Arxiu d'etiquetes per: eutanasia

El Zoo de Miami aplica l’eutanàsia sobre la girafa Pongo

La girafa Pongo, un dels animals més reconeguts de Zoo de Miami, ha estat sacrificada després de fracturar-se dues potes i agreujar-se posteriorment la ferida.

El zoològic de Miami ha comunicat a través dels seus canals oficials que el 4 de gener van haver de prendre la difícil i trista decisió de sacrificar Pongo, una girafa mascle de gairebé 12 anys i 4,87 metres d’alçada. Pongo era un dels animals més reconeguts d’aquest parc temàtic de sud-est de Florida.

Pongo havia experimentat un dolor cada vegada més gran en la peülla esquerra del darrere a causa d’una petita fractura que havia patit prèviament. En un esforç per part dels especialistes per tractar aquesta fractura, l’animal va ser immobilitzat el passat mes de setembre. Un equip especial de veterinaris, així com experts de tres institucions diferents, li van realitzar radiografies als peus, van aplicar-li una teràpia làser i li van col·locar unes sabates personalitzades amb l’esperança que aquests tractaments alleugessin el dolor de la girafa i curessin la seva fractura.

Contra tot pronòstic, segons informa el Zoo de Miami, la immobilització va ser tot un èxit i l’equip especial de veterinaris va poder posar-li a Pongo les sabates personalitzades que semblaven alleugerir-li el dolor. L’animal inicialment va poder caminar amb normalitat, però, les sabates es van perdre en algun moment i després de la pèrdua d’aquestes, Pongo va tornar a lesionar-se en la mateixa zona, agreujant encara més els seus problemes físics.

L’equip de Salut Animal del parc va realitzar una sèrie de tractaments amb l’objectiu de proporcionar a Pongo el màxim confort possible amb l’esperança que es guarís sense la necessitat d’immobilitzar-lo de nou. La immobilització d’una girafa és un procediment extremadament arriscat per la seva mida, de manera que es va acordar que només es duria a terme aquest procés un cop esgotades totes les altres opcions.

Desafortunadament, cap dels tractaments experimentats va ser efectiu i es va prendre la decisió de tornar a immobilitzar Pongo per realitzar radiografies detallades i, amb sort, poder brindar-li un tractament reeixit. Lamentablement, les radiografies van revelar que en les últimes setmanes s’havia fracturat encara més el peu, de manera que era impossible que l’equip de Salut Animal pogués tractar amb èxit a l’animal. Finalment, per evitar més sofriment en l’animal, es va prendre la dolorosa decisió de sacrificar-lo mentre encara estava amb l’anestèsia.

“Un no s’acostuma a la mort”

Com afrontar aquesta part de la meva professió és realment complicat.

En general, quan sorgeix aquest tema, les persones et solen dir que, bé, tu ja estàs acostumada, que forma part de la teva quotidianitat com a veterinària, que no t’afecta com la primera vegada que ho vas fer … Però una no s’acostuma a la mort.

Jo com a persona no m'”acostumo” al que representa, i com a professional suposa, en molts casos, frustració per no poder fer res més pel meu pacient. És per això que, per eutanasiar, he après a gestionar (no anul·lar) les meves emocions el que em permet poder dur a terme una tasca tan difícil emocionalment per la qual ningú m’ha preparat.

Cada vegada que m’enfronto a aquesta situació tinc en compte diferents factors. En primer lloc el pacient, quin és el motiu d’eutanàsia i sobretot si hi ha altres opcions abans d’arribar-hi. Cal no oblidar que la meva tasca com a veterinària és en primer lloc amb el pacient, intentar curar, i si no és possible, alleujar el seu dolor o patiment.

En segon lloc amb la família, sent el suport psicològic en una decisió tan angoixant i difícil. Hi ha tantes situacions familiars diferents com pacients. Tenir empatia amb ells i comprendre la seva situació és fonamental perquè aquest procés sigui el menys dolorós possible.

En moltes ocasions no es té en compte que també som persones, tenim sentiments i que no per dur a terme l’eutanàsia deixem de tenir-los. No puc recordar en quantes ocasions he sortit de la consulta amb un nus a la gola o quantes vegades m’he ensorrat tot i saber que és la decisió correcta.

Cal no oblidar que en molts casos són pacients als qui hem vist créixer a la nostra consulta, que vénen feliços a veure’t, a buscar la seva llaminadura quan passen per davant de la consulta, que et mengen a petons si et descuides …

Per tot això crec necessari escriure aquestes línies. La veterinària és una professió que pot arribar a ser molt dura, física i psicològicament, i encara que moltes vegades es reconeix la nostra tasca, hi ha d’altres en que no es veu més enllà de la nostra bata de veterinari. Sota l’uniforme de la professió estan tots els nostres sentiments, els que ens fan lluitar cada dia pels nostres pacients i els que ens fan patir cada dia per ells.