Entrades

Sole, la gata que porta perduda a Barajas des de l’11 de juliol

 

Segons experts en etologia felina, la gata en ser casolana, molt probablement s’amaga no gaire lluny del lloc.  Davant l’incident, nombroses entitats de protecció animal coincideixen en la necessitat d’aprovar protocols de rescat i atenció als animals en àrees aeroportuàrias.

Recordem que Pitarresi i la seva gran família animal (dues gates, una gossa i una carolina) viatjaven de Torí a Marràqueix per iniciar una nova vida a la ciutat marroquina. La connexió aèria, des del nord d’Itàlia cap a la capital madrilenya, es va realitzar el passat 11 de juliol al vol d’Iberia IB117. Estant a les instal·lacions aeroportuàries, Silvia va ser informada de la pèrdua de les gates, Sole i la seva germana Maella, a la zona de transferència d’equipatges.

Segons li van notificar, presumptament, s’havia obert la gàbia de transport, cosa poc plausible, segons la Sílvia, a causa de la robustesa del mecanisme d’obertura. Per fortuna, Maelle va ser localitzada sense problemes però Sole porta ja més de deu dies perduda.
Les dificultats que va trobar la propietària d’Itchi al Prat es multipliquen en aquesta ocasió, ja que Pitarresti no parla castellà i, després de dos dies de gestions per recuperar la gata, va haver de desplaçar-se al Marroc.

Aquestes gestions es van iniciar quan la Sílvia va sol·licitar ajuda a l’ambaixada italiana, que va desestimar – en principi – la seva implicació per tractar-se d’un assumpte que afecta a companyies privades. En qualsevol cas, no va poder fer més que assessorar a la seva conciutadana pel que fa a la seva estada a Espanya i mantenir-se informada sobre l’evolució del cas, que desitgen es resolgui el més aviat possible amb la trobada de Sole.

S’han estat tramitant amb AENA i Iberia els permisos necessaris per gestionar la recerca i per fi s’han resolt, acreditant així a Arancha Sanz, advocada animalista i treballadora de l’SPAP (Societat Protectora d’Animals i Plantes) i a la mateixa propietària, per poder accedir a la zona.

S’ha rebut ajuda activa de Vida de Gats, Unió fa la força , Plataforma Gatera i l’entitat italiana ENPA (Entitá Nazionale Protezione Animali) que s’han coordinat per poder avançar en els tràmits necessaris per a la recerca de Sole.

A la campanya de signatures de Change, per demanar ajuda per al rescat de la seva gata, ara se li suma una campanya de solidarització a les xarxes socials, en què els particulars poden pujar una foto d’ells amb la imatge de Sole amb el hashtag #ConSoleNelCuore.

Emma Infante

 

La felicitat de conviure amb un gat

 

En primera persona i sent el protagonista. Així és com Rachel Wells retrata els gats, com a individus, amb els seus sentiments, necessitats, desitjos, pors, gustos, i, el més important, llibertat.

Les aventures de l’Alfie a la recerca d’una nova família ens ofereixen un bon punt de vista cap als nostres companys felins: convivim amb ells, no ens pertanyen. Els éssers humans ens hem entestat a comportar-nos com a administradors de les seves vides, tenint normalment més en compte les nostres necessitats que les seves.

Així ocorre en l’inici de les aventures d’aquest felí. Quan mor la seva companya humana, Margaret, Alfie cau en mans dels descendents d’aquesta, qui mancats de tota mena d’empatia, el tracten com a un objecte més de l’herència. Si ningú pot quedar-se amb el gatet, doncs cap problema, a la deixalleria d’animals.

Els carrers i les gosseres estan plenes d’Alfies, o en el pitjor dels casos, queden tancats en pisos i oblidats, sense aigua ni menjar, i a l’espera agònica, trista i cruel de la mort.

Fins que els animals no siguin tractats com éssers sensibles i amb drets, fins que no deixin de ser un “moble” més, molts més Alfies passaran els seus últims dies al carrer, en els refugis o moriran en el més dur i lamentable anonimat.

En el llibre de Wells, el petit felí trobarà no una, sinó diverses famílies que l’acolliran i el voldran, que descobriran la impagable i preciosa experiència que és compartir la teva vida amb un animal, amb un gat. Però sabent que no sol ser així, aquest llibre ens envia un missatge d’amor cap als gats d’aquest món.

Missatge que estenc a tots i totes els que cada dia, ja plogui, faci fred, estigui fosc, estigui mal vist, corrin perill … alimenten, tenen cura, recullen i salven la vida a milers i milers d’Alfies que segueixen vagant pels nostres carrers a la recerca d’una família.

Sabem del cert que els gats ens guareixen el cor. Ja és hora que siguem els humans els qui guarim els seus.

Sílvia Esteve

El gato que curaba corazones, de Rachel Wells, Editat per Ediciones Duomo

Fires animalistes

 

Com les flors, a la primavera floreixen les fires animalistes. En els últims anys, de manera vertiginosa, s’han anat produint canvis molt positius que fan coherent el missatge amb les actuacions de les entitats de defensa dels animals. Si abans es desplaçava a molts gossos (i de vegades gats) i se’ls exposava als escenaris, als aplaudiments i als crits indiscriminadament ara això es cuida molt més. Per a un gos, com per a qualsevol ésser humà poc acostumat, ser diana de les mirades multitudinàries i alienes resulta intimidant.

També el contacte físic no desitjat, repetit i sense mesura atabala i esgota. Per a un gat l’impacte emocional d’una experiència així pot ser devastador. D’aquesta manera en menys d’un lustre hem passat de la sobreexposició a la prudència i de l’impuls a la reflexió. A les fires ja no anem a buscar animals, ara podem fer compres solidàries, participar en tallers, aprendre coses, conèixer la labor de moltes organitzacions noves i els projectes de les veteranes. En definitiva podem passar-ho bé amb i sense companyia amb el plus de convertir-nos en millors persones.

En les fires especulatives es mostren gossos de treball o cacera encadenats o en gàbies a l’aguait una destinació compatible amb la supervivència. En contraposició en les fires proteccionistes, cada vegada hi ha menys animals in situ. Que no hi hagi molts cans sense amo a la caça i captura d’un adoptant al que disparar una mirada tendra o un petó és una bona notícia. Les fires animalistes s’omplen de protectores amb l’objectiu de conquerir a famílies noves per mitjà d’actes benèfic-festius, incorporar entre els adoptants al públic al·lèrgic al drama, a l’indecís i al compulsiu. Rescatar aquesta porció de gent que tem a les gosseres i els refugis pel que tenen de trist, de depassador, de llunyà i, de vegades, d’hostil.

El preu per fer-se accessible és alt per a tots, especialment per als animals en espera, no sempre ho passen bé. Hi ha molt contrast entre la vida aïllada, rutinària, tediosa i grisa d’una gossera i la sobreexcitació d’una festa urbana que, a més, exigeix unes dotze hores d’alerta des de l’arribada fins al tancament. Ja fa anys que en les paradetes dels mercats animalistes ja no hi ha gats atemorits dins transportins. No sabem el nom de la persona que amb bon criteri va vetar la presència de felins a les fires animalistes barcelonines però la felicitem. La voluntat de trobar una bona llar es topava amb la capacitat dels gats de suportar el tràfec d’individus, olors, llums, sorolls i altres que els humans anomenem festa.

Els nord-americans, que saben molt de vendes, han conclòs que l’adopció d’un nou membre de la família ha de ser semblant a l’experiència de l’adquisició d’un producte de luxe. Ha de ser confortable, ha d’embolicar els sentits, ha de ser agradable i has de poder parlar d’ella en termes positius. Enrere va quedar el xantatge emocional de la reixa, la pena, la tara i l’abandó. Són molt poques les entitats que es fan ressò d’aquest aspecte trist sense que deixi de ser una realitat. En les gosseres i en molts refugis hi ha barrots, murs i malla metàl·lica que separen desenes, de vegades centenars de gossos entre si. En moltes gosseres i molts refugis hi ha xarxes, gàbies i gateres que separen desenes de gats entre si. Però actualment és molt més habitual rebre la fletxa del Cupido animalista a partir de les xarxes socials, els suports digitals i els catàlegs.

Poques adopcions, i sobretot poques d’elles adequades, provenen de la immediatesa de veure, signar i portar un company a casa. Com no ens cansarem de reivindicar a Animalados, un familiar de quatre potes ha de completar la nostra llar quan tenim el consens de tots, el coneixement, el temps, els diners i les alternatives suficients per garantir la seva felicitat.

Per si us animeu a visitar alguna d’elles, les fires animalistes imprescindibles a Barcelona són la de Nou Barris, Gràcia, La Mercè i Cat Market. Les aspirants avantatjades són les de Sant Boi, Santa Coloma, Sants i Badalona.

Article d’Emma Infante

L'”Abandonament 0″ el veritable camí cap al “Sacrifici 0”

 

El ja molt citat “Sacrifici 0” va donar un important pas endavant en el Ple de la Junta General del Principat d’Astúries del passat 5 de maig. La diputada Carmen Fernández, va realitzar una gran exposició d’una bateria de mesures encaminades a l'”Abandonament 0″, un objectiu molt més realista de protecció animal. La iniciativa va tirar endavant per unanimitat en la majoria dels seus punts.

Si bé, el Sacrifici 0 com a concepte fàcil de vendre i entendre per la ciutadania, és l'”eslògan” perfecte, no comporta en si mateix tot el benestar animal pel qual hem de lluitar des d’una entitat protectora. Estar viu no és sinònim d’estar bé. Reduït a l’absurd, en una població on s’abandonen 100.000 animals a l’any i s’adopten 100, el Sacrifici 0, a seques, només aconseguiria condemnar a cadena perpètua a 99.900 reus cada any, amb més o menys grau d’amuntegament (amb totes les penúries que això comporta) segons la inversió que es realitzés en la construcció de centres infinits. Per contra, en aquesta mateixa població, si s’abandonen 100 animals i se n’adopten 100, ¿hi hauria realment la necessitat de lluitar pel Sacrifici 0?

Una altra de les mesures pernicioses que acompanyen una obligatorietat de Sacrifici 0, on la realitat numèrica no permet la seva aplicació, passa per la suspensió per part dels ajuntaments de la recollida d’animals lliurats pel seu propietari (com ja està passant a l’Ajuntament de Madrid ). Així, si al propietari de l’animal, que per certs motius més o menys justificats, decideix deixar de tenir-lo, li tanquem la porta d’entrada al centre mitjançant el lliurament d’una manera civilitzada i protocolaritzada (que a més ens permet recollir informació que serà útil per la posterior adopció) li estem obrint la porta al tortuós camí de l’abandonament a la via pública (atropellaments, fam, set, síndromes de Noè…) o, en el millor dels casos, si no hi ha la sort que algú se’l pugui quedar, que el sacrifiqui un veterinari com a resultat de la nostra “lluita pel Sacrifici 0”.

D’altra banda, el Sacrifici 0, així, sense matisos, no lluita perquè el menor nombre d’animals no passi per la desagradable experiència de veure’s abandonat, per contra, l’Abandonament 0 sí busca que a aquesta traumàtica situació es vegin exposats els menys animals possibles .


Les mesures recollides per la diputada de Fòrum Astúries van des de la reforma de la llei autonòmica, fins a les campanyes d’adopció, esterilització i identificació, passant per demanar informació detallada de la situació en els 78 ajuntaments asturians (conèixer la dimensió exacta d’un problema és el primer pas per resoldre-ho), subvencionar la construcció de centres de dipòsit o incloure formació referent a la tinença responsable en l’educació obligatòria.

Alejandra Mier
Fundación Protectora de Asturias

Capturant instants

“Feliç el qui vola sobre la vida, i comprèn sense esforç el llenguatge de les flors i de les coses mudes.” Charles Baudelaire

 

Aturar el temps. Convertir l’instant en eternitat. Burlar la mort que ens porta l’oblit.
La fotografia, fins i tot més que els vídeos, és l’art que millor aconsegueix capturar l’ànima. Sigui el que sigui aquesta. La fotografia, aturant, conté.

Els reportatges d’Ariadna Creus, del seu projecte Els Magnífics, són Fotografia perquè aconsegueixen precisament això.

Inquieta, petita, veloç… Ari és tot el contrari a les seves obres: pausades, pacífiques, hieràtiques en moviment. Ari té el do de trobar-te en el teu laberint. A tu i als teus.

Mirades. Mirades secretes de gats. Creuament de mirades del qui oblida que està sent fotografiat. Imatges, amb contorns desenfocats i enquadraments realitzats des del cor, que aconsegueixen plasmar les relacions d’amor entre els nostres companys i nosaltres. Entre el seu “magnífic” Trico i ella.

Ari dispara a l’instant, ni al subjecte ni a l’objecte. Dispara i mata a l’oblit, donant vida amb un clic a la memòria.

Il·lumina la quotidianitat, el subtil, l’efímer, convertint en record, en postal, un petit instant del nostre pas per aquest món.

Article de Sílvia Esteve