Abans de parlar de la història de l’animalisme a Espanya i Catalunya, cal fer un breu esment de la seva trajectòria a Europa i Occident, on pren una destacada importància durant segona meitat del segle XIX quan van sorgir les primeres i incipients lleis de protecció dels animals, per exigir un reconeixement legal dels seus drets com essers vius davant el maltractament i crueltat amb la que els humans tractaven als animals.

Anglaterra fou pionera al 1822, de la primera llei que es va pronunciar, sent el seu promotor un membre del parlament britànic, Richard Martin. L’any 1866, als Estats Units, Henry Berg aconseguia l’aprovació en la legislació americana, de que el maltractament dels animals domèstics fos contemplat com delicte. Posteriorment altres països, van anar introduint canvis en els seus respectius ordenaments jurídics.

A mitjans del segle XX, l’animalisme agafa impuls despertant l’interès d’un ampli sector de la ciutadania. Sorgeixen les entitats animalistes dedicant esforços a reivindicar i millorar el benestar dels animals en general, i, es comença a reflectir un canvi envers el respecte que es mereixen com a essers vius. La Declaració Universal dels Drets dels Animals, al 1978 va significar un altre pas important.

A Espanya aquest moviment social es va iniciar amb molt més retard. Els seus antecedents històrics influïts per Ferran VII, monarca absolutista i enemic del moviment cultural europeu de la Il·lustració (XVIII), per la guerra civil i per una dictadura que va limitar la llibertat d’expressió i de l’associacionisme,  van retardar negativament la seva evolució moral quedant la societat espanyola, distanciada de molts dels avenços que havia experimentat la societat occidental.

La tradició cultural, la tauromàquia i el maltractament dels animals en les festes populars, que encara romanen en l’actualitat, sota la tolerància i protecció de l’àmbit polític i institucional, també han influït en contra de qualsevol progrés a favor dels animals.

No obstant dins d’aquest ambient cultural tan desfavorable, a finals del segle XIX i principis del XX, a Espanya i Catalunya es desenvoluparen moviments abolicionistes de les corrides de toros, per part del sector més il·lustrat i de la ciutadania, presentant una proposta de proposició de llei, per la seva abolició al Congrés dels Diputats. Els esdeveniments de la guerra civil espanyola van estroncar la seva continuïtat durant molts més anys.

Al 1925 els refugis d’animals abandonats van ser reconeguts com societats protectores d’animals i d’utilitat pública amb la creació dels Patronats per a la protecció dels animals i plantes, al 1928. Malgrat haver-se constituït reglamentàriament, no es va arribar a consolidar el seu funcionament a nivell nacional. Al 1950 es va fundar la Federació Espanyola de Societats Protectores d’Animals i Plantes –FESPAP, agrupant els únics 10 refugis existents en tot l’estat. La seva presidenta Dolors Marsans, va destacar com a proteccionista i defensora dels animals. Agermanada amb altres entitats europees va reivindicar que els escorxadors incorporessin l’atordiment previ en el moment del sacrifici als animals destinats al consum humà. També va participar activament amb l’associació fundada pel Conde de Bailén (Carlos Arcos) que demanava l’abolició del Toro de la Vega, després de que el Noticiari “NO-DO” divulgués unes imatges que evidenciaven la tortura i el patiment de l’animal, provocant el rebuig de moltes persones.

L’any 1976, iniciada ja l’etapa democràtica, es funda a Espanya, concretament a Mataró,  Ong ADDA -Associació Defensa Drets Animals, impulsada per un ferroviari a través de la seva crida en la premsa. En aquells moments el concepte de defensa dels drets dels animals resultava pioner i desconegut per una societat acostumada a identificar la protecció dels animals ens els refugis i en l’acollida de gossos i gats.

Un dels primers objectius dels membres de l’entitat, era aconseguir una primera llei de protecció dels animals, donat el buit legal existent, que contemplés i regulés la seva defensa. També es demanava la tipificació dels actes cruels amb els animals com a delicte en el codi penal.

Després d’anys d’insistència, finalment l’any 1988 era aprovada a Catalunya la primera llei de protecció dels animals. Aquest fet significà el punt de partida perquè la resta de comunitats autònomes, redactessin les seves pròpies lleis de protecció. En l’àmbit estatal aquesta “llei marc encara s’està esperant”.

Tanmateix a la dècada dels 80 aparegueren altres entitats tan a nivell nacional, com autonòmic.

La llei catalana del 88, que permetia el sacrifici dels animals abandonats, es va demostrar insuficient i molt poc eficaç. Els abandonaments i sacrificis anaven creixent en comptes de minvar, donada la manca d’interès i apatia dels encarregats en el seu acompliment. Alguns fets molt lamentables van esperonar a les entitats, com ADDA, CAAN i altres membres de FEDAN, a sol·licitar una nova llei molt més avançada que prohibís el seu sacrifici. Finalment l’any 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar aquesta nova llei, prohibint el sacrifici d’animals abandonats en els centres d’acollida, i el reconeixement com essers sensibles psíquica i físicament.

A nivell nacional a finals del 2003 es funda el PACMA,  Partit Animalista Contra el Maltractament Animal.

Les festes populars amb el maltractament i la tauromàquia han estat una de les lluites constants de les entitats. Davant la celebració del Fòrum de les Cultures (2004) ADDA va veure l’oportunitat d’iniciar una campanya perquè Barcelona es declarés “Ciutat Antitaurina”. Amb l’entrega de 245.000 signatures de ciutadans, recollides a peu de carrer, s’aconseguí que l’Ajuntament de Barcelona fes una votació favorable. Tossa de Mar (Girona) al 1989, ja s’havia declarat ciutat antitaurina.

Aquest important fet,  desencadenà diferents esdeveniments. Al 2004, ADDA lliurava al llavors president del Parlament de Catalunya,  Ernest Benach, 453.000 signatures per sol·licitar la supressió de les corrides de toros. Després d’una ILP (Iniciativa Popular Ciutadana) amb el suport de 180.169 signatures, finalment al 2010, el Parlament de Catalunya aprovava la prohibició les corrides de toros. La llei entrà en vigor el 2012. La Llei Canaria de Protecció Animal, ja havia prohibit les corrides en el seu territori, al 1991. Actualment campanyes arreu d’Espanya promogudes per diverses entitats estan aconseguint avenços importants contra els espectacles taurins.

Barcelona també ha estat una ciutat referent en la consecució de progressos favorables, després de la creació l’any 1997 del Consell Municipal per la Convivència, Defensa i Protecció dels Animals, sent ADDA una de les entitats impulsores.

El moviment animalista és creixent i més consolidat cada dia.  S’ha aconseguit que moltes ciutats de l’estat es declarin “lliures de circs amb animals”. Els zoos cada vegada es troben més qüestionats i es continua lluitant per conscienciar i reduir el patiment animal en l’experimentació, cria intensiva,  pelleteria, caça i captura, etc.

L’empatia i la compassió cap a tots els essers vius, és el camí per anar avançant cap una societat més justa i amb una convivència més equilibrada i cívica amb la resta dels animals.

 

Ong ADDA

*Fons documental de la revista “ADDA, Defiende los animales”, i del llibre “Tauromàquia, el mal cultural” (Carme Méndez).