Arxiu d'etiquetes per: faada

PIREA: Animals protegits

/0 Comentaris/a

 

Aquest passat dissabte, gràcies al projecte Pirea, vam poder escoltar de primera mà a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya las reflexions i recomanacions d’Agents Rurals, Bombers i veterinaris del cos d’Emergències d’aquest mateix servei sobre com actuar en casos d’emergència.

Pirea és una iniciativa de tres entitats ADE (Associació en defensa dels Èquids), APDA (Associació de Policies en Defensa dels Animals) i FAADA (Fundació Assessorament Ajuda Animals) per millorar la resposta en les emergències que afecten a instal·lacions amb animals. Protectores, refugis, gosseres i granges són molt difícils d’evacuar.

L’objectiu de Pirea és comptar amb els recursos materials, intel·lectuals i de coordinació per respondre eficaçment a emergències, un cos de resposta integrat per salvar vides. Oferir col·laboració per a una correcta i exitosa evacuació de refugis, protectores i explotacions.

Hi ha nombroses mesures preventives que permeten fer defensable l’espai que alberga a desenes, centenars i de vegades milers d’animals. Mantenir els voltants del refugi el més nets possible, evitar l’acumulació de materials inflamables, tenir ruixadors, un punt d’emmagatzematge d’aigua, una bomba que funcioni amb benzina, evitar els ornaments inflamables, prioritzar les plantes frondoses que aturin el foc en lloc d’alimentar-lo…

Mantenir la calma, buscar informació per vies oficials i evitar obstruir l’accés als professionals o prendre iniciatives que augmentin el risc són mesures clau alhora d’actuar correctament davant d’una situació d’emergència. La mandra o la manca de previsió en són els enemics.

 “Assumir que un foc pot arribar als 70 km/h, que pot destruir milers d’hectàrees en molt poques hores, que és fàcil assolir els 1000 graus celsius i que els bombers no poden arribar a tot arreu són elements a tenir molt en compte per comprendre la importància de la prevenció” ens explica Juan José Espasa, Cap de Bombers de Sant Celoni. “Els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern” aquesta aparent paradoxa resumeix molt bé l’exigència de prevenir les emergències que sorgeixen any rere any amb la calor.

La ciència que estudia la propagació d’incendis ens porta a pensar menys en l’evacuació i més en el confinament i defensa enfront del foc. Es donen casos en els que els danys més greus es produeixen en intentar fugir sense la informació, l’organització i els recursos adequats. “Les grans catàstrofes que han implicat moltes morts d’animals s’han donat en granges avícoles i acumulacions d’animals en l’exterior com els ramats d’ovelles”. Ens diu Espasa. “La temporització i la programació són les claus perquè l’evacuació sigui tal i no sigui un desplaçament o fugida i per tant una situació de major risc”.

La pròpia seguretat és fonamental i el descontrol es redueix substancialment. “Els animals ens prenen com a referent per això si fem simulacres en els quals es creen hàbits de reclusió per protegir-se tenim molt de guanyat enfront les contingències” diu Encarna Cases.

Article d’Emma Infante

FAADA tanca la campanya d’identificació i esterilització 2017 amb gairebé deu mil animals inscrits

/0 Comentaris/a

La campanya “Sóc Responsable” d’identificació i esterilització d’animals de companyia que FAADA va posar en marxa el passat 1 de febrer s’ha tancat el 30 d’abril amb 9.866 inscrits: un total de 8.439 esterilitzacions i 5.564 identificacions a tot Catalunya i Madrid. Això suposa 14.003 actuacions veterinàries en tres mesos. FAADA vol agrair especialment la tasca dels 286 centres veterinaris adherits, sense els quals la campanya no hauria estat possible.

”Aquest any, hem volgut fer incidència i conscienciar les persones sobre el que implica permetre que els seus animals criïn”, explica Alba Jornet, coordinadora de la iniciativa. “Cada animal que neix en una casa impedeix l’adopció d’un altre que està esperant la seva oportunitat en una gàbia. La cria per part de particulars és l’arrel del problema de la superpoblació i del maltractament, a més que a Catalunya i en diverses comunitats autònomes està prohibit si la persona no està degudament inscrita al registre de nucli zoològic corresponent”.

A Espanya cada any s’abandonen uns 140.000 gossos i gats, més de la meitat dels quals mai trobaran una família o acabaran sacrificats a les gosseres. Esterilitzar els animals de companyia dels particulars ajuda a posar fre a aquesta terrible situació. Per a aquells que no hagin arribat a temps per inscriure’s en la campanya, FAADA segueix oferint al web socresponsable.org informació sobre diferents campanyes d’esterilització i identificació que es duen a terme a tot l’Estat.

 

 

On viuen els amics

/0 Comentaris/a

 

“Quan jo tenia sis anys vaig veure una vegada una làmina magnífica en un llibre sobre el Bosc Verge que es deia” Històries viscudes “. Representava una serp boa que s’empassava a una fera. (…) Vaig reflexionar molt llavors sobre les aventures de la selva i, al meu torn, vaig aconseguir fer amb un llapis de color el meu primer dibuix. (…) vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van contestar: “Per què ha de por un barret? “el meu dibuix no representava un barret. Representava una serp boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa a fi que les persones grans poguessin comprendre. Sempre necessiten explicacions. (…) les persones grans em van aconsellar que deixés de banda els dibuixos de serps boes obertes o tancades i que m’interessés una mica més en la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. (…) Les persones grans mai comprenen res per si soles , i és esgotador per als nens haver de donar-los sempre i sempre explicacions. ” Inici de l’obra El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

 

Per sort per a molts, Roger Olmos va seguir dibuixant boes dins d’elefants, i el que és més important va seguir veient en aquesta representació del barret a la boa que es va menjar a l’elefant.

“Aquest és un llibre que els nens han de llegir als pares” ens diu l’autor al final de l’obra. Tristament molts adults necessiten un intèrpret per aconseguir traduir l’empatia, la innocència, l’amistat.

La protagonista de la nostra història rep com a regal de la seva mare un llibre d’il·lustracions, un “conte”. La mare el compra, però la nena ho viu, ho entén. Una tragèdia plana sobre nosaltres quan passem de ser aventurers, somiadors, nens a consumidors, realistes, adults. La tragèdia de fer-nos grans.

La pèrdua de la infància (un tresor del que per desgràcia no tots els nens poden gaudir) no deixa de ser una mort. L’adolescència es converteix així en un dol estrany per aquell nen o nena que un dia vam ser. En Roger ens ho transmet pintant de gris i negre el món dels adults i a ple color el món de la nena.

En el món dels colors, dels contes, dels somnis, érem afortunats de tenir uns amics amb qui, encara que no fossin de la nostra mateixa espècie, res impedia que hi parléssim, juguéssim i ens els estiméssim amb tot el nostre cor. L’idioma universal de l’empatia elimina qualsevol frontera.

La nostra protagonista viatja, gràcies al llibre, a un món ple d’animals i éssers fantàstics. Es posa el seu vestit de conill rosa i corre amb una única sabatilla pels camps de la imaginació.

Vaques, porcs, ocells, peixos … Juguen al seu costat.

Interrompuda per la seva mare, que la crida per sopar, la nena torna al món real. On ha de calçar de nou les dues sabatilles. El sòl real sol estar més fred.

Graó a graó. De les golfes, on viuen els seus amics, a la cuina. I el sopar al plat.

La mare veu el “menjar”: ja no veu l’elefant dintre de la boa. Veu el barret.

Aquest és un llibre que els nens i els que es resisteixen a deixar de ser-ho han de llegir als que van oblidar qui van ser. Als qui van oblidar als seus amics.

En Roger no ens demana que tornem a creure en éssers fantàstics, ens demana que siguem capaços de tornar a “veure” a tots els éssers reals que ens envolten.

 

NOTA: Amigos només es troba a la venta aquí

L’obra ha estat editada per FAADA a Espanya i Logos Edizioni a Itàlia

Article de Sílvia Esteve

 

El primer esglaó: l’Empatia

/0 Comentaris/a

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve

La coexistència de dos registres d’animals a Catalunya dificulta la recerca quan es perden o s’abandonen

/0 Comentaris/a

Tots els gossos han de portar xip. A Catalunya, però, n’hi ha dos tipus. Fins fa cinc anys totes les dades identificatives de cans, gats i fures estaven emmagatzemades a l’AIAC (Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia), propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, però des de fa cinc anys la Generalitat ha posat a disposició dels seus amos l’únic registre obligatori per llei, gratuït i públic, i que pot ser utilitzat pels ajuntaments com a cens municipal. Aquesta nova base de dades, l’ANICOM (Animals de Companyia) permet l’accés a tots els veterinaris, protectores, ajuntaments i agents de l´autoritat i el seu ús no requereix cap cost. Ja no és necessari recórrer a un veterinari perquè llegeixi el microxip i avisi els propietaris perquè es poden localitzar des de les mateixes associacions i administracions. Tot i els avantatges d’aquest registre, molts veterinaris segueixen registrant els animals a l’AIAC, on el preu de la implantació té un cost molt superior al de l’ANICOM, que té un cost simbòlic.

Les associacions animalistes lamenten que el manteniment d’aquesta base de dades del Consell impedeix que més gossos portin el xip pel seu elevat cost. Alba Jornet, secretària de FAADA (Fundació per l’Assesorament i Acció en Defensa dels Animals), explica que “el microxip no té valor, el que costa és donar-lo d’alta, i si al veterinari li costa 25 euros, dobla el preu final per obtenir benefici”.  Jornet atribueix la coexistència de dos registres que equipara a “una mútua i a la seguretat social” als interessos econòmics del Consell: “El 80% dels seus ingressos venen de la identificació dels animals i no els interessa passar-se a l’altra, per això els veterinaris ens fan boicot, no volen que la base de dades públiques funcioni i van posant traves”. Els grans perjudicats són els animals perduts perquè segons apunta l’activista “l’ANICOM la tenim en xarxa i qualsevol persona pot tenir-hi accés, mentre que a l’AIAC, a banda dels veterinaris i cossos policials i forestals, només ho poden fer els ajuntaments que paguen un quota anual”.

Sense aquest “boicot” Jornet considera que “la base de dades pública estaria plenament consolidada perquè ara hi ha un 35% de gossos identificats i ja un 4% de gats gràcies a la tasca de les protectores, en qualsevol cas quan baixes el preu, les implantacions dels xips augmenten”. Actualment hi ha gairebé 300.000 animals inscrits a l’ANICOM, però a l’AIAC cada any se’n registren uns  80.000 i es calcula que en tenen més de nou-cents mil. Ignasi Rodríguez,  cap del departament de Protecció d’Animals de la Generalitat, assenyala que “les dues bases de dades tenen reconeixement oficial i hi ha animals que són a l’ANICOM, d’altres a l’AIAC i cada cop més a les dues”. Aquesta dualitat que no es produeix a cap més territori de l’Estat, però sí a d’altres països d’Europa com Irlanda, comporta els seus problemes com reconeix el màxim responsable de la Generalitat en l’àmbit dels animals de companyia: “Ara quan es perd un gos cal buscar a les dues bases de dades i hem d’evitar que el policía, la protectora o el veterinari hagi de consultar tots dos registres”.

Rodríguez explica perquè molts veterinaris els segueixen donant d’alta a l’AIAC quan el registre obligatori és l’ANICOM: “És obligatori que els veterinaris comuniquin les dades de les identificacions a l’ANICOM els vint dies posteriors a la implantació del xip, però això no vol dir que no puguin donar d’alta els xips a l’AIAC”. Pel que fa a l’elevat preu d’aquest registre, revela que “la normativa actual no permet imposar imports mínims ni màxims i això fa que cada centre veterinari cobri imports diferents per a la identificació d’un animal”. Rodríguez no dubta a l’hora d’afirmar que “la solució òptima seria que les dades es compartissin”. Una solució que ja es va posar en pràctica els dos primers anys de funcionament de l’ANICOM quan la Generalitat va signar un conveni amb el Consell perquè li cedís les dades del 2012 i del 2013. Aquest acord obligava el Consell a compartir la base de dades amb l’administració, però només dels registres nous, no dels anys anteriors. Un acord que no s’ha ratificat: “El conveni es va acabar i no s’ha renovat perquè les dues parts no s’han posat d’acord”. El cap de la Secció de Protecció d’Animals assegura que no sap els motius del desencontre, però apunta a “motius estratègics”. La representant de FAADA es mostra molt crítica amb l’actitud del Consell perquè “nosaltres evitem abandonaments, lluitem pel benestar dels animals i ells només pensen en el seu interés econòmic, en no deixar de guanyar diners”. El Consell, que factura al voltant d’1,8 milions d’euros pel registre d’animals amb xip, ha declinat fer declaracions a aquest mitjà per donar la seva versió. Perquè l’administració tingués accés als 900.000 animals n’hi hauria prou amb el permís dels propietaris.