels animals. Tot i que les entitats animalistes están molt satisfetes per l’acord aconseguit lamenten que els animals domèstics puguin seguir apareixent al circ.

L’observatori crearà un precedent històric, com explica Leonardo Anselmi, portaveu de la campanya Catalunya Lliure d’Animals al Circ: “No ha existit mai enlloc en tot el món un observatori així. Els activistes que vivim a Catalunya entenem que complim un rol molt important en el moviment global dels drets dels animals, que és aportar precedents que no s’han donat a d’altres llocs. Si després d’un estudi científic dut a terme per especialistes es determina que tots els animals pateixen al circ, Catalunya seria la frontissa entre les inexplicables prohibicions només amb salvatges, cap a les justes prohibicions amb tots els animals: si la natura no va discriminar en el moment d’atorgar-los capacitat de patir, la llei tampoc no hauria de fer-ho”.

La reorientació del circ

A Catalunya ja hi havia un centenar d’ajuntaments, amb el de Barcelona entre ells, que havien prohibit els espectacles de circs amb animals salvatges. Aquesta situación havia provocat que aquest tipus de circs ja no vinguessin a Catalunya, perquè no els sortia rentable venir al territorio si no podien actuar a les principals ciutats. A Catalunya, on el circ té una llarga tradició, ja fa temps que aquest tipus d’espectacles s’estan reorientant.

Polèmica per la petició de retirada de la venda d’animals a Tarragona

S’ha generat una polèmica per la petició de retirada de la venda d’animals a Tarragona. La ciutadana Blanca García ha publicat una petició a Change.org on demana una recollida de firmes per instar l’Ajuntament de Tarragona a vetar la venda d’animals al Mercat de Tarragona.

En una notícia publicada a El País, el venedor d’una de les úniques parades que tenen animals, acusa a la Blanca García de mentir, de “no dir la veritat” respecte les condicions en les que té als animals.

La petició de Blanca García denuncia que “Durant anys s’han estat venent animals al Mercat de Tarragona en unes condicions nefastes. Les gàbies on es troben els conills, ratolins, fures, ocells, gossos, porquets i diferents tipus d’animals estan brutes i amuntegades, fins i tot a vegades unes sobre les altres. Els peixos es troben en peixeres diminutes o en caixes de poliestirè, on estan tots junts i els pollets estan en unes caixes de cartró atapeïts sense poder córrer i sent grapejats per cada nen que passa. Les condicions en què es venen aquests pobres animals són molt dolentes i il·legals respecte al Codi Civil de Catalunya Llei 22/2003, de 4 de juliol, de protecció dels animals, actualment modificat i renovat.” Tot seguit detalla els articles de la Llei que segons la Blanca, les parades del Mercat de Tarragona incompleixen.

En Joan Roig, responsable del negoci que ven animals al mercat, creu que la petició s’equivoca al interpretar la llei perquè “denuncia que en venda ambulant no es poden vendre animals. Però la venda ambulant és el top manta, nosaltres fem venda no sedentària”.  Diu que ell i la seva família estan tranquils perquè “ho tenim tot en regla. Ens ha fet inspeccions la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, i no hi ha cap problema”.

Aíxí doncs, la polèmica està servida. És legal vendre animals en un Mercat de carrer? En el de Tarragona ho fan amb les condicions necessàries? Què en penseu?

 

 

 

Cadells de gos o de peluix?

Aquestes fotografies són de cadells de gos o de peluix? Podries preguntar-te veient aquestes imatges.

Els gossets de petits, quan són només cadells, són moníssims, alguns d’ells fins i tot poden semblar de peluix. I és que és exactament així, perquè no és que els gossos s’assemblin als peluixos que fan els homes, sinó que és al revés: els humans fan peluixos que s’assemblen als cadells de gossos o d’altres animals, ja que de petits són molt tendres i suaus.

Aquí teniu algunes fotos que demostren que la semblança a vegades és literal:

cachorro-de-akita-peluchecachorro-de-caniche-peluchecachorro-de-goldendoodle-peluche

cachorro-de-samoyedo-peluchecachorro-de-keeshond-y-american-eskimo-peluchecachorro-de-chow-chow-peluchecachorro-de-caniche-2-peluche      cachorro-de-westie-peluche  cadell-de-terranova- peluche cruce-de-pastor-alemc3a1n-akita-y-corgi-peluche mastc3adn-tibetano-peluche mini-pomerania-peluche pastor-caucc3a1sico-peluche pomerania-peluche

 

Segurament de manera semblant a com ho fem els humans, que de petits, quan som bebés tenim aquest aspecte tant bonic i fràgil d’alguna manera per manifestar la nostra indefensió i potenciar que els adults ens cuidin, els gossos ho fan igual.

Però, compte! Això no vol dir que es pugui confondre un cadell de gos moníssim amb un peluix ja que el peluix és un objecte que no necessita cap responsabilitat, en canvi un gos, és un ésser viu que necessita molta atenció. Així com no se’ns acudiria regalar mai un bebé a algú, només perquè “és molt mono”, un cadellet de gos tampoc no pot ser un regal si no és  amb consciència

de la responsabilitat que comporta.

Tal com deien fa poc en aquest article a “El País”: Els animals no són peluixos.