Entrades

La Fundació Miranda lamenta la pèrdua irreparable de la poni RIBA a mans d’un caçador al Parc del Garraf

El passat dissabte 20 de febrer, un caçador que participava en una batuda autoritzada de porcs senglars va matar per error una exemplar de poni pottoka de la Fundació Miranda al Parc del Garraf. L’home, que va confondre la poni amb un porc senglar, va causar la mort de l’animal enmig d’un grup de persones que gaudia de la natura i de l’experiència de trobar-se amb cavalls en llibertat.

La Fundació Miranda ha emès un comunicat on descriu que “els testimonis dels fets van passar de l’alegria de trobar-se amb els cavalls en aquest espai natural protegit, a l’angoixa de veure un caçador disparar-li un tret a una de les ponis, veure-la sagnar, desplomar-se i morir davants dels seus ulls”.

Segons indica la Fundació, “el caçador atribueix el fet a un error per part seva, però el cas és que el tret es va disparar a deu metres de la carretera, amb persones a prop, i en un lloc amb bona visibilitat, com perquè costi d’entendre que es pugui confondre un èquid amb un senglar”.

La Fundació Miranda considera que “poder gaudir amb seguretat de la natura és un dret i un bé imprescindible, avui més que mai, amb la situació de confinament que vivim fa mesos. No hauríem de patir cap risc de bala mentre passegem amb la família, i tampoc que es pugui generar episodis de tanta violència per l’objectiu de mantenir en equilibri la població de senglars. Es tracta de poder passejar sense perill, de poder efectuar projectes de respecte per la vida, amb plenitud i sense amenaces, sense que els cavalls o les persones siguin elements vulnerables”.

Des de Miranda proposen solucions per evitar aquests tràgics episodis com “acotar les zones de caça, o cercar noves maneres de regular la sobrepoblació d’algunes espècies que dissortadament només tenen l’home com a depredador, o a estar tranquil·les que l’Administració s’assegura de no donar armes a persones no qualificades”.

Una pèrdua totalment irreparable i evitable

La Riba, nom de la poni assassinada, formava part d’un tresor, un petit grup de ponis de raça Pottoka, un grup dels pocs que queden de les Pottoka més primitives, que a banda de valor genètic, aporta al Parc del Garraf i al municipi d’Olivella una tasca exemplar i impagable de prevenció d’incendis, tot pasturant i gestionant el sotabosc.

Aquests animals fan la feina d’una brigada d’homes amb desbrossadores mecàniques, però sense soroll, sense contaminació, sense cost per l’administració o els propietaris privats, aportant vida allà on trepitgen, mentre es nodreixen. Són per tant un poderós agent de biodiversitat, ecològic i sostenible, i la seva aportació al Parc del Garraf és impagable.

La manca de recursos econòmics ha limitat aquest projecte quant a les oportunitats de creixement, tot i que s’ha aconseguit efectuar alguns estudis i recerca sobre l’impacte de les Pottoka a la vegetació al Garraf amb la UAB, on s’ha vist que allà on pasturen s’ha reduït el carç en un 75%. El carç és l’espècie vegetal que ha colonitzat tota l’etapa mediterrània al Garraf, i augmenta considerablement el risc d’incendi.

Només els equips devoren i tenen a ratlla aquesta gramínia (ni ovelles, ni cabres…) i a més, s’adapten molt bé a la pastura pobra en proteïna del Garraf. Les Pottoka fins i tot n’arrenquen algunes arrels i deixen esmicolades en superfície les fulles que no s’han menjat. Un autèntic mecanisme de desherbat i “mulching” natural (coberta vegetal anti erosió i pro vida microbiana del sòl) que és digne d’un postgraduat en agricultura ecològica.

El Parc del Garraf va convidar la Fundació Miranda a portar aquest grupet de ponis Pottoka a la pastura de Can Grau ara fa uns quatre anys. Els animals provenen d’un costós rescat que va efectuar la Fundació al Zoo clausurat d’Almuñecar, a Granada. Sis femelles i un mascle, una família preciosa que s’ha adaptat molt bé a la vida en llibertat, constituint un recurs educatiu i de consciència ambiental per escoles, visitants, famílies… que han anat passant pel Parc i per la Fundació.

Avui, la Fundació Miranda, tots el Pottoka, rucs, cavalls, voluntàries, padrines, sòcies, Equipo de Direcció, Patronat, seguidores del Projecte i altres ONG estan de dol per la pèrdua de la petita Riba, la més petita de la seva família. Una pèrdua tan impagable com l’aportació que elles fan cada dia a l’espai que les acull i a les persones.

Els caçadors demanen comprensió per haver-se saltat el confinament

La Federació de Caça de Girona ha mostrat el seu malestar per la denúncia dels Agents Rurals a dos caçadors que van saltar-se el confinament perimetral al Ripollès.

Els Agents Rurals van denunciar el passat cap de setmana a dos caçadors que estaven de batuda dins la comarca del Ripollès mentre aquesta estava tancada perimetralment. Aquesta actuació no ha agradat gens a la Federació de Caça de Girona que ha denunciat un “excés de zel” per part dels Agents Rurals cap a dos caçadors que segons ells “es van desorientar”.

Els Agents del Grup Especial de Verins i Antifurtivisme van inspeccionar i denunciar aquestes dues persones residents a la comarca de la Selva que estaven practicant caça major en una batuda al Ripollès, comarca que es troba sota confinament perimetral a causa de la COVID-19. A més, els agents van procedir a comissar les armes de foc que duien els caçadors.

El col·lectiu cinegètic assegura en un comunicat que “des de la Representació Territorial de Girona s’ha tingut coneixement per part de l’Àrea de Caça de Gombrèn G-10151 que es va informar a través dels canals pertinents a la Generalitat que es faria una batuda el dissabte dia 2 de gener entre els termes municipals de Gombrèn (Ripollès) i Castellar de N’Hug (Berguedà)”.

La Federació de Caça de Girona explica en la seva publicació que “El motiu de la denúncia rau en que aquestes dues persones estaven al terme municipal del Ripollès quan se’ls va aturar. Un extrem que és cert si bé, en el moment de la denúncia, el GPS marcava que havien creuat el límit del terme per poc més de 20 metres. Una denúncia excessiva dels Agents Rurals en un entorn natural on es fa difícil trobar les delimitacions i un excés de zel en l’atribució de les seves funcions”.

Per acabar, la Federació defensa que “Les dues persones que van arribar a aquest punt ho van fer per un problema d’orientació de la zona, ja que van quedar en una carretera sense sortida per travessar un curs fluvial que marca el límit entre Berguedà i Ripollès. Un fet que va passar, precisament, perquè els caçadors apliquen protocols antiCovid i es reparteix a la gent en grups bombolla per evitar el risc de contagi”.

La irresponsabilitat dels caçadors suposa un focus de contagi del coronavirus

L’excusa de sortir a caçar en temps de confinament per controlar la superpoblació d’animals està posant en risc la salut de moltes persones. Lamentablement, ja hi ha casos en què un grup de caçadors s’han contagiat entre si, o fins i tot han contagiat a altres persones que res tenien a veure amb la cacera.

Com ja vam explicar en la nostra anterior publicació, tot i el confinament, alguns governs autonòmics estan donant via lliure a la caça amb l’excusa que aquesta activitat en necessària per al control de la població d’animals salvatges. Una mentida que té com a objectiu únic disparar animals per diversió i generar ingressos econòmics.

Si aquesta situació ja era prou deplorable per si sola, en les últimes setmanes s’han conegut diferents casos en què els caçadors s’han contagiat entre si durant una cacera, o fins i tot batudes en què els caçadors han contagiat persones que no tenien res veure amb l’activitat cinegètica, inclosos membres de les seves pròpies famílies.

Sarria és un municipi de Lugo que actualment es troba en una situació molt complicada a causa de l’elevat nombre de contagis de coronavirus que s’han produït al llarg de les darreres dues setmanes. Segons ha informat la “Voz de Galicia”, un dels focus de contagi d’aquesta localitat va tenir el seu origen en un dinar d’un grup de caçadors que es va celebrar en un hotel durant una jornada de caça.

El mateix mitjà de comunicació gallec detalla que van assistir a la trobada nou caçadors, la meitat dels que assistien habitualment, i van menjar en dues taules separades. No obstant això, els quatre membres d’una de les taules van resultar contagiats, portant fins i tot el virus als membres de la seva pròpia família, que també van donar positiu en la prova de la Covid. Afortunadament els treballadors del restaurant van donar negatiu.

Un altre cas de contagi va tenir lloc a la comunitat autònoma de Cantàbria, actualment una de les més afectades pel coronavirus. Durant el passat mes d’octubre, el municipi de Villacarriedo va patir un brot provocat per un grup de caçadors que es van reunir en un bar després d’una jornada de cacera. Després de conèixer el brot, la Conselleria de Sanitat va haver d’instal·lar un punt de proves PCR en un poliesportiu de la localitat per poder fer proves massives i frenar el contagi entre els seus habitants.

Segons va informar Paloma Navas, directora general de Salut Pública de govern regional, en el mitjà de comunicació de la Cadena Ser, el brot va ser provocat per un grup de caçadors que va estar en un bar sense mascareta i que va obligar Sanitat a prendre mesures per evitar que els contagis seguissin propagant-se per tota la població.

Caçadors sense mascareta i sense distància de seguretat

Tot i que els caçadors tenen via lliure per sortir a caçar en moltes regions d’Espanya, el col·lectiu ha de complir amb una sèrie mesures de seguretat anticoronavirus decretades per les autoritats sanitàries. Portar màscara i mantenir la distància de seguretat reglamentària són algunes de les mesures més bàsiques, mesures que no s’han complert durant moltes caceres.

L’associació animalista Libera va denunciar durant el passat mes de setembre que un grup de caçadors va incomplir les mesures decretades per les autoritats sanitàries per prevenir el coronavirus en el transcurs d’una cacera que va tenir lloc a Outeiro de Rei, a Lugo. L’associació va comunicar que la quadrilla, anomenada “Os Turravalados” va publicar una sèrie d’imatges durant una batuda, mostrant com tiraven d’un suido sense portar mascareta ni guardar la més elemental distància interpersonal.

Pel que fa a la caça i al coronavirus, des de la plataforma No A la Caza (NAC) adverteixen que la majoria de les llicències de caça se centren en nuclis urbans grans, no en entorns rurals, de manera que permetre el moviment de caçadors suposa que els que viuen als nuclis urbans, on hi ha més contagis, es desplacin a zones rurals, posant en perill així als habitants d’aquestes zones. Recordem que, en general, la població rural està més envellida i, per tant, són una població amb major risc davant l’atac de la pandèmia.

La plataforma NAC també recorda que cal tenir present que els grups de caçadors que han provocat brots de coronavirus no només han posat en perill a la resta de caçadors, sinó que també han posat en perill els treballadors dels restaurants, bars i a les seves famílies.

“El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida”

Lobo Marley és un moviment ciutadà en defensa d’aquest depredador tan estimat i tan odiat. L’entitat, capitanejada per Luis Miguel Domínguez ‘Luismi’ (Madrid, 1963), està convençuda que la presència de llops no només no és negativa sinó que fins i tot “pot convertir-se en motor de desenvolupament socioeconòmic en diferents sectors”. A hores d’ara, Luismi lliura una altra una batalla també de gran importància i es recupera d’una malaltia. A poc a poc, pas a pas. És un plaer per Animalados que, en aquest context, ens atengui per a aquesta entrevista que oferim quan el llop i sobretot, la caça de el llop, torna a ser notícia en diverses comunitats autònomes.

Per què l’ésser humà persegueix tant a el llop?

La persecució de l’home a el llop es deu a un complexe d’inferioritat que tenim com a espècie davant seu. És una enorme injustícia. El llop ens avança per l’esquerra i per la dreta i això fa que ens sentim inferiors. Però és important destacar que tot el que ens fa odiar el llop, també ens fa admirar-lo. Hi ha molta gent fascinada pel llop. El problema actual és que la política de baixa estopa i les més carca i la més rància ha triat a el llop com el seu enemic. El llop ara mateix està condemnat a mort i l’han condemnat sense previ judici. El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida.

Els ramaders denuncien que els llops ataquen el seu bestiar…

Quan parlo de la defensa de el llop no m’agrada barrejar-ho amb la ramaderia. El llop s’ha de defensar per llei sense haver de argumentar-la en base a que a un sector econòmic li vagi bé o malament. La protecció del llop hauria de ser obligatòria, sobretot perquè el llop ibèric és singular i únic. La llei obliga a protegir el llop i això no té res a veure amb el sector ramader. A més, el llop només és responsable del 0,7% de les morts de la ramaderia. Amb aquesta dada, hi ha alguna cosa més a discutir?

Quants exemplars hi ha actualment a Espanya?

Es calcula que actualment hi ha uns 1.500 exemplars. És una xifra mínima. Es manté la mateixa xifra des de l’últim recompte, que es va fer el 2006. La majoria d’ells es troben a la zona de ponent castellà. A Ourense, Zamora … sobretot a Castella i Lleó i també a Portugal, on també hi ha llops ibèrics i on sí que estan protegits.

Tenen una major protecció a Portugal que a Espanya?

Sí, a Espanya no és una espècie protegida com ens agradaria des Lobbo Marley. El nivell de protecció depèn de cada comunitat autònoma. Però el llop hauria de tenir una protecció total i per a tot Espanya. A Portugal tenen una protecció total i això es nota molt. Bona part dels llops ibèrics vénen d’allà. Cal recordar que es tracta una espècie d’interès comunitari a la Unió Europea i que està protegit per la Directiva d’Hàbitat.

És un animal que pot recórrer llargues distàncies…

El llop és caminador per naturalesa. En una sola nit pot recórrer més de 100 quilòmetres i creuar d’una comunitat autònoma a una altra amb molta naturalitat.

Vostè ha vist alguna vegada un llop salvatge?

Sí, jo he vist llops. Els he vist a Zamora i a la serra de la Cabrera.

És tota una gesta. No és fàcil veure llops…

És difícil. A més, ell sempre et veurà a tu abans que tu el vegis a ell, gràcies al seu instint i a les seves qualitats. Només si tens sort el podràs veure. I només si ell vol que li vegis…

Recorda com va ser la trobada?

Van fer una cacera en un poble de Zamora. Va sortir tota una comitiva per intentar caçar un llop i feien soroll amb cassoles. Hi havia molta gent … Però després de diverses hores encara no n’havien vist cap. Quan jo ja me n’anava, darrere de tota la comitiva vaig veure a el llop. Estava tranquil, assegut. Amb la seva astúcia, els havia sortejat durant tota la cacera i després s’exhibia perquè jo el veiés.

Alguns caçadors asseguren que també els fascinen els llops. És possible?

És un argument molt ajustat als temps que ara corren … és com els que diuen ser catòlics no practicants. “M’agrada el llop però li disparo”… no escolti no, si a vostè li agrada el llop vagi-se’n a casa sense pegar-li cap tret. Per als naturalistes, n’hi ha prou amb la sort que tens de veure-ho al teu costat.

Recull un cadell del carrer i la condemnen per robatori

L’animal, que van reclamar uns caçadors, estava malalt i no tenia xip

La Núria es va trobar una jove femella de podenc bruta i plena de puces en el seu poble de Tarragona. Havia estat abandonada o s’havia escapat. No portava collar. De seguida la va recollir, la va netejar, la va cuidar i la va alimentar amb cura, després de veure que “vomitava de tot”. La va dur també al veterinari, on li van dir que estava bé però que no tenia xip, de manera que no es podia saber qui era l’amo. La identificació dels gossos, cal recordar-ho, és obligatòria per a tothom i és la millor protecció que pot tenir un animal contra la xacra de l’abandonament. La Núria el va acollir a casa seva i mentre estava pensant què fer amb la gossa, perquè ja en té dos i no se’l podia quedar, tot es va complicar.

“Un dia mentre la passejava, se’m va parar un cotxe al costat i em van preguntar: ‘és teu aquest gos?’”, explica la Núria. Ella sabia perfectament que l’home amb qui estava parlant era un caçador. “Si, és meva”, va respondre. El caçador va començar a dir-li que era mentida, que aquella gossa li pertanyia i que li havia de tornar. “No té cap xip, així que hauràs de demostrar que és teva”, li va etzibar la Núria al caçador. La pressió de la família dels caçadors i d’altres persones del poble contra la Núria va augmentar i, fins i tot, segons recull la sentència a la qual ha tingut accés Animalados, la van anar a esperar a la porta de casa per reclamar-li el gos, fins al punt que la Núria “estava espantada”. La versió d’aquesta veïna és que la van amenaçar que li farien “la vida impossible” i que no la deixarien entrar a casa seva. Va trucar als Mossos d’Esquadra i arran d’aquell episodi, es van creuar dues denúncies: una dels caçadors contra la Núria, per haver-los robat el gos i una altra d’ella contra els caçadors, per amenaces, injúries i calúmnies.

La jutgessa del Jutjat d’Instrucció número 6 de Tarragona, però, després d’escoltar les dues parts i el testimoni dels Mossos, considera que la Núria “estava obligada a retornar l’animal al denunciant quan aquest li va requerir”. Tot i no tenir xip, la gossa, de raça podenc, tenia una cartilla del veterinari i això, segons la jutgessa, és prova suficient que era propietat dels caçadors. Així doncs, la jutgessa condemna la Núria per un “delicte lleu d’apropiació indeguda” a pagar una multa de 240 euros, a abonar el cost del judici i a retornar la gossa als caçadors. Per contra, absol a la família de caçadors. La sentència reconeix, gràcies a un vídeo que va aportar la veïna, que els caçadors li van dir “robagossos”, però en canvi, diu que no queda acreditat que rebés cap amenaça. A les imatges es pot veure una dotzena de veïns increpant la Núria a la porta de casa seva. Segons la llei, un cop es troba un animal abandonat, cal esperar 20 dies abans de donar-lo en adopció, per si algú el reclama i, evidentment, demostra que era seu.

Malgrat el cop, aquesta veïna està disposada a recórrer la sentència. Tem que els caçadors no li donin l’atenció que necessita. Tem que la usin per caçar i després l’abandonin, com han fet tants altres caçadors.