Entrades

El primer esglaó: l’Empatia

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve

La coexistència de dos registres d’animals a Catalunya dificulta la recerca quan es perden o s’abandonen

Tots els gossos han de portar xip. A Catalunya, però, n’hi ha dos tipus. Fins fa cinc anys totes les dades identificatives de cans, gats i fures estaven emmagatzemades a l’AIAC (Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia), propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, però des de fa cinc anys la Generalitat ha posat a disposició dels seus amos l’únic registre obligatori per llei, gratuït i públic, i que pot ser utilitzat pels ajuntaments com a cens municipal. Aquesta nova base de dades, l’ANICOM (Animals de Companyia) permet l’accés a tots els veterinaris, protectores, ajuntaments i agents de l´autoritat i el seu ús no requereix cap cost. Ja no és necessari recórrer a un veterinari perquè llegeixi el microxip i avisi els propietaris perquè es poden localitzar des de les mateixes associacions i administracions. Tot i els avantatges d’aquest registre, molts veterinaris segueixen registrant els animals a l’AIAC, on el preu de la implantació té un cost molt superior al de l’ANICOM, que té un cost simbòlic.

Les associacions animalistes lamenten que el manteniment d’aquesta base de dades del Consell impedeix que més gossos portin el xip pel seu elevat cost. Alba Jornet, secretària de FAADA (Fundació per l’Assesorament i Acció en Defensa dels Animals), explica que “el microxip no té valor, el que costa és donar-lo d’alta, i si al veterinari li costa 25 euros, dobla el preu final per obtenir benefici”.  Jornet atribueix la coexistència de dos registres que equipara a “una mútua i a la seguretat social” als interessos econòmics del Consell: “El 80% dels seus ingressos venen de la identificació dels animals i no els interessa passar-se a l’altra, per això els veterinaris ens fan boicot, no volen que la base de dades públiques funcioni i van posant traves”. Els grans perjudicats són els animals perduts perquè segons apunta l’activista “l’ANICOM la tenim en xarxa i qualsevol persona pot tenir-hi accés, mentre que a l’AIAC, a banda dels veterinaris i cossos policials i forestals, només ho poden fer els ajuntaments que paguen un quota anual”.

Sense aquest “boicot” Jornet considera que “la base de dades pública estaria plenament consolidada perquè ara hi ha un 35% de gossos identificats i ja un 4% de gats gràcies a la tasca de les protectores, en qualsevol cas quan baixes el preu, les implantacions dels xips augmenten”. Actualment hi ha gairebé 300.000 animals inscrits a l’ANICOM, però a l’AIAC cada any se’n registren uns  80.000 i es calcula que en tenen més de nou-cents mil. Ignasi Rodríguez,  cap del departament de Protecció d’Animals de la Generalitat, assenyala que “les dues bases de dades tenen reconeixement oficial i hi ha animals que són a l’ANICOM, d’altres a l’AIAC i cada cop més a les dues”. Aquesta dualitat que no es produeix a cap més territori de l’Estat, però sí a d’altres països d’Europa com Irlanda, comporta els seus problemes com reconeix el màxim responsable de la Generalitat en l’àmbit dels animals de companyia: “Ara quan es perd un gos cal buscar a les dues bases de dades i hem d’evitar que el policía, la protectora o el veterinari hagi de consultar tots dos registres”.

Rodríguez explica perquè molts veterinaris els segueixen donant d’alta a l’AIAC quan el registre obligatori és l’ANICOM: “És obligatori que els veterinaris comuniquin les dades de les identificacions a l’ANICOM els vint dies posteriors a la implantació del xip, però això no vol dir que no puguin donar d’alta els xips a l’AIAC”. Pel que fa a l’elevat preu d’aquest registre, revela que “la normativa actual no permet imposar imports mínims ni màxims i això fa que cada centre veterinari cobri imports diferents per a la identificació d’un animal”. Rodríguez no dubta a l’hora d’afirmar que “la solució òptima seria que les dades es compartissin”. Una solució que ja es va posar en pràctica els dos primers anys de funcionament de l’ANICOM quan la Generalitat va signar un conveni amb el Consell perquè li cedís les dades del 2012 i del 2013. Aquest acord obligava el Consell a compartir la base de dades amb l’administració, però només dels registres nous, no dels anys anteriors. Un acord que no s’ha ratificat: “El conveni es va acabar i no s’ha renovat perquè les dues parts no s’han posat d’acord”. El cap de la Secció de Protecció d’Animals assegura que no sap els motius del desencontre, però apunta a “motius estratègics”. La representant de FAADA es mostra molt crítica amb l’actitud del Consell perquè “nosaltres evitem abandonaments, lluitem pel benestar dels animals i ells només pensen en el seu interés econòmic, en no deixar de guanyar diners”. El Consell, que factura al voltant d’1,8 milions d’euros pel registre d’animals amb xip, ha declinat fer declaracions a aquest mitjà per donar la seva versió. Perquè l’administració tingués accés als 900.000 animals n’hi hauria prou amb el permís dels propietaris.

