“Barcelona es va sentir líder i va deixar de treballar”

Entrevistem a David Martínez, encarregat de la relació del Pacma amb les entitats

David Martínez és informàtic de professió, però sobretot és activista animalista. Amb una llarga trajectòria en diferents càrrecs i col·laboracions en protectores porta un temps sent una de les cares visibles de Pacma Catalunya i l’encarregat de la relació del partit amb les entitats.

Què està passant amb els animals a Barcelona?

En els últims temps s’està degradant a passos de gegant el treball de molts anys d’entitats, voluntaris i perquè no dir-ho, d’alguns polítics d’altres formacions que sí eren receptius a les peticions dels animalistes. Aquest és el problema, dependre de la sensibilitat del polític i / o tècnic de torn. I el futur dels animals no pot estar en mans de que l’atzar col·loqui una persona empàtica en el lloc adequat. Al meu entendre, per a la gran majoria de partits polítics la defensa dels animals és merament residual i més aviat es tracta de pur postureo

Qui pot voler carregar-se el prestigi internacional que tenia la ciutat respecte als animals?

Voluntàriament o de manera sobrevinguda (la qual cosa és igual de condemnable), l’equip de govern d’Ada Colau ho està aconseguint. Recordo, per exemple, a les jornades europees de protecció felina organitzades per la plataforma Gatera JA, escoltar a altres ajuntaments reconèixer que venien a copiar el model de Barcelona. Ens hem adormit. Barcelona, ​​més ben dit, el seu ajuntament, s’ha cregut que ja estava tot fet, que la frase #CiutatAmigadelsAnimals ho podia tot. Es va sentir líder i va deixar de treballar. Es va oblidar de donar suport a les entitats, moltes de les quals tenen la sensació que el consistori estarà encantat de privatitzar la seva tasca i no va recordar seguir avançant. I així estem, amb els gestors de colònies forals en peu de guerra i amb dofins al zoo de Barcelona en unes instal·lacions “no aptes” segons la pròpia World Association of Zoos (WAZA) o l’European Association for Aquatic Mammals (EAAM).

Les persones que alimenten colònies ho fan de manera altruista, durant 365 dies a l’any, a través de l’Ajuntament, moltes tenen un carnet. Per què de sobte el seu treball i el vincle amb els gats que tenen cura no importen?

La sensació acumulada i assentada durant els meus anys de voluntariat, reflecteix que l’administració sempre ens veu com un problema. No callem, no ens conformem, molestem … Movem la taula on mengen i això no agrada. Passa amb les colònies, passa en els centres d’acollida d’animals. I aquesta actitud cap a nosaltres, és senzillament lamentable. Quant pujaria la factura d’una empresa privada que passés les llargues nits capturant gats per esterilitzar? Quantes empreses privades estarien 24h disponibles o costejarien les despeses veterinàries i de manteniment de la seva butxaca? Quantes empreses sabran donar l’afecte que nosaltres oferim desinteressadament? La desaparició del voluntariat seria un retrocés insuperable. Fins i tot econòmicament, no els interessa.

coherència tenir un centre d’esterilització de gats urbans com Tres Pins, aprovar unànimement el Manifest Felí, onze anys de conveni amb les entitats i ara no protegir els gats de Bon pastor, Sant Andreu, la Sagrera i Poblenou?

No té cap sentit. A mi, personalment, em fa pena. Sento llàstima de veure que la ciutat exemplar de fa uns anys, no només s’ha quedat estancada, sinó que ha retrocedit. Aquells brindis als quals assistíem quan ens donaven premis internacionals, han provocat una ressaca terrible. I l’estan pagant els animals de la nostra ciutat.

Quina resposta heu tingut de l’Oficina de Protecció de l’Animal i de la Regidoria i el Comissionat?

De moment, sempre que hem intentat parlar amb l’administració hem obtingut un dolorós i sorollós silenci per resposta. Però seguirem insistint. Seguirem colpejant la porta.

Què han de fer en concret per restablir el crèdit animalista d’una ciutat emblema?

Escoltar a tots els animalistes. Els que t’ aplaudeixen constantment i els que et critiquen. Aprofito per reivindicar la presència del Partit Animalista en certs fòrums de decisió municipal, en els que també estem vetats.

També hi ha una trucada desesperada des del voluntariat respecte del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia. Una campanya de Change denuncia que la gestió no és bona. Quins avenços farà PACMA per recollir aquesta petició i promoure canvis?

Personalment, com a responsable de la relació amb entitats de PACMA, ja m’he reunit amb algun grup de voluntaris del centre per escoltar les seves demandes. T’explicaré una percepció personal; a l’associació que hi era, ens va tocar lluitar amb una altra instal·lació similar d’una altra comarca (Barcelonès) de gestió nefasta, i per a nosaltres el CAAC de Barcelona, ​​tot i que millorable, resultava un paradís. Un altre exemple més, que BCN s’ha anestesiat en l’auto complaença. Quan tothom et diu lo guapo que ets, quan algunes persones i entitats aplaudeixen totes les teves ocurrències i accions, t’ho acabes creient. I així ens va.

Per cert, per a quan la construcció del nou centre d’acollida de Barcelona?

A mi se m’ocorre un bon lloc que podria servir, per exemple, per fomentar les adopcions: el Parc de la Ciutadella, on està situat una cosa anomenada “Zoo de Barcelona”. Es podia tancar el Zoo i utilitzar l’espai.

La Manifestació de dissabte pels gats va reunir molta gent. Esteu contents?

Molt, crec que ha estat una explosió del descontentament acumulat. Estem contents de la resposta, evidentment no de la situació. Estem orgullosos de tirar un cable a les entitats. Entre tots, segur que aconseguim solucionar el problema.

També heu parlat del que es va fer a un centenar de coloms l’any passat per aquestes dates …

I de l’assetjament als senglars ….

Es va apretar molt a les gateres com si els punts d’alimentació per a gats fossin la causa de la proximitat dels senglars i no la invasió que estem fent del seu entorn …

Sí, són exemples que BCN no és tan amiga dels animals com pregona. Un hastag no val res comparat amb els fets reals. Són evidències que costen la vida a molts animals. 100 coloms importen més que 100 tweets enginyosos. El tema dels senglars … ens donaria per a una altra entrevista. Hem presentat una petició per escrit al districte de Nou Barris perquè ens expliquin una oferta