Coneix la història de Mera, la primera gossa en aconseguir el cim de l’Himàlaia

Aquesta és la història de Mera, una gossa plena de fidelitat, valentia i resistència que va seguir a una expedició d’alpinistes fins arribar al cim de la muntanya Baruntse, situada a 7.129 metres d’altura. Probablement es tracti del primer animal caní que ascendeix a un dels pics més bells i alts de l’Himàlaia.

Mera, una gossa de raça mestissa entre pastora de l’Himàlaia i mastí tibetà d’uns 15-20 quilos, va decidir perseguir una expedició de muntanyencs que es disposaven a ascendir al pic de la muntanya Baruntse, situada al Nepal. El grup d’excursionistes estava format per Don Wargowsky i tres acompanyants més.

La gossa es va ajuntar amb l’expedició quan aquests baixaven de la muntanya Mera, a una alçada de 5.334 metres. Don decidir adoptar-la com a Mera i acollir-la amb els seus companys i compartir amb ella la carpa i el menjar al llarg de la travessa. El que els excursionistes no sabien és que aquesta unió duraria fins al final del camí.

Aviat van aparèixer els primers contratemps per Mera. La gossa en un moment concret del camí va tenir por de baixar al costat dels alpinistes al campament base i va estar dues nits dormint a una glacera situada a 6.126 metres d’altura. Quan tots els membres de l’expedició la donaven per morta, l’animal va reaparèixer per acompanyar els seus companys fins al cim del Baruntse.

Amb el pas dels dies, la relació sentimental entre Mera i la resta dels alpinistes va anar creixent de manera considerable. Durant cinc dies, un fort vent va obligar els excursionistes a romandre cinc dies al camp. Al llarg d’aquest període Mera va rebre el mateix tracte que la resta de l’expedició, amb un lloc en el qual dormir dins de la tenda i amb la mateixa quantitat de menjar que els demés.

A mesura que els alpinistes ascendien, les complicacions del terreny i de la superfície anava causant efecte en la salut física de Mera. Segons explica Don Wargowsky, la gossa tenia les potes plenes de sang, amb els artells i les ungles trencades. Així i tot, el guia va comentar que l’animal aguantava i tirava del grup sense queixar-se. “Mai havia vist res igual. Tots sabíem que Mera era especial. Va portar sort a l’expedició “, va confessar Don a la revista Outside.

Finalment l’expedició al complet, acompanyada de Mera, va fer el cim de Baruntse, un fet històric sense precedents. Ningú recorda res semblant, de fet, segons va explicar Billi Bierling, del registre de muntanyisme de l’Himàlaia, a la revista Outside, els pocs casos de gossos que van seguir a alpinistes que es coneixen van aconseguir altures de 5.364 i 6.492 metres. Cap gos havia aconseguit els 7.129 metres d’altura del Baruntse.

Després d’acabar la conquesta de l’Himàlaia, Mera no va poder quedar-se amb Don Wargowsky, ja que el guia devia tornar a Seattle. Ara bé, l’animal no va quedar abandonat. Actualment viu amb Kaji Sherpa, l’administrador del campament base de l’expedició. Kaji li va canviar el nom i la va anomenar  Baru, en honor al nom del pic que la gossa va aconseguir conquistar. L’animal ha recuperat el seu estat de forma ideal i actualment és tota una referència i una benedicció en el territori nepalès.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari