Per què abolir els correbous és un pas necessari per construir el país que volem

/0 Comentaris/a

Si els catalans som tan europeistes com ens pensem, cal que abolim les festes amb bous que encara perduren a casa nostra.

Les festes d’arrel tradicional en les quals els protagonistes són animals tenen un caràcter universal, ja que al llarg de la història podem trobar-ne exemples arreu del món. Així i tot, a la majoria de països europeus, aquest tipus de celebracions ja formen part de la barbàrie del passat i ningú es plantejaria recuperar-les com a part del patrimoni culturalimmaterial. Les festes amb animals van ser abolides al segle XIX o fins i tot abans, gràcies a l’arribada de les idees de la Il·lustració, un moviment polític, intel·lectual i moral fonamental per entendre l’evolució social i cultural de les societats europeestal i com avui les coneixem. Per descomptat, al Regne d’Espanya, la Il·lustració va causar una profunda animadversió, i les seves idees foren cruelment perseguides per la Santa Inquisició.

Malgrat  puguem pensar que el segle XIX ens queda molt lluny, avui encara són moltes les conseqüències històriques que comporta no haver experiment el procés de la Il·lustració a casa nostra. Els il·lustrats sempre van oposar-se a tots els tipus de tortura, ja fos infligida a humans o animals, a les execucions públiques, a les cremades de bruixes, a la superstició, al fanatisme religiós, a la intolerància, a l’entreteniment de baixa qualitat basat en baralles entre homes o maltractamentd’animals… aquestes reformes i canvis de paradigma culturals van resultar claus per a l’evolució social i per configurar la societat europea tal i com avui la concebem.

El fet que les curses de braus i els correbous (o encierros) hagin perdurat fins els nostres dies és una anomalia històrica derivada de la manca de cultura il·lustrada al nostre país. Les festes amb braus que es celebraven fins al segle XIX a Anglaterra, no eren menys cruelsque les que es celebren encara avui al Regne d’Espanya, inclòs el Principat de Catalunya.

Els bull-baitings, baralles entre gossos i toros, els bear-baitings, baralles entre ossos i toros o els bull-runnings, correbous a l’estil de Sanfermín van ser molt freqüents fins al segle XIX a les ciutats industrials del nord, però aquestes pràctiques van ser prohibides a partir del 1824, any en el qual es va fundar The Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals, una entitat creada per promoure una educació humanitària i el respecte als animals, amb una única finalitat: construir una societat millor. Paral·lelament a Espanya,el rei Ferran VII, l’últim rei absolutista, va tancar la Universitat i va obrir les escoles de tauromàquia, des d’on es va promocionar la tauromàquia que avui coneixem. Enlloc de fomentar l’educació de la societat, la reialesa espanyola va fomentar l’embrutimenti la incultura. Avui, el resultat d’aquestes polítiques encara perviu: entre molts altres defectes, som el paradigma cultural del maltractament animal.

Helena Escoda és antrozoòloga, historiadora i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

“Gràcies als coloms, la humanitat s’ha comunicat durant segles”

/1 Comentari/a ,

Els coloms han escollit uns defensors tant atípics com exitosos. Corazón de Paloma és una entitat barcelonina que ha liderat la fi d’una pràctica esfereïdora, inmoral i cara com era la captura i sacrifici de coloms.  Finalment, el pinso esterilitzador i la tenacitat d’aquesta petita gran entitat configuren un model a imitar arreu del món amb els coloms.

Com i quant va néixer Corazón de Paloma?

Corazón de Paloma va néixer al 2012 fruit de tres experiències que vam tenir cuidant una tórtora turca i dos coloms. Vam veure que hi havia un buit total, que aquests animals necessitaven una entitat que guiés el creixent nombre de rescatadors que ho volien fer bé, que no es limitaven a tenir-los en una caixa esperant el miracle.
Un altre dels reptes era posar tots els esforços possibles per aturar les captures de coloms a la via pública o mitjançant gàbies trampa, des del primer moment teníem clar que el canvi de paradigma no s’aconseguiria amb protestes al carrer, es necessitava un treball seriós d’investigació i que el resultat d’aquesta recerca pogués canviar la trista realitat.

Com us sentiu després d’haver aconseguit el sacrifici cero de coloms a la ciutat de Barcelona? No ha estat un camí fàcil, oi?

Estem molt satisfets, però no ha sigut un camí de roses aconseguir- ho. Quan vam assistir al Consell de Convivència el 2015 vam haver de suportar insults i amenaces, ja no tan sols dels tècnics i càrrecs de l’ajuntament, sinó d’entitats animalistes que tenien moltes esperances posades en Ada Colau. Va ser quan Eva Díaz, magistrada membre de la CPDA del ICAB, ens va recolzar i vam enviar el primer requeriment a l’Ajuntament de Barcelona, al que van seguir un quants més. Vam haver de fer moltes reunions, i no només amb l’ajuntament, si no amb reputats experts que van provocar que l’ajuntament entrés en raó. Des de llavors tot va començar a anar millor amb un relleu a medi ambient. Més tard, quan l’agència de Salut Publica va perdre les competències sobre els coloms en favor de benestar animal, va ser el punt de no retorn.

Quins són els pitjors moments que heu viscut?

Quan vam ser conscients de la magnitud de la tragèdia. Des que van començar les captures a Barcelona amb el govern dels socialistes, es van arribar a exterminar prop de mig milió de coloms. Abans de les captures, la situació era encara pitjor. Els coloms se’ls matava al CAACB, ofegant-los en tines d’aigua, això molt poca gent ho sap.
El més dolorós va ser que la prova pilot que es va fer amb el Govern de Trias l’any 2014 al districte Sants Montjuïc es va tirar enrere per continuar matant amb el beneplàcit del Sr. Víctor Peracho, funcionari de l’Agencia de Salut Publica, i tot el seu equip.
Un dels pitjors moments va ser quan ens vam assabentar de la matança de les 950 aus a la Plaça Catalunya per posar una Fira de Consum Sostenible, al desembre del 2017, va ser duríssim.

I els millors moments?

Quan es van comunicar al Grup de Treball d’Aus Urbanes l’any 2016 que s’implantava la gestió ètica de la població de coloms amb la nicarbazina.
Un altre moment bo va ser quan vam començar a conèixer persones que des de llocs importants sentien respecte i estima pels coloms.
Un altre moment de felicitat absoluta va ser quan per fi vam veure el primer dispensador instal·lat, eina que permetia tenir un control del número de coloms a Barcelona.
Ara està més normalitzada la defensa de la gestió ètica dels coloms però abans no era gens normal…

A l’any 2013, quan ven tenir la primera reunió amb l’Ajuntament, li vam passar un dossier fet per nosaltres i ens van dir que tal com va passar amb els gats i el gossos, partíem de 0. Segons la nostra opinió partíem de -0. Teníem davant una persona que havia fet de “matar” el seu modus operandi, que creia que l’extermini total dels coloms era una utopia.

Expliqueu què és el pinso esterilitzador i els resultats que té.

El pinso medicalitzat (seria aquesta  la denominació correcte) es deu a un descobriment fortuït a Itàlia, on unes persones es van adonar que el anticocídic nicarbazina tenia com a efecte secundari una esterilitat no permanent en aus de corral. Una vegada adaptades les dosis es pot gestionar una colònia de coloms a base de grans de blat de calibre gran, recoberts amb aquesta substancia . Cada matí a la mateixa hora un dispensador projecte els grans de blat en la quantitat que té que ingerir la colònia de coloms que viu al voltant, després de ser censada prèviament és clar. La  grandària del gra i la pròpia naturalesa dels coloms fa que només ells mengin el producte. Tots els censos de control donen uns resultats semblants, una reducció de la colònia d’un 24% el primer any i aproximadament un 70 % en cinc anys.

Perquè els coloms tenen tan mala fama?

Tenen mala fama gràcies al senyor Thomas Hoving, comissari de parcs i jardins de Nova York. L’any 1966 va dir que els coloms eren “rates amb ales”. Aquesta expressió va fer fortuna. Fins llavors els coloms havien estat estimats o almenys respectats. Hoving va ser director del museu Metropolità. Entre altres coses polèmiques va organitzar una exposició que es deia “Harlem in my mind” on es va prohibir exposar als artistes de color. Era una persona molt influent als mitjans de comunicació.
Més tard, aquesta expressió es va usar a la pel·lícula “Stardust Memories” de 1980 dirigida per Woody Allen.

Digueu cinc coses que no són certes i perjudiquen la imatge dels coloms.

-Els coloms no són vectors de malalties són indicadors.
-Els coloms no són bruts, els hi encanta esta nets. El plomatge té que estar perfecte per volar.
-Els coloms no són ximples, és una de les aus amb més capacitat per resoldre problemes i aprendre.
-Las deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la d’ells. Per exemple, a la Guerra del Vietman untaven les trampes de jungla amb matèria fecal humana i poca gent sobrevivia a les infeccions que provocava.
-Els coloms no mengen pa amb aigua o pa amb llet, de fet són granívors. El problema està en la brutícia que generen els humans: bosses d’escombraries obertes, menjar tirat per terra, fils, cables… Tot això perjudica als coloms, que en un moment de desesperació poden menjar qualsevol cosa o enredar-se amb fils, pels o cables i acabar perdent els dits.

Digueu cinc coses positives que la gent no sap dels coloms.

-Son éssers conscients de la seva pròpia existència, es reconeixen en un mirall. També reconeixen a les persones perquè poden captar les diferencies morfologies de les cares.
-Gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles. El seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. Van ser els primers éssers voladors que van captar imatges àrees amb una càmera fotogràfica.
-Tenen capacitat de distingir lletres de l’alfabet, resoldre problemes i treballar en equip.
-Segons un estudi poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia.
-Són els animals més condecorats de les dues Guerres Mundials.

A més dels coloms, hi han altres aus entre les vostres protegides?

Principalment les altres columbiformes, com son totes les varietats de coloms domèstics i salvatges, així com totes les varietats de tórtores.

Què ha de fer algú que vegi un colom que no es mou, que pugui estar malalt o ferit?

Estar segurs de què realment estan malalts. Pot ser que estiguin descansant o prenent el sol.

Un particular pot recuperar un colom per deixar-lo anar una vegada restablert?

És clar, si nosaltres ho poden fer qualsevol pot, però sempre és recomanable una visita al veterinari.

Què ha de fer algú que vegi coloms pintats de colors en escenaris turístics?

Trucar a la Guàrdia Urbana i enviar un correu a OPAB amb fotos per denunciar els fets.

Quina relació teniu amb clubs de columbofílics?

Cap relació, estem totalment en contra de la columbofília i de la columbicultura.

Quina ciutat és més segura pels coloms?

En totes les ciutats els coloms pateixen maltractament, però podem dir que a Barcelona almenys ja no es fan captures.

Col·laboreu amb altres entitats i Ajuntaments?

Sí, si ens demanen assessorament o ajuda sempre estem disposats.

Com us poden ajudar qui tingui sensibilitat per aquests companys urbans?

Fent un donatiu per poder continuar amb la nostra feina i sobre tot comunicant-nos qualsevol indici de maltractament.

Un centre municipal de recuperació per a coloms és una bona idea, però hauria de ser gestionada per entitats protectores especialistes, o no?

Naturalment, amb un conveni amb veterinaris especialitzats i complir també una labor divulgativa i educativa.

Quin desig teniu per 2019?

Que es materialitzi aquest centre del que parles i que més ajuntaments apliquin la gestió ètica dels coloms.

