“Un no s’acostuma a la mort”

/0 Comentaris/a

Com afrontar aquesta part de la meva professió és realment complicat.

En general, quan sorgeix aquest tema, les persones et solen dir que, bé, tu ja estàs acostumada, que forma part de la teva quotidianitat com a veterinària, que no t’afecta com la primera vegada que ho vas fer … Però una no s’acostuma a la mort.

Jo com a persona no m'”acostumo” al que representa, i com a professional suposa, en molts casos, frustració per no poder fer res més pel meu pacient. És per això que, per eutanasiar, he après a gestionar (no anul·lar) les meves emocions el que em permet poder dur a terme una tasca tan difícil emocionalment per la qual ningú m’ha preparat.

Cada vegada que m’enfronto a aquesta situació tinc en compte diferents factors. En primer lloc el pacient, quin és el motiu d’eutanàsia i sobretot si hi ha altres opcions abans d’arribar-hi. Cal no oblidar que la meva tasca com a veterinària és en primer lloc amb el pacient, intentar curar, i si no és possible, alleujar el seu dolor o patiment.

En segon lloc amb la família, sent el suport psicològic en una decisió tan angoixant i difícil. Hi ha tantes situacions familiars diferents com pacients. Tenir empatia amb ells i comprendre la seva situació és fonamental perquè aquest procés sigui el menys dolorós possible.

En moltes ocasions no es té en compte que també som persones, tenim sentiments i que no per dur a terme l’eutanàsia deixem de tenir-los. No puc recordar en quantes ocasions he sortit de la consulta amb un nus a la gola o quantes vegades m’he ensorrat tot i saber que és la decisió correcta.

Cal no oblidar que en molts casos són pacients als qui hem vist créixer a la nostra consulta, que vénen feliços a veure’t, a buscar la seva llaminadura quan passen per davant de la consulta, que et mengen a petons si et descuides …

Per tot això crec necessari escriure aquestes línies. La veterinària és una professió que pot arribar a ser molt dura, física i psicològicament, i encara que moltes vegades es reconeix la nostra tasca, hi ha d’altres en que no es veu més enllà de la nostra bata de veterinari. Sota l’uniforme de la professió estan tots els nostres sentiments, els que ens fan lluitar cada dia pels nostres pacients i els que ens fan patir cada dia per ells.

Més val tard que mai

/0 Comentaris/a

Recentment tots els grups parlamentaris es van comprometre a instar el Govern a reformar aquell fragment del Codi civil espanyol en el qual inexplicablement encara considera als animals béns mobles o cap de bestiar nulius i als animals companys béns embargables. El que és una posada al dia d’un concepte bàsic com que els animals no són objectes, no està exempt de polèmica. A Catalunya el codi civil propi ja fa anys va incloure un breu aclariment sobre els animals afirmant que no són coses. Al futur Codi Civil espanyol caldrà inserir-li una nova consideració sobre els animals que digui que són “éssers vius dotats de sensibilitat”. Aquesta definició no satisfà tothom però constitueix una fita del lobby animalista. Per als impulsors que han fet equilibris entre les limitacions de la llengua i la “proverbial ceguesa que Espanya té cap als animals”, ha significat un esforç titànic.

Com que hi ha pocs polítics interessats en el tema, agrupats a l’Associació Parlamentària en Defensa dels Animals (APDDA), aconseguir la unanimitat en la votació i que les forces conservadores s’hagin pujat al carro té un gran mèrit que ha de ser reconegut.

D’altra banda, a Lisboa, on es va signar l’últim Tractat Fundacional de la Unió Europea, en l’article 13, es parla dels animals com “sentient beings”. El problema sorgeix de la traducció al castellà que s’ha realitzat de manera incorrecta en emprar el terme sensible. Els lectors d’Animalados són sentientes i sensibles. Els objectes són només sensibles. Si estrenyem amb força una llauna de refresc es deforma, és sensible a la nostra força com la sorra de la platja és sensible a l’exposició solar. Sentiente va més enllà de ser vulnerable a agents externs. Sentiente implica capacitat de convertir allò al que s’és sensible en una emoció. Tot i que el filòsof Xavier Zubiri titulés un dels seus assajos “intel·ligència sentiente” aquesta segona paraula no està reconeguda per la RAE. Quina pena tan gran que l’oblit dels acadèmics de la llengua compliqui la titànica tasca dels lobbies animalistes: obligant-los a pressionar per incloure el pegat d’”éssers vius dotats de sensibilitat”. 

