Arxiu d'etiquetes per: caçadors

Recull un cadell del carrer i la condemnen per robatori

L’animal, que van reclamar uns caçadors, estava malalt i no tenia xip

La Núria es va trobar una jove femella de podenc bruta i plena de puces en el seu poble de Tarragona. Havia estat abandonada o s’havia escapat. No portava collar. De seguida la va recollir, la va netejar, la va cuidar i la va alimentar amb cura, després de veure que “vomitava de tot”. La va dur també al veterinari, on li van dir que estava bé però que no tenia xip, de manera que no es podia saber qui era l’amo. La identificació dels gossos, cal recordar-ho, és obligatòria per a tothom i és la millor protecció que pot tenir un animal contra la xacra de l’abandonament. La Núria el va acollir a casa seva i mentre estava pensant què fer amb la gossa, perquè ja en té dos i no se’l podia quedar, tot es va complicar.

“Un dia mentre la passejava, se’m va parar un cotxe al costat i em van preguntar: ‘és teu aquest gos?’”, explica la Núria. Ella sabia perfectament que l’home amb qui estava parlant era un caçador. “Si, és meva”, va respondre. El caçador va començar a dir-li que era mentida, que aquella gossa li pertanyia i que li havia de tornar. “No té cap xip, així que hauràs de demostrar que és teva”, li va etzibar la Núria al caçador. La pressió de la família dels caçadors i d’altres persones del poble contra la Núria va augmentar i, fins i tot, segons recull la sentència a la qual ha tingut accés Animalados, la van anar a esperar a la porta de casa per reclamar-li el gos, fins al punt que la Núria “estava espantada”. La versió d’aquesta veïna és que la van amenaçar que li farien “la vida impossible” i que no la deixarien entrar a casa seva. Va trucar als Mossos d’Esquadra i arran d’aquell episodi, es van creuar dues denúncies: una dels caçadors contra la Núria, per haver-los robat el gos i una altra d’ella contra els caçadors, per amenaces, injúries i calúmnies.

La jutgessa del Jutjat d’Instrucció número 6 de Tarragona, però, després d’escoltar les dues parts i el testimoni dels Mossos, considera que la Núria “estava obligada a retornar l’animal al denunciant quan aquest li va requerir”. Tot i no tenir xip, la gossa, de raça podenc, tenia una cartilla del veterinari i això, segons la jutgessa, és prova suficient que era propietat dels caçadors. Així doncs, la jutgessa condemna la Núria per un “delicte lleu d’apropiació indeguda” a pagar una multa de 240 euros, a abonar el cost del judici i a retornar la gossa als caçadors. Per contra, absol a la família de caçadors. La sentència reconeix, gràcies a un vídeo que va aportar la veïna, que els caçadors li van dir “robagossos”, però en canvi, diu que no queda acreditat que rebés cap amenaça. A les imatges es pot veure una dotzena de veïns increpant la Núria a la porta de casa seva. Segons la llei, un cop es troba un animal abandonat, cal esperar 20 dies abans de donar-lo en adopció, per si algú el reclama i, evidentment, demostra que era seu.

Malgrat el cop, aquesta veïna està disposada a recórrer la sentència. Tem que els caçadors no li donin l’atenció que necessita. Tem que la usin per caçar i després l’abandonin, com han fet tants altres caçadors.

 

Ni a Calafell, ni en lloc, es pot permetre el maltractament animal

 

Albert Sabater d’ADIPAC Associació per la defensa i Protecció dels Animals de Calafell ens explica l’alarma que s’ha creat a través de la difusió d’unes colpidores imatges de gossos en un clar estat de maltractament (inclús algun cadàver). La foto de l’animal mort ha revolucionat les xarxes i l’alcalde Ramón Ferrer ha promès una actuació definitiva per la setmana que ve.

 

Què ha passat a Calafell amb el cas dels gossos?

S’ha trobat a Calafell un terreny privat amb mes de 25 gossos en mal estat, un d’ells mort en circumstàncies no aclarides. Aquest gossos són de diferents caçadors que els tenen anxovats en unes gàbies, sense cap atenció de cap mena. Per no disposar, no disposen ni de menjar i l’aigua es calenta, plena de microorganismes i verda degut a les llargues hores d’exposició al sol.

Des de quan passa això?

Fa molts anys que es denúncia aquesta situació. De fet s’han fet tres avisos per comunicar aquesta situació, pero mai s’actua. El cas s’ha anat arxivant, el que ha generat dubtes i malestar sobre aquest silenci administratiu.

 

Qui són els responsables al teu parer?

Al nostre parer els responsables són clarament els caçadors que utilitzen aquests pobres animals pels seus fins. Aquests gossos passen a l’oblit quan acaba la temporada de caça, com si d’un cotxe vell es tractés.

Quina és la postura de l’Ajuntament?

L’Ajuntament com sempre ha fet, estigui qui estigui al govern, s’ha rentat les mans al·legant que es competència de la Generalitat i que no hi poden fer res. Aquest cas ha de permetre prendre consciència de que no es poden ignorar els fets ni tolerar el maltractament animal, faci qui el faci.

Com ho veuen els veïns?

En aquest cas no hi ha problema de veïns, ja que es una parcel·la aïllada en mig de la muntanya, l’edifici més proper és una planta de residus.

Quina solució es proposa?

S’està estudiant a nivell administratiu. Possiblement la prohibició de tenir tants animals tancats (cosa que la llei diu clarament) i una multa administrativa que pot quedar en no res. El problema serà el destí dels 24 gossos restants, mal nodrits, amb nafres per tot arreu, puces, malalts, etc.

Parlem ara de gats, quina és la seva situació al municipi? també pateixen?

Els gats també pateixen pels carrers de Calafell. Molts d’ells són enverinats, assassinats a perdigonades, penjats, etc. Alguns veïns es creuen amb la impunitat de poder matar-los. Tenim la sort que alguns veïns es dediquen a salvar, cuidar i mantenir aquests pobres animals posant diners de la seva butxaca i temps que no tenen. Molts sacrifiquen vacances per no deixar gats desemparats. No poden marxar, doncs ningú cuidaria d’ells.

Teniu implementat el CES?

Segons l’Ajuntament si. A Calafell hi ha milers de gats pels carrers, i només hi ha un noi que captura. Agafa un gat que porta a esterilitzar i retorna. A continuació un altre i després un altre. És un ritme molt lent i molts gats per una sola persona, el que fa que el nombre de gats de carrer creixi exponencialment d’una forma exagerada. Un treballador és totalment insuficient.

S’ha aprovat una nova normativa al municipi, què en destacaries?

Fa uns mesos es va aprovar una nova ordenança molt esperançadora, però a dia d’avui encara no s’ha fet efectiva. Igualment aquesta nova ordenança no servirà de res si l’administració no es deixa assessorar i ajudar per qui de debò coneix els animals: les associacions animalistes de la zona, que saben com tractar aquests animals i com crear la simbiosi perfecta entre ells i la ciutadania. L’administració sap molt de lleis, però el carrer no es pot regular des d’un despatx. Si no es deixen ajudar serà un fracàs i empitjorarà la situació.

Veieu solució immediata a la situació?

Per desgràcia no. I justament és per aquest motiu de no escoltar a la ciutadania. Una cosa és la teoria i altra ben diferent, la pràctica.

 

Entrevista d’Emma Infante a Albert Sabater d’ADIPAC

 

Amistats que deixen petjada

 

“El llop va arribar sense nom, i van ser la seva personalitat i les seves accions les que l’hi van donar, no a l’inrevés. A més, a quants llops salvatges hem batejat en tota la nostra història? A un grapat per la seva mala fama, això segur, però a cap amb afecte i reconeixement, almenys no en vida. “Què té un nom?”, xiuxiuejava la Julieta de Shakespeare. “El que anomenem” rosa “seria tan fragant amb qualsevol altre nom”. Potser es podria dir el mateix de l’homònim salvatge de la seva amant, segles més tard i en un món diferent. ” pàg 208

 

Realment estima l’home a aquell qui és bell? A la bondat? A la natura salvatge? A l’èsser lliure? Realment els admira? O més aviat els tem? Els enveja? Poques són les ànimes valentes que s’atreveixen a estimar al qui destaca, brilla, emana bellesa, bondat o intel·ligència. Poques són les ànimes que, com Nick Jans i els seus companys, estimen realment al llop.

És més fàcil ser adulador de la mediocritat. D’aquesta manera un no es sent malament ni inferior, lleig o ximple. Ni tampoc és sent un més entre la multitut. Admirar, estimar, respectar aquell qui té llum requereix humilitat, requereix cor.

Nick Jans, el nostre escriptor, ho descobreix ell mateix en el seu propi camí de vida. De caçador expert, amb uns quants llops, óssos i altres animals a l’esquena, passarà a capturar als seus animals amb la càmera i amb la seva ploma. Nick reconeixerà per fi el crim que hi ha darrere de la mort de les seves preses. Rectificar és de savis, i d’humils.

Ja en la seva nova vida, i residint amb la seva dona animalista a la localitat de Juneau, a Alaska, Nick tindrà la immensa sort de conèixer a Romeu, el nostre protagonista, el gran llop negre.

Foto de Nick Jans

Un llop singular, únic. Un animal molt sociable que s’acostarà cada hivern a jugar amb els gossos dels vilatans, a passejar amb ells i els seus humans. Un llop que seguirà sent salvatge, lliure, llop, tot i compartir incomptables hores amb gossos i humans. Però un llop a qui l’amor dels seus amics humans li concedirà un nom: Romeu.

Romeu, el gran llop negre, de pelatge brillant, silueta esvelta, somriure “lupí”, udols inconfusibles. El llop que, sense saber-ho, canviarà la manera de veure a aquesta espècie per part de molts humans ignorants.

Perversos, traïdors, perillosos, fills del diable … Romeu i les seves danses en el gel, els seus trots pel llac, les seves mirades bondadoses i fidels, van udolar, i encara udolen gràcies a l’obra de Jans, per fer esvair totes les mentides que s’explicaven i s’expliquen sobre aquest preciós i digne animal. Romeu, oh Romeu.

Caçats, perseguits, maltractats fins als límits més cruels “els cremaven vius, els lligaven a cavalls per poder arrossegar-los fins a morir, els hi ficaven hams a la carn que menjaven o els deixaven lliures amb la boca i el penis cosits amb filferro” ens explica Nick Jans. És el llop el perillós? El diable en aquesta història s’alça a dues potes i empunya el seu odi, la seva vilesa i la seva petitesa per acabar amb un ésser del que ni tan sols es tenen casos documentats que ens hagi atacat gairebé mai. I encara que fos així.

Els vam exterminar a Yellowstone, els tanquem en zoos, els pengem morts en senyals de trànsit a Espanya, sí, aquí, a casa nostra. Els posem un preu i els venem al millor postor.

Però per sort hi ha qui alcem la veu per defensar-los, per explicar la veritat sobre aquests magnífics animals. Per lluitar per ells, demanant que es faci justícia. Per sort hi ha humans valents que dediquen la seva vida a salvar la dels llops, la de tots els romeus de les nostres muntanyes, com ho va fer Félix Rodríguez de la Fuente o com fan avui els companys de Lobo Marley.

Romeu va baixar de les muntanyes, es va acostar per ballar amb els seus amics gossos i els seus humans. Es va acostar, jugant-se la vida en cada trobada, i ens va mirar sense recel ni odi, a nosaltres, als humans, a l’espècie que ha aniquilat la seva.

Romeu va estimar als seus amics, a la seva manera salvatge, com estimen els llops, sense rancúnies ni enveges, amb la seva amistat veritable i lliure, fins a l’últim dels seus dies.

Foto de Nick Jans

Als que sigueu sensibles no tingueu por de llegir l’obra de Jans. No tingueu por a les llàgrimes ni als somriures. Llegiu aquesta història d’amistat, una amistat més enllà de les espècies, més enllà de les paraules. Una amistat que es va escriure sobre el gel dels prejudicis, i va aconseguir fondre’ls.

No temis al llop ferotge, al llop, al llop. Tem a la teva ignorància, a les teves supersticions, a les teves pors. Quan les abandonis, potser un dia, amb sort, tinguis un amic lliure i salvatge com Romeu, i si no arribes a conèixer-lo que almenys puguis escoltar els seus udols en els boscos.

Llop negre de Nick Jans, editada per Errata Naturae a la seva col.lecció “Llibres salvatges”

Per a la protecció del llop a Catalunya

Article de Sílvia Esteve