Entrades

Guia per ser un bon animalista: un consum que no faci mal als animals

Es creu erròniament que l’animalisme és tenir un afecte especial a cert tipus d’animals o al·legar que es prefereix als animals sobre els humans. L’animalisme va molt més enllà, l’animalisme és molt més exigent, profund i transformador. L’animalisme és un compromís que equipara els drets dels animals no humans als propis. Com aspirant a l’animalista total, has de saber que la teva meta és ser vegà i antiespecista.

Les persones veganes són aquelles que opten per productes i activitats lliures de maltractament animal. Les antiespecistes són les que no discriminen a altres éssers en funció de l’espècie a la qual pertanyen. Ser vegà i antiespecista, en altres paraules, un “perfecte animalista”, s’aconsegueix en culminar un procés que requereix acumular molta informació i qüestionar, no només intel·lectualment, molts dels hàbits majoritaris. Per prendre les decisions de manera correcta i continuada és important enfocar la transformació com un guany o un alliberament, no com un sacrifici i encara menys com un posat.

Deixar de menjar productes d’origen animal pot ser la primera etapa d’un llarg trajecte. El següent pas és abandonar els lactis, els ous i la mel. Qui estimi els animals no només deixa de menjar carn si no que s’allibera de consumir productes que els animals produeixen per ells mateixos: no perquè se’ls arrabassem!

És popular la vessant gastronòmica del veganisme però va molt més enllà. Un vegà no fa servir productes obtinguts de l’explotació animal. Les sabates, la corretja del rellotge, el cinturó, el moneder, la bossa o el maletí, … són alguns exemples de productes quotidians vinculats a l’explotació animal perquè solen ser de cuir.

També algunes peces de la llar són de llana en les seves moltes variants, de seda o de pèl o amb plomes com alguns edredons i coixins. Adona’t si a casa tens adorns d’ivori, de carei. Les espelmes tant les de cera d’abella com les de glicerina no són veganes. En tot això hi ha un percentatge significatiu de patiment animal. No és imprescindible que et desfacis de coses que et serveixin realment però quan hagis de reposar consumeix en coherència amb els teus nous valors.

Llençar tot el que descobreixes que pot estar vinculat a l’explotació animal és poc ecològic i per protegir els animals cal cuidar del medi ambient. El que ja tens fes-ho durar, triga a reposar i quan ho facis que sigui vegà. Una bona aliada de l’animalista total és la lupa: conèixer amb detall les etiquetes de composició de les coses és molt important. Saps que la laca d’ungles permanent, els preservatius i les pomes més brillants del supermercat no són vegans? Les primeres porten una cera que s’obté d’insectes, els segons deuen la seva suavitat a una proteïna de la llet anomenada caseïna i la brillantor s’aconsegueix amb goma laca comestible provinent de peixos. Per això i molt més hem dit abans que informar-te, llegir i empollarte les etiquetes és imprescindible per ser vegà.

Massa productes d’ús quotidià han estat experimentats amb animals o contenen productes d’origen animal. Com més sàpigues millor podràs esquivar-los i més a prop estaràs dels substitutius si és que et fan falta. Als Estats Units sobretot hi ha tota una indústria que imita productes animals que pretenen satisfer els nostàlgics del consumisme omnívor incòmodes amb el maltractament. Les fires veganes tenen un èxit considerable per que faciliten la identificació de productes alternatius d’una manera atractiva.

Gos i humà amics Animalados

Un altre exemple clar són les atraccions turístiques o de temps lliure que impliquen animals, com els zoos, els espectacles, les demostracions de destresa, les cercaviles o les fotos amb animals salvatges. La sensibilitat cap als animals et farà veure d’una altra manera la caça, la pesca, la ramaderia especialment la intensiva, i fins i tot l’experimentació. És important descobrir els secrets de les diferents pràctiques encara que emocionalment pugui resultar molt dur. Només saber en profunditat el que els passa als animals et dóna eines per consolidar la teva opció i defensar-la davant aquells que t’acabaran preguntant per el teu nou estil de vida.

Conforme vas augmentant el grau d’empatia amb l’animal deixes de veure de bon grat les activitats amb animals, si impliquen un respecte i un benestar suficients per a l’animal. Davant d’un ésser d’una altra espècie l’ animalista ha de plantejar: Està còmode ? té gana ? set ? fred ? calor ? por ? es comporta lliurement, segons la seva naturalesa o està condicionat?  si pogués triar estaria en aquest lloc comportant-se així? Si et fas totes aquestes preguntes probablement deixes de veure romàntic un passeig en calessa, o cavalcar, descartes donar-te un bany amb dofins o et negues a pujar-te a un camell a Lanzarote o a Jordània o a Egipte, o a elefants a Tailàndia per exemple. No et fas selfies amb serps, lloros, felins o simis.

Un animalista no conviu amb peixos, aus, rèptils, amfibis ni mamífers tret que siguin individus rescatats que necessitin la protecció de l’ésser humà. Els gossos i els gats pertanyen a espècies amb les que portem més de 10.000 anys de camí recorregut junts, això explicaria el gust de la majoria dels seus individus per sumar-se a les nostres famílies. Un animalista no pot acceptar la instrumentalització de cap animal: no existeixen animals de treball, ni d’assistència, ni de seguretat, ni de granja, … cada animal té valor per si mateix. Ni la seva presència, ni les seves accions ni el seu cos han de ser utilitzats. Tampoc poden ser producte de lucre, la compra i venda d’animals resulta aberrant com ho és la compra i venda de persones.

Les teves eleccions de consum parlen de tu. Pots comprar un producte vegà d’una marca i menysprear la d’una altra perquè aquesta segona la produeix un holding d’empreses que no respecta el principi de creació i elaboració sense maltractament animal. Passats els anys una persona vegana pot seguir sorprenent-se amb la composició gens innocent de productes en els que d’alguna manera es participa de l’explotació animal: el carmí dels pintallavis prové de picar cotxinilles i algunes peces xineses de parament contenen ossos picats. Cal substituir la impressió que tal producte no ha perjudicat els interessos de cap animal no humà per la certesa que efectivament no ha estat així. Recorda el que ha passat amb l’oli de palma, consumir productes elaborats amb aquest oli és promoure la destrucció de l’hàbitat de, per exemple, els orangutans. Després d’un guarniment d’origen vegetal reposa la culpa de gairebé un extermini.

Valora si el teu treball, o l’activitat amb la que et guanyes la vida interfereixen d’alguna manera amb els drets dels animals i pren la decisió que sigui més consistent. Hi ha persones que canvien de treball o modifiquen les seves pràctiques per sintonitzar amb els valors animalistes és clàssic en perruqueria, entre els tatuadors, disseny de moda, pintors o decoradors per exemple. Persones que abans entrenaven animals, els utilitzaven, els venien vius o morts, arriba un dia que deixen de suportar-ho. Altres professionals amb una implicació menys directa però de gran impacte també varien en fer-se animalistes. No són pocs els mestres de primària que rebutgen els estereotips de dominació especista que inculquen molts llibres infantils d’ús comú i aprofiten els contes per infondre respecte real pels animals.

Gràcies a la comunicació respectuosa de la necessitat d’opcions veganes en cantines estudiantils, en menjadors d’empresa, en càterings col·lectius aquestes van apareixent. Si abans només podies menjar amanides i gaspatxo fora de casa ara molts menús exhibeixen humus, soja i hamburgueses veganes. A l’hostaleria convencional li queda molt per descobrir del potencial de les verdures, els llegums, els cereals, les algues i les fruites, en la mesura que anem demanant i es va fent rendible els empresaris s’adapten, sobretot si ets client habitual. La dieta mediterrània ancestral contemplava el consum de carn de manera ocasional.

Escapa't amb el gos Animalados

Fins ara hem parlat de “deixar de fer mal” als animals com a part del camí cap al veganisme i antiespecisme. És probable que se’t presenti la diatriba entre advocar per l’abolicionisme o pel benestarisme. L’abolicionisme considera que no hi ha cap millora en el benestar animal que puguem dur a terme que justifiqui el sentit de propietat i domini que exerceix l’humà sobre les altres espècies. El benestarisme legitima la propietat i cria d’animals sempre que s’incrementi significativament la satisfacció de les necessitats d’aquests.

Un exemple de abolicionisme seria la conversió de les granges en santuaris i la suspensió de la producció i el lucre derivats dels animals i un exemple de benestarisme seria el manteniment de les granges prioritzant el benestar dels individus sobre el rendiment econòmic. Un cert tipus de benestarista pot arribar a qüestionar si un ésser que ha tingut una vida feliç pot ser consumit després d’haver estat matat de manera ràpida i indolora. La premissa animalista és l’absència de patiment animal i donar consistència a l’accepció d’humà que ens titlla de “comprensius, sensibles als infortunis aliens”.

