Entrades

Animals: La revolució pendent o la revolució imparable?

Estem segurs que la revolució pels drets dels animals no ha començat ja? Pot ser que la conscienciació sobre que els animals, en tant que posseïdors de capacitat per sentir dolor i plaer, ja estigui arribant a una consideració general diferent de la que se’ls ha donat fins ara. El canvi de paradigma que ens fa més humans als humans, per ser capaços d’empatitzar amb els que no parlen com nosaltres ni tenen el nostre mateix aspecte, passa per una via pacífica i gradual cap al canvi. És una revolució entesa llavors com un canvi social fonamental, no com una guerra.

Silvia Barquero la presidenta de PACMA (partit animalista contra el maltractament animal) ha escrit un llibre necessari. És un llibre de lectura ràpida. El seu prologuista, el famós actor i activista animalista Dani Rovira, va comentar en la presentació del llibre a Barcelona que es podia llegir en una nit. No podem dir que és un llibre amè per què obligatòriament l’autora ha de parlar d’alguns dels més notoris greuges que pateixen els animals no humans per part del seu major predador. Els animals, com a individus amb consciència de si i expectatives sobre la seva vida, formen part indiscutible del context natural que les formes irracionals i l’ambició desmesurada estan aniquilant. Els animals en massa ocasions són, en la seva totalitat o en part, un producte de consum, bé sigui alimentari, de producció o de lleure i això ha de deixar de ser així donant pas a alternatives lliures de patiment. Els animals, com diu Silvia Barquero en el llibre són “algú, no alguna cosa”.

El text de la presidenta de la primera força extraparlamentària espanyola és molt fluid i fa un bon repàs als punts més destacats que hauria de conèixer un ciutadà de a peu si aspira a estar ben informat. No és un llibre sectari ni ple d’arestes, pretén ser la locució amable d’una realitat que no és agradable. Sol dir-se que si els escorxadors tinguessin les parets de vidre tothom seria vegetarià. Aquesta imatge és una bona metàfora sobre la capacitat de les persones a rebutjar el mal però no deixa de ser exagerat. No creiem que tots els que llegeixin el llibre Animals, la revolució pendent deixin, des del mateix instant que tanquin la seva contraportada, de menjar carn, de vestir amb cuir o llana, de renunciar a activitats d’oci en què els animals estan implicats com a eina. Però sens dubte el text implica un gran esforç per visibilitzar el que tantes vegades s’ha denunciat de manera sensata o agressiva o s’ha fet callar per incòmode.

El volum publicat a La Esfera de los Libros omple un buit en la cada vegada més extensa assagística sobre els animals i ha de colar-se en les prestatgeries més heterogènies, en les més populars i assequibles, perquè parla d’una veritat incòmoda que tots hem de col·laborar a transformar encara que sigui per seguir vius i sentir-nos orgullosos de la nostra espècie.

 

Emma Infante

Fires animalistes

 

Com les flors, a la primavera floreixen les fires animalistes. En els últims anys, de manera vertiginosa, s’han anat produint canvis molt positius que fan coherent el missatge amb les actuacions de les entitats de defensa dels animals. Si abans es desplaçava a molts gossos (i de vegades gats) i se’ls exposava als escenaris, als aplaudiments i als crits indiscriminadament ara això es cuida molt més. Per a un gos, com per a qualsevol ésser humà poc acostumat, ser diana de les mirades multitudinàries i alienes resulta intimidant.

També el contacte físic no desitjat, repetit i sense mesura atabala i esgota. Per a un gat l’impacte emocional d’una experiència així pot ser devastador. D’aquesta manera en menys d’un lustre hem passat de la sobreexposició a la prudència i de l’impuls a la reflexió. A les fires ja no anem a buscar animals, ara podem fer compres solidàries, participar en tallers, aprendre coses, conèixer la labor de moltes organitzacions noves i els projectes de les veteranes. En definitiva podem passar-ho bé amb i sense companyia amb el plus de convertir-nos en millors persones.

En les fires especulatives es mostren gossos de treball o cacera encadenats o en gàbies a l’aguait una destinació compatible amb la supervivència. En contraposició en les fires proteccionistes, cada vegada hi ha menys animals in situ. Que no hi hagi molts cans sense amo a la caça i captura d’un adoptant al que disparar una mirada tendra o un petó és una bona notícia. Les fires animalistes s’omplen de protectores amb l’objectiu de conquerir a famílies noves per mitjà d’actes benèfic-festius, incorporar entre els adoptants al públic al·lèrgic al drama, a l’indecís i al compulsiu. Rescatar aquesta porció de gent que tem a les gosseres i els refugis pel que tenen de trist, de depassador, de llunyà i, de vegades, d’hostil.

El preu per fer-se accessible és alt per a tots, especialment per als animals en espera, no sempre ho passen bé. Hi ha molt contrast entre la vida aïllada, rutinària, tediosa i grisa d’una gossera i la sobreexcitació d’una festa urbana que, a més, exigeix unes dotze hores d’alerta des de l’arribada fins al tancament. Ja fa anys que en les paradetes dels mercats animalistes ja no hi ha gats atemorits dins transportins. No sabem el nom de la persona que amb bon criteri va vetar la presència de felins a les fires animalistes barcelonines però la felicitem. La voluntat de trobar una bona llar es topava amb la capacitat dels gats de suportar el tràfec d’individus, olors, llums, sorolls i altres que els humans anomenem festa.

Els nord-americans, que saben molt de vendes, han conclòs que l’adopció d’un nou membre de la família ha de ser semblant a l’experiència de l’adquisició d’un producte de luxe. Ha de ser confortable, ha d’embolicar els sentits, ha de ser agradable i has de poder parlar d’ella en termes positius. Enrere va quedar el xantatge emocional de la reixa, la pena, la tara i l’abandó. Són molt poques les entitats que es fan ressò d’aquest aspecte trist sense que deixi de ser una realitat. En les gosseres i en molts refugis hi ha barrots, murs i malla metàl·lica que separen desenes, de vegades centenars de gossos entre si. En moltes gosseres i molts refugis hi ha xarxes, gàbies i gateres que separen desenes de gats entre si. Però actualment és molt més habitual rebre la fletxa del Cupido animalista a partir de les xarxes socials, els suports digitals i els catàlegs.

Poques adopcions, i sobretot poques d’elles adequades, provenen de la immediatesa de veure, signar i portar un company a casa. Com no ens cansarem de reivindicar a Animalados, un familiar de quatre potes ha de completar la nostra llar quan tenim el consens de tots, el coneixement, el temps, els diners i les alternatives suficients per garantir la seva felicitat.

Per si us animeu a visitar alguna d’elles, les fires animalistes imprescindibles a Barcelona són la de Nou Barris, Gràcia, La Mercè i Cat Market. Les aspirants avantatjades són les de Sant Boi, Santa Coloma, Sants i Badalona.

Article d’Emma Infante

L’animalisme a Espanya i a Catalunya

Abans de parlar de la història de l’animalisme a Espanya i Catalunya, cal fer un breu esment de la seva trajectòria a Europa i Occident, on pren una destacada importància durant segona meitat del segle XIX quan van sorgir les primeres i incipients lleis de protecció dels animals, per exigir un reconeixement legal dels seus drets com essers vius davant el maltractament i crueltat amb la que els humans tractaven als animals.

Anglaterra fou pionera al 1822, de la primera llei que es va pronunciar, sent el seu promotor un membre del parlament britànic, Richard Martin. L’any 1866, als Estats Units, Henry Berg aconseguia l’aprovació en la legislació americana, de que el maltractament dels animals domèstics fos contemplat com delicte. Posteriorment altres països, van anar introduint canvis en els seus respectius ordenaments jurídics.

A mitjans del segle XX, l’animalisme agafa impuls despertant l’interès d’un ampli sector de la ciutadania. Sorgeixen les entitats animalistes dedicant esforços a reivindicar i millorar el benestar dels animals en general, i, es comença a reflectir un canvi envers el respecte que es mereixen com a essers vius. La Declaració Universal dels Drets dels Animals, al 1978 va significar un altre pas important.

A Espanya aquest moviment social es va iniciar amb molt més retard. Els seus antecedents històrics influïts per Ferran VII, monarca absolutista i enemic del moviment cultural europeu de la Il·lustració (XVIII), per la guerra civil i per una dictadura que va limitar la llibertat d’expressió i de l’associacionisme,  van retardar negativament la seva evolució moral quedant la societat espanyola, distanciada de molts dels avenços que havia experimentat la societat occidental.

La tradició cultural, la tauromàquia i el maltractament dels animals en les festes populars, que encara romanen en l’actualitat, sota la tolerància i protecció de l’àmbit polític i institucional, també han influït en contra de qualsevol progrés a favor dels animals.

No obstant dins d’aquest ambient cultural tan desfavorable, a finals del segle XIX i principis del XX, a Espanya i Catalunya es desenvoluparen moviments abolicionistes de les corrides de toros, per part del sector més il·lustrat i de la ciutadania, presentant una proposta de proposició de llei, per la seva abolició al Congrés dels Diputats. Els esdeveniments de la guerra civil espanyola van estroncar la seva continuïtat durant molts més anys.