L’Ajuntament de Barcelona aprova tancar el delfinari de Barcelona

Adéu al delfinari de Barcelona. Segons ha pogut saber Animalados, l’Ajuntament tancarà de manera definitiva el delfinari del zoo de la ciutat. El pacte ha estat subscrit pel govern municipal que configuren Barcelona En Comú i el PSC i compta amb el suport d’ERC i la CUP. Aquestes dues últimes formacions d’esquerres han tingut un paper més que rellevant en la decisió adoptada. El govern municipal tenia tres opcions: construir piscines noves que s’adeqüessin a la normativa, cedir els dofins a algun dofinari europeu o transferir-los a un santuari per a cetacis i tot indica que s’ha decantat per aquesta última opció sense fer-ho explícit clarament doncs està en vies d’anàlisi i decisió. Després de guanyar les eleccions, l’alcaldessa Ada Colau va ordenar suspendre l’ampliació de les instal·lacions que havia previst l’anterior executiu, que hagués costat 15 milions d’euros, i va crear una comissió de treball per a un Nou Model de Zoo per estudiar el futur del delfinari i del Zoo situat a la Ciutadella. Sembla clar que la clausura del delfinari era l’opció més raonable i ha apostat des d’un primer moment per buscar un lloc amb totes les garanties on puguin els cetacis acabar les seves vides lluny de les precàries piscines de formigó.
Els quatre dofins adults que hi ha actualment al zoo, Anak, Blau, Tumay i Nuik seran traslladats a un santuari. Lipsi, a Grècia, apareix com el més destacat dels possibles emplaçaments. Així mateix, els dos exemplars joves, Kuni i Leia, que es van traslladar fa uns mesos a l’Oceanogràfic de València després de tancar un acord amb aquesta institució tornaran a Barcelona per ser traslladats posteriorment al Santuari triat.Els estudis científics han posat de manifest que els simis i els cetacis són els animals més intel·ligents i sensibles després de l’home i aquestes característiques els converteixen en els animals que més pateixen en captivitat. “Els dofins necessiten nedar grans distàncies, relacionar-se amb l’entorn, socialitzar-se amb el seu grup original … i aquí només tenen aigua i ciment”, lamenta Míriam Martínez, veterinària i membre de la Fundació FAADA. La normativa europea ha accelerat el tancament del delfinari. I és que l’Associació Europea de Mamífers Marins (EAMM) fixa les condicions mínimes que han de complir els delfinaris per obtenir el seu reconeixement i el de Barcelona no les supera per les seves reduïdes dimensions.
El termini per aconseguir el vist-iplau d’aquesta associació acaba al setembre de 2020, però l’Ajuntament ha decidit no ampliar les instal·lacions que tenien un elevat cost per l’impacte ambiental i tancar el delfinari per l’estrès que provocava als dofins ia altres animals del zoo . En contraposició als deu milions d’euros necessaris per reconstruir el delfinari, el trasllat dels dofins a un santuari tindria un cost considerablement inferior, d’aproximadament dos milions d’euros, segons els experts. La clausura del delfinari forma part de la nova orientació que vol donar l’executiu del parc zoològic i que consisteix a renunciar a l’exhibició d’algunes espècies i potenciar l’àmbit pedagògic, de conservació d’espècies locals i foranes amenaçades. Les entitats animalistes com la veterana DEPANA amb Marta Gumà al capdavant han pressionat des de fa anys a l’administració perquè tanqués el delfinari. La Fundació FAADA també ha recollit signatures a internet per demanar el tancament del dofinari de Barcelona. També s’ha mogut la societat civil. Prova d’això és la constitució de la plataforma estudiantil Freedolph, que en tan sols unes setmanes va aconseguir milers de signatures per reclamar la clausura del delfinari per les greus seqüeles físiques i psicològiques que pateixen aquests cetacis a l’estar en captivitat.