“Sempre val la pena seguir per veure a les animals felices en la seva llar, lluny de qualsevol opressió”

Almas Veganas Santuario Animal ha llançat una campanya de GoFundMe per salvar les terres del seu santuari, espai on habiten més de 50 animals. El col·lectiu antiespecista, transfeminista i llibertari necessita ajuda econòmica per seguir amb la gestió d’un santuari ubicat a Girona que rescata animals de l’esclavitud.

Almas Veganas Santuario Animal es va constituir com una ONG sense ànim de lucre l’any 2016 amb l’objectiu de construir un santuari per al rescat i cura dels animals. Per aconseguir aquesta fita, les nou representants de l’organització van haver de realitzar diferents accions de recaptació de fons fins a disposar finalment a l’octubre de l’any 2018 d’unes instal·lacions amb 45 hectàrees verdes i amb aigua il·limitada pels seus diversos rius.

“Vam trobar un lloc perfecte, boscós, ple de vida i natura als voltants de Girona i amb molt d’esforç vam arrencar la construcció i adaptació del lloc per poder rebre als nostres primers habitants, persones no humanes que necessitaven una llar”, expliquen les representants actuals de Almas Veganas Santuario Animal. En aquell moment tot funcionava de forma òptima: “Arribava gent i amb esforç es va estalviar prou entre diverses companyes per poder pagar l’entrada que demanaven per les terres del santuari”, detallen.

Així, Almas Veganas Santuario Animal van aconseguir comprometre’s amb la seva causa: “Vam fer un contracte de lloguer amb opció de compra a dos anys i mig. Vam donar una entrada de 40.000 € i paguem des de llavors 2.000 € mensuals que es van restant a la quota final que serà la compra. Sent nou persones dins l’organització suposadament compromeses ho vam veure viable”, expliquen les dues membres de l’assemblea.

La realitat és que amb el pas el temps, les coses es van anar complicant i a poc a poc Almas Veganas Santuario Animal va anar perdent col·laboradores: “Actualment som dos, Fani i Rans. Per diversos motius, principalment la falta de compromís i realment no prioritzar el projecte, les altres companyes van prendre rumbs diferents quedant-se en nosaltres soles la responsabilitat de tirar endavant la llar de totes les habitants que viuen al Santuari, amb totes les despeses que això comporta”.

Després de perdre diverses companyes al santuari, Fani i Rans especifiquen per què necessiten ajuda de manera desesperada: “Hem d’aconseguir 50.000 € per poder donar una entrada i poder demanar una hipoteca per comprar les terres del Santuari i així seguir amb la nostra tasca. Treballem diàriament amb totes les tasques, des de cuidar als animals, mantenir i reparar instal·lacions, crear-ne de noves … També treballem a l’exterior per fer front a les despeses d’alimentació i veterinària de les habitants, a més del pagament de les terres, materials de construcció, permisos … “.

Tot i la situació actual, Rans i Fani volen donar continuïtat a aquest projecte: “Fa dos anys que lluitem al màxim per aquesta causa amb la qual ens estem deixant tota la nostra energia, estem esgotades però sempre val la pena seguir per veure a les animals felices en la seva llar, lluny de qualsevol opressió. Són la nostra família i necessitem consolidar la seva llar. Tenim un any de marge per aconseguir l’objectiu. A nosaltres ens és inviable estalviar aquesta quantitat amb totes les despeses mensuals que hem d’afrontar soles”.

Aquí pots trobar tota la informació i col·laborar amb la campanya “Salva el Santuari Animal Almas Veganas” 

La lluita per la vida de dos gossos abandonats

Una parella acull a casa seva dos gossos abandonats que intenten recuperar-se 

La Misae i l’Hiroshi ja coneixen perfectament les dues cares de la moneda. Els seus primers anys de vida van ser un infern. Estaven tancats, juntament amb un altre gos, en un espai minúscul al camp de Tarragona. Desatesos, bruts, prims, malalts… abandonats. Un ciclista que passava per allà en ple mes d’agost de l’any passat, els va sentir plorar i es va aturar. Va veure que els plors venien d’una mena de pou soterrat i tapiat amb una planxa de ferro. Va avisar als Mossos d’Esquadra i quan es van presentar, van trencar el cadenat i es van trobar tres gossos en molt males condicions. Un d’ells ja era mort, els altres dos supervivents literalment eren pell i ossos, extremadament bruts i espantats, en un espai tant fosc i petit que ni veien la llum del sol ni es podien moure gaire.

Els dos supervivents es van traslladar a una protectora de la zona que els hi va posar un nom per la nova vida que tot just començava: l’Hiroshi i laMisae. L’equip de la protectora sabia que tenia davant seu dos casos extrems en un estat més que lamentable, físicament desfets i anímicament anul·lats amb molt poques esperances de supervivència. Però van seguir lluitant per tirar-los endavant: analítiques, medicació, injeccions, cures de totes les ferides… La Misae i l’Hiroshi també van decidir seguir lluitant i intentar tirar endavant.

Una voluntària de la protectora, la Mònica, va començar a passejar a fora del recinte a la Misae, una gossa esquelètica i que caminava usant només les tres potes. La pota dreta posterior estava trencada i es va soldar malament en el maluc. “No anàvem massa lluny, però ella sempre estava disposada. A mig camí paràvem i li donava una mica de menjar,… i tornava al seu pati. Allí hi havia el seu company Hiroshi que no es deixava agafar”, recorda la Mònica.

Un dia, quan ja feia uns mesos que sortien a passejar totes dues, la Mònica va veure com l’Hiroshi s’alçava i movia la cua. Un sol cop. Només va durar un segon però la pista era clara: “M’estava dient: ‘vull sortir’”, explica la Mònica. A partir d’aquell dia, va començar a treure tots dos gossos, en dos torns. “Ell anava una mica més lent”. Segurament es tractava d’un gos que havia estat gran i fort, però que ara estava minvat a la mínima expressió, marcant tots els ossos i amb el pèl deslluït i pobre. “Tenia un caminar resignat i trist, amb el cap cot i la mirada al terra. Totes les forces que li quedaven les feia servir per mantenir-se amb vida”, diu la Mònica. Una altra parella, que visitava la protectora amb els seus dos fills, també treien a passejar pel pati de la infermeria els dos gossos, que tot i les noves atencions, no acabaven de guanyar pes.

La Mònica i el seu company van decidir endur-se’ls a casa. Tots dos perquè semblaven inseparables. La Protectora els va fer el contracte d’acollida, els van donar les instruccions i medicació per seguir el tractament a casa. La parella adoptant havia de fer-se càrrec del menjar. Els primer mesos van ser complicats perquè va costar trobar un pinso que els anés bé. Menjaven molt poquet i sovint. Tot i ser uns gossos acostumats a viure a l’exterior, sabien que havien de fer les seves necessitats al carrer i es comportaven sempre amb educació i respecte per tot, com si haguessin viscut a un pis tota la vida.

Malgrat tot, els dos gossos es troben sota tutela judicial, de manera que cal tenir una autorització per poder operar-los. “Aquesta situació ho dificulta i alenteix tot”, es queixa la Mònica. A més, és la protectora que ha de fer-se de totes les despeses, sense cap ajuda de l’administració. La medicació, les proves o les intervencions que ha calgut fer tant a la Misae com a l’Hiroshi són moltíssimes i, al final, la Mònica i la seva parella també se n’estan fent càrrec perquè la protectora no ho pot afrontar. I encara queden moltes intervencions pendents.

A poc a poc, amb una millor alimentació, amb carinyo i amb passejos a la muntanya, la Misae i el seu germà Hiroshi van començar a guanyar pes i van passar “de no moure’s, a fer el ventilador amb la cua”. En un sol mes la millora era espectacular. Amb el pas del temps, segons explica la Mònica, “van començar a mostrar efecte, a fer tombarelles i a jugar”. L’Hiroshi s’ha engreixat 25 kilos i la Misae 15. Tots dos segueixen resistint, amb l’ajuda de totes les bones persones que s’han anat trobant en aquesta nova etapa de la seva vida. Com a casa d’acollida, volen agrair la solidaritat d’amigues de lluita que han col·laborat econòmicament i d’amics que han estat des de l’inici disposats a donar un bon cop de mà. Als dos gossos, que per fi han conegut l’altra cara de la moneda, la de la bondat, també els queda pendent mantenir-se i seguir lluitant. Però als protagonistes d’aquesta història els ha costat molt arribar fins aquí i ningú es planteja rendir-se.

Fotos de l’Hiroshi i la Misae a l’actualitat (12/05/2020)

Hiroshi

Hiroshi i Misae

“El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida”

Lobo Marley és un moviment ciutadà en defensa d’aquest depredador tan estimat i tan odiat. L’entitat, capitanejada per Luis Miguel Domínguez ‘Luismi’ (Madrid, 1963), està convençuda que la presència de llops no només no és negativa sinó que fins i tot “pot convertir-se en motor de desenvolupament socioeconòmic en diferents sectors”. A hores d’ara, Luismi lliura una altra una batalla també de gran importància i es recupera d’una malaltia. A poc a poc, pas a pas. És un plaer per Animalados que, en aquest context, ens atengui per a aquesta entrevista que oferim quan el llop i sobretot, la caça de el llop, torna a ser notícia en diverses comunitats autònomes.

Per què l’ésser humà persegueix tant a el llop?

La persecució de l’home a el llop es deu a un complexe d’inferioritat que tenim com a espècie davant seu. És una enorme injustícia. El llop ens avança per l’esquerra i per la dreta i això fa que ens sentim inferiors. Però és important destacar que tot el que ens fa odiar el llop, també ens fa admirar-lo. Hi ha molta gent fascinada pel llop. El problema actual és que la política de baixa estopa i les més carca i la més rància ha triat a el llop com el seu enemic. El llop ara mateix està condemnat a mort i l’han condemnat sense previ judici. El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida.

Els ramaders denuncien que els llops ataquen el seu bestiar…

Quan parlo de la defensa de el llop no m’agrada barrejar-ho amb la ramaderia. El llop s’ha de defensar per llei sense haver de argumentar-la en base a que a un sector econòmic li vagi bé o malament. La protecció del llop hauria de ser obligatòria, sobretot perquè el llop ibèric és singular i únic. La llei obliga a protegir el llop i això no té res a veure amb el sector ramader. A més, el llop només és responsable del 0,7% de les morts de la ramaderia. Amb aquesta dada, hi ha alguna cosa més a discutir?

Quants exemplars hi ha actualment a Espanya?

Es calcula que actualment hi ha uns 1.500 exemplars. És una xifra mínima. Es manté la mateixa xifra des de l’últim recompte, que es va fer el 2006. La majoria d’ells es troben a la zona de ponent castellà. A Ourense, Zamora … sobretot a Castella i Lleó i també a Portugal, on també hi ha llops ibèrics i on sí que estan protegits.

Tenen una major protecció a Portugal que a Espanya?

Sí, a Espanya no és una espècie protegida com ens agradaria des Lobbo Marley. El nivell de protecció depèn de cada comunitat autònoma. Però el llop hauria de tenir una protecció total i per a tot Espanya. A Portugal tenen una protecció total i això es nota molt. Bona part dels llops ibèrics vénen d’allà. Cal recordar que es tracta una espècie d’interès comunitari a la Unió Europea i que està protegit per la Directiva d’Hàbitat.

És un animal que pot recórrer llargues distàncies…

El llop és caminador per naturalesa. En una sola nit pot recórrer més de 100 quilòmetres i creuar d’una comunitat autònoma a una altra amb molta naturalitat.

Vostè ha vist alguna vegada un llop salvatge?

Sí, jo he vist llops. Els he vist a Zamora i a la serra de la Cabrera.

És tota una gesta. No és fàcil veure llops…

És difícil. A més, ell sempre et veurà a tu abans que tu el vegis a ell, gràcies al seu instint i a les seves qualitats. Només si tens sort el podràs veure. I només si ell vol que li vegis…

Recorda com va ser la trobada?

Van fer una cacera en un poble de Zamora. Va sortir tota una comitiva per intentar caçar un llop i feien soroll amb cassoles. Hi havia molta gent … Però després de diverses hores encara no n’havien vist cap. Quan jo ja me n’anava, darrere de tota la comitiva vaig veure a el llop. Estava tranquil, assegut. Amb la seva astúcia, els havia sortejat durant tota la cacera i després s’exhibia perquè jo el veiés.

Alguns caçadors asseguren que també els fascinen els llops. És possible?

És un argument molt ajustat als temps que ara corren … és com els que diuen ser catòlics no practicants. “M’agrada el llop però li disparo”… no escolti no, si a vostè li agrada el llop vagi-se’n a casa sense pegar-li cap tret. Per als naturalistes, n’hi ha prou amb la sort que tens de veure-ho al teu costat.

Per què abolir els correbous és un pas necessari per construir el país que volem

Si els catalans som tan europeistes com ens pensem, cal que abolim les festes amb bous que encara perduren a casa nostra.

Les festes d’arrel tradicional en les quals els protagonistes són animals tenen un caràcter universal, ja que al llarg de la història podem trobar-ne exemples arreu del món. Així i tot, a la majoria de països europeus, aquest tipus de celebracions ja formen part de la barbàrie del passat i ningú es plantejaria recuperar-les com a part del patrimoni culturalimmaterial. Les festes amb animals van ser abolides al segle XIX o fins i tot abans, gràcies a l’arribada de les idees de la Il·lustració, un moviment polític, intel·lectual i moral fonamental per entendre l’evolució social i cultural de les societats europeestal i com avui les coneixem. Per descomptat, al Regne d’Espanya, la Il·lustració va causar una profunda animadversió, i les seves idees foren cruelment perseguides per la Santa Inquisició.

Malgrat  puguem pensar que el segle XIX ens queda molt lluny, avui encara són moltes les conseqüències històriques que comporta no haver experiment el procés de la Il·lustració a casa nostra. Els il·lustrats sempre van oposar-se a tots els tipus de tortura, ja fos infligida a humans o animals, a les execucions públiques, a les cremades de bruixes, a la superstició, al fanatisme religiós, a la intolerància, a l’entreteniment de baixa qualitat basat en baralles entre homes o maltractamentd’animals… aquestes reformes i canvis de paradigma culturals van resultar claus per a l’evolució social i per configurar la societat europea tal i com avui la concebem.

El fet que les curses de braus i els correbous (o encierros) hagin perdurat fins els nostres dies és una anomalia històrica derivada de la manca de cultura il·lustrada al nostre país. Les festes amb braus que es celebraven fins al segle XIX a Anglaterra, no eren menys cruelsque les que es celebren encara avui al Regne d’Espanya, inclòs el Principat de Catalunya.

Els bull-baitings, baralles entre gossos i toros, els bear-baitings, baralles entre ossos i toros o els bull-runnings, correbous a l’estil de Sanfermín van ser molt freqüents fins al segle XIX a les ciutats industrials del nord, però aquestes pràctiques van ser prohibides a partir del 1824, any en el qual es va fundar The Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals, una entitat creada per promoure una educació humanitària i el respecte als animals, amb una única finalitat: construir una societat millor. Paral·lelament a Espanya,el rei Ferran VII, l’últim rei absolutista, va tancar la Universitat i va obrir les escoles de tauromàquia, des d’on es va promocionar la tauromàquia que avui coneixem. Enlloc de fomentar l’educació de la societat, la reialesa espanyola va fomentar l’embrutimenti la incultura. Avui, el resultat d’aquestes polítiques encara perviu: entre molts altres defectes, som el paradigma cultural del maltractament animal.

Helena Escoda és antrozoòloga, historiadora i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

“Gràcies als coloms, la humanitat s’ha comunicat durant segles”

Els coloms han escollit uns defensors tant atípics com exitosos. Corazón de Paloma és una entitat barcelonina que ha liderat la fi d’una pràctica esfereïdora, inmoral i cara com era la captura i sacrifici de coloms.  Finalment, el pinso esterilitzador i la tenacitat d’aquesta petita gran entitat configuren un model a imitar arreu del món amb els coloms.

Com i quant va néixer Corazón de Paloma?

Corazón de Paloma va néixer al 2012 fruit de tres experiències que vam tenir cuidant una tórtora turca i dos coloms. Vam veure que hi havia un buit total, que aquests animals necessitaven una entitat que guiés el creixent nombre de rescatadors que ho volien fer bé, que no es limitaven a tenir-los en una caixa esperant el miracle.
Un altre dels reptes era posar tots els esforços possibles per aturar les captures de coloms a la via pública o mitjançant gàbies trampa, des del primer moment teníem clar que el canvi de paradigma no s’aconseguiria amb protestes al carrer, es necessitava un treball seriós d’investigació i que el resultat d’aquesta recerca pogués canviar la trista realitat.

Com us sentiu després d’haver aconseguit el sacrifici cero de coloms a la ciutat de Barcelona? No ha estat un camí fàcil, oi?

Estem molt satisfets, però no ha sigut un camí de roses aconseguir- ho. Quan vam assistir al Consell de Convivència el 2015 vam haver de suportar insults i amenaces, ja no tan sols dels tècnics i càrrecs de l’ajuntament, sinó d’entitats animalistes que tenien moltes esperances posades en Ada Colau. Va ser quan Eva Díaz, magistrada membre de la CPDA del ICAB, ens va recolzar i vam enviar el primer requeriment a l’Ajuntament de Barcelona, al que van seguir un quants més. Vam haver de fer moltes reunions, i no només amb l’ajuntament, si no amb reputats experts que van provocar que l’ajuntament entrés en raó. Des de llavors tot va començar a anar millor amb un relleu a medi ambient. Més tard, quan l’agència de Salut Publica va perdre les competències sobre els coloms en favor de benestar animal, va ser el punt de no retorn.

Quins són els pitjors moments que heu viscut?

Quan vam ser conscients de la magnitud de la tragèdia. Des que van començar les captures a Barcelona amb el govern dels socialistes, es van arribar a exterminar prop de mig milió de coloms. Abans de les captures, la situació era encara pitjor. Els coloms se’ls matava al CAACB, ofegant-los en tines d’aigua, això molt poca gent ho sap.
El més dolorós va ser que la prova pilot que es va fer amb el Govern de Trias l’any 2014 al districte Sants Montjuïc es va tirar enrere per continuar matant amb el beneplàcit del Sr. Víctor Peracho, funcionari de l’Agencia de Salut Publica, i tot el seu equip.
Un dels pitjors moments va ser quan ens vam assabentar de la matança de les 950 aus a la Plaça Catalunya per posar una Fira de Consum Sostenible, al desembre del 2017, va ser duríssim.

I els millors moments?

Quan es van comunicar al Grup de Treball d’Aus Urbanes l’any 2016 que s’implantava la gestió ètica de la població de coloms amb la nicarbazina.
Un altre moment bo va ser quan vam començar a conèixer persones que des de llocs importants sentien respecte i estima pels coloms.
Un altre moment de felicitat absoluta va ser quan per fi vam veure el primer dispensador instal·lat, eina que permetia tenir un control del número de coloms a Barcelona.
Ara està més normalitzada la defensa de la gestió ètica dels coloms però abans no era gens normal…

A l’any 2013, quan ven tenir la primera reunió amb l’Ajuntament, li vam passar un dossier fet per nosaltres i ens van dir que tal com va passar amb els gats i el gossos, partíem de 0. Segons la nostra opinió partíem de -0. Teníem davant una persona que havia fet de “matar” el seu modus operandi, que creia que l’extermini total dels coloms era una utopia.

Expliqueu què és el pinso esterilitzador i els resultats que té.

El pinso medicalitzat (seria aquesta  la denominació correcte) es deu a un descobriment fortuït a Itàlia, on unes persones es van adonar que el anticocídic nicarbazina tenia com a efecte secundari una esterilitat no permanent en aus de corral. Una vegada adaptades les dosis es pot gestionar una colònia de coloms a base de grans de blat de calibre gran, recoberts amb aquesta substancia . Cada matí a la mateixa hora un dispensador projecte els grans de blat en la quantitat que té que ingerir la colònia de coloms que viu al voltant, després de ser censada prèviament és clar. La  grandària del gra i la pròpia naturalesa dels coloms fa que només ells mengin el producte. Tots els censos de control donen uns resultats semblants, una reducció de la colònia d’un 24% el primer any i aproximadament un 70 % en cinc anys.

Perquè els coloms tenen tan mala fama?

Tenen mala fama gràcies al senyor Thomas Hoving, comissari de parcs i jardins de Nova York. L’any 1966 va dir que els coloms eren “rates amb ales”. Aquesta expressió va fer fortuna. Fins llavors els coloms havien estat estimats o almenys respectats. Hoving va ser director del museu Metropolità. Entre altres coses polèmiques va organitzar una exposició que es deia “Harlem in my mind” on es va prohibir exposar als artistes de color. Era una persona molt influent als mitjans de comunicació.
Més tard, aquesta expressió es va usar a la pel·lícula “Stardust Memories” de 1980 dirigida per Woody Allen.

Digueu cinc coses que no són certes i perjudiquen la imatge dels coloms.

-Els coloms no són vectors de malalties són indicadors.
-Els coloms no són bruts, els hi encanta esta nets. El plomatge té que estar perfecte per volar.
-Els coloms no són ximples, és una de les aus amb més capacitat per resoldre problemes i aprendre.
-Las deposicions del colom no són diferents a les dels altres animals. És molt més perillosa la femta humana que la d’ells. Per exemple, a la Guerra del Vietman untaven les trampes de jungla amb matèria fecal humana i poca gent sobrevivia a les infeccions que provocava.
-Els coloms no mengen pa amb aigua o pa amb llet, de fet són granívors. El problema està en la brutícia que generen els humans: bosses d’escombraries obertes, menjar tirat per terra, fils, cables… Tot això perjudica als coloms, que en un moment de desesperació poden menjar qualsevol cosa o enredar-se amb fils, pels o cables i acabar perdent els dits.

Digueu cinc coses positives que la gent no sap dels coloms.

-Son éssers conscients de la seva pròpia existència, es reconeixen en un mirall. També reconeixen a les persones perquè poden captar les diferencies morfologies de les cares.
-Gràcies a ells la humanitat s’ha comunicat durant segles. El seu sistema de navegació és molt millor que qualsevol GPS. Van ser els primers éssers voladors que van captar imatges àrees amb una càmera fotogràfica.
-Tenen capacitat de distingir lletres de l’alfabet, resoldre problemes i treballar en equip.
-Segons un estudi poden detectar cèl·lules canceroses si els poses davant d’una tomografia.
-Són els animals més condecorats de les dues Guerres Mundials.

A més dels coloms, hi han altres aus entre les vostres protegides?

Principalment les altres columbiformes, com son totes les varietats de coloms domèstics i salvatges, així com totes les varietats de tórtores.

Què ha de fer algú que vegi un colom que no es mou, que pugui estar malalt o ferit?

Estar segurs de què realment estan malalts. Pot ser que estiguin descansant o prenent el sol.

Un particular pot recuperar un colom per deixar-lo anar una vegada restablert?

És clar, si nosaltres ho poden fer qualsevol pot, però sempre és recomanable una visita al veterinari.

Què ha de fer algú que vegi coloms pintats de colors en escenaris turístics?

Trucar a la Guàrdia Urbana i enviar un correu a OPAB amb fotos per denunciar els fets.

Quina relació teniu amb clubs de columbofílics?

Cap relació, estem totalment en contra de la columbofília i de la columbicultura.

Quina ciutat és més segura pels coloms?

En totes les ciutats els coloms pateixen maltractament, però podem dir que a Barcelona almenys ja no es fan captures.

Col·laboreu amb altres entitats i Ajuntaments?

Sí, si ens demanen assessorament o ajuda sempre estem disposats.

Com us poden ajudar qui tingui sensibilitat per aquests companys urbans?

Fent un donatiu per poder continuar amb la nostra feina i sobre tot comunicant-nos qualsevol indici de maltractament.

Un centre municipal de recuperació per a coloms és una bona idea, però hauria de ser gestionada per entitats protectores especialistes, o no?

Naturalment, amb un conveni amb veterinaris especialitzats i complir també una labor divulgativa i educativa.

Quin desig teniu per 2019?

Que es materialitzi aquest centre del que parles i que més ajuntaments apliquin la gestió ètica dels coloms.