Entrades

Sólo protegemos lo que amamos y sólo amamos lo que conocemos

 

Necesito del mar porque me enseña:

no sé si aprendo música o conciencia:

no sé si es ola sola o ser profundo

o sólo ronca voz o deslumbrante

suposición de peces y navios.

El hecho es que hasta cuando estoy dormido

de algún modo magnético circulo

en la universidad del oleaje.

No son sólo las conchas trituradas

como si algún planeta tembloroso

participara paulatina muerte,

no, del fragmento reconstruyo el día,

de una racha de sal la estalactita

y de una cucharada el dios inmenso.

Lo que antes me enseñó lo guardo! Es aire,

incesante viento, agua y arena.

Parece poco para el hombre joven

que aquí llegó a vivir con sus incendios,

y sin embargo el pulso que subía

y bajaba a su abismo,

el frío del azul que crepitaba,

el desmoronamiento de la estrella,

el tierno desplegarse de la ola

despilfarrando nieve con la espuma,

el poder quieto, allí, determinado

como un trono de piedra en lo profundo,

substituyó el recinto en que crecían

tristeza terca, amontonando olvido,

y cambió bruscamente mi existencia:

  di mi adhesión al puro movimiento.

                                                         Pablo Neruda, El mar

 

Si Thoreau nos pedía volver al bosque, la familia Cousteau y todo el equipo del documental Las maravillas del mar, nos piden retornar, no tanto física, sino más bien emocionalmente, a la que fue y es la cuna de la vida.

Ficma, el Festival Internacional de Cine de Medio Ambiente, ha abierto su edición número 24 con este emotivo y bellísimo film. Dirigida por Jean-Michel Cousteau y producida por Arnold Schwarzenneger y los hermanos Mantello, Las Maravillas del Mar, nos lleva de viaje por los océanos de la mano de la dinastía Cousteau.

Fiji, Nassau, el Mar de Cortés en la baja California… son algunos de los lugares maravillosos a los que esta tripulación nos llevarán, surcando los mares en busca de belleza. O de lo que queda de ella, dado que en el mar cada vez hay más plástico que peces.

Todavía recuerdo cuando de pequeña veía los documentales de Jean-Jacques Cousteau. Cómo me maravillaban, cómo lograban transmitir esa sensación de amor por el mar, por los oceános, por sus animales. Gracias a sus obras fuimos cómplices de la vida que alberga el gran azul. De sus vidas.

“Sólo protegemos lo que amamos” decía el capitán del Calypso. “Sólo protegemos lo que amamos” repite su descendencia.

Y a medida que van fluyendo los fotogramas, nosotros, los espectadores, volvemos a enamorarnos de ese mar y a recordar que es nuestro deber protegerlo. Mirando absortos las imágenes en 3D de los “gusanos árbol de navidad”, pienso, ¿podrán mis hijos seguir viviendo en un planeta con tal riqueza? No solo lo deseo y se lo dejo a la suerte, sino que me uno a la lucha por su derecho a existir.

Gusanos árbol de navidad

Mientras admiramos el movimiento de las anémonas, la danza de los tiburones, las batallas de los cangrejos pienso en la incongruencia de nuestra especie, capaces de imaginar dioses abstractos e incapaces de venerar a la naturaleza como a uno.

Una explosión de colores y formas nos inunda. Y las lágrimas, saladas como este mar que ahora me habla, no pueden sino caer. En un mismo momento somos conscientes de la existencia de la mayoría de estos seres y de su destrucción.

100 millones de tiburones son asesinados cada año. Miles de millones de residuos son vertidos en los oceános, flotas enteras persiguen a nuestros hermanos, clavando en su piel arpones de acero.

Hace ya mucho que declaramos la guerra a nuestro origen. A los bosques, al mar, hasta a los desiertos. Pero por suerte también declaramos la guerra a esta destrucción.

Una lucha construida desde la paz, desde el corazón. Una lucha cuyas armas son el conocimiento y el reconocimiento de lo que nos rodea. Donde lo más afilado son las palabras. Donde la puntería está en los buenos argumentos.

