Entrades

A la recerca del llop

Un geòleg descriu la seva aventura intentant veure llops salvatges al bosc

A vegades els llibres que menys t’esperes t’atrapen. És el que m’ha passat amb Aullando en los Bosques, del periodista i geòleg noruec Reidar Müller (Editorial Lumen). El llibre va arribar a la redacció i, sense tenir-ne cap referència ni de l’obra ni de l’autor, el vaig obrir. I el vaig devorar. O potser no. Potser em va devorar ell a mi perquè des que el vaig acabar crec haver començat a patir la mateixa obsessió que l’autor: els llops.

Müller explica en el seu llibre com a poc a poc es comença a interessar per aquest mamífer i com desitja veure’l en llibertat. L’autor passa de l’interès a la fascinació per acabar gairebé acariciant l’obsessió. Necessita veure llops salvatges, encara que sigui un segon, una sola ombra enmig de la foscor. El llop és, possiblement, l’animal més perseguit per l’home. La humanitat el va acusar d’atacar el bestiar i a les persones, fins i tot de ser maligne i el va condemnar. “Fa temps es va fer un estudi a Suècia i Noruega centrat en les trobades entre éssers humans i llops i en 123 casos d’un total de 125 el llop va escapar. Només en dues ocasions no va fugir: en una es va tractar d’una femella alfa que va defensar, sense agredir, els seus cadells”, diu l’autor. Però això és igual. L’home l’ha empaitat per tot arreu durant milers d’anys per matar-ne com més millor. Si encara queden exemplars vius és perquè amb el pas dels anys han après a fugir de l’home. A allunyar-se de la mort. De manera que els canis lupus que encara queden a Escandinàvia no li posaran cap facilitar a l’autor perquè compleixi el seu propòsit. Això sí, Müller rebrà l’ajuda de “l’home dels llops”, l’Stefan, un suec famós per haver tingut més de 200 trobades amb llops. Tot un personatge que un bon dia va descobrir que preferia dedicar el seu temps lliure a buscar aquests carnívors pels freds boscos del nord d’Europa que no pas anar a fer unes canyes amb els amics.

Mentre caminen entre els pins i els avets seguint les petjades que els llops han deixat a la neu, els dos homes també topen amb caçadors que, com el seu nom indica, són violents, van armats i odien els llops i tots aquells que els estimen. Així que en un parell d’ocasions els toca fugir cames ajudeu-me. Però no defalleixen. La necessitat de veure els llops és tan intensa que no es poden rendir. Arriben a passar tota una nit immòbils enmig del bosc mentre trenquen el silenci amb forts udols esperant que algun llop s’hi sumi. Esperant la resposta enmig de la nit.

El llibre està àmpliament documentat i no només hi trobem històries de llops sinó també de vegetació. Müller interromp la descripció de la seva obsessiva recerca per descriure’ns com és la taiga, de quins arbres està formada i quina és la seva història. Aquestes incursions ralentitzen el relat però també li aporten molta riquesa. Ben mirat, els arbres són els que més temps porten a la terra. Müller ens explica, per exemple que “l’avet pertany a la família de les plantes de llavors nua que van sorgir fa una mica més de 300 milions d’anys”.

Entre la història dels arbres, la confrontació entre el món rural i l’urbà, l’autor intentarà sense descans veure un llop. Ho aconseguirà? O almenys sentir-los udolar? Si ho voleu saber, us haureu de comprar el llibre perquè no penso fer cap spoiler.

