Entrades

La vaca Margarita, és un animal de companyia?

Fa uns dies es va destapar el cas de la vaca Margarita, una vaca de lídia que des del seu naixement, ara fa quatre anys, viu com a animal de companyia en una finca de Tortosa.
 Arrel de la denúncia d’un veí, l’Administració ha  tingut coneixença de l’existència d’aquest animal ja que el propietari de l’explotació no la va registrar al néixer, tal com obliga el Reglamenti 1760/2000, que estableix un sistema d’identificació i registre dels animals de l’espècie bovina i l’etiquetat de la carn de boví, els Reglaments posteriors que el modifiquen i la legislació estatal que, basant-se en aquest text, regulen la matèria a Espanya. El propietari actual tampoc va fer res per solucionar aquest error.

Si bé és cert que aquesta normativa preveu la identificació i registre de tots els animals nascuts en explotacions, entenent com a explotació “qualsevol establiment en el que es tinguin, criïn o cuidin animals de les especies contemplades en el present Reial Decret” (Reial Decret 1980/1998, de 18 de setembre, pel que s’estableix un sistema d’identificació i registre dels animal de l’espècie bovina), també ho és que la finalitat d’aquesta normativa és portar un control eficaç d’aquells animals destinats a la producció pel consum, circumstància que no té res a veure amb la utilitat de la vaca Margarita, que ha viscut sempre com a animal de companyia, sense intenció d’obtenir-ne es més que això: companyia.
 Hem de tenir present que el Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals, defineix com a animal de companyia “aquell animal domèstic que les persones mantenen generalment a la llar amb la finalitat d’obtenir-ne companyia” i sempre i en tots els casos els gossos, gats i fures. El mateix Decret Legislatiu defineix animal domèstic  “el que pertany a espècies que habitualment es crien, es reprodueixen i conviuen amb persones i que no pertanyen a la fauna salvatge. També tenen aquesta consideració els animals que es crien per la producció de carn, de pell o d’algun altre producte útil per a l’ésser humà, els animals de càrrega i els que treballen en l’agricultura”.  Així veiem que la vaca Margarita compleix els requisits previstos a Catalunya per tenir la consideració d’animal de companyia.
 Aquest Decret Legislatiu preveu l’obligació dels propietaris d’animals de companyia de registrar-los, descrivint exactament com actuar amb els gossos, gats i fures i indicant que s’establirà mitjançant reglament “la necessitat d’identificar obligatòriament altres espècies d’animals per la raó de la seva protecció, per raons de seguretat de les persones o béns o per raons ambientals o de control sanitari”.  Aquest Reglament, en data d’avui segueix sense estar aprovat.
 Així, com tractem la Margarita? Li prioritzem l’espècie o la utilitat? D’aquesta elecció en depèn el sacrifici  o, com a molt, una sanció econòmica. Sembla doncs que no hi hauria d’haver cap dubte.
 
Núria Murlà, Màster en Dret Animal i cofundadora de Galgos 112

La coexistència de dos registres d’animals a Catalunya dificulta la recerca quan es perden o s’abandonen

Tots els gossos han de portar xip. A Catalunya, però, n’hi ha dos tipus. Fins fa cinc anys totes les dades identificatives de cans, gats i fures estaven emmagatzemades a l’AIAC (Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia), propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, però des de fa cinc anys la Generalitat ha posat a disposició dels seus amos l’únic registre obligatori per llei, gratuït i públic, i que pot ser utilitzat pels ajuntaments com a cens municipal. Aquesta nova base de dades, l’ANICOM (Animals de Companyia) permet l’accés a tots els veterinaris, protectores, ajuntaments i agents de l´autoritat i el seu ús no requereix cap cost. Ja no és necessari recórrer a un veterinari perquè llegeixi el microxip i avisi els propietaris perquè es poden localitzar des de les mateixes associacions i administracions. Tot i els avantatges d’aquest registre, molts veterinaris segueixen registrant els animals a l’AIAC, on el preu de la implantació té un cost molt superior al de l’ANICOM, que té un cost simbòlic.

Les associacions animalistes lamenten que el manteniment d’aquesta base de dades del Consell impedeix que més gossos portin el xip pel seu elevat cost. Alba Jornet, secretària de FAADA (Fundació per l’Assesorament i Acció en Defensa dels Animals), explica que “el microxip no té valor, el que costa és donar-lo d’alta, i si al veterinari li costa 25 euros, dobla el preu final per obtenir benefici”.  Jornet atribueix la coexistència de dos registres que equipara a “una mútua i a la seguretat social” als interessos econòmics del Consell: “El 80% dels seus ingressos venen de la identificació dels animals i no els interessa passar-se a l’altra, per això els veterinaris ens fan boicot, no volen que la base de dades públiques funcioni i van posant traves”. Els grans perjudicats són els animals perduts perquè segons apunta l’activista “l’ANICOM la tenim en xarxa i qualsevol persona pot tenir-hi accés, mentre que a l’AIAC, a banda dels veterinaris i cossos policials i forestals, només ho poden fer els ajuntaments que paguen un quota anual”.

Sense aquest “boicot” Jornet considera que “la base de dades pública estaria plenament consolidada perquè ara hi ha un 35% de gossos identificats i ja un 4% de gats gràcies a la tasca de les protectores, en qualsevol cas quan baixes el preu, les implantacions dels xips augmenten”. Actualment hi ha gairebé 300.000 animals inscrits a l’ANICOM, però a l’AIAC cada any se’n registren uns  80.000 i es calcula que en tenen més de nou-cents mil. Ignasi Rodríguez,  cap del departament de Protecció d’Animals de la Generalitat, assenyala que “les dues bases de dades tenen reconeixement oficial i hi ha animals que són a l’ANICOM, d’altres a l’AIAC i cada cop més a les dues”. Aquesta dualitat que no es produeix a cap més territori de l’Estat, però sí a d’altres països d’Europa com Irlanda, comporta els seus problemes com reconeix el màxim responsable de la Generalitat en l’àmbit dels animals de companyia: “Ara quan es perd un gos cal buscar a les dues bases de dades i hem d’evitar que el policía, la protectora o el veterinari hagi de consultar tots dos registres”.

Rodríguez explica perquè molts veterinaris els segueixen donant d’alta a l’AIAC quan el registre obligatori és l’ANICOM: “És obligatori que els veterinaris comuniquin les dades de les identificacions a l’ANICOM els vint dies posteriors a la implantació del xip, però això no vol dir que no puguin donar d’alta els xips a l’AIAC”. Pel que fa a l’elevat preu d’aquest registre, revela que “la normativa actual no permet imposar imports mínims ni màxims i això fa que cada centre veterinari cobri imports diferents per a la identificació d’un animal”. Rodríguez no dubta a l’hora d’afirmar que “la solució òptima seria que les dades es compartissin”. Una solució que ja es va posar en pràctica els dos primers anys de funcionament de l’ANICOM quan la Generalitat va signar un conveni amb el Consell perquè li cedís les dades del 2012 i del 2013. Aquest acord obligava el Consell a compartir la base de dades amb l’administració, però només dels registres nous, no dels anys anteriors. Un acord que no s’ha ratificat: “El conveni es va acabar i no s’ha renovat perquè les dues parts no s’han posat d’acord”. El cap de la Secció de Protecció d’Animals assegura que no sap els motius del desencontre, però apunta a “motius estratègics”. La representant de FAADA es mostra molt crítica amb l’actitud del Consell perquè “nosaltres evitem abandonaments, lluitem pel benestar dels animals i ells només pensen en el seu interés econòmic, en no deixar de guanyar diners”. El Consell, que factura al voltant d’1,8 milions d’euros pel registre d’animals amb xip, ha declinat fer declaracions a aquest mitjà per donar la seva versió. Perquè l’administració tingués accés als 900.000 animals n’hi hauria prou amb el permís dels propietaris.