Catalunya guanya 17 noves espècies d’ocells durant els darrers quaranta anys

S’estima que a Catalunya hi ha entre 8 i 12 milions de parelles d’ocells que hi crien cada any. En total, pertanyen a 233 espècies diferents. El pardal comú és l’espècie més abundant tot i estar en clara regressió.

Avui s’ha presentat el ‘Tercer atles dels ocells nidificats de Catalunya’, un projecte impulsat per l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) que s’encarrega de fer una fotografia exhaustiva de totes les espècies d’ocells que nidifiquen a Catalunya. Un llibre molt complert de 639 pàgines publicat per l’editorial Cossetània on es pot conèixer, de cada una de les espècies, per on es distribueix, quina és la seva població estimada, amb quina freqüència s’observa i quina ha estat la tendència de la seva població durant els darrers quaranta anys.

L’Atles desvela que a Catalunya hi nidifiquen habitualment 233 espècies d’ocells, 17 espècies més que fa quaranta anys i el 39% de totes les que nidifiquen en territori europeu. De totes, 124 espècies gaudeixen d’algun tipus de protecció legal especial a escala catalana, estatal o europea. Segons l’Atles, a Catalunya s’estima que hi ha entre 8 i 12 milions de parelles d’ocells que hi crien cada any.

El pardal comú continua sent l’espècie més abundant del país, amb poc menys de 900.000 parelles reproductores, malgrat que la seva població està en clara regressió les darreres dècades. El segueixen el garrafó, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, totes tres espècies amb més de 400.000 parelles. De la resta d’espècies, més de la meitat compten amb menys de 2.000 parelles reproductores i en consideren escasses. Les espècies més escasses que fan niu a Catalunya són l’alosa becuda, l’arpella pàl·lida, el rasclet, la fotja banyuda i el cabussó collnegre, totes amb menys de 10 parelles reproductores.

Faisà comú/Martí Franch

D’altra banda, aquesta tercera edició tanca amb el registre de 9 espècies exòtiques d’ocells que es reprodueixen de manera regular a Catalunya. La major part han estat introduïdes pels humans com a ocells de gàbia que han escapat de la captivitat, i això es reflecteix en la distribució d’aquestes espècies en el mapa, amb una concentració màxima a fins i al voltant de les grans ciutats i poblacions costeres. El primer Atles havia tancat l’edició amb només una espècie exòtica reproductiva en territori català, el faisà comú.

‘El Tercer Atles dels ocells nidificats de Catalunya’ ha estat presentat per l’Institut Català d’Ornitologia a la Sala d’Actes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, un repte impulsat pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya i el Zoo de Barcelona. Per obtenir les dades, l’Atles ha comptat amb la participació voluntària de 1.275 ornitòlegs i ornitòlogues que han fet feina de camp entre 2015 i 2018.

A més, l’obra ha comptat amb investigadors de l’European Bird Census Council, del CREAF i del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, el CTFFC, entre d’altres. La Diputació de Barcelona ha contribuït en la recopilació de dades en els espais naturals d’aquesta província i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona  ha acollit l’equip de treball de l’ICO. L’Atles d’ocells és un projecte integrat a l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, i, com a tal, pretén estar a disposició de la societat per a la presa de decisions relacionades amb la natura.

“El coneixement que aporta aquest Atles és fonamental per definir polítiques de conservació de la biodiversitat”, comenta Sergi Herrando, director general de l’Atles i investigador de l’ICO, el CREAF i l’European Bird Census Council (EBCC). “Catalunya té una gran responsabilitat en la conservació de moltes espècies, com ara les que es troben quasi exclusivament a la península Ibèrica, com el siboc, el picot verd ibèric o el tallarol emmascarat, que a Catalunya tenen gairebé el 10% de la seva àrea de distribució europea”, afegeix.

Fotja banyuda/Martí Franch

“El Zoo no ha dubtat a donar suport a aquest projecte innovador d’una disciplina, l’ornitologia, de llarga tradició a casa nostra, que ens situa al capdavant d’Europa en l’estudi dels ocells, eina cabdal per a la seva conservació, que és justament la missió del Zoo de Barcelona”, declara Xavier Patón com a vicepresident de la Fundació Barcelona Zoo.

L’evolució de 40 anys de dades, espècies guanyadores i perdedores

L’Atles presentat avui es publica gairebé 40 anys després de la publicació del primer i 20 anys després del segon. Gràcies a la llarga sèrie de dades acumulades, aquesta vegada l’Atles s’ha pogut centrar (i força) en els canvis que han experimentat les espècies des de l’inici de les dècades del 1980 i del 2000.

“Aquest període coincideix amb el de major avenç del canvi climàtic i amb altres canvis socials i econòmics a gran escala que han tingut un gran impacte a Catalunya, com ara l’abandonament de les activitats agro-ramaderes tradicionals i la consegüent ocupació dels espais abandonats per boscos i matollars”, indica Martí Franch, investigador de l’ICO i un dels principals autors de l’obra.

Aquesta coincidència en el temps ha permès constatar que les espècies no han suportat per igual aquests canvis. Per exemple, a les espècies forestals i les urbanes els ha anat, en general, força bé. Al costat oposat hi ha les espècies perdedores, com les òlibes, els botxins o les tórtores de bosc, que han reduït les seves poblacions de manera molt notable en les darreres dècades i que ja han desaparegut del 20-60% de les àrees on es trobaven fa 40 anys. Totes tres són espècies pròpies d’espais agrícoles i prats, les espècies que estan patint una major regressió de les seves poblacions, especialment en zones de muntanya.

D’altra banda, el martinet blanc, la polla d’aigua i altres espècies típiques de rius i aiguamolls van experimentar un creixement notable de les seves poblacions i de la seva distribució quan es va declarar la protecció de moltes zones humides al final del segle XX. Aquest procés expansiu general, però, s’ha aturat en les darreres dues dècades, i darrerament es detecten pèrdues destacades a les principals zones humides del país on hi ha espècies que han entrat en regressió per causes múltiples.

Si posem l’ull als ocells que viuen vinculats al mar, l’Atles demostra que han mantingut les seves poblacions, però amb amenaces importants. Fa 20 anys Catalunya acollia la major part de la població reproductora mundial de gavina corsa al delta de l’Ebre, però en els darrers anys la població s’ha anat escampant per altres localitats alhora que el nombre d’exemplars reproductors ha anat disminuint.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.