Pero a la sinrazón, a la intolerancia, a la rabia, a la destrucción no se las debe ganar, sino transformar. Sólo así seremos un único bando, el que lucha por la naturaleza, por todos sus seres.

Las imágenes de ese mundo que nos parece lejano y sumergido llegan hoy a nuestras pantallas, a nuestros hogares para decirnos que todavía están ahí, ¿pero hasta cuando? o como Jean-Michel Cousteau se pregunta en el documental al reencontrarse con los tiburones martillo “¿será esta la última vez?”  No, que sea la primera de muchas. Miremos al mar y como nos dice Neruda:

substituyamos el recinto en que crecían

tristeza terca, amontonando olvido,

y cambiemos bruscamente nuestra existencia:

demos nuestra adhesión al puro movimiento.

 

Sílvia Esteve

Nàufrags de la Terra

 

“És en el mar, i no a la terra, on millor pot experimentar-se la trobada amb la naturalesa salvatge, ja que en cap altre lloc es revela amb tanta claredat la vulnerabilitat i la insignificança de l’ésser humà davant de la immensitat d’una naturalesa que mai pot sotmetre.” 
Marta Tafalla, article “Darwin, Melville i el lloc de l’ésser humà en la natura”

 

Un nàufrag, una illa. El mar, la terra. El finit i l’infinit. El blau i el vermell. La tortuga vermella de Michael Dudok de Wit és una obra que conté en el seu delicat minimalisme un univers sencer. Aquesta poesia audiovisual aconsegueix unir, gràcies a les seves onades de versos, el que, a simple vista, ens sembla aliè, separat.

No som aliens a la terra, ni als seus éssers. Estem units a ella, fusionats amb ella. Interconnectats.

El nàufrag que arriba a l’illa es desespera per tornar a la civilització. Aquella a la qual ell creu pertànyer, aquella part del món que no li és estranya. Un cop i un altre i un altre intenta escapar de l’illot al que el destí l’ha portat, però, un cop i un altre i un altre una gran tortuga vermella destrueix la seva embarcació i el torna a la brillant vora de la illa.

L’home, enutjat i rancorós castiga la tortuga deixant-la morir al sol.

El nàufrag no només és nàufrag per haver perdut el seu bot, és nàufrag de la terra, a la deriva d’un món natural que no reconeix com a seu, al qual castiga quan no pot dominar. A qui necessita vèncer quan no es plega als seus desitjos.

Aquest petit home mata la tortuga. Però al poc temps reacciona. No només ha matat una tortuga. El que ha fet és venjar-se, maltractar un ésser innocent descarregant en ell la seva frustració. Ha de reparar el dany intentant reanimar al pobre animal.

Per sort per als humans, ella, la naturalesa, no és rancorosa ni venjativa. Del cos de la gran tortuga naixerà una dona.

Metamorfosi, canvi, transformació. Què és, si no, al cap i a la fi aquest món?

Dona i home, mar i terra. Desert i bosc. Els contrastos són unions. Continuacions. Transfiguracions.

D’aquesta insòlita parella naixerà un nen, que ja no és sols home o tortuga, que ja no és sorra o onatge. Un nou ésser que no necessita la riba, sinó que pot viure en l’entre.

I a l’illa, a la mateixa illa on el nostre nàufrag no creia veure res, on no creia que estigués el seu lloc, la seva llar, en aquesta mateixa illa, hi ha la seva família.

Aire, aigua, foc, terra. Tots els elements perfectament representats amb la sòbria paleta de colors que fa servir Dudok de Wit ens representen aquest petit món, símbol de tota la resta d'”illes” que componen aquest planeta nostre.

Realment necessitem fugir com nàufrags de la nostra terra, de la nostra llar, la natura? Potser quan deixem de construir bots que ens portin cap a un altre destí que creiem millor serem capaços d’apreciar el que ens envolta. El sol, els arbres, el mar… el temps sense hores ni minuts. La vida, l’amor, l’amistat, la tolerància.

Sembla com si la senzillesa de la vida no fos per a nosaltres prou bella. Quin gran error el de l’humà que no s’ha creuat encara amb la tortuga vermella.

Article de Sílvia Esteve

Leviatan o la balena

Article de Sílvia Esteve

“És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de l’oli i de les barbes de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?” es preguntava H.D. Thoreau el 1864. 140 anys més tard, Philip Hoare es fa la mateixa pregunta. Aquest periodista anglès, amant de la música, la literatura i el mar, ens regala amb el seu Leviatan o la balena una magnífica obra nascuda del seu amor pels oceans i aquells que hi viuen.

En aquest tresor literari acompanyarem a Hoare en la seva aventura personal de descobriment sobre el món de les balenes. Un viatge que explora tant el rastre literari com la crua realitat d’aquests magnífics animals.
Moby Dick, obra de Herman Melville, serà l’eix central de Leviatan: Hoare investigarà la vida de l’escriptor, des dels seus experiències com balener fins a les relacions amb altres escriptors de l’època, com Nathaniel Hawthorne. I alhora, es farà a la mar i anirà a la recerca de les balenes que tant van fascinar a artistes i científics.

Una obra que hibrida poesia i ciència, escrita des del cor, des de la immensa angoixa de saber que pertany a aquesta espècie, la human, que en el transcurs d’un segle va acabar amb la vida de més d’un milió i mig de rorquals, a la recerca del seu oli, de la seva carn, de les seves barbes.

Les balenes, aquests grans éssers gairebé mitològics, van ser, i encara segueixen sent, perseguides, assassinades, arponades amb crueltat; víctimes del món avariciós i inhumà que començava a les ribes del seu.
L’home contra la bèstia. Però qui és aquí la bèstia? Aquestes “persones” amb aletes eren acorralades amb les seves famílies, separades mares de cries, arponades sense descans, perseguides fins als confins dels oceans … I ¿per què? per poder encendre la llum de les grans ciutats. Hoare ens explica com l’oli de balena era el combustible que va permetre la il·luminació de les grans metròpolis. Llums a la ciutat, però foscor en l’ànima.

A través del retrat dels protagonistes de l’època, l’escriptor ens relata com la millora en les tècniques de navegació, el creixement de les ciutats, i les ànsies industrials del segle XIX, que ha substituït a Déu per posar al seu lloc a un home de ferro, arrasen amb el món natural.

El gran enemic: el salvatge. La gran por: la llibertat. Un món modern que diu que vol alliberar-se de la cadenes del passat, de les creences i mites antics, però que mira el desconegut a través de les reixes de les gàbies, a través dels vidres dels aquaris. Vidres com els que van veure morir a una de les primeres belugues mantingudes en captivitat a Londres, un animal segrestat i exhibit que es va suïcidar nedant a tota velocitat contra els murs de la seva peixera el 1877.

L’autor ens mostra com la ciència va portar amb ella nous avenços, nous coneixements, però també nous tirans. Encara que també ens parla de la resistència. Dos grans noms, Darwin i Thoreau, senten i pressenten, comproven i entenen, que aquest món no és “del” home, ni “per” l’home. La interacció, la interrelació, l’evolució entesa no com a jerarquia, sinó com connexió, són les claus de la nova mirada al que ens envolta.

El temps avança. Els temps canvien. Les sensibilitats es reconverteixen. Hoare ens ha embarcat en el seu vaixell del record. Però no oblidem que en el seu primer capítol ens parlava d’una beluga en un aquari, avui dia.
I és que avui seguim tancant als nostres semblants, els seguim contemplant entre barrots o a través de vidres. Els seguim intercanviant com cartes, fins i tot en aquelles ciutats que es fan dir amigues dels animals.
Que el llibre de Philip Hoare ens faci entendre la immensa crueltat de l’ambició humana. Més immensa i fosca, que qualsevol oceà. Reformulem ara la pregunta de Thoreau: És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de les piruetes i els salts de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?