Cap país membre pot seguir negant la dimensió emocional dels animals que a diferència dels objectes, senten, pateixen i mereixen una consideració moral que impulsi normatives de respecte i protecció dels animals. Canviem el xip des de l’UE o des del nostre cor mentre un gat o gos inquiets ens recorda que hem de donar-los de menjar i carícies.

Animalados

Feliç dia dels solters!

/0 Comentaris/a

 

Article de la redacció

Es pot viure sense amor? Aquesta és la pregunta que es fan tots aquells que un dia com avui no tenim parella. És la pregunta que es formulen en Valentí i Tro, dos veterans del desamor. Valentí fa just un any que va ser rescatat després d’un cruel abandonament. Tot i ser un gat preciós i dotat de la màgia de l’afectivitat incondicional porta un any esperant l’amor veritable. Les cases d’acollida tenen la funció de satisfer les necessitats biològiques i emocionals de tots aquells que un dia van ser precipitats al “sense amor”.

Les acollides són com aquest millor amic que t’empara sota la seva ala, comparteix el seu domicili i el seu plat però no activa el clic de l’enamorament embriagador i total. Es converteixen en una parada en el camí reparador i imprescindible però no arrenca aquest sospir que culmina amb un “per fi a casa”. Ahir en Valentí va celebrar el seu sant però no el seu èxit, encara segueix acollit a Tarragona (Associació Gaia) a l’espera de formar una parella ideal.

Més apurat està en Tro, un gos gran de mida i edat que esdevé cadell a poc que li ofereixen carícies. Ja fa massa temps que es troba en una gàbia de la gossera de Barcelona (CAAC) sense més error que el de la ceguesa dels seus pocs visitants. Tro és un històric entranyable que serà recordat per tots quan marxi. Amb alegria si s’adopta i amb profunda tristesa si mor rere els barrots.

Per als al·lèrgics consistents o espuris a la festa dels cors roses, les obligacions de calendari i l’agost de les botigues romàntiques ha nascut la festa del 15 de Febrer. Els solitaris, obligats o per elecció, sobreviuen l’edulcorada vigília gaudint d’un dia que els torna la dignitat i els imposa autocelebrar-se. Per als que no tenen amor queda dir que moltes vegades no és culpa seva. Com a exemple tenim en Tro i en Valentí: dos solters i orfes. Esperem que l’any vinent, tant un com l’altre, puguin celebrar el dia dels enamorats en una casa definitiva.

Començàvem l’article preguntant si es pot viure sense amor, en Valentí i en Tro, “els nostres entrevistats”, ens diuen que sense amor es sobreviu però és amb Amor quan tot cobra sentit. Canviem el seu pròxim 14 de febrer?

 

Sempre a favor dels animals

/0 Comentaris/a

Article de Montse Pérez, directora de l’espai creatiu siNesteSia i artista. Organitzadora de l’exposició contra el maltractament animal, El Venadito.

Quan érem petites, la meva germana i jo jugàvem a cowboys i indis. Ella tenia una magnífica col.lecció de personatges (indis i cowboys), animals (cavalls, gossos, gallines…), caravanes y demés figuretes necessàries en el joc, a mí sempre em feia dur els cowboys; ella escollia els indis. Per tant jo sempre perdia, perque en el nostre joc, que no en la vida real, la justícia sempre triomfava i nosaltres, des de la nostra ingenuïtat infantil, defensàvem als indis perque estàvem absolutament convençudas que eren els “bons”.

Amb els anys, i per altres motius, també en segueixo convençuda. Així doncs, el “sempre a favor dels indis”, avui s’ha transformat en “sempre a favor dels animals”. A aquests, com als indis, els hems expulsat dels seus hàbitats, no hem sapigut integrar-los en la nostre societat ni en el nostre espai. Només ens hem limitat a cosificar-los i convertir-los en objectes de consum, ja sigui per a alimentar-nos, vestir-nos, distreure’ns o tenir-los com a la mascota més xic del moment.

Em venen al cap les línies d’acció d’institucions museístiques i centres d’art on s’organitzen exposicions sota criteris de tendència i moda. També, de la mateixa manera, el famós de torn ens mostra l’última excentricitat respecte a la seva nova mascota. Aquesta, tant bon punt ocupa les portades de diaris i revistes com en poc temps queda abandonada a la seva pròpia sort. En el cas de l’artista, relegat al més trist dels oblits, perque ambdòs, artista i animal, van esgotar el seu temps de consum. Em pregunto: Què ens passa? No som capaços de mantenir un mínim d’atenció sobre el qui hem posat els nostres ulls per a que maduri, pugui evolucionar i sorprendre’ns, arribat el moment? Els artistes necessiten el seu temps d’aprenentatge i des-aprenentatge, experimentació, error, cerca, depressió, reanimació… En una paraula, maduració per a tornar a crear. Tot aquest temps avui no se li concedeix a ningú. Louise Borgeois (1911–2010) una de les artistes més notables de l’art contemporani, no va aconseguir el reconeixement internacional fins els 71 anys, per sort per a ella, va tenir temps de poder créixer i culminar  la seva vida. D’aconseguir ser una gran artista. Avui aquest temps ja no existeix. Quant més jove i més ràpid t’arriba l’èxit, millor. Y després?…

El mateix passa amb els animals. No ens donem el temps necessari per conèixer’ls, comprendre’ls i estimar-los. Sense aquest temps no hi ha compromís de veritat ni afecció cap a ells. Tornem a la cosificació. No es tracta d’humanitzar als animals, pero sí d’entendre i comprendre que com a éssers vius tenen les seves pròpies necessitats, la majoria de vegades alienes a les nostres. No necessiten vestir-se ni altres coses supérflues, però si necessiten el més essencial per qualsevol ésser viu: cura, atenció, millora dels seus hàbitats, respectar els seus espais i cicles vitals. Per favor, donem-nos el temps per aprendre d’ells, no fem com vam fer als indis, exterminats o mantinguts en reserves. No fem el mateix amb els animals ni amb els artistes.

“Els collars danyen la relació que tenim amb els nostres gossos: usem arnesos còmodes”

/0 Comentaris/a

La fresca matinera mesetària es transforma en calidesa quan Anders Hallgren comença a parlar de gossos. De la mà de Luis Souto de Talkan i Dogalia hem assistit a un seminari doble impartit per una eminència mundial en psicologia canina. Allà pels anys setanta, el psicòleg suec Anders Hallgren va començar a interessar-se sobre la complexitat emocional dels gossos. Hi ha unes similituds fisiològiques innegables entre els humans i els cans. Ha estat només la ceguesa la que ens ha fet situar-nos en un lloc de superioritat. Una observació acurada i sense prejudicis ha permès a l’expert amarar-se de molts dels talents canins que havien passat desapercebuts. Hallgren va sembrar la llavor de treballs transcendentals com els de Turid Rudgas i la individuació del que es diuen “Els senyals de calma”. Segons aquests experts, els gossos tenen un llenguatge corporal molt elaborat que els permet a uns i altres evitar conflictes. Quan hem permès el desenvolupament natural dels gossos (sense sobreestimulació, autoritarisme, aïllament, estrès o trauma) qualsevol buscarà una aproximació amistosa amb els seus congèneres i encara que no el conegui sabrà com indicar-li la amistosidad de l’acostament.

El psicòleg, que avui té 77 anys, fa gairebé 50 va iniciar una croada contra allò que no només fa mal físicament els gossos sinó que altera la seva capacitat d’aprenentatge, de gaudi i de relacionar-se. Al costat d’un equip de fisioterapeutes i kinesiólegs van descobrir que l’alliberament dels gossos de collars de punxes, ofec o elèctrics generava una triple transformació de l’animal. Sense dolor, sense estrebades, el gos estableix una relació amb l’entorn equilibrat i positiu.

Les normatives s’han anat tímidament adaptant per evitar als gossos el dolor i el sofriment. A Barcelona, collars de punxes i ofec estan prohibits des d’octubre de 2014. A Ceuta també. A Madrid, des de juliol, també estan prohibits els collars de descàrregues. Moltes ordenances municipals en procés de reforma inclouen la prohibició fins i tot de les corretges extensibles. A l’abril de 2016 al BOE es va publicar la recomanació del Consell d’Estat que tots els legisladors incloguessin aquesta prohibició per està en harmonia amb l’objectiu de qualsevol ordenament de protecció dels animals. A Suècia, explica Anders, està mal vist portar el gos amb collar. L’arnés és l’única eina apropiada per subjectar el gos sense danyar-lo. Aquest home divertit i vital lamenta veure pels carrers espanyols collars i estrebades. Li hem promès que Animalados, associacions i propietaris formats estarem a l’aláda dels suecs i ens descollarem amb i sense ajuda de les normes.

Article d’Emma Infante, presidenta de Futur Animal