Si la teva convicció i el teu coneixement et mouen a voler anar més enllà de no danyar als animals i els vols protegir tens moltes opcions de col·laboració. La més simple pot ser contribuir amb el pagament d’una quota de soci d’una associació o fundació o pots apadrinar un animal. També pots fer un voluntariat i en lloc d’aportar part del teu salari pots oferir el teu temps o el teu talent. Hi ha una infinitat de refugis i protectores que necessiten persones que facin tasques amb contacte directe amb els animals acollits, tasques telemàtiques o comercials. Una organització ben muntada pot assignar-te una tasca ajustada a les teves possibilitats si realment estàs compromès i demostres responsabilitat. Una altra modalitat és participar a manifestacions i esdeveniments reivindicatius i formatius. Moltes millores socials s’han aconseguit gràcies a la mobilització col·lectiva. Explora les múltiples opcions existents i sigues tan acurat i selectiu amb el teu temps i les teves paraules com ho ets amb el teu plat, amb la teva llar i amb les teves relacions amb els animals humans o no humans.

Per saber més, pots invertir temps en llegir els cada vegada més nombrosos assajos que aborden el tema des de Singer i el seu “Alliberament Animal”, a Herzog “Els estimem, els odiem i els mengem”, Joy i el seu “Perquè estimem els gossos, ens mengem als porcs i ens vestim amb les vaques “o” Un pas endavant en defensa dels animals “d’Oscar Horta, com uns pocs exemples introductoris. Si voleu saber més, tot el que publica l’editorial Ochodoscuatro és molt estimulant. També t’anirà de luxe estudiar receptaris vegans sobretot perquè multipliquen exponencialment el gaudi no culpable dels teus sentits.

Emma Infante, Futur Animal

 

No és un porc, ni un superporc: és Okja

 

“Potser arribi el dia en què la resta dels animals adquireixin els drets dels que mai van poder ser privats excepte per la mà de la tirania.” Jeremy Bentham

 

A aquells als qui no han arribat els documentals, als qui no s’han sentit apel·lats pels milions d’imatges que inunden les xarxes socials de maltractament i mort, que diuen “no m’ho expliquis, no vull saber-ho”, o això no vull veure-ho. A ells, a molts d’ells, Okja els ha posat davant, i sense que ho veiessin venir, la crua realitat. Crua per impactant i sense edulcorants, i crua perquè la seva protagonista, Okja, és un superporc viu, no cuinat, ni convertit en costelles ni salsitxes.

Bong Joon-ho ha estat capaç de revelar allò ocult, disfressat i maquillat per la indústria càrnia, gràcies a l’art. Gràcies a la ficció. Bong Joon-ho, com els llibres de Roger Olmos, estan canviant les històries per a nens. Ni el llop és el dolent, ni el gat el traïdor, ni les vaques donen llet plàcidament i del no-res.

A la indústria càrnia se li està acabant la corda. Per moltes coloraines amb què vulguin pintar les seves campanyes publicitàries.

Tots dos autors recorren per això també a la infància. I la infància en femení. Tant Okja com Amics ens presenten a les noves heroïnes: les nenes. Elles no tenen superpoders. No poden volar, ni congelar l’aigua. El seu poder, la seva força, és la seva capacitat per estimar, per no deixar-se influenciar pel món ja gris i fals dels adults.

Aquest món que ja no juga, que ja no hi veu, aquest món que estima més el verd dels bitllets que el dels arbres. Que prefereix una figureta d’un porc d’or a un de veritat. Aquest món que té preu però no valor.

Quant vam perdre quan et vam perdre, infància!

Però no només és dona Mija, la nostra nena, també Okja, símbol de l’explotació dels animals, de les dones, i de totes dues. Venudes, intercanviades, violades, explotades. Apartades dels seus fills. Convertides en productes.

I dona tambén és la seva explotadora principal, Lucy Mirando. L’empresària sense escrúpols, que és capaç de vendre’s a ella mateixa i de tiranitzar a les del seu propi gènere.

Valent el film del director coreà, que ens va posant sobre la taula un plat de barbaritats rere l’altre. En un menú que ennuega a aquell qui es reconeix partícep de la seva elaboració.

No ha estat una càmera en un escorxador, no han estat imatges en viu i en directe, el que ens ha portat Bong Joon-ho. El director no ha necessitat aquesta cruesa per fer-nos veure la realitat. La genialitat de Joon-ho i el seu film és que ens ha fet entrar a nosaltres mateixos en els escorxadors, ens ha fet veure a través dels ulls d’un animal el que li passa, el que els fan. Ens ha posat a la pell d’Okja, en la pell dels milions i milions d’animals no humans que passen per aquests llocs cada dia, cada segon.