Al 1925 els refugis d’animals abandonats van ser reconeguts com societats protectores d’animals i d’utilitat pública amb la creació dels Patronats per a la protecció dels animals i plantes, al 1928. Malgrat haver-se constituït reglamentàriament, no es va arribar a consolidar el seu funcionament a nivell nacional. Al 1950 es va fundar la Federació Espanyola de Societats Protectores d’Animals i Plantes –FESPAP, agrupant els únics 10 refugis existents en tot l’estat. La seva presidenta Dolors Marsans, va destacar com a proteccionista i defensora dels animals. Agermanada amb altres entitats europees va reivindicar que els escorxadors incorporessin l’atordiment previ en el moment del sacrifici als animals destinats al consum humà. També va participar activament amb l’associació fundada pel Conde de Bailén (Carlos Arcos) que demanava l’abolició del Toro de la Vega, després de que el Noticiari “NO-DO” divulgués unes imatges que evidenciaven la tortura i el patiment de l’animal, provocant el rebuig de moltes persones.

L’any 1976, iniciada ja l’etapa democràtica, es funda a Espanya, concretament a Mataró,  Ong ADDA -Associació Defensa Drets Animals, impulsada per un ferroviari a través de la seva crida en la premsa. En aquells moments el concepte de defensa dels drets dels animals resultava pioner i desconegut per una societat acostumada a identificar la protecció dels animals ens els refugis i en l’acollida de gossos i gats.

Un dels primers objectius dels membres de l’entitat, era aconseguir una primera llei de protecció dels animals, donat el buit legal existent, que contemplés i regulés la seva defensa. També es demanava la tipificació dels actes cruels amb els animals com a delicte en el codi penal.

Després d’anys d’insistència, finalment l’any 1988 era aprovada a Catalunya la primera llei de protecció dels animals. Aquest fet significà el punt de partida perquè la resta de comunitats autònomes, redactessin les seves pròpies lleis de protecció. En l’àmbit estatal aquesta “llei marc encara s’està esperant”.

Tanmateix a la dècada dels 80 aparegueren altres entitats tan a nivell nacional, com autonòmic.

La llei catalana del 88, que permetia el sacrifici dels animals abandonats, es va demostrar insuficient i molt poc eficaç. Els abandonaments i sacrificis anaven creixent en comptes de minvar, donada la manca d’interès i apatia dels encarregats en el seu acompliment. Alguns fets molt lamentables van esperonar a les entitats, com ADDA, CAAN i altres membres de FEDAN, a sol·licitar una nova llei molt més avançada que prohibís el seu sacrifici. Finalment l’any 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar aquesta nova llei, prohibint el sacrifici d’animals abandonats en els centres d’acollida, i el reconeixement com essers sensibles psíquica i físicament.

A nivell nacional a finals del 2003 es funda el PACMA,  Partit Animalista Contra el Maltractament Animal.

Les festes populars amb el maltractament i la tauromàquia han estat una de les lluites constants de les entitats. Davant la celebració del Fòrum de les Cultures (2004) ADDA va veure l’oportunitat d’iniciar una campanya perquè Barcelona es declarés “Ciutat Antitaurina”. Amb l’entrega de 245.000 signatures de ciutadans, recollides a peu de carrer, s’aconseguí que l’Ajuntament de Barcelona fes una votació favorable. Tossa de Mar (Girona) al 1989, ja s’havia declarat ciutat antitaurina.

Aquest important fet,  desencadenà diferents esdeveniments. Al 2004, ADDA lliurava al llavors president del Parlament de Catalunya,  Ernest Benach, 453.000 signatures per sol·licitar la supressió de les corrides de toros. Després d’una ILP (Iniciativa Popular Ciutadana) amb el suport de 180.169 signatures, finalment al 2010, el Parlament de Catalunya aprovava la prohibició les corrides de toros. La llei entrà en vigor el 2012. La Llei Canaria de Protecció Animal, ja havia prohibit les corrides en el seu territori, al 1991. Actualment campanyes arreu d’Espanya promogudes per diverses entitats estan aconseguint avenços importants contra els espectacles taurins.

Barcelona també ha estat una ciutat referent en la consecució de progressos favorables, després de la creació l’any 1997 del Consell Municipal per la Convivència, Defensa i Protecció dels Animals, sent ADDA una de les entitats impulsores.

El moviment animalista és creixent i més consolidat cada dia.  S’ha aconseguit que moltes ciutats de l’estat es declarin “lliures de circs amb animals”. Els zoos cada vegada es troben més qüestionats i es continua lluitant per conscienciar i reduir el patiment animal en l’experimentació, cria intensiva,  pelleteria, caça i captura, etc.

L’empatia i la compassió cap a tots els essers vius, és el camí per anar avançant cap una societat més justa i amb una convivència més equilibrada i cívica amb la resta dels animals.

 

Ong ADDA

*Fons documental de la revista “ADDA, Defiende los animales”, i del llibre “Tauromàquia, el mal cultural” (Carme Méndez).