Arxiu d'etiquetes per: antrozoologia

“El único defecto que tienen los perros que llevan mucho tiempo en una perrera es, simplemente, que no se ven”

 

Marta Calcerrada es bióloga ambiental, antrozoóloga, educadora canina y cofundadora de 21Hogares. Su interés radica en saber por qué hay animales que resultan invisibles. “Con el apoyo y las medidas adecuadas no habría perros de larga estancia en las protectoras: todos podrían disfrutar de un hogar”. Recientemente presentó en Bratislava, capital eslovena, su investigación en un congreso internacional de etología veterinaria.

 

Los perros denominados de larga estancia, también conocidos como invisibles, de “difícil adopción”, no adoptables, especiales, veteranos, etc., son aquellos que por su edad, condición física, problemas de comportamiento (derivados de situaciones de maltrato o falta de cuidados), o raza, tardan mucho en encontrar una familia y se convierten en invisibles a ojos de todo el mundo. Son estos mismos animales los que muchas veces no encuentran una familia y mueren en los mismos refugios. ¿Realmente vivir toda la vida en una jaula es una vida digna? La solución a esta pregunta no debería ser el sacrifico, sino intentar incrementar el esfuerzo de todos para que encuentren un hogar.

Como resultado de mi investigación para el posgrado en Antrozoología es que los colectivos más interesados para adoptar un perro menos “popular” son las mujeres, las personas sin hijos menores de edad, las que viven solas y las que viven en ambientes rurales. Las limitaciones que las personas han puesto para adoptar un perro de larga estancia son sobre todo, no poder asumir, por tiempo o economía, la situación del animal. Los adoptantes motivados aumentarían si se implementasen ayudas en la adopción que cubriesen total o parcialmente los gastos veterinarios, de mantenimiento y la propia tasa de acogida u adopción. La terapia comportamental si fuese necesaria también se valora de manera muy positiva.

Las medidas que propongo para reducir al máximo los índices de individuos de larga estancia serían, principalmente:

Marta Calcerrada

-Mejorar el enriquecimiento ambiental en las jaulas: da más posibilidades de interacción con el perro y las conductas derivadas del estrés pueden verse reducidas. También ejercen un estímulo estético positivo.

-Implementar programas de educación básica o rehabilitación: en la medida de lo posible, para ayudar a mejorar el comportamiento de aquellos animales que lo necesitan, de cara a una adopción. Esto también aumenta el contacto social entre ellos y con los voluntarios y adoptantes. Debemos pensar que el comportamiento del animal lo hace más atractivo que su propio físico

Aumentar las sesiones de “contacto humano-animal”, tanto por voluntarios como familias: Está demostrado que el contacto social con humanos es una necesidad vital por los perros, reduciendo así el estrés y mejorando su estado y comportamiento. También se ha visto que el proceso de adopción que empieza con estas sesiones suele hacerse más estable para el animal. ¿No estaría bien poder entrar a leer, acariciar, cepillar, simplemente “estar” con el animal y hacerse amigos, en la jaula? Ésto solo es posible si tiene una jaula en condiciones. 

Charlas de formación y concienciación a diferentes colectivos: para difundir y sensibilizar sobre el tema, así como formación básica de las enfermedades crónicas caninas más frecuentes, como la Leishmaniosis, para desmitificarlas y aclarar que se puede convivir perfectamente con el tratamiento adecuado.

-Tener personal específico para gestionar las adopciones: una muy buena opción sería que existiese esta figura que realizara exclusivamente difusión de los casos, diferenciándolo de los cuidadores del refugio y creando una buena comunicación entre todos. Siempre hay que pensar en campañas de ayuda económica o asistencial a adoptantes que decidan acoger indefinidamente un animal de larga estancia.

Desarrollar medidas económicas específicas para cada adopción: La idea sería en mostrar al adoptante (después de ver su perfil y decidir si es válido) aquellos animales que lo tienen más difícil, y ofrecer ayudas adaptadas según el caso del animal. Para poder obtener estas ayudas se debería ampliar el espectro de convenios con educadores caninos, etólogos, clínicas veterinarias, farmacéuticas o laboratorios que pudiesen ofrecer mejores precios para estos adoptantes.

Resumiendo, se trata de poner todas los esfuerzos para hacer que los perros de larga estancia sean más visibles, gestionar todas las adopciones que se puedan y crear programas a nivel individual, además de trabajar con la población para mejorar la concienciación sobre el abandono, la adopción y la tenencia responsable. 

Marta Calcerrada

“Els treballadors i voluntaris dels refugis, gosseres i protectores tenen importants manques de coneixement que reverteixen negativament en el benestar animal”

 

Anna Masferrer és educadora canina i antrozoóloga ha realitzat una investigació que pot posar la primera pedra per millorar el benestar de gossos i gats abandonats reclamant per treballadors i voluntaris dels centres d’acolliment i refugis una millor formació afavorida pels seus responsables. “No només d’amor viuen els animals, els seus cuidadors han d’estar a més a més ben formats”

 

En que consisteix la investigació que has realitzat com antrozoóloga?

Després de diversos voluntariats en refugis privats, com a passejadora i col·laboradora en sessions de modificació de conducta per a gossos, vaig detectar carències generalitzades i equiparables en tots ells. La meva investigació realitzada aquest 2017, intenta demostrar una sèrie d’hipòtesis que qüestionen el correcte funcionament d’aquests centres a l’actualitat:

El criteri de selecció de personal per treballar en refugis i protectores d’àmbit animal, és un factor de risc per al correcte funcionament dels centres? Molts dels problemes derivats podrien estar relacionats amb les aptituds i coneixements d’aquests treballadors? Una millora formativa de les persones que tenen contacte directe amb l’animal, podrien millorar la conducta dels gossos i gats residents? Una millora de conducta dels animals residents facilitaria la seva adopció, i evitaria les devolucions massives d’animals, reduint l’aforament dels centres, i deixant espai i temps per a l’atenció dels animals restants?

A través d’un qüestionari anònim vàrem centrar-nos en la valoració dels coneixements, formació i perfil psicològic dels treballadors i voluntaris interns als refugis del territori català.

 

Quins obstacles has trobat per a obtenir resultats?

La principal dificultat que esperava trobar és la viabilitat de contacte directe amb els voluntaris/treballadors. Resulta impossible establir un contacte directe amb els propis voluntaris/treballadors, per una qüestió de confidencialitat. Derivat d’aquesta limitació, el nostre contacte s’ha efectuat a través de la pròpia administració de la protectora. Hem hagut de deixar en mans de l’administració o directiva dels refugis la divulgació del qüestionari, obtenint així uns resultats (en quantitat) molt inferiors als desitjats. Som conscients, però, de la reticència de l’anàlisi de coneixements per part de les entitats protectores d’animals dels seus propis treballadors. Ja era un factor d’inviabilitat amb el que contàvem des de un principi.

 

Quina dada t’ha sorprès més?

Van haver dos resultats força sorprenents. En primer lloc tot i que el 54,5% dels enquestats va afirmar tenir al menys un any de formació sobre l’àmbit animal, els resultats obtinguts en el bloc de coneixements van ser molt pitjors dels esperats. Les preguntes específiques sobre ontogènia, període de socialització, període ideal per a l’adopció i senyals de calma, van demostrar que el nivell general de coneixements bàsics sobre comportament animal no és el idoni per poder realitzar el contacte directe, socialització de l’animal amb l’ambient, els contactes entre individus de la mateixa i diferents espècies, desenvolupament cognitiu i processos d’adopció de forma correcte. I tot i que un 50% dels voluntaris i treballadors consideren els seus coneixements insuficients per realitzar correctament les tasques al refugi, des de la direcció no es posa cap remei a un problema tant evident. En segon lloc em va sorprendre molt el perfil psicològic obtingut. Tot i que el perfil psicològic més idoni per a l’atenció d’un animal tindria tendència al optimisme i l’extroversió, un 50 % dels enquestats tendeix a la introversió i el 27% gaudeix d’una certa tendència a característiques de psicoticisme. Estaríem parlant possiblement d’una mostra de població amb unes dots socials limitades.

 

Creus que els voluntaris i professionals tenen buits equiparables en la seva formació?

En el cas dels professionals i voluntaris que es dediquen a les tasques de manteniment i neteja de la zona animal, crec que les carències formatives són exactament les mateixes i es veuen empitjorades per la falsa sensació de que l’experiència supleix els coneixements. En el cas dels professionals de l’educació canina, el problema va molt més enllà. Per una part, en un àmbit que està en constant evolució i descobriment no podem quedar-nos amb metodologies retrògrades i antiquades, sinó estar constantment en formació sobre els últims avenços. D’altre banda la formació que engloba la part psicològica dels animals està molt poc regulada en el nostre país, i per tant s’imparteixen constantment formacions amb informació equívoca, que posa en risc el criteri, metodologies i coneixements dels nostres professionals.

 

Quines creus que serien les seves causes?

El coneixement animal en general engloba moltíssims sectors i professionals: veterinaris, etòlegs, biòlegs, psicòlegs, tècnics en teràpies assistides, educadors canins i felins, directors i administradors de refugis… tots amb una formació específica que no pot abastir totes les necessitats. Tot professional hauria de saber derivar, tal i com passa en el camp de la medicina, cada patologia té el seu especialista. Les protectores d’animals i refugis haurien de posar-se les piles en ampliar coneixements i millorar protocols i metodologies per poder realitzar el seu propòsit correctament, que al cap i a la fi no és només recollir animals abandonats, sinó readaptar-los de nou a la vida i trobar-los una família adequada el més aviat possible.

Crec que no és possible realitzar aquests protocols efectius només amb l’amor als animals, sinó amb els coneixements, formació i experiència adequats.

 

I les solucions?

Amb els coneixements dels que disposem avui en dia, a l’espera de nous estudis que revelin més informació, la unió dels professionals dedicats a l’àmbit animal haurà de superar les discrepàncies i trobar un consens que compatibilitzi la informació de totes les especialitats. Només d’aquesta forma podrem començar a treballar tots junts, ocupant-nos cada un del nostre sector, per millorar el benestar i qualitat de vida dels animals, tant dins com fora dels refugis.

 

Anna Masferrer