La Illa i nosaltres, una família canihumana

Des que va arribar la Illa som una família mixta: canihumana

La Illa és la germana de sang de la Concha, a qui ja heu conegut en aquesta pàgina. Com ella, és de raça porcellana, entremaliada i capriciosa. Comparteixen també cognom, metafòric, que no familiar, cosa que sempre li deurà al seu padrí, en Toni. Així, la Illa i la Concha són per nosaltres ‘Les López’ i han mudat de la seva naturalesa canina a la dimensió humana.

Es podria dir que en acollir la Illa la vam salvar d’un viatge al centre de la terra: d’anar a parar al subsòl dels prats de Bescaran, on hauria acabat perquè el seu amo tan sols trobava sortida als mascles. El que no hem pogut salvar han estat, entre d’altres, el nostre sofà, la butaca, un munt de sabatilles i mitjons, apunts, dues carteres, infinitat de mocadors de paper, un parell de comandaments de la tele (potser ara té la TDT incorporada)… I el que més mal em va fer: un superbistec que es va jalar en un tres i no res un dia que em moria de gana.

La Illa López s’ha convertit en la princesa de casa nostra. Sí, sí, sí. És ben cert!
I tot li perdonem perquè és molt bona, boníssima, atenta i carinyosa. Quan fa una de grossa et mira amb aquella cara de penedir-se… i tan sols la podem renyar i perdonar-la a l’instant.

Això sí, ja m’agradaria a mi tenir la vida de gossa de la que ella gaudeix. Dorm a tots els llits, el del Pol i la Silke, els nostres fills, i fins i tot el meu, quan jo no hi sóc. Menja com una campiona, surt de passeig al pipican dels Jardinets d’Indústria tres cops al dia amb la seva mami adoptiva, la Sílvia, es veu amb amics i amiguetes, té les seves ‘xuxes’ i sessions de bany i massatge a la terrassa amb el bons temps.

Corre com una bèstia i borda com un llop…afònic, això sí. Li encanta el mar i la muntanya, on se’n va tota sola a descobrir indrets perduts i torna esgotada mentre nosaltres perdem els nervis -no sigui que no torni-. També li agrada la carn…i el peix. Fins i tot, la verdura i la fruita. Amb el temps, ha après a que li donem els aliments al costat de la taula, on s’espera quieteta, amb les potes davanteres recollides, com una escultura.

‘Illa Illa Illa ésa es mi perrilla’ li cantem. Ella ens escolta amb una orella gegant, i l’altra de molt petita. Ens van dir que la tenia arrugada i que se le desplegaria amb el temps. Però aquest moment mai ha arribat. Li falta un bon tros! El que té ben viu és l’olfacte. Passejar amb la Illa és, parafrasejant Quevedo, com anar amb un animal a un nas enganxat. Olora tot, tot, tot!

Certament, la vida ens ha canviat des de que tenim la Illa, per millor. Ara som una família mixta, canihumana. Som els López-Calvo i estem encantats d’aquesta transformació!

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari