Entrades

Ets cívic amb el teu gos?

 

Sí, ja ho sabem: ets molt cívic. Els incívics són els altres. Tot i així, et proposem que comprovis si superes els requisits mínims de civisme i miris en quin nivell de civisme et trobes.

 

Sóc (in)cívic

  1. Recullo sempre les caques del meu gos. Però quan defeca a la gespa o als escocells dels arbres no les recullo perquè és adob per a la vegetació. Als pipicans no les recullo perquè ja ve l’ajuntament a fer-ho.
  2. Deixo que el meu gos faci pipi a qualsevol lloc. Té dret a poder orinar!
  3. Deixo que el meu gos vagi lliure pel carrer i els parcs, encara que no sempre l’estic vigilant i no el puc controlar. Només faltaria que hagués d’anar sempre lligat!
  4. Faig servir collars de càstig perquè, encara que no ho tinc clar, sembla que el gos no estira tant de la corretja.

Si, tens raó, ets molt cívic però només de cara a la galeria. En realitat ets un incívic de nassos i t’has de posar les piles. A la ciutat som moltes persones i animals i si no tenim cura nosaltres mateixos, qui ho farà?  


Sóc cívic, de veritat

  1. Sempre recullo totes les caques del meu gos. No he fallat mai.
  2. No deixo que faci pipi a les façanes de les cases ni als cotxes, motos ni bicicletes que hi aparcats al carrer. Només orina als arbres.
  3. Porto sempre a sobre una ampolla d’aigua amb vinagre (5 parts d’aigua per una de vinagre) i ruixo els llocs on ha orinat perquè no faci mala olor i acabin orinant al mateix lloc tots els gossos del barri.
  4. El meu gos està esterilitzat. Així, a part d’evitar embarassos, malalties de transmissió sexual i patologies en el sistema reproductor, com el càncer, m’estalvio les conductes fugisseres i de marcatge.
  5. El porto lligat i només el deixo anar als llocs on sé que el puc controlar.
  6. No uso ni collars amb punxes o d’ofec, ni corretges extensibles.

Molt bé, felicitats. Si, ets cívic i gràcies a tu, els carrers i els parcs no s’embruten. Però encara pots fer un esforç i anar una mica més enllà.

Sóc un crack

  1. A més de tots els requisits anteriors, en algunes ocasions 
  2. He arribat a recollir les defecacions d’altres gossos, sobretot quan estan enmig del carrer. Així faig exercici i millor que la caca estigui en una bossa que a la sola de la sabata o als coixinets d’altres gossos.
  3. No llenço mai les bosses amb les defecacions a les papereres, perquè allà sovint hi ha gent que busca entre les deixalles. Les llanço als contenidors i ben lligades així no fan pudor ni atreuen les mosques.
  4. Crido l’atenció educadament a les persones que no són cívics amb els seus gossos. Aixi de bon rotllo els hi puc assenyalar que s’han oblidat una caca.

Felicitats! Has de saber que tu no ets cívic, ets un crack. I gràcies a gent com tu, cada dia és més fàcil tenir gos. Gràcies en nom d’Animalados!

Quatre dècades sense caça esportiva al Cantó de Ginebra

Després d’un balanç els resultats per a la naturalesa, els animals i els humans són més que positius: La biodiversitat és exuberant i la majoria de les poblacions d’animals silvestres es regulen soles. A les ribes del Llac Leman (Ginebra/Suïssa) i del riu Roine el nombre dels animals aquàtics que hivernen va augmentar de manera espectacular fins a unes 30.000 aus. Les aus i els altres animals silvestres van perdre a poc a poc la por davant l’ésser humà, provocat per la caça esportiva. Així els ciutadans de Ginebra poden gaudir la imatge d’animals silvestres movent-se de manera tranquil·la i totalment natural a plena llum de dia malgrat la presència de persones. Les aus aquàtiques no alcen el vol en acostar-se una persona a les ribes. Passejant pels boscos de Ginebra es poden contemplar llebres saltant i cérvols pasturant. Així els humans recobren el seu coneixement sobre la naturalesa i les seves interaccions.

El Cantó de Ginebra amb els seus 500.000 habitants sobre 280 km2 està altament urbanitzat però malgrat això té un alt valor natural i paisatgístic. Més de 30 km2 són bosc de roure i de bedoll. També hi ha boscos de prada i de faig. I 110 km2 alberguen l’agricultura. Traduït a percentatges: El 45% del Cantó és d’ús agrícola, un 25% és urbanitzat, un 15% consisteix en bosc i camp i l’altre 15% representa el Llac Leman. El Cantó de Ginebra té 42 reserves naturals dins del bosc, entre elles, 9 reserves forestals sense intervenció silvícola. A principis dels anys 70 els animals de la mal anomenada caça major estaven pràcticament exterminats per l’excessiva persecució per caçadors esportius. Solament quedaven unes dotzenes de cérvols i cabirols i els senglars portaven ja dècades desapareguts dels boscos de Ginebra. Llebres, conills, faisans i perdius amb prou feines es veien ja per culpa de l’agricultura extensiva i la caça esportiva. Perquè els caçadors esportius poguessin seguir gaudint de la seva afició es deixaven anar llebres, faisans i perdius importats des de l’estranger.

L’any 1974 el Cantó va entrar a la història perquè arran d’un referèndum organitzat per uns protectors d’animals el 19 de maig es va prohibir la caça esportiva amb 25.776 vots a favor i 10.748 en contra. Quan parla el poble, les administracions suïsses són conseqüents. A partir de la votació no es va lliurar cap llicència de caça i així tampoc no es va disparar sobre cap animal en la temporada de caça de l’any 1974. Es va crear un Departament de Fauna Silvestre en la qual els representants de la protecció animal i de la naturalesa decideixen si s’hauria de dur a terme regulacions, intervencions o si es duen a terme pagaments per danys per fauna silvestre. Abatre un animal és sempre l’últim recurs. La creació d’aquest Departament era important perquè el govern no pogués modificar l’acord minimitzant la prohibició de la caça esportiva sota la pressió del lobby caçador. La prohibició de la caça esportiva en Ginebra era una sensació i va suscitar gran ressò internacional però per al món de la caça esportiva aquesta decisió era un “xoc” i ho és encara avui. Perquè l’exemple de Ginebra va demostrar que la naturalesa pot funcionar sense caçadors esportius fins i tot en un paisatge molt urbanitzat i que tant ella com els animals silvestres es recuperen. A través de la prohibició de la caça esportiva l’àrea del Llac Leman i del riu Roine va adquirir una gran rellevància natural per a la protecció d’aus. Així ho afirma un estudi del Schweizer Vogelschutz SVS-Birdlife. Segons aquest, el segment d’aigües que abans no va tenir cap importància en el Llac Leman, es va convertir fins al dia d’avui en un biótopo significatiu per a espècies d’aus que hivernen com el morell cap-roig, l’ànec griset, el xarxet comú, el morell de plomall, el cabussó emplomallat o el cabusset. Però també per al bec de serra gros aquestes aigües representen un àrea important per a la seva cria i per a la seva hivernació. Sobretot les zones estancades prop de Peney i per sobre de Verbois tant com la Rade de Genève que es van convertir en zones de descans per a les aus aquàtiques.

El biòleg Gottlieb Dankliker és l’Inspector cap de Fauna Silvestre des de 2001 al Cantó de Ginebra i el responsable per a la gestió de fauna silvestre. En una conferència el 15 d’octubre de 2013 a la Universitat de Basilea va exposar en el seu discurs que una prohibició de la caça esportiva és viable científicament i Ginebra és l’exemple pràctic que és possible. Va relatar que poc després de la prohibició de la caça esportiva van tornar els cabirols a poc a poc.”Tenim per km2 d’uns 10 a 15 cabirols. La seva població és estable des de fa molts anys. Sempre apareix la pregunta, si els cabirols no causen un impacten al bosc per menjar brots d’arbres. Dandliker explica clarament que el cabirol no representa cap amenaça per al bosc perquè ja no s’han de refugiar dins dels boscos davant la caça esportiva. Ara pasturen amb tota tranquil·litat fora d’ells en les abundants pastures. Si hi ha arbres de major importància, se’ls protegeix de manera individual. El Cantó de Ginebra té al dia d’avui una població de grans ungulats estable de prop de 60 cérvols i fins a 300 cabirols. Gràcies a la prohibició de la caça esportiva, el Cantó de Ginebra s’ha convertit en un dels últims bastions per a conills silvestres i perdius en sòl suís. “Tenim l’última població de perdius a Suïssa”, comenta Dandliker amb orgull. Abans del referèndum l’any 1974 el lobby caçador va afirmar que sense caça la llebre estaria amenaçada per extinció per depredadors. Però va passar just el contrari: mentre el Cantó de Ginebra gaudeix d’una població sana i amb moltes ganes de reproduir-se, la més gran de tota Suïssa.

A part de la prohibició de la caça esportiva una altra raó és la intensificació de l’agricultura. Ginebra és un cantó pioner: El 10% de les àrees agrícoles són ecològiques, amb una alta qualitat per a la biodiversitat. D’això se’ aprofiten també les perdius, les aus rapinyaires i depredadors com les martes i les guineus. Hi ha petits depredadors com la marta o el teixó, però no representen cap problema. Aquests depredadors s’equilibren de manera natural en un nivell més baix quan la caça esportiva cessa sobre ells. Després de la prohibició de la caça esportiva en el cantó de Ginebra a Suïssa, la població de guineus es va reduir de 12 famílies amb 48 cadells a 6 famílies amb 23 cadells. El 2013 es va deixar anar un jove linx orfe del Cantó veí de Waadt atès que es va témer que seria la propera víctima dels caçadors esportius. Així mateix els habitants esperen amb delit l’arribada del primer llop. Ja es van poder albirar alguns exemplars en la frontera francesa però fins al moment no se n’ha vist cap a Ginebra. Els gardes d’Environment esperen que els llops els ajudaran a controlar els grans ungulats, sobretot al senglar. Tots dos animals, linx i llop, són benvinguts a Suïssa, atès que regulen els grans ungulats silvestres i així fomenten el rejoveniment de la massa arbòria. Els possibles danys per depredació sobre bestiar domèstic s’indemnitzen convenientment. La preocupació dels agricultors que la prohibició de caça esportiva portaria a danys elevats en els cultius es va demostrar falsa. Les estadístiques de danys per fauna silvestre són comparables amb les del Cantó de Schaffhausen on la caça esportiva està permesa. Moltes llebres causen dany en els brots dels girasols, Però els agricultors reben anualment una compensació de 30.000 a 60.000 SFR. Els cabirols ocasionen sobretot dany en les plantacions d’arbres fruiters i vinyes. Aquí els pagaments per danys oscil·len entre els 20.000 i els 80.000 SFR.

En 1974 ja no hi havia cap senglar en el Cantó de Ginebra des de feia dècades. Estaven catalogats com extingits al Cantó. Després de la prohibició de la caça esportiva el senglar va tornar des de França a Ginebra. En el paisatge variat del Cantó aquests animals es van adaptar estupendament i es reproduïen ràpid. Un problema afegit és el fet que en començar la temporada de caça al Cantó veí de Waadt i a França, els porcs silvestres es refugien en els boscos de Ginebra on finalment s’estableixen. Els senglars francesos fugen dels caçadors esportius del seu país creuant el riu Roine. Així la població de senglars augmenta tots els anys de manera artificial i atesa la seva gran fertilitat les poblacions augmenten desproporcionadament. Finalment els danys causats pels senglars ja no es podien acceptar políticament i es va decidir una regulació reservada per a les poblacions de senglars a finals del segle XX.

Però abans de matar, a Ginebra s’aposta per la prevenció, per a evitar danys per senglars en l’agricultura, es tanquen els cultius amb tanques electrificades.”És molt senzill només calen dues tanques” explica Dandliker. Aquest mètode s’ha demostrat molt eficient. Però es va tardar molt a convèncer als agricultors. I a les vinyes solament s’han de protegir les vinyes prop de zones de repòs de senglars i sobretot les varietats primerenques. Tan aviat com els boscos ofereixen glans, els senglars ja no acudeixen a les vinyes. Les regulacions dels senglars solament les duen a terme els guardaboscos amb totes les mesures high-tech. No s’encarreguen aquestes tasques a cap caçador amateur. Per a aquests guardes del Medi ambient la seguretat, ètica i protecció animal tenen un paper primordial en aquestes regulacions. “No ens podem permetre ni un sol accident”, diu Dandliker. Protecció animal significa sobretot evitar ferir animals, tal com ocorre freqüentment el cantó veí Waadt i a França. Allà es duen a terme batudes, els animals s’emporten un o diversos trets i fugen espaordits. “I no se’ls troba o potser una setmana més tard o ni tan sols els caçadors esportius es prenen les molèsties a cercar als animals ferits”, relata l’Inspector en cap de Fauna Silvestre. “Situacions d’extrem estrès per als animals silvestres com succeix amb les batudes són una  cosa terrible i no les tenim a les nostres regulacions. Per a abatre un sol senglar dediquem unes 6 hores de treball. Cerquem el lloc exacte on ha de ser abatut, en una zona on estigui tranquil i confiat. El senglar no es percatará de la presència del guardabosc que l’abat amb un rifle de visió nocturna amb un sol tret. Per raons ètiques no matem a femelles amb cries”.

Quan falta la mare, es moren els cadells. Tampoc s’abat a les femelles capdavanteres i els grans mascles. Així esperem mantenir l’estabilitat del grup familiar i el seu comportament. De manera regular tenim grups de senglars orfes, víctimes de la caça a França. Van matar a les seves mares i caminen perduts, així que s’endinsen en els pobles. Senglars tan petits poden causar molt dany en els cultius. A més està més que reconegut que els senglars es reprodueixen de manera incontrolada quan falta la femella líder. La regulació dels senglars el Cantó de Ginebra es duu a terme amb gran dedicació i amb prou faenes costa diners al Cantó. La població de jabalís en Ginebra oscil·la entre 100 i 400 individus. “Als últims 10 anys va tenir lloc un canvi en l’actitud dels agricultors, Malgrat el dany que causen, el senglar és un animal que pertany al nostre paisatge, així de simple i així s’ha acceptat”.

El 90% de la població de Ginebra recolza incondicionalment aquesta prohibició. Aquesta impedeix a solament uns pocs centenars dels 500.000 ciutadans de Ginebra dur a terme el seu passatemps al seu Cantó. El seu desavantatge és que ara per a poder anar a matar animals els caçadors esportius han de desplaçar-se al Cantó veí de Waadt. Però els avantatges són notables per a la gran majoria dels habitants: La prohibició de la caça esportiva va possibilitar el retorn de molts animals i l’augment d’una biodiversitat de manera increïble. I el ciutadà agraeix poder gaudir observant la fauna silvestre molt aprop seu. La prohibició de la caça esportiva va augmentar la seguretat per a senderistes i tots aquells que gaudeixen de la naturalesa: “Al Cantó veí Waadt o a França és impossible passejar pels boscos a la tardor perquè els caçadors esportius persegueixen senglars o cérvols disparant trets a tort i a dret. I així arriben sempre els accidents de caça, explica Dandliker. La ciutadania de Ginebra recolza àmpliament la prohibició de la caça esportiva. Una enquesta del 2006 ho demostra: El 90% segueix recolzant la prohibició de la caça esportiva al seu Cantó. El 2009 els pro-caça del consell del Cantó van intentar reestablir la caça esportiva, però van rebre carabasses. Amb 71 vots en contra 5a favor i 6 abstencions els pro-caça es van quedar molt lluny d’aconseguir-ho.

A Ginebra es porta a terme un experiment extraordinari des de fa 43 anys en un àrea relativament petita (280 km2) i en un paisatge condicionat per l’ésser humà. Així aquest petit Cantó es converteix en un exemple a seguir quant a protecció i foment de la biodiversitat. El Cantó de Ginebra advoca per la protecció i el foment de la biodiversitat amb una infinitat de gestions, mesures i projectes concrets. Així es van classificar entre 2010 i 2012 un total de 400 hectàrees com a reserves naturals. Al Cantó s’estén una xarxa de diferents espais vitals com a aiguamolls i boscos en els quals un gran nombre d’animals i plantes  van trobar un refugi. El Llac Leman, el riu Roine, els rierols i estanys petits van guanyar importància internacional per a la protecció d’aus. L’any 2007 es va emetre una Llei per a la protecció de paisatges i biòtops així com per a la conservació de la flora, que assegura la cura i el manteniment d’aquestes àrees.Per a les perdius, el mussol comú i altres espècies amenaçades existeixen programes especials de conservació. Onze guardaboscos professionals s’encarreguen de la vigilància de les reserves naturals de la flora i fauna. Aquests protectors de la naturalesa exerceixen una gran varietat de tasques com el control de les reserves naturals,  la prevenció de danys per fauna silvestre i la supervisió de la pesca. El contacte directe amb la població es tradueix en formació del ciutadà en l’àmbit del medi ambient. Segons explica  Dandliker el treball dels guardaboscos professionals costen al contribuent a l’any menys d’una tassa de cafè. 1.200.000 SFR es reparteixen sobre 500.000 habitants, inclosa la prevenció de dany de la fauna silvestre en l’agricultura (250.000 SFR) i pagaments per dany de fauna silvestre als agricultors (350.000 SFR). “El que fem ho fem principalment per a l’agricultura”, diu Dandliker. I recalca que la prohibició de la caça esportiva li surt al Cantó molt més econòmic que la caça. “Organitzar caceres costaria molt més diners que una regulació de senglar duta a terme per nosaltres. I per a un departament de caça es necessitaria com a mínim a dos llocs de treball a temps complet mentre per a la nostra regulació es necessita solament un”.

Amb 500.000 habitants i 30.000 gossos el Cantó de Ginebra està densament poblat. Són condicions suburbanes. I així no només les reserves naturals tenen un paper important sinó també el foment de la naturalesa urbana i la pedagogia de naturalesa i el medi ambient. El programa “Natur in der Stadt” (Naturalesa en la ciutat) entrellaça les àrees verdes de la ciutat amb l’entorn campestre i fomenta la construcció de biòtops aïllats en llocs com a jardins, petits tolls i estanys, en rierols i fins i tot en teulades enjardinades. Fins a les antigues fàbriques es converteix en biòtops. Als jardins públics regeix la “Garten-Charta” (la carta de jardins) per a una gestió ecològica i el foment de la biodiversitat a la qual s’han unit aquella gent particular que tenen jardins i horts així com diverses ONGs. Atès que el Cantó de Ginebra voreja 103 km amb França, la col·laboració entre tots dos països és de gran importància per a la conservació dels eixos d’unió entre els espais vitals en comú com el Jura, una serralada en els Alps, on comparteixen llacs i zones humides. A causa de la fragmentació del paisatge per la construcció d’habitatges i autopistes al voltant de la ciutat de Ginebra els animals silvestres tenen menys possibilitats de moviments, cosa que és vital sobretot per als cérvols. Per aquesta raó la creació de corredors per a la fauna silvestre té un paper important en la col·laboració amb França. Material educatiu per a la informació dels ciutadans de Ginebra amb la finalitat d’aprofundir el coneixement sobre la fauna i flora del seu Cantó i la necessitat de crear corredors biològics per a la fauna silvestre. Una naturalesa sense caça esportiva és possible. En el cor d’Europa no hi ha millor exemple a seguir que el del Cantó de Ginebra.

Dibuixar el vent

Article d’Alberto Martín i Sílvia Esteve

Quan hom obre un llibre que és capaç d’emocionar d’una manera tan senzilla i preciosa com el que avui ens ocupa no ha de deixar de mostrar-ho a tots aquells a qui conegui, per tal de que tinguin l’oportunitat de passar les seves pàgines i d’escoltar la melodia de les paraules que apuntalen l’obra i els dibuixos que expandeixen el seu significat. Perquè si una virtut hem de destacar d’aquest petit gran llibre és, sens dubte, la seva capacitat d’unir en un mateix espai l’empremta que deixen les seves lletres i el traç que grava el dibuix: dos universos que flueixen creativament a El silenciós amic del vent.


Aquells que han pogut compartir la seva vida amb algun animal saben perfectament que aquests ens fan més humans, ens permeten entreveure una dimensió diferent de la nostra humanitat. Però no és menys cert que, malauradament, també són capaços de fer-nos veure la violència de l’ésser humà, la crueltat i el menyspreu més pur del que és capaç la nostre espècie: i un cas tristament cèlebre és el dels llebrers. Animals explotats fins al seu últim alè, víctimes d’una mentalitat capitalista en un ambient rural, els llebrers són repudiats un cop deixen de ser útils: repudiats, torturats i morts. Les paraules de Lisi Gutiérrez i els dibuixos de Rafael Jaramillo ens fan testimonis d’aquesta realitat-malson mitjançant una prosa minimalista i un dibuix evocador.
Un conte il·lustrat dur i preciós que fa de la seva concisió una virtut indiscutible: les frases amb què Lisi Gutiérrez va component la narració de l’abandonament i l’adopció del llebrer protagonista deixen entreveure una prosa creativa, que uneix el prosaic amb el poètic amb gran facilitat. Les il·lustracions, d’altra banda, saben conjugar perfectament el dur realisme amb imatges oníriques: hi ha una imatge impressionant, aquella en què podem veure el somni del llebrer, aquest somni que ens estremeix per la seva capacitat de sintetitzar, en una panoràmica, l’horror i l’esperança d’aquests animals.


Hi ha obres que saben commoure a través de les paraules, altres que ho fan mitjançant el dibuix: El silenciós amic del vent ens interpel·la a través d’ambdues per tractar de mostrar la realitat d’aquests atormentats animals. Realitat que es repeteix any rere any, cada febrer, després de la temporada de caça. 
Com es dibuixa el vent? Fixant-nos en la fina silueta del seu silenciós amic.

 

Volem aprofitar aquest article per recordar-vos que aquest diumenge 5 de febrer es celebrarà la manifestació de la Plataforma NAC (No a la Caça) a les 12h a la Plaza Catalunya de Barcelona (mirar punt de trobada segons ciutat).