“Barcelona es va sentir líder i va deixar de treballar”

/0 Comentaris/a

Entrevistem a David Martínez, encarregat de la relació del Pacma amb les entitats

David Martínez és informàtic de professió, però sobretot és activista animalista. Amb una llarga trajectòria en diferents càrrecs i col·laboracions en protectores porta un temps sent una de les cares visibles de Pacma Catalunya i l’encarregat de la relació del partit amb les entitats.

Què està passant amb els animals a Barcelona?

En els últims temps s’està degradant a passos de gegant el treball de molts anys d’entitats, voluntaris i perquè no dir-ho, d’alguns polítics d’altres formacions que sí eren receptius a les peticions dels animalistes. Aquest és el problema, dependre de la sensibilitat del polític i / o tècnic de torn. I el futur dels animals no pot estar en mans de que l’atzar col·loqui una persona empàtica en el lloc adequat. Al meu entendre, per a la gran majoria de partits polítics la defensa dels animals és merament residual i més aviat es tracta de pur postureo

Qui pot voler carregar-se el prestigi internacional que tenia la ciutat respecte als animals?

Voluntàriament o de manera sobrevinguda (la qual cosa és igual de condemnable), l’equip de govern d’Ada Colau ho està aconseguint. Recordo, per exemple, a les jornades europees de protecció felina organitzades per la plataforma Gatera JA, escoltar a altres ajuntaments reconèixer que venien a copiar el model de Barcelona. Ens hem adormit. Barcelona, ​​més ben dit, el seu ajuntament, s’ha cregut que ja estava tot fet, que la frase #CiutatAmigadelsAnimals ho podia tot. Es va sentir líder i va deixar de treballar. Es va oblidar de donar suport a les entitats, moltes de les quals tenen la sensació que el consistori estarà encantat de privatitzar la seva tasca i no va recordar seguir avançant. I així estem, amb els gestors de colònies forals en peu de guerra i amb dofins al zoo de Barcelona en unes instal·lacions “no aptes” segons la pròpia World Association of Zoos (WAZA) o l’European Association for Aquatic Mammals (EAAM).

Les persones que alimenten colònies ho fan de manera altruista, durant 365 dies a l’any, a través de l’Ajuntament, moltes tenen un carnet. Per què de sobte el seu treball i el vincle amb els gats que tenen cura no importen?

La sensació acumulada i assentada durant els meus anys de voluntariat, reflecteix que l’administració sempre ens veu com un problema. No callem, no ens conformem, molestem … Movem la taula on mengen i això no agrada. Passa amb les colònies, passa en els centres d’acollida d’animals. I aquesta actitud cap a nosaltres, és senzillament lamentable. Quant pujaria la factura d’una empresa privada que passés les llargues nits capturant gats per esterilitzar? Quantes empreses privades estarien 24h disponibles o costejarien les despeses veterinàries i de manteniment de la seva butxaca? Quantes empreses sabran donar l’afecte que nosaltres oferim desinteressadament? La desaparició del voluntariat seria un retrocés insuperable. Fins i tot econòmicament, no els interessa.

Té coherència tenir un centre d’esterilització de gats urbans com Tres Pins, aprovar unànimement el Manifest Felí, onze anys de conveni amb les entitats i ara no protegir els gats de Bon pastor, Sant Andreu, la Sagrera i Poblenou?

No té cap sentit. A mi, personalment, em fa pena. Sento llàstima de veure que la ciutat exemplar de fa uns anys, no només s’ha quedat estancada, sinó que ha retrocedit. Aquells brindis als quals assistíem quan ens donaven premis internacionals, han provocat una ressaca terrible. I l’estan pagant els animals de la nostra ciutat.

Quina resposta heu tingut de l’Oficina de Protecció de l’Animal i de la Regidoria i el Comissionat?

De moment, sempre que hem intentat parlar amb l’administració hem obtingut un dolorós i sorollós silenci per resposta. Però seguirem insistint. Seguirem colpejant la porta.

Què han de fer en concret per restablir el crèdit animalista d’una ciutat emblema?

Escoltar a tots els animalistes. Els que t’ aplaudeixen constantment i els que et critiquen. Aprofito per reivindicar la presència del Partit Animalista en certs fòrums de decisió municipal, en els que també estem vetats.

També hi ha una trucada desesperada des del voluntariat respecte del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia. Una campanya de Change denuncia que la gestió no és bona. Quins avenços farà PACMA per recollir aquesta petició i promoure canvis?

Personalment, com a responsable de la relació amb entitats de PACMA, ja m’he reunit amb algun grup de voluntaris del centre per escoltar les seves demandes. T’explicaré una percepció personal; a l’associació que hi era, ens va tocar lluitar amb una altra instal·lació similar d’una altra comarca (Barcelonès) de gestió nefasta, i per a nosaltres el CAAC de Barcelona, ​​tot i que millorable, resultava un paradís. Un altre exemple més, que BCN s’ha anestesiat en l’auto complaença. Quan tothom et diu lo guapo que ets, quan algunes persones i entitats aplaudeixen totes les teves ocurrències i accions, t’ho acabes creient. I així ens va.

Per cert, per a quan la construcció del nou centre d’acollida de Barcelona?

A mi se m’ocorre un bon lloc que podria servir, per exemple, per fomentar les adopcions: el Parc de la Ciutadella, on està situat una cosa anomenada “Zoo de Barcelona”. Es podia tancar el Zoo i utilitzar l’espai.

La Manifestació de dissabte pels gats va reunir molta gent. Esteu contents?

Molt, crec que ha estat una explosió del descontentament acumulat. Estem contents de la resposta, evidentment no de la situació. Estem orgullosos de tirar un cable a les entitats. Entre tots, segur que aconseguim solucionar el problema.

També heu parlat del que es va fer a un centenar de coloms l’any passat per aquestes dates …

I de l’assetjament als senglars ….

Es va apretar molt a les gateres com si els punts d’alimentació per a gats fossin la causa de la proximitat dels senglars i no la invasió que estem fent del seu entorn …

Sí, són exemples que BCN no és tan amiga dels animals com pregona. Un hastag no val res comparat amb els fets reals. Són evidències que costen la vida a molts animals. 100 coloms importen més que 100 tweets enginyosos. El tema dels senglars … ens donaria per a una altra entrevista. Hem presentat una petició per escrit al districte de Nou Barris perquè ens expliquin una oferta de contractació pública per a la gestió de senglars. Silenci. Però seguirem insistint. Hem vingut per quedar-nos.

Por unos circos sin animales!

/0 Comentaris/a

Portugal se suma a la lista de Estados de la Unión Europea que pone fin a los circos sin animales, una lucha que sigue en pie en España

El Parlamento portugués ha dado un importante paso al frente en protección animal al aprobar hace unas semanas la prohibición que pone fin a los circos con animales salvajes en Portugal.

La medida ha sido ampliamente aplaudida no sólo en nuestro país vecino sino también en España y en toda Europa. Y no es porque esta prohibición sea un hecho aislado ni mucho menos; en la Unión Europea son ya 24 los Estados Miembros que han prohibido, o restringido severamente, la utilización de animales en los circos. Es que la sociedad está más que preparada para dar el adiós definitivo a un modelo de espectáculo que hace ya tiempo que quedó obsoleto. Un sondeo de opinión realizado recientemente por YouGov en distintos países de la Unión Europea arrojaba que el 65% de los europeos están en contra de los circos con animales salvajes; una cifra que en España aumenta hasta el 73%.

