Sabies que l’avi del teu gos era un llop?

Els homo sàpiens vam començar a domesticar els llops fa prop de 15.000 anys. Des de llavors, hem domesticat molts altres sers vius, però amb cap d’ells hem aconseguit un lligam com amb els gossos. Els sàpiens els hi donàvem les restes de menjar i els llops ens avisaven quan hi havia perill

El primer animal que els humans vam domesticar va ser el llop gris. Es desconeix amb exactitud quan va començar aquesta difícil tasca però existeixen proves irrefutables que, almenys, fa 15.000 anys. En aquella època, abans de la Revolució Agrícola, els homo sàpiens –els nostres avantpassats- eren nòmades i utilitzaven els llops per caçar i com a sistema d’alarma davant d’altres depredadors o d’altres intrusos.

Tal i com explica Yuval Noah Harari en el seu llibre Homo Sàpiens, Una breu història de la humanitat (Edicions 62, 2014), “els gossos que estaven més atents a les necessitats i els sentiments dels seus companys humans obtenien més menjar i més bon tracte, de manera que era més probable que sobrevisquessin. Al mateix temps, els gossos van aprendre a manipular les persones a favor de les seves pròpies necessitats. El vincle de 15.000 anys entre els humans i els gossos ha forjat una entesa i un efecte més profunds que els que hi pugui haver entre els humans i qualsevol altre animal. En alguns casos, els gossos morts fins i tot s’enterraven cerimoniosament, talment com si fossin humans”.

Això és justament el que es van trobar els arqueòlegs que van obrir una tomba de més de 12.000 anys trobada al nord d’Israel. A dins hi havia una dona enterrada al costat d’un cadell. Es tracta del primer animal domesticat documentat per la història.

Però com va ser el primer acostament entre l’home i el llop?

La reedició que el Natural Geographic va fer de la gran sèrie documental Cosmos de Carl Sagan explica amb detall per quin motiu es va produir la primera trobada entre l’homo sàpiens i el llop. Segons el documental, “a causa d’unes variacions naturals, alguns llops tenien més baixos els nivells d’hormones d’estrès”, que són les que provoquen la por, és a dir, les que havien d’advertir a qualsevol animals que era millor no acostar-se a l’homo sàpiens. Aquests exemplars, gràcies a que tenien menys por, van descobrir “una excel·lent estratègia de supervivència: la domesticació dels humans”. El pacte era clar: els llops deixaven que fossin els homo sàpiens els que cacessin, sense amenaçar-los i, a canvi, els homo sapiens els deixaven buscar entre les restes de menjar. Els nostres avantpassats eren uns grans caçadors, de manera que als llops que començaven a convertir-se en gossos sempre tenien el seu plat a taula. Els llops més ferotges tenien més dificultats per sobreviure, mentre que els més dòcils “menjaven amb més regularitat, deixaven una major descendència i les seves cries heretaven la seva disposició”.

Des de llavors, des de fa 15.000 anys, l’aparença dels gossos ha anat evolucionant seguint la mateixa lògica: “un aspecte adorable es va convertir en un avantatge selectiu. Quant més adorable eren, més possibilitats tenien de sobreviure”.

Per impossible que pugui semblar, tots els gossos tenen un avantpassat que va ser un llop gris, de la mateixa manera que tots els humans tenim una àvia que va ser un ximpanzé. La única resposta que no queda gaire clara és… qui va domesticar a qui?

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.