 

Jordi Mumbrú

Els guardians de la natura

“Què en sabem, de la vida a la terra? Quantes espècies coneixem, una desena part, potser una centèsima? Què en sabem, dels vincles que les uneixen? La Terra és un miracle. La vida segueix sent un misteri.” Yann Arthus Bertrand (cita extreta del llibre de Jordi Pigem Intel·ligència Vital)

 

Article de Sílvia Esteve

En el seu desè aniversari volem reivindicar aquest preciós manga de Jiro Taniguchi, La Muntanya Màgica (2007). L’autor de L’almanac del meu pare, Els guardians del Louvre i Barri Llunyà, entre d’altres, és, sens dubte, un dels grans artistes del nostre temps. Les seves obres intimistes ens situen normalment en els escenaris del passat de l’autor. Reflexionen sobre el pas del temps, els vincles familiars, la llar, la infància … pivoten sobre la nostàlgia, una paraula que justament no existeix en japonès en la seva accepció de record trist, de fet ells utilitzen el terme anglès nostalgic. La nostàlgia purament japonesa és una nostàlgia feliç ( “natsukashii”), com la que trobarem a La Muntanya Màgica.

Un senzill argument sostindrà una intensa història d’amor i lluita, un viatge iniciàtic de dos germans, el viatge de la infància a l’adolescència, guiats per la natura i els esperits de la muntanya. Kenichi i Sakiko són els nostres protagonistes: orfes de pare, ara veuen com cau malalta també la seva mare. La seva aventura començarà quan, en acabar les classes a l’estiu, Kenichi, en una de les seves excursions al museu del poble descobreix una salamandra gegant captiva en un aquari. La salamandra li demanarà a Kenichi que l’alliberi, doncs els humans la van capturar fa molts anys i si no torna amb la seva mare, la deessa de la muntanya, moltes desgràcies succeiran. Estupefacte davant la comunicació amb l’amfibi, Kenichi acceptarà la proposició: en mostra d’agraïment, la salamandra li promet que ajudarà a curar a la seva mare si la porta fins a la seva llar.

Kenichi i la seva germana portaran a la gran salamandra a la cova secreta de la muntanya i la retornaran al seu riu. La gran deessa de la muntanya, hokora-sama, tornarà la salut a la mare dels nens i permetrà el retrobament amb l’esperit del seu pare. La muntanya recobrarà llavors tota la seva força i vigor, perdudes durant l’absència de la petita salamandra, així com ho faran els nens amb la tornada de la seva mare.

Història senzilla, missatge immens. Aquest petit conte ens transmet un missatge molt potent: no som els amos de la terra i no coneixem tots els seus misteris. Som un habitant més. No podem saquejar la natura, capturar els seus animals, talar els seus arbres, enverinar els seus rius. No ens pertany. Nosaltres pertanyem a ella. Només si trobem l’equilibri, si sabem el lloc que ens correspon, aconseguirem viure en comunió amb ella.

Connectats, el viu i el mort, l’esperit i la matèria. Interconnectades les espècies. Fluint eternament com el riu intern de la muntanya. Units pel gran sentiment de l’amor. Kenichi i Sakiko superaran les seves pors i prejudicis, confiaran en la veu de la salamandra. Posseïdors encara de la màgia de la infància podran comunicar-se amb els animals, sentir les vibracions de la muntanya i ser un amb ella.

Taniguchi retrocedeix en el temps no només per retrobar-se amb els records de la seva infància, sinó també amb les possibilitats que aquesta li brindava. Nostàlgic d’aquesta relació de tu a tu, amb ella, la muntanya, amb la seva còmplice, la natura.

Torna d’adult, a la seva terra, al seu poble. I si bé ara ja no pot comunicar-se com ho feia abans, sí que sap quin és el lloc que li pertoca a l’home. El de guardià i garant de la protecció del seu bosc, del seu entorn, del seu planeta. Aquella naturalesa mare, que va salvar a la seva.

Amb l’article d’avui pretenc retre homenatge a tots els que la protegeixen i lluiten per ella. Fins i tot donant la seva vida. Homes i dones valentes, que s’enfronten amb poquíssims mitjans a piròmans, caçadors, maltractadors … que eduquen i consciencien. Persones que coneixen les nostres muntanyes i els seus secrets, el seu fred i la seva calor, els seus rius i els seus arbres, els seus animals. A tots ells gràcies per seguir parlant amb la naturalesa i protegint-la d'”els dolents”.