Entrades

Els caçadors demanen comprensió per haver-se saltat el confinament

La Federació de Caça de Girona ha mostrat el seu malestar per la denúncia dels Agents Rurals a dos caçadors que van saltar-se el confinament perimetral al Ripollès.

Els Agents Rurals van denunciar el passat cap de setmana a dos caçadors que estaven de batuda dins la comarca del Ripollès mentre aquesta estava tancada perimetralment. Aquesta actuació no ha agradat gens a la Federació de Caça de Girona que ha denunciat un “excés de zel” per part dels Agents Rurals cap a dos caçadors que segons ells “es van desorientar”.

Els Agents del Grup Especial de Verins i Antifurtivisme van inspeccionar i denunciar aquestes dues persones residents a la comarca de la Selva que estaven practicant caça major en una batuda al Ripollès, comarca que es troba sota confinament perimetral a causa de la COVID-19. A més, els agents van procedir a comissar les armes de foc que duien els caçadors.

El col·lectiu cinegètic assegura en un comunicat que “des de la Representació Territorial de Girona s’ha tingut coneixement per part de l’Àrea de Caça de Gombrèn G-10151 que es va informar a través dels canals pertinents a la Generalitat que es faria una batuda el dissabte dia 2 de gener entre els termes municipals de Gombrèn (Ripollès) i Castellar de N’Hug (Berguedà)”.

La Federació de Caça de Girona explica en la seva publicació que “El motiu de la denúncia rau en que aquestes dues persones estaven al terme municipal del Ripollès quan se’ls va aturar. Un extrem que és cert si bé, en el moment de la denúncia, el GPS marcava que havien creuat el límit del terme per poc més de 20 metres. Una denúncia excessiva dels Agents Rurals en un entorn natural on es fa difícil trobar les delimitacions i un excés de zel en l’atribució de les seves funcions”.

Per acabar, la Federació defensa que “Les dues persones que van arribar a aquest punt ho van fer per un problema d’orientació de la zona, ja que van quedar en una carretera sense sortida per travessar un curs fluvial que marca el límit entre Berguedà i Ripollès. Un fet que va passar, precisament, perquè els caçadors apliquen protocols antiCovid i es reparteix a la gent en grups bombolla per evitar el risc de contagi”.

La irresponsabilitat dels caçadors suposa un focus de contagi del coronavirus

L’excusa de sortir a caçar en temps de confinament per controlar la superpoblació d’animals està posant en risc la salut de moltes persones. Lamentablement, ja hi ha casos en què un grup de caçadors s’han contagiat entre si, o fins i tot han contagiat a altres persones que res tenien a veure amb la cacera.

Com ja vam explicar en la nostra anterior publicació, tot i el confinament, alguns governs autonòmics estan donant via lliure a la caça amb l’excusa que aquesta activitat en necessària per al control de la població d’animals salvatges. Una mentida que té com a objectiu únic disparar animals per diversió i generar ingressos econòmics.

Si aquesta situació ja era prou deplorable per si sola, en les últimes setmanes s’han conegut diferents casos en què els caçadors s’han contagiat entre si durant una cacera, o fins i tot batudes en què els caçadors han contagiat persones que no tenien res veure amb l’activitat cinegètica, inclosos membres de les seves pròpies famílies.

Sarria és un municipi de Lugo que actualment es troba en una situació molt complicada a causa de l’elevat nombre de contagis de coronavirus que s’han produït al llarg de les darreres dues setmanes. Segons ha informat la “Voz de Galicia”, un dels focus de contagi d’aquesta localitat va tenir el seu origen en un dinar d’un grup de caçadors que es va celebrar en un hotel durant una jornada de caça.

El mateix mitjà de comunicació gallec detalla que van assistir a la trobada nou caçadors, la meitat dels que assistien habitualment, i van menjar en dues taules separades. No obstant això, els quatre membres d’una de les taules van resultar contagiats, portant fins i tot el virus als membres de la seva pròpia família, que també van donar positiu en la prova de la Covid. Afortunadament els treballadors del restaurant van donar negatiu.

Un altre cas de contagi va tenir lloc a la comunitat autònoma de Cantàbria, actualment una de les més afectades pel coronavirus. Durant el passat mes d’octubre, el municipi de Villacarriedo va patir un brot provocat per un grup de caçadors que es van reunir en un bar després d’una jornada de cacera. Després de conèixer el brot, la Conselleria de Sanitat va haver d’instal·lar un punt de proves PCR en un poliesportiu de la localitat per poder fer proves massives i frenar el contagi entre els seus habitants.

