La segona vida de les set cabretes

Un refugi del Camp de Tarragona acull animals de granja abandonats per trobar-los una nova família

Una quinzena d’infants acompanyats pels seus pares escolten atentament l’explicació de la Sandra. Només té 15 anys però es fa escoltar. Grans i petits callen mentre ella parla. Està donant els consells per entrar al recinte dels emus, que és el segon ocell més gran del món, només superat per l’estruç. Aquesta parella d’emus, com tots els animals que hi ha al refugi de Les Set Cabretes, a Botarell (Tarragona), han estat abandonats o entregats per persones que no se’n podien fer càrrec.

Oques i ànecs en remull, gallines, conills, porcs, una vaca gegant, tres ovelles amagades sota la llana, alpaques i també les cabretes, que no només son set, sinó ben bé una trentena, gaudeixen d’una segona vida després d’haver patit un abandonament. Les adopcions es van produint, a poc a poc, però els ingressos dels animals abandonats no s’aturen. «La majoria dels animals ens arriben de decomisos que fa la Generalitat, però també d’ajuntaments», explica la mare de la Sandra, que porta el mateix nom que la filla. Tota la família està bolcada en aquest projecte de benestar animal i també humà.

Sandra Arruego és educadora social i treballa en un centre de menors. Juntament amb cinc socis més (tots ells educadors socials) van crear aquest projecte que no només vol ajudar els animals abandonats, sinó que també vol aportar un gra de sorra per ajudar als nois i noies amb els quals treballen als centre de menors: «Quan venen aquí, aquests animals els fan de mirall: veuen com animals abandonats han aconseguit tirar endavant i això els dona força, perquè alguns d’ells han patit situacions similars», explica Arruego.

Les Set Cabretes funciona gràcies a l’esforç diari d’aquests cinc socis i a la família de la Sandra, formada pel seu marit, el Jose, i les filles, la Sandra, l’Andrea i la Lucía. El projecte rep una subvenció de la Diputació de Tarragona i una altra per activitat assistida amb animals però amb aquests diners no en tenen prou per fer funcionar el refugi, de manera que organitzen també activitats perquè hi puguin anar famílies o festes d’aniversaris pels més petits. A més de poder entrar a la gàbia dels impressionants emus i donar-los de menjar, l’activitat també permet una ruta guiada per tot el refugi amb animació inclosa, això sí, respectant en tot moment benestar dels animals.

“Si no fos pels diners públics, el sector de la tauromàquia estaria enfonsat”

La pandèmia del coronavirus va permetre que molts animals descansessin en pau durant dos anys, lluny de la tortura i el maltractament que pateixen durant els espectacles taurins. Lamentablement, amb la millora en l’evolució del virus, sembla que el sector de la tauromàquia ha despertat, sempre gràcies a les ajudes públiques que reben des dels diferents governs.

Per tal de fer una radiografia de la situació actual de la tauromàquia a Espanya, Animalados ha entrevistat Encarna Carretero, encarregada del departament de comunicació d’ANDA (Associació Nacional per a la Defensa dels Animals), una associació que porta des del 1989 treballant per una millor protecció de tots els animals, entre ells, tots aquells que pateixen la violència gratuïta i esquinçadora dels espectacles taurins.

Com està sent el retorn de la tauromàquia a Espanya després de la pandèmia? S’han reduït el nombre d’espectacles o, altrament, ha tornat amb més força?

L’aturada dels espectacles taurins a causa de la pandèmia va suposar una gran alegria per a nosaltres, encara que érem realistes i sabíem que tard o d’hora, per desgràcia, tornarien. Els animals han tingut dos anys de tranquil·litat, sense ser maltractats a les places de les tortures.

La caiguda de l’activitat taurina és una realitat indiscutible. El que passa és que, amb l’aturada de la pandèmia, quan s’ha tornat a celebrar alguna festa taurina després de tant de temps, com va passar el 2 de maig a Las Ventas, van aconseguir omplir la plaça, això sí, amb l’aforament permès per les limitacions de la covid.

Que s’hagin omplert algunes places no vol dir que el retorn de la tauromàquia estigui sent un èxit total, el que passa és que quan hi ha una aturada llarga provocada per qualsevol motiu, tot s’agafa amb més ganes. Això mateix està succeint amb concerts, esdeveniments esportius, etc. Els taurins, que desitgen veure sang a totes hores, van agafar amb més interès el retorn d’aquests espectacles perquè han estat dos anys sense poder celebrar cap festa taurina i sense poder anar a cap plaça.

La tauromàquia està en decadència, això és un fet indiscutible. Els espectacles taurins han caigut en un 73,4% des de l’any 2007. Per aquest motiu, quan els taurins parlen d’un gran retorn i una gran acollida d’aquests espectacles després de la pandèmia, ho diuen perquè necessiten vendre aquest missatge .

“Els espectacles taurins han caigut un 73,4% des de l’any 2007”

És important destacar que el 77,5% de les festes taurines, segons dades del 2019 d’AVATMA (Associació de Veterinaris Abolicionistes de la Tauromàquia i del Maltractament Animal), es concentren en tan sols quatre comunitats autònomes: Andalusia, Castella i Lleó, Castella i la Manxa i la Comunitat de Madrid. Per tant, les dades indiquen que la tauromàquia està en decadència total.

Durant el mes d’octubre les xarxes van incendiar-se demanant al govern la fi de les “becerrades”. Les “becerrades” són el màxim exponent de crueltat de la tauromàquia?

Les becerrades, sens dubte, és una de les formes de lídia més cruels que hi ha, especialment per dues raons fonamentals. La primera és que en aquesta modalitat es maltracten animals menors de dos anys, per als quals el patiment físic i psíquic de les curses es veu incrementat per la seva fragilitat més gran, reduïda capacitat de reacció i desesperada necessitat de sentir-se protegits per la seva mare i la seva bandada .

Si bé el bou adult a penes mugeix quan és atacat per tal de mostrar fortalesa, els vedells sí que mugeixen de manera desesperada durant la lídia, intentant atraure l’atenció dels seus. Una escena que esquinça el cor de qualsevol que tingui un mínim de sensibilitat.

La segona raó és que a les becerrades, normalment, lidien persones inexpertes, siguin estudiants d’escoles de tauromàquia o fins i tot moltes vegades aficionats que claven els instruments de tortura en llocs indeguts, extraient-los i clavant-los una vegada i una altra després d’intents infructuosos, causant un turment terrible a aquests petits animals.

Els vedells, víctimes de les “becerrades”, una de les modalitats més cruels de la tauromàquia

Hi ha dades oficials del percentatge de població espanyola que està a favor i en contra d’aquests espectacles violents?

A les enquestes de població general sempre hi surten guanyant els antitaurins. Per tant, el que guanya és l’empatia d’una població que, sortosament, cada cop es mostra més en contra d’aquests espectacles. El 78% dels espanyols estan en contra de les subvencions a la tauromàquia (YouGov, 2018). Mentre que el 84% dels joves no se senten orgullosos de viure en un país on les curses de braus són una tradició (Ipsos Mori, 2015).

En dades de votants, el 81,4% dels espanyols no estan a favor de la tauromàquia, però només el 46,7% la prohibiria. El 52,4% de votants menors de 35 anys sí que prohibirien la tauromàquia, per tant, una vegada més estem davant d’un tema generacional. D’altra banda, entre el que són hàbits culturals, només el 5,9% de la població ha anat alguna vegada a un correbou, corregudes de jònecs o reixons. Si considerem totes les festes taurines, incloses les que se celebren al carrer, el 7,9% de la població ha presenciat alguna vegada aquesta classe d’espectacles.

El percentatge baix de persones que han acudit a aquests espectacles contrasta amb el percentatge de població que ha consumit altres expressions culturals. Per exemple, 87,2% música, 57,8% cinema, 50% museus, 46,7% galeries i exposicions i un 26,8% de biblioteques. Parlem de dades que tenen com a font el Ministeri de Cultura i que confirmen que només el 5,9% de la població consumeix la tauromàquia, una clara minoria.

Tenint en compte el percentatge predominant de rebuig social cap a la tauromàquia, per què encara existeixen aquests espectacles a Espanya?

Aquests espectacles tan aberrants segueixen vius perquè els polítics que tenim s’entesten que cal continuar donant diners i mantenint aquest sector. Tot i que l’ocupació del sector taurí és precari i endogàmic es continuen mantenint a costa de les subvencions públiques. Nosaltres des d’ANDA sempre diem que si no fos pels diners públics, el sector de la tauromàquia estaria enfonsat, i ells ho saben.

Les festes o espectacles taurins no només inclouen les curses de bous, sinó un nombrós conjunt de tradicions i festejos populars vinculats al món del bou que és el que es coneix com a tauromàquia. El 12 de novembre de 2013 van treure la Llei 18/2013 per a la Regulació de la Tauromàquia com a Patrimoni Cultural en què la tauromàquia va passar a ser catalogada com a patrimoni cultural i a dependre del Ministeri de Cultura que, a través d’aquesta llei, està obligat a donar-li diners.

“El caràcter cultural de la tauromàquia és indiscutible i mereix ser preservat com un tresor propi del nostre país, ric en cultures diferents”. Aquest és el missatge de la Llei 18/2013, una llei que va fer el PP el 2013 i que protegeix la tauromàquia. Els polítics del nostre país tenen molt poca empatia cap als animals, especialment, cap als pobres bous, vedells i jònecs que han d’aguantar aquestes tradicions i tortures perquè un percentatge reduït de la població gaudeix amb la sang.

Els cavalls, altres animals que també pateixen el maltractament propi dels espectacles taurins

Per què les persones menors d’edat poden anar a aquests festejos de violència, maltractament i tortura?

Per a ANDA, un dels aspectes més nocius de la tauromàquia per a la societat és la freqüent presència de menors. El tema de les edats a les places depèn de cada comunitat autònoma, però a Espanya en general no hi ha cap normativa que prohibeixi l’entrada de menors a aquests recintes.

No podem ignorar les recomanacions que es van fer el 12 de febrer de l’any 2018 per part de la màxima instància en drets de la infància de l’ONU, a la seva secció violència cap a la infància, on va assenyalar que “per tal de prevenir els efectes perjudicials de la tauromàquia en els nens, el comitè recomana que l’Estat espanyol prohibeixi la participació de menors de 18 anys com a toreros o com a espectadors d’esdeveniments taurins”, unes recomanacions que el govern espanyol ha ignorat del tot.

“Estem sent partícips, vulguem o no, de l’existència de la tauromàquia”

Per a nosaltres, aquesta recomanació per part de l’ONU va ser una notícia estupenda i molt celebrada, perquè és un organisme molt important que ha mostrat el seu rebuig cap a la presència de menors en aquest tipus d’espectacles tan cruels, que l’únic que provoquen és la desensibilització dels jovers envers els animals i que fan que en un futur puguin desenvolupar actituds violentes.

Com es finança la tauromàquia a Espanya?

La tauromàquia sobreviu gràcies a les subvencions públiques. A Espanya, aquest sector rep fons de la Política Agrària Comuna (PAC), del Ministeri de Cultura, del Ministeri d’Agricultura, de les Comunitats Autònomes, de les Diputacions i dels Ajuntaments.

Mentre que sectors imprescindibles com la sanitat o l’educació necessiten ajuda urgent, especialment després de la pandèmia, milions d’euros dels diners públics són destinats a mantenir amb vida la tauromàquia.

Estem sent partícips d’alguna manera, vulguem o no, de l’existència de la tauromàquia. Gran part dels diners dels nostres impostos estan dirigits a mantenir el que és un maltractament animal.

Estem a prop de la fi de la tauromàquia a Espanya o queda molt camí per recórrer?

La tauromàquia està en decadència i nosaltres no ens rendirem. Estem concentrats en campanyes en xarxes socials, especialment a Twitter, que és una xarxa social en què podem etiquetar alcaldes i polítics, de manera que els arriba el missatge de rebuig per part de la societat. Els polítics haurien d’escoltar i fer cas al que reclama la majoria del país.

Estem a prop de la fi de la tauromàquia? Jo sincerament penso que sí. De mica en mica ja està passant i els taurins ho saben i se n’estan adonant perquè no s’omplen les places. Moltes vegades han de regalar les entrades per intentar omplir-les. Estem cansats de veure festejos o corregudes a Las Ventas o a qualsevol altra plaça i estan buides. A més, aquest negoci no és sostenible, però continuen rebent diners i més diners per part dels polítics.

Com hem dit, les subvencions principalment vénen de la Política Agrària Comuna (PAC), del Ministeri de Cultura, del Ministeri d’Agricultura, de les comunitats autònomes i també de les diputacions, i arriben als 500 milions d’euros. Quan es tallin aquests ajuts públics el sector taurí deixarà de funcionar. És una activitat que no té cap futur i està destinada a la desaparició. Invertir en tauromàquia avui és com invertir en màquines d’escriure.

“La millor ajuda que poden rebre les poques famílies que viuen de la tauromàquia és un pla de reconversió, amb activitats no cruels i amb futur”

El millor ajut que poden rebre les poques famílies que viuen de la tauromàquia és un pla de reconversió, amb activitats no cruels i amb futur. Aquestes persones han de pensar que ja no som a l’Edat Mitjana. Abans es cremaven persones a la foguera, o s’afusellaven persones enmig d’una plaça, però aquestes escenes horribles formen part de la nostra història. Del que es tracta és d’avançar i no quedar-se ancorat. Som al segle XXI, no podem continuar tenint festejos taurins perquè uns quants s’ho passin bé a costa de la tortura animal.

A quines iniciatives en contra de la tauromàquia treballa l’associació ANDA actualment?

La plataforma La Tortura No És Cultura, a la qual pertanyem des de fa deu anys, es va crear entre diverses associacions amb l’objectiu de lluitar contra la tauromàquia, i això és el que estem fent. Hem impulsat moltes campanyes en xarxes socials, com fa poc, una en què demanàvem la fi de les becerrades, aconseguint més de 13.000 tweets que van portar el hashtag #BecerradasNuncaMás i aconseguint el Top 3 de tendències a Twitter. Tot un èxit.

A més, pugem continguts i notícies a través de la nostra pàgina web perquè les persones puguin conèixer la realitat de maltractament i tortura que pateixen els animals als espectacles taurins. Els bous no són els únics animals torturats en aquestes festes, malauradament hi ha més víctimes, com els cavalls. Intentem fer molt èmfasi que no hem d’oblidar aquests altres animals que pateixen molt dolor físic i psíquic.

També lluitem en contra de la declaració de la tauromàquia com a bé d’interès cultural. Hem organitzat manifestacions antitaurines i campanyes per tal de traslladar el desig de la major part de la població, que no és cap altre que posar fi a un espectacle retrograd. Els espectacles taurins no tenen cabuda a la nostra societat. Si algú pateix, ja no és una festa.

Què passa amb un gat quan el seu company de vida humà mor?

Els animals de companyia són éssers amb una fidelitat infranquejable, considerats un membre més de la família en la societat actual. Per aquest motiu, quan una persona humana pateix la pèrdua d’un amic pelut amb el qual ha compartit la seva vida, passa per un procés de dol i tristesa. Però què passa quan és l’animal el que pateix la mort del seu company humà? Quin futur li espera?

Animalados ha parlat amb Katubihotz, una associació que treballa per al rescat felí i la gestió d’adopcions a Pasaia (Guipúscoa), per conèixer quina vida li espera a un gat quan pateix la pèrdua del seu company de vida humà.

Què passa normalment amb els gats que viuen amb una sola persona i lamentablement mor l’ésser humà?

Depèn de cada cas, els més afortunats són adoptats per algun familiar o amic de la víctima, però lamentablement no és el que sol passar. El futur d’aquests animals és incert, pot variar entre buscar-li una adopció responsable, abandonar-lo en un refugi o gossera, al carrer o fins i tot sacrificar-lo.

Els familiars de la persona morta solen preocupar-se per la vida que li espera a l’animal? Són ells els que els acullen a casa seva?

Alguns sí, altres no, hem vist de tot.

Alguns els adopten ells mateixos o els porten a casa seva fins a trobar-los una nova llar. D’altres, els deixen sols a la casa de la víctima i els alimenten fins que troben un altre lloc. Alguns es preocupen per saber a quina família aniran, altres no. I també hi ha gent que passa olímpicament de fer-se càrrec i l’abandona o sacrifica, sense cap mena de mirament cap a l’animal ni respecte cap al seu familiar mort.

“Com més aviat torni a sentir-se part d’una família, abans tornarà a ser feliç”

Com afecta psicològicament a un gat la mort del seu company de vida humà? Passen per un procés de dol?

Sens dubte passen per un procés de dol, la persona que ha estat la seva família durant anys ja no hi és i la seva vida canvia per sempre de la nit al dia.

Que aquest procés sigui més o menys dolorós, depèn del que facin amb ell. El gat acaba de perdre-ho tot i necessita saber que segueix sent important, segueix sent estimat, que no està sol i que les coses milloraran. Necessita amor. Evidentment com més aviat torni a sentir-se part d’una família, abans tornarà a ser feliç.

Però si el pobre es veu abandonat al carrer o a la gàbia d’un refugi, trist, espantat i sense entendre res, la situació serà realment dolorosa, i pot fins i tot entrar en depressió. Els gats són molt sensibles i hem vist animals que es neguen a menjar i beure, que simplement es deixen morir. Arribats a aquest punt i malgrat intentar-ho tot, moltes vegades no podem fer res per ells, ni tan sols alimentant-los de manera forçada amb sonda nasogàstrica, de vegades emmalaltir de l’ànima és pitjor que una malaltia física.

Teniu moltes acollides a Katubihotz que procedeixen de la mort del responsable d’un gat?

Acollides no, només si no hi ha altra alternativa. Pel benestar de l’animal, preferim parlar amb aquests familiars i demanar-los que siguin ells els que es quedin amb el gat mentre nosaltres li busquem adopció.

“Abandonament no només és deixar-lo al carrer, deixar-lo en un refugi també és abandonar”

Heu acollit en la vostra associació a gats abandonats a conseqüència de la mort del seu responsable humà?

Lamentablement sí. Aclarim termes, abandonament no només és deixar-lo al carrer, deixar-lo en un refugi també és abandonar, tots els que recollim o als que busquem nova llar són abandonats.

Respecte a abandonaments en carrer, sí, tristament també hem tingut casos. Mai oblidarem per exemple el cas d’un gat què, després de la mort de la seva humana, el fill d’ella es va desfer d’ell tirant-lo pel balcó. Mostrant així el nul respecte que sentia cap a la seva mare i el gat què ella estimava. Avui està feliçment adoptat.

Els gats també pateixen la pèrdua del seu company de vida humà

El coronavirus ha accentuat la problemàtica del desemparament que pateix un animal de companyia per la mort del seu responsable?

Nosaltres no hem notat la diferència, tan sols hem rebut una trucada per aquest motiu.

Què ha de fer una persona amb el gat d’un familiar que ha mort? És millor acollir-lo a casa teva o donar-lo en adopció?

Sens dubte, el millor és acollir-lo a casa teva. Nosaltres creiem que, si la persona morta ha estat important per a algú, també ho haurien de ser els animals als quals aquesta persona estimava. Però si finalment no queda més remei que donar-lo en adopció, si us plau, s’han de fer les coses bé.

El millor és sens dubte encarregar-se d’aquest animal fins que una associació pugui trobar una nova llar, sense fer-li passar pel trauma de veure’l dins una gàbia, en un lloc desconegut, rodat de més animals que no coneix i que li fan por. Tampoc ens sembla molt demanar.

I per descomptat, si us plau, no falteu a la memòria de la víctima abandonant a l’animal al carrer o sacrificant, és injustificable.

El gat està preparat per viure en una nova llar i amb una nova família després de patir la pèrdua del seu company de vida humà?

El millor dels animals és la seva gran capacitat d’adaptació, ells viuen l’ara. És clar que, depenent de la seva personalitat, els costarà una mica més o una mica menys sentir-se segurs, però amb amor i paciència tots aconseguiran adaptar-se a la seva nova vida i ser feliços amb la seva nova família.

“L’educació en l’empatia animal és també una manera de prevenció de l’assetjament escolar”

Propera a celebrar els set anys en antena amb el seu programa Huellas Cantàbria, Russell Simoni comparteix amb Animalados la seva passió per tenir cura de les colònies felines, donar tallers infantils d’ètica sense fronteres d’espècie i difondre per a tot Espanya una forma coherent d’estimar els animals.

Què va ser primer els animals o la ràdio?

Va ser primer la ràdio, el meu pare era un gran enamorat d’aquest mitjà i crec que m’ho va enganxar. Vaig començar als 14 anys a fer ràdio i als 17 ja a nivell professional en una cadena de ràdio gran. En el tema dels animals vaig començar arran d’independitzar-me i de tenir al meu primer amic gos, tenia 19 anys i per descomptat, em va canviar la vida, em va fer ser molt més empàtica i a interessar-me per la realitat animal en el meu entorn… em va ensenyar a mirar i a veure.

Creu que es fa bona comunicació en els mitjans parlant d’animals?

Crec que es va millorant, però encara es dóna molt poc temps en els mitjans per poder aprofundir en molts temes que tenen a veure amb els animals, per sort cada vegada hi ha més espais que es destinen als animals i més gent que fa una mica de la seva programació a tractar temes de maltractament animal.

Quins són els principis de Huella Cantàbria, el programa de ràdio que dirigeixes?

Huellas Cantàbria va començar com una associació, organitzant actes reivindicatius, concentracions i manifestacions, vam tenir les primeres reunions amb ajuntaments a Cantàbria parlant de Sacrifici Zero, Gestió Felina… Fèiem taules informatives sobre tauromàquia, indústria pelletera, experimentació… etc., i a poc a poc em vaig anar adonant que traslladant aquests temes a un espai de ràdio podria arribar a més gent que a cada taula informativa. Durant molts anys vaig presentar el projecte en alguns mitjans i m’ho van rebutjar. Fins que vaig poder dirigir la meva pròpia ràdio, vaig començar amb el programa i avui dia s’emet en dues emissores diferents arribant a tota Cantàbria mitjançant l’FM i a tothom via online. Ja són gairebé 7 anys en antena.

Si tingués un pressupost il·limitat amb què ampliaries la teva doble funció?

Ui, si tingués pressupost il·limitat m’encantaria poder fer grans campanyes que ajudessin a generar debat al carrer, posaria en marxa més esdeveniments unint cultura pacífica i drets animals i per descomptat ajudaria a posar en marxa més refugis dignes per a tot tipus d’animals. També m’agradaria destinar una bona part a denunciar, tenir accés a bons advocats, procuradors i donar una mica de canya des dels jutjats. I com no, aconseguir posar en marxa projectes d’Educació en empatia animal i la no-violència.

En realitat, triple funció. Expliqui’ns la seva tasca a les escoles…

Sí, crec que portar el tema del maltractament animal a l’aula és primordial i per això vaig començar a proposar xerrades i visites als centres educatius i ja quan vaig començar amb Huellas Cantàbria, mitjançant el programa de ràdio, m’oferia per a acudir a col·legis i instituts i portar-hi temàtiques animalistes adaptades a l’edat del públic què anàvem a visitar. Preparo els continguts amb amics docents i és una meravella la molta empatia natural que tenim de nens. Una pena que al fer-nos grans sembla que aquesta societat la insensibilitza. Rebem molts missatges al programa de ràdio per a visites a les aules. Ara amb la pandèmia alguna cosa s’ha frenat, però quan tot això passi els recuperarem amb més força.

Diu que hi ha un moment en què de la sensibilitat i l’empatia es passa a una altra cosa...

Si, crec que està societat ens insensibilitza i normalitza en excés l’ús d’animals per al nostre propi benefici.

En quina mesura poden els nens aprendre una cosa quan les pràctiques dels seus majors i el dia a dia impliquen altres coses?

Els nens, una majoria, ells sols treuen conclusions molt boniques davant els temes que porto a les aules i que comentem. El problema és que arriba a l’aula, fins i tot mitjançant els propis llibres de text, una altra manera de considerar els animals. Tant de bo en la temàtica educativa hi hagués un major foment de l’empatia i els drets animals.

No oblidem que les conductes de violència cap a humans i cap a animals, comparteixen les mateixes vies d’aprenentatge, sent nombrosos els especialistes que des de fa anys han relacionat el maltractament animal a la infància amb un altre tipus d’agressions entre humans. Per això considero que l’educació en l’empatia animal és també una manera de prevenció de l’assetjament escolar. Educar en la convivència és molt important.

Creus que hi ha una confusió entre fer activitats que inclouen animals amb realment fomentar el respecte real… no només la gratificació sensorial i l’entreteniment dels nens?

Sí, es donen massa les activitats que cosifiquen als animals, donant a entendre que hi són perquè fem amb ells el que ens vingui de gust sense pensar en els propis interessos dels animals. Massa visites a granges, zoològics en lloc de visitar refugis i altres llocs que sí que són una educació que fomenti una millor convivència i respecte cap als animals i no en la cosificació.

Lidera la gestió ètica de colònies felines en una àrea de Cantàbria. Com està el tema?

Sóc coordinadora CER des de fa quatre anys al municipi en el qual resideixo i estem fent un treball que funciona molt bé, mentre en altres costats veiem naixements i més naixements de gatets, sobretot en aquesta època, en el nostre municipi es noten i a les gairebé 400 esterilitzacions que portem fetes i estem tenint una primavera molt més tranquil·la en aquest aspecte, malgrat que ens queden encara moltes zones a les quals apropar la gestió ètica felina. A més, això ens ha permès documentar exemples de gestió i amb ells ajudar que el CER arribi a altres municipis i demostrar clarament el bé que funciona.

“Moltes decisions polítiques han anat en detriment de la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural de Catalunya”

DEPANA és una associació catalana sense ànim de lucre de ciutadans i ciutadanes que actua per la defensa, l’estudi i la conservació del patrimoni natural, alhora que promou la concepció globalitzadora dels problemes que afecten les espècies i els ecosistemes. Va ser declarada d’Utilitat Pública l’any 1979 perquè es va proposar des dels seus inicis, la defensa d’un interès col·lectiu, com és el dret de tots els ciutadans de gaudir d’un país ambientalment saludable i tenir una millor qualitat de vida.

Animalados ha parlat amb Marta Gumà, expresidenta de DEPANA i actual responsable de l’Àmbit de Protecció i Defensa dels Animals i de l’Àrea d’Educació Ambiental de l’associació. Gumà ens ha explicat l’origen i l’àmbit d’actuació de DEPANA, ens ha descrit el projecte educatiu “D’on venen les tortugues?”, i ha repassat quin és l’estat general actual del patrimoni natural de Catalunya, entre altres temes.

En primer lloc… quan i com va néixer l’associació DEPANA?

DEPANA va néixer l’any 1976 a conseqüència de la necessitat d’existència d’una entitat ecologista que pogués donar resposta a tots els problemes i demandes de la societat sobre aquesta temàtica. En aquella època la consciència de l’ecologisme era una altra, estem parlant de fa uns 45 anys, una època on encara no existien ONGs ecologistes catalanes. Les entitats deganes a Catalunya som IAEDEN-Salvem l’Empordà i DEPANA.

DEPANA va sorgir fruit d’una sèrie de persones que teníem inquietuds, des del món acadèmic, científic, i també des del món de l’associacionisme. Ens vam unir per crear una entitat que actua en l’àmbit autonòmic, en principi, amb una concepció globalitzadora dels problemes i que es dedica a l’estudi i la defensa de la natura. Amb els anys va sorgir també un grup que tractava la problemàtica del tràfic d’espècies i arran d’aquí es va establir l’àmbit de protecció i defensa dels animals de l’associació, en el qual vam desenvolupar un projecte que el que feia era atendre i rescatar animals exòtics que estaven en males condicions i que normalment es trobaven a domicilis particulars com lloros, petits primats, rèptils… i els buscàvem un allotjament digne.

Quin és l’àmbit d’actuació de l’entitat? Heu col·laborat en projectes d’àmbit internacional?

DEPANA és una entitat catalana, registrada a la Generalitat de Catalunya i d’utilitat pública. Però també és cert que ocasionalment tenim altres àmbits d’actuació, com per exemple un conveni que vam signar fa gairebé deu anys amb la Barbary Macaque Coalition que treballava per la conservació i la defensa de la macaca de Berberia, un animal que no està massa protegit legalment i que malauradament s’utilitza molt com a mascota. En aquest projecte anàvem als ports d’Algeciras per controlar tot el tràfic il·legal on fins i tot introduïen aquests animals dins de maletes. Hem vist coses esgarrifoses.

Ens vam aliar amb una sèrie d’entitats internacionals que fa molts anys que estan defensant el benestar d’aquest primat i DEPANA va arribar a tenir una biòloga que es va desplaçar al lloc d’origen d’aquests primats per estudiar el seu terreny. Allà fèiem campanyes de divulgació entre tots els viatgers que anaven a la zona de l’Atles del RIF, que és d’on és originari aquest primat, i els demanàvem que no s’emportessin els macacos de Berberia com a mascotes i els deixessin viure en el seu hàbitat, que eren part de la riquesa del seu país. Aquest seria un exemple d’àmbit d’actuació que hem tingut a nivell internacional, però nosaltres generalment treballem a nivell autonòmic.

Imatge de dos exemplars de Barbary Macaque

Una característica molt important i molt distintiva de DEPANA és que som de les entitats ecologistes que amb més força treballem l’àmbit jurídic. Estem molt atents a tot el tema del territori, com per exemple els projectes urbanístics que es poden desenvolupar en espais naturals protegits o no. Treballem molt aquesta temàtica, i això ens diferencia potser d’altres entitats que fan difusions o moltes campanyes mediàtiques, però que no tenen un departament jurídic propi. Aquesta característica, per exemple, ens va permetre participar en la redacció de la Constitució Espanyola, precisament en l’article que tractava sobre el medi ambient. En l’àmbit jurídic hem treballat molt intensament i més concretament en el tema de la protecció i defensa dels animals.

En quin estat general es troba el patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya?

No es troba en molt bon estat. Un dels principals problemes en aquest sentit a Catalunya, deixant de banda que durant el mandat de Jordi Pujol es van “carregar” tot el litoral català, és que fa deu anys Artur Mas va suprimir la Conselleria de Medi Ambient, amb la qual cosa aquí va haver-hi un retrocés claríssim. Precisament a Catalunya vam ser pioners, pel que fa a l’estat espanyol, amb la creació d’aquesta Conselleria. La seva creació va significar una fita molt important i directament se la van “carregar”.

Totes les competències que tenien a Medi Ambient se les van repartir entre Territori, Sostenibilitat i Agricultura i aquí va començar el desgavell. Com a conseqüència, les polítiques ambientals han anat cada vegada a pitjor. Han prevalgut els interessos econòmics, com sempre passa en aquesta vida, per damunt del que nosaltres considerem que és un dret de tots els ciutadans, que deuen gaudir d’un medi ambient net i saludable.

S’ha donat prioritat a col·lectius de l’àmbit de l’especulació urbanística i a les constructores, també s’han afavorit els interessos d’altres col·lectius com els caçadors, a qui des de fa molts anys se’ls afavoreix molt quant a legislació, permisos, llicències… i moltes altres coses. Totes aquestes decisions polítiques han anat en detriment de la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural. Nosaltres, com a entitat, som molt crítics amb tot això, s’hauria de tornar a fer una Conselleria de Medi Ambient, això voldria dir que els polítics donen a aquest tema l’entitat que es mereix.

Existeix una bona gestió i un correcte seguiment a Catalunya de les espècies protegides i amenaçades?

Més o menys sí. Amb algunes espècies com el trencalòs s’estan fent coses molt interessants i molt bones. Nosaltres participem en aquestes estratègies de conservació de la biodiversitat. Sí que és veritat que amb algunes espècies amenaçades no s’han desenvolupat mecanismes suficients de protecció a nivell legal o d’estratègia per conservar aquestes espècies. Un exemple negatiu és l’os bru, un animal que ha tingut molta problemàtica. DEPANA som acusació particular de la mort de l’os Cachou, un cas inexplicable on fins i tot ha sortit com a sospitós de la mort un guarda de la Vall d’Aran. Llavors sí que és veritat que amb una espècie tan amenaçada com l’os bru no s’estan fent bé les coses. A més, ara les competències de l’os bru les tenen el Consell de la Vall d’Aran i nosaltres considerem que això és un retrocés clar.

L’os bru és una de les moltes espècies amenaçades de Catalunya

Sí que és veritat que existeixen espècies amb les quals s’estan fent bé les coses com la llúdriga, alguns rèptils, ocells… però en general tornem als problemes que parlàvem abans amb les polítiques ambientals, que els podem extrapolar amb el tema de la fauna amenaçada. Des de les administracions competents es fan esforços, intenten parlar amb tots els agents implicats, també amb les entitats que portem aquests temes, però nosaltres pensem que és insuficient, que tal com estan ara les espècies amenaçades cal posar-se ferms, però això ha estat sempre així, la natura és la germana pobra de les agendes dels polítics. Nosaltres lluitem contra aquesta injustícia, però la realitat és que és molt complicat assolir els nostres objectius. Tot i això, hem aconseguit fer petites passes en favor del medi ambient i dels animals. Es podrien fer les coses molt millor, començant per canviar el pressupost que la Generalitat de Catalunya destina a la conservació dels espais naturals i a les espècies amenaçades, que és baixíssim.

El comerç de fauna exòtica és legal a Catalunya? Quines són les Administracions encarregades de regular el comerç de fauna exòtica?

És un comerç legal. Les administracions encarregades de regular aquest comerç poden ser a nivell municipal, autonòmic i també a nivell estatal. Per una banda es podria regular la possessió d’animals exòtics a domicilis particulars mitjançant les administracions públiques municipals i autonòmiques, però clar, quan parlem de comerç ja estem parlant de competències que són també de l’Estat.

La regulació del comerç de fauna exòtica no és un tema fàcil, però tampoc impossible. És una qüestió de voluntat política. Les ONGs que tractem aquesta problemàtica sempre demanem lleis a nivell estatal, perquè seria la manera de blindar-ho definitivament. Com que no és així, et pots trobar amb el cas que estàs fent una demanda a nivell de Barcelona, o de Catalunya, però la llei municipal o autonòmica pot entrar en competència amb lleis estatals i això ho complica tot.

L’any 2003 es va canviar l’Ordenança Municipal i va haver-hi un abans i un després en la regulació del comerç dels animals exòtics de Barcelona, un punt d’inflexió importantíssim, fins i tot una fita històrica en aquest sentit. Després de molta pressió, on DEPANA va ser una de les entitats que més va treballar aquest tema, es va establir la prohibició de la tinença de molts animals exòtics. Tots els animals verinosos es van prohibir, els ofidis i rèptils que assoleixin més de deu quilos també prohibits, això vol dir que es van acabar les pitons, les boes, tota una sèrie de serps que són perillosíssimes i que fins i tot han arribat a matar a propietaris quan entren al terrari.

Aquesta regulació que va tenir lloc l’any 2003 a Barcelona no afecta la resta de Catalunya ni Espanya. Encara que sembli inversemblant, a Espanya es pot tenir un tigre al jardí de casa teva si compleixes els requisits legals que estipula tot el tema de fauna salvatge. De fet, això és legal a Catalunya fora de Barcelona. Si tu estàs vivint a Girona i compleixes tots els requisits que estipula la Generalitat de Catalunya, tu pots tenir un tigre a casa teva. Això és molt fort i és una realitat que molta gent desconeix.

A DEPANA estem completament en contra de la venda d’animals, no només d’animals exòtics, de tots els animals per motius obvis. Un animal no és un objecte de transacció com pot ser qualsevol altre objecte. Entenem que és un tema complicat i vam començar lluitant perquè com a mínim es prohibís i restringís de manera important la comercialització d’animals exòtics. Això es va aconseguir l’any 2003, com també es va aconseguir la prohibició dels espectacles de circs amb animals silvestres. El 2003 va haver-hi un abans i un després, tant pel que fa a l’ús dels animals com objectes d’espectacle, com en la comercialització d’animals exòtics.

Teniu un projecte educatiu que rep el nom “D’on venen les tortugues?”, en què consisteix?

En l’àmbit de defensa i protecció dels animals de DEPANA, ens vam adonar que calia fer molta pedagogia i vam pensar que el lloc ideal per fer-la era a les escoles, que és on es troben els compradors potencials d’aquest tipus d’animals, que són els nens i les nenes, i que són els que al cap i a la fi manen a les cases. És molt habitual la situació en què un nen o una nena vol un gos o un gat, però els pares, sigui perquè no els agrada o perquè no volen tenir feina, no compren el gos o el gat i acaben comprant un hàmster, una tortuga, un lloro, un esquirol coreà o una iguana, per exemple.

Les iguanes, uns animals nadius de zones tropicals d’Amèrica Central, Amèrica del Sud i el Carib

Llavors vam decidir anar a les escoles per explicar als nens i les nenes el què pateix un animal que es troba en aquestes condicions dins una casa. Tampoc saben el que passa amb aquests animals quan els abandonen o s’escapen. Així que el 2013 vam idear aquest projecte educatiu subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona i vam començar a parlar amb les escoles, fent una mica de prova pilot i un sondeig amb els directors i els professors de les escoles, i finalment vam endegar el projecte l’any 2014.

En principi, aquest programa educatiu està adreçat als alumnes de tercer, quart, cinquè i sisè d’Educació Primària, així com per tota l’ESO. Amb els nens i nenes més petits vam decidir que potser era difícil que entenguessin tota la complexitat del tema.

Quin és l’objectiu i la metodologia del projecte?

L’objectiu principal és sensibilitzar i conscienciar als joves sobre la greu problemàtica que suposa la tinença d’animals exòtics com animals de companyia. Aspectes ètics com el respecte pels animals i per la natura així com la importància de la conservació de la biodiversitat, evitant la introducció d’espècies exòtiques, són aquells que des de DEPANA volem transmetre amb aquest projecte.

El que fem és tractar el tema del comerç d’animals exòtics des de la vessant ètica, que té en compte el propi benestar de l’animal. Els expliquem als alumnes que un animal exòtic el que fa a la natura durant la major part del dia és buscar aliment, per tant, si tu tanques a aquest animal dins una gàbia li talles un dels seus principals instints. A més, talles també altres instints com és el d’aparellar-se o el de comunicar-se amb membres de la seva mateixa espècie. Una sèrie d’instints animals que fins i tot en captivitat continuen tenint-los. La domesticació és un procés de milers d’anys, com és el cas del gos i del gat, però un animal exòtic com una iguana, que no ha passat pels anys que es necessiten per domesticar aquesta espècie, normalment acaba emmalaltint.

Tot això ho expliquem mitjançant una metodologia amena i didàctica, amb un Power Pont, amb imatges, vídeos, xerrant amb els alumnes i interaccionant molt amb ells perquè reflexionin i participin de la sessió. La veritat és que el resultat està sent molt bo. Les escoles a les quals hem anat repeteixen i ens demanen que tornem en les pròximes edicions per seguir impartint el taller.

Quins són els animals exòtics més sol·licitats que viuen com a animals de companyia en un domicili particular?

A Catalunya, i en general a Espanya, agraden molt els rèptils i les serps. Tret de Barcelona, on només es poden tenir serps petites, agraden molt les pitons, les boes, serps de corall petites, etc. Amb les iguanes passa el mateix, podem trobar-ne de molts tipus. És un tema que depèn molt de les modes, de l’animal que estigui de moda en un moment concret.

Nosaltres al taller  “D’on venen les tortugues” ensenyem als alumnes un petit vídeo dels EUA, on la compravenda d’animals exòtics és enorme. En aquest vídeo hi apareix una noia obrint una caixa on dins hi ha una iguana. Actualment és molt fàcil aconseguir un animal exòtic, el demanes per Internet i et pot arribar dins una caixa en unes condicions determinades d’humitat o del que necessita l’animal en qüestió, però t’arriba dins una caixa.

Pel que fa als mamífers són molt comuns els conills o els hàmsters, que no són exòtics, però considerem que tampoc són animals de companyia que hagin d’estar dins una casa particular. Nosaltres considerem que gat i gos són els únics animals que poden ser de companyia. Cap animal més.