El resultado de este sondeo de opinión pone cifras a algo que con el tiempo se ha ido haciendo más que evidente. El hecho de que en España contemos a día de hoy con casi 500 municipios donde no se permite la utilización de animales en circos y con cuatro Comunidades Autónomas en las que estos espectáculos están prohibidos, cifras que van además en constante aumento, responde a una demanda social mayoritaria. El camino hacia la desaparición de los espectáculos circenses con animales salvajes ha demostrado no tener color político precisamente porque el rechazo a este tipo de espectáculo es generalizado. Los propios niños, educados cada vez más en el respeto hacia la naturaleza y los animales, se dan cuenta de la incongruencia de este mensaje frente a la imagen de un circo con animales salvajes.

Dentro del mundo del circo la utilización de animales ha quedado relegada a un pequeño grupo de empresarios que, reticentes a adaptarse a la realidad de los tiempos, siguen tratando de retrasar lo inevitable. Solamente 6 circos españoles siguen haciendo uso de animales salvajes en sus espectáculos.  Uno de los argumentos esgrimidos por los circos que todavía utilizan animales es que sin estos el circo desaparecerá. Nada más lejos de la realidad. Si algo ha demostrado el circo con el paso de los años es que se trata de un arte vivo, caracterizado por la creatividad y la imaginación, y desde luego muy capaz de evolucionar con los tiempos y prosperar en la sociedad actual.

En el caso de Madrid, el ayuntamiento aprobó una moción en enero de 2017 en la que expresaba la voluntad de dejar de autorizar los circos con animales en la nueva ordenanza municipal. Aun así, el texto todavía no se ha sometido a votación ya que el ayuntamiento prefirió esperar a que se desarrolle el Reglamento de la nueva ley de protección animal de la Comunidad de Madrid, para evitar posibles contradicciones. Casi dos años después, no se ha aprobado ni la ley autonómica ni la ordenanza municipal, y los animales siguen en los circos madrileños.

El circo no está agonizando, prueba de ello es la proliferación en España de escuelas y festivales de circo nacionales e internacionales que cada año atraen a más público y participantes. Las propias escuelas de circo admiten estar experimentando un gran auge en la demanda de formación en distintas áreas circenses.

Lo que está agonizando es el circo con animales, un modelo que tuvo su momento, pero como ha ocurrido a lo largo de la historia con tantas otras prácticas, ha tocado a su fin. El circo con animales está muriendo porque al ciudadano de a pie, totalmente ajeno al movimiento de protección de los animales, la imagen de un león encerrado en una triste jaula aparcada en el parking de un supermercado o un oso disfrazado tocando la trompeta le ha llegado a parecer aberrante. Así de sencillo. En esto consiste el progreso moral de una sociedad.

El circo es magia y fantasía, pero hoy en día también es excelencia técnica, profesionalización, desarrollo artístico. Ya pasó el tiempo de las jaulas y los remolques. Ya pasó el tiempo de los osos montando en bicicleta, los elefantes haciendo el pino o los tigres saltando aros de fuego. El tiempo de un circo cuya imagen suscita fundamentalmente tristeza, por suerte ya pasó.

En prácticamente todos los países de la Unión Europea se está trabajando para que las restricciones en el uso de animales en circos sean cada vez mayores, pero países donde hace tiempo que se prohibieron estos espectáculos todavía tienen que aceptar que los circos con animales puedan atravesar sus fronteras para llegar a los lugares donde aún se les permite actuar. Además, el continuo goteo de prohibiciones nacionales y regionales supone que los circos cada vez deben desplazarse más, con el menoscabo que esto implica para el bienestar de los animales, obligados de esta manera a viajar largas distancias. Esta situación solo tiene una solución posible y es que la Comisión Europea ponga fin de una vez por todas a los múltiples problemas de seguridad, sanidad y bienestar animal, adoptando una prohibición que planea en el horizonte desde hace tiempo.

Es momento de vaciar para siempre las jaulas y dejarlas como recuerdo de épocas más tristes de las que afortunadamente supimos evolucionar. Es momento de dar a los últimos animales de los circos la oportunidad de tener al menos un retiro digno, ya que su vida nunca se la podremos devolver.

Ayúdanos a pedir a la Comisión Europea que prohíba la utilización de animales salvajes en circos en Europa firmando y difundiendo nuestra petición.

InfoCircos es una coalición formada por las entidades de protección animal ANDA, FAADA, AAP Primadomus, AnimaNaturalis y Born Free Foundation, con el objetivo de poner fin a la utilización de animales salvajes en circos en España.

Deixem en pau els ponis!

/0 Comentaris/a

Una europarlamentària promou l’entrada a l’eurocambra d’un poni amb funcions de gos pigall

Si ets un poni d’una raça de baixa estatura, com un Mini-Shetland, tens molts números per acabar sol en un jardí com una mascota tronada, amb cap més altra ambició que mantenir la gespa a ratlla. Siguis més gran de talla o no, si ets un poni no passaràs dels 140 cm, és possible que acabis en una hípica o en una fira aguantant sessions infinites de canalla que maldaran per muntar-te. També, si per exemple ets un Asturcon, et pot tocar un passaport a l’escorxador perquè algú es delecti amb la teva carn, o bé, si ets un Islandès, pots fer cap a una explotació agrícola per treballar-hi durament. Si ets molt bufó, siguis de la raça que siguis, pots ser carn de concursos morfològics, sempre i quan es consideri que compleixes tots els requisits que ha de tenir una determinada raça (ecs) i, ara també, i com a última moda, pot ser que, tot i ser un poni, et trobis totalment desubicat fent de “gos pigall” per un nucli urbà.

Per aquells a qui l’estatura els pugui confondre, com ara potser li passa a l’europarlamentària Hilde Vautmans, qui recentment ha promogut l’entrada a l’eurocambra d’un poni amb funcions de gos pigall, es fa necessari informar que un poni no és un gos. Un poni és un equí i a l’igual que les zebres, i els ases pertany a la família dels equus ferus caballus. O sigui, els ponis, fins a on sabem avui, son cavalls de baixa estatura. Així doncs, com a cavalls, els ponis, per tenir una vida d’acord a la seva espècie precisen: llibertat, viure en ramat en espais adequats i gaudir d’una sana alimentació i hidratació. Cal recordar que són herbívors no llépols.

Si un poni és un cavall vol dir que és un animal fòbic que s’espanta amb facilitat de tot el que desconeix. La por és un recurs evolutiu que fa que els herbívors es mantinguin en alerta constant per preveure la presència de possibles depredadors.

Si un poni és un cavall significa que és un animal que si no viu en companyia dels seus s’estressa perquè no pot tenir suficientment controlat el territori (és una feina que els equins fan en equip).

Si un poni és un cavall es sentirà inquiet i insegur si el fem sortir de l’espai que ell consideri el seu hàbitat.

Si un poni és un cavall els seus recursos comunicatius són els propis d’un equí, és a dir, que s’expressa bàsicament amb el gest i que el seu llenguatge i comportament són diferents del dels humans i del dels cans.

Diguéssim doncs que un poni, per petit que sigui i per molt que ens sorprengui, no té una predisposició natural per assistir humans amb necessitats especials i que, per arribar a fer-ho, a banda de patir una doma llarga i pesada es veurà obligat a renunciar als pilars bàsics de la seva natura: llibertat, vida en ramat, possibilitat de fugida. El que significa que haurà de viure sota un estrès constant.

Arribats a aquest punt, m’adreço a l’europarlamentària Hilde Vautmans i li plantejo dos qüestions: Si hi ha un animal predisposat a ajudar-nos fins a l’infinit com el gos, amb unes característiques per fer tasques d’assistència que superen els ponis amb escreix i per golejada, podríem deixar en pau els ponis si us plau que ja tenen prou amb el que tenen? Abans de proposar que els ponis es converteixin en animals d’assistència podria informar-se sobre les característiques d’aquesta espècie i vetllar per a que tinguin unes condicions de vida millors de les que tenen actualment, no per a empitjorar-les?

Gràcies

 

Marta Rey, Coach de cavalls

Directora d’Equànima