Segons va informar Paloma Navas, directora general de Salut Pública de govern regional, en el mitjà de comunicació de la Cadena Ser, el brot va ser provocat per un grup de caçadors que va estar en un bar sense mascareta i que va obligar Sanitat a prendre mesures per evitar que els contagis seguissin propagant-se per tota la població.

Caçadors sense mascareta i sense distància de seguretat

Tot i que els caçadors tenen via lliure per sortir a caçar en moltes regions d’Espanya, el col·lectiu ha de complir amb una sèrie mesures de seguretat anticoronavirus decretades per les autoritats sanitàries. Portar màscara i mantenir la distància de seguretat reglamentària són algunes de les mesures més bàsiques, mesures que no s’han complert durant moltes caceres.

L’associació animalista Libera va denunciar durant el passat mes de setembre que un grup de caçadors va incomplir les mesures decretades per les autoritats sanitàries per prevenir el coronavirus en el transcurs d’una cacera que va tenir lloc a Outeiro de Rei, a Lugo. L’associació va comunicar que la quadrilla, anomenada “Os Turravalados” va publicar una sèrie d’imatges durant una batuda, mostrant com tiraven d’un suido sense portar mascareta ni guardar la més elemental distància interpersonal.

Pel que fa a la caça i al coronavirus, des de la plataforma No A la Caza (NAC) adverteixen que la majoria de les llicències de caça se centren en nuclis urbans grans, no en entorns rurals, de manera que permetre el moviment de caçadors suposa que els que viuen als nuclis urbans, on hi ha més contagis, es desplacin a zones rurals, posant en perill així als habitants d’aquestes zones. Recordem que, en general, la població rural està més envellida i, per tant, són una població amb major risc davant l’atac de la pandèmia.

La plataforma NAC també recorda que cal tenir present que els grups de caçadors que han provocat brots de coronavirus no només han posat en perill a la resta de caçadors, sinó que també han posat en perill els treballadors dels restaurants, bars i a les seves famílies.

“El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida”

Lobo Marley és un moviment ciutadà en defensa d’aquest depredador tan estimat i tan odiat. L’entitat, capitanejada per Luis Miguel Domínguez ‘Luismi’ (Madrid, 1963), està convençuda que la presència de llops no només no és negativa sinó que fins i tot “pot convertir-se en motor de desenvolupament socioeconòmic en diferents sectors”. A hores d’ara, Luismi lliura una altra una batalla també de gran importància i es recupera d’una malaltia. A poc a poc, pas a pas. És un plaer per Animalados que, en aquest context, ens atengui per a aquesta entrevista que oferim quan el llop i sobretot, la caça de el llop, torna a ser notícia en diverses comunitats autònomes.

Per què l’ésser humà persegueix tant a el llop?

La persecució de l’home a el llop es deu a un complexe d’inferioritat que tenim com a espècie davant seu. És una enorme injustícia. El llop ens avança per l’esquerra i per la dreta i això fa que ens sentim inferiors. Però és important destacar que tot el que ens fa odiar el llop, també ens fa admirar-lo. Hi ha molta gent fascinada pel llop. El problema actual és que la política de baixa estopa i les més carca i la més rància ha triat a el llop com el seu enemic. El llop ara mateix està condemnat a mort i l’han condemnat sense previ judici. El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida.

Els ramaders denuncien que els llops ataquen el seu bestiar…

Quan parlo de la defensa de el llop no m’agrada barrejar-ho amb la ramaderia. El llop s’ha de defensar per llei sense haver de argumentar-la en base a que a un sector econòmic li vagi bé o malament. La protecció del llop hauria de ser obligatòria, sobretot perquè el llop ibèric és singular i únic. La llei obliga a protegir el llop i això no té res a veure amb el sector ramader. A més, el llop només és responsable del 0,7% de les morts de la ramaderia. Amb aquesta dada, hi ha alguna cosa més a discutir?

Quants exemplars hi ha actualment a Espanya?

Es calcula que actualment hi ha uns 1.500 exemplars. És una xifra mínima. Es manté la mateixa xifra des de l’últim recompte, que es va fer el 2006. La majoria d’ells es troben a la zona de ponent castellà. A Ourense, Zamora … sobretot a Castella i Lleó i també a Portugal, on també hi ha llops ibèrics i on sí que estan protegits.

Tenen una major protecció a Portugal que a Espanya?

Sí, a Espanya no és una espècie protegida com ens agradaria des Lobbo Marley. El nivell de protecció depèn de cada comunitat autònoma. Però el llop hauria de tenir una protecció total i per a tot Espanya. A Portugal tenen una protecció total i això es nota molt. Bona part dels llops ibèrics vénen d’allà. Cal recordar que es tracta una espècie d’interès comunitari a la Unió Europea i que està protegit per la Directiva d’Hàbitat.

És un animal que pot recórrer llargues distàncies…

El llop és caminador per naturalesa. En una sola nit pot recórrer més de 100 quilòmetres i creuar d’una comunitat autònoma a una altra amb molta naturalitat.

Vostè ha vist alguna vegada un llop salvatge?

Sí, jo he vist llops. Els he vist a Zamora i a la serra de la Cabrera.

És tota una gesta. No és fàcil veure llops…

És difícil. A més, ell sempre et veurà a tu abans que tu el vegis a ell, gràcies al seu instint i a les seves qualitats. Només si tens sort el podràs veure. I només si ell vol que li vegis…

Recorda com va ser la trobada?

Van fer una cacera en un poble de Zamora. Va sortir tota una comitiva per intentar caçar un llop i feien soroll amb cassoles. Hi havia molta gent … Però després de diverses hores encara no n’havien vist cap. Quan jo ja me n’anava, darrere de tota la comitiva vaig veure a el llop. Estava tranquil, assegut. Amb la seva astúcia, els havia sortejat durant tota la cacera i després s’exhibia perquè jo el veiés.

Alguns caçadors asseguren que també els fascinen els llops. És possible?

És un argument molt ajustat als temps que ara corren … és com els que diuen ser catòlics no practicants. “M’agrada el llop però li disparo”… no escolti no, si a vostè li agrada el llop vagi-se’n a casa sense pegar-li cap tret. Per als naturalistes, n’hi ha prou amb la sort que tens de veure-ho al teu costat.

Recull un cadell del carrer i la condemnen per robatori

L’animal, que van reclamar uns caçadors, estava malalt i no tenia xip

La Núria es va trobar una jove femella de podenc bruta i plena de puces en el seu poble de Tarragona. Havia estat abandonada o s’havia escapat. No portava collar. De seguida la va recollir, la va netejar, la va cuidar i la va alimentar amb cura, després de veure que “vomitava de tot”. La va dur també al veterinari, on li van dir que estava bé però que no tenia xip, de manera que no es podia saber qui era l’amo. La identificació dels gossos, cal recordar-ho, és obligatòria per a tothom i és la millor protecció que pot tenir un animal contra la xacra de l’abandonament. La Núria el va acollir a casa seva i mentre estava pensant què fer amb la gossa, perquè ja en té dos i no se’l podia quedar, tot es va complicar.

“Un dia mentre la passejava, se’m va parar un cotxe al costat i em van preguntar: ‘és teu aquest gos?’”, explica la Núria. Ella sabia perfectament que l’home amb qui estava parlant era un caçador. “Si, és meva”, va respondre. El caçador va començar a dir-li que era mentida, que aquella gossa li pertanyia i que li havia de tornar. “No té cap xip, així que hauràs de demostrar que és teva”, li va etzibar la Núria al caçador. La pressió de la família dels caçadors i d’altres persones del poble contra la Núria va augmentar i, fins i tot, segons recull la sentència a la qual ha tingut accés Animalados, la van anar a esperar a la porta de casa per reclamar-li el gos, fins al punt que la Núria “estava espantada”. La versió d’aquesta veïna és que la van amenaçar que li farien “la vida impossible” i que no la deixarien entrar a casa seva. Va trucar als Mossos d’Esquadra i arran d’aquell episodi, es van creuar dues denúncies: una dels caçadors contra la Núria, per haver-los robat el gos i una altra d’ella contra els caçadors, per amenaces, injúries i calúmnies.

La jutgessa del Jutjat d’Instrucció número 6 de Tarragona, però, després d’escoltar les dues parts i el testimoni dels Mossos, considera que la Núria “estava obligada a retornar l’animal al denunciant quan aquest li va requerir”. Tot i no tenir xip, la gossa, de raça podenc, tenia una cartilla del veterinari i això, segons la jutgessa, és prova suficient que era propietat dels caçadors. Així doncs, la jutgessa condemna la Núria per un “delicte lleu d’apropiació indeguda” a pagar una multa de 240 euros, a abonar el cost del judici i a retornar la gossa als caçadors. Per contra, absol a la família de caçadors. La sentència reconeix, gràcies a un vídeo que va aportar la veïna, que els caçadors li van dir “robagossos”, però en canvi, diu que no queda acreditat que rebés cap amenaça. A les imatges es pot veure una dotzena de veïns increpant la Núria a la porta de casa seva. Segons la llei, un cop es troba un animal abandonat, cal esperar 20 dies abans de donar-lo en adopció, per si algú el reclama i, evidentment, demostra que era seu.

Malgrat el cop, aquesta veïna està disposada a recórrer la sentència. Tem que els caçadors no li donin l’atenció que necessita. Tem que la usin per caçar i després l’abandonin, com han fet tants altres caçadors.

 

Ni a Calafell, ni en lloc, es pot permetre el maltractament animal

 

Albert Sabater d’ADIPAC Associació per la defensa i Protecció dels Animals de Calafell ens explica l’alarma que s’ha creat a través de la difusió d’unes colpidores imatges de gossos en un clar estat de maltractament (inclús algun cadàver). La foto de l’animal mort ha revolucionat les xarxes i l’alcalde Ramón Ferrer ha promès una actuació definitiva per la setmana que ve.

 

Què ha passat a Calafell amb el cas dels gossos?

S’ha trobat a Calafell un terreny privat amb mes de 25 gossos en mal estat, un d’ells mort en circumstàncies no aclarides. Aquest gossos són de diferents caçadors que els tenen anxovats en unes gàbies, sense cap atenció de cap mena. Per no disposar, no disposen ni de menjar i l’aigua es calenta, plena de microorganismes i verda degut a les llargues hores d’exposició al sol.

Des de quan passa això?

Fa molts anys que es denúncia aquesta situació. De fet s’han fet tres avisos per comunicar aquesta situació, pero mai s’actua. El cas s’ha anat arxivant, el que ha generat dubtes i malestar sobre aquest silenci administratiu.

 

Qui són els responsables al teu parer?

Al nostre parer els responsables són clarament els caçadors que utilitzen aquests pobres animals pels seus fins. Aquests gossos passen a l’oblit quan acaba la temporada de caça, com si d’un cotxe vell es tractés.

Quina és la postura de l’Ajuntament?

L’Ajuntament com sempre ha fet, estigui qui estigui al govern, s’ha rentat les mans al·legant que es competència de la Generalitat i que no hi poden fer res. Aquest cas ha de permetre prendre consciència de que no es poden ignorar els fets ni tolerar el maltractament animal, faci qui el faci.

Com ho veuen els veïns?

En aquest cas no hi ha problema de veïns, ja que es una parcel·la aïllada en mig de la muntanya, l’edifici més proper és una planta de residus.

Quina solució es proposa?

S’està estudiant a nivell administratiu. Possiblement la prohibició de tenir tants animals tancats (cosa que la llei diu clarament) i una multa administrativa que pot quedar en no res. El problema serà el destí dels 24 gossos restants, mal nodrits, amb nafres per tot arreu, puces, malalts, etc.

Parlem ara de gats, quina és la seva situació al municipi? també pateixen?

Els gats també pateixen pels carrers de Calafell. Molts d’ells són enverinats, assassinats a perdigonades, penjats, etc. Alguns veïns es creuen amb la impunitat de poder matar-los. Tenim la sort que alguns veïns es dediquen a salvar, cuidar i mantenir aquests pobres animals posant diners de la seva butxaca i temps que no tenen. Molts sacrifiquen vacances per no deixar gats desemparats. No poden marxar, doncs ningú cuidaria d’ells.

Teniu implementat el CES?

Segons l’Ajuntament si. A Calafell hi ha milers de gats pels carrers, i només hi ha un noi que captura. Agafa un gat que porta a esterilitzar i retorna. A continuació un altre i després un altre. És un ritme molt lent i molts gats per una sola persona, el que fa que el nombre de gats de carrer creixi exponencialment d’una forma exagerada. Un treballador és totalment insuficient.

S’ha aprovat una nova normativa al municipi, què en destacaries?

Fa uns mesos es va aprovar una nova ordenança molt esperançadora, però a dia d’avui encara no s’ha fet efectiva. Igualment aquesta nova ordenança no servirà de res si l’administració no es deixa assessorar i ajudar per qui de debò coneix els animals: les associacions animalistes de la zona, que saben com tractar aquests animals i com crear la simbiosi perfecta entre ells i la ciutadania. L’administració sap molt de lleis, però el carrer no es pot regular des d’un despatx. Si no es deixen ajudar serà un fracàs i empitjorarà la situació.

Veieu solució immediata a la situació?

Per desgràcia no. I justament és per aquest motiu de no escoltar a la ciutadania. Una cosa és la teoria i altra ben diferent, la pràctica.

 

Entrevista d’Emma Infante a Albert Sabater d’ADIPAC