Hem acompanyat a Okja, com acompanyaríem a un presoner humà, sent conscients que el seu sofriment és igual al nostre.

Bong Joon-ho i tot el seu equip han llançat l’atac més fort en anys a la indústria càrnia i ramadera amb una arma contra la qual no tenen escut: l’amor, l’empatia, la comprensió.

I no només Bong Joon-ho sinó la mateixa Netflix, gràcies a la seva plataforma de distribució digital a domicili, ha fet possible que hagi entrat directe a les nostres llars, als nostres dispositius electrònics.

Si has conegut a Okja, si t’has enamorat d’ella, i has plorat al seu costat, atreveix-te ara a conèixer les històries dels seus congèneres, que no són éssers anònims ni simples, que no són números ni només carn. Atreveix-te a conèixer a aquells de qui, en paraules de la magnat Mirando, “es menja tot, menys els seus crits”.

 

Sílvia Esteve

Okja de Bong Joon-ho

On viuen els amics

 

“Quan jo tenia sis anys vaig veure una vegada una làmina magnífica en un llibre sobre el Bosc Verge que es deia” Històries viscudes “. Representava una serp boa que s’empassava a una fera. (…) Vaig reflexionar molt llavors sobre les aventures de la selva i, al meu torn, vaig aconseguir fer amb un llapis de color el meu primer dibuix. (…) vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van contestar: “Per què ha de por un barret? “el meu dibuix no representava un barret. Representava una serp boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa a fi que les persones grans poguessin comprendre. Sempre necessiten explicacions. (…) les persones grans em van aconsellar que deixés de banda els dibuixos de serps boes obertes o tancades i que m’interessés una mica més en la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. (…) Les persones grans mai comprenen res per si soles , i és esgotador per als nens haver de donar-los sempre i sempre explicacions. ” Inici de l’obra El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

 

Per sort per a molts, Roger Olmos va seguir dibuixant boes dins d’elefants, i el que és més important va seguir veient en aquesta representació del barret a la boa que es va menjar a l’elefant.

“Aquest és un llibre que els nens han de llegir als pares” ens diu l’autor al final de l’obra. Tristament molts adults necessiten un intèrpret per aconseguir traduir l’empatia, la innocència, l’amistat.

La protagonista de la nostra història rep com a regal de la seva mare un llibre d’il·lustracions, un “conte”. La mare el compra, però la nena ho viu, ho entén. Una tragèdia plana sobre nosaltres quan passem de ser aventurers, somiadors, nens a consumidors, realistes, adults. La tragèdia de fer-nos grans.

La pèrdua de la infància (un tresor del que per desgràcia no tots els nens poden gaudir) no deixa de ser una mort. L’adolescència es converteix així en un dol estrany per aquell nen o nena que un dia vam ser. En Roger ens ho transmet pintant de gris i negre el món dels adults i a ple color el món de la nena.

En el món dels colors, dels contes, dels somnis, érem afortunats de tenir uns amics amb qui, encara que no fossin de la nostra mateixa espècie, res impedia que hi parléssim, juguéssim i ens els estiméssim amb tot el nostre cor. L’idioma universal de l’empatia elimina qualsevol frontera.

La nostra protagonista viatja, gràcies al llibre, a un món ple d’animals i éssers fantàstics. Es posa el seu vestit de conill rosa i corre amb una única sabatilla pels camps de la imaginació.

Vaques, porcs, ocells, peixos … Juguen al seu costat.

Interrompuda per la seva mare, que la crida per sopar, la nena torna al món real. On ha de calçar de nou les dues sabatilles. El sòl real sol estar més fred.

Graó a graó. De les golfes, on viuen els seus amics, a la cuina. I el sopar al plat.

La mare veu el “menjar”: ja no veu l’elefant dintre de la boa. Veu el barret.

Aquest és un llibre que els nens i els que es resisteixen a deixar de ser-ho han de llegir als que van oblidar qui van ser. Als qui van oblidar als seus amics.

En Roger no ens demana que tornem a creure en éssers fantàstics, ens demana que siguem capaços de tornar a “veure” a tots els éssers reals que ens envolten.

 

NOTA: Amigos només es troba a la venta aquí

L’obra ha estat editada per FAADA a Espanya i Logos Edizioni a Itàlia

Article de Sílvia Esteve

 

El primer esglaó: l’Empatia

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve