No és la raça, és el propietari, per Futuranimal

La llei que regula la tinença de gossos potencialment perillosos ni és justa ni protegeix ningú

L’any 1999 arran de l’atac d’un gos al fill d’una celebrity es va promulgar a corre cuita la llei dels animals potencialment perillosos. Ja des del primer moment va aixecar molta polèmica  ja que criminalitzava unes races i les seves barreges. De cop i volta certs individus inofensius van ser designats com un arma i per tant la seva conducció i propietat obligaven a comptar amb un permís especial. Una assegurança, l’absència d’antecedents penals, la superació d’un test psicotècnic i el permís municipal. A més a més l’obligació de dur-los lligats i amb morrió fora de casa i garantir que no poden defugir de la propietat privada on habitin. Inexplicablement van quedar fora els pastors alemanys. Les males llengües ho atribueixen a la forta influència que va exercir un famós criador d’aquesta raça que es treia tot d’una la competència d’altres criadors de races fortes. La norma és l’única d’aplicació obligatòria a tot l’Estat Espanyol en matèria d’animals de companyia. De fet és una competència autonòmica i com a tal s’aplica tal qual o ampliada segons les autoritats regionals. Galícia i Múrcia tenen el doble de races que les apuntades des de Madrid. Així doncs, fronteres gairebé invisibles estigmatitzen a un mateix individu, potencialment perillós o no en virtut de la seva aparença i del criteri del legislador. Jose Maria Pérez Monguió, un jurista andalús, fa anys va escriure un llibre sobre el tema mostrant-se crític amb el fons i la forma del text. Certes característiques morfològiques havien de determinar la vida d’uns animals més enllà del seu comportament, caràcter, educació i context.

Tots els articles apareguts en revistes científiques que han tocat el tema insisteixen que és l’individu i la seva circumstància el que determina el seu potencial combatiu. Els anglesos han treballat molt el tema, no en va han arribat a parlar de gossos arma. Els weapon dog són l’element dissuasiu i d’estatus d’un col·lectiu marginal que prova d’augmentar el seu prestigi mitjançant un gos pressa amb males puces. El mateix gos en un entorn familiar equilibrat actua com la millor mainadera del món.

No tenim dades oficials sobre el fracàs d’una llei que va néixer de les presses i de la ignorància sobre la capacitat preventiva de la llei. Molts indicis ens duen a pensar que la violació de la norma de tinença de gpp’ss és peccata minuta per aquells que han optat per infringir la llei. En canvi, trobem molt a faltar una llei restrictiva que protegeixi a aquestos gossos de males mans. Les baralles de gossos, les mutilacions, la cria incontrolada i els abandonaments demostren que qui són perillosos són molts humans. 

Qui té la ment prou oberta com per relacionar-se amb un gpp té moltes possibilitats d’entregar-los-hi el cor.

Molts dels gossos de pressa són especialment lleials, tranquils, entregats i carinyosos. Només cal que la persona sigui especialment curosa i responsable. Els tresors no es poden deixar a l’abast de qualsevol. 

En aquest sentit l’Associació per a la protecció de Gpp’s du ja diversos anys promocionant, vetllant i formant envers aquestes races buscant los hi una llar que se’ls mereixi.

Emma Infante. Futuranimal.org

1 resposta
  1. Blanca Muñoz says:

    De la misma manera que nos hacen estudiar unas normas y hacer unas practicas para conducir un vehiculo, deberia establecerse una especie de “carnet” de tenencia de animales. No lo digo sólo por ciertas razas de perros… Es más por el lamentable desconocimiento que algunos humanos ostentan sobre el animal que tienen en casa. El “carnet”, por supuesto incluiria un test psicotécnico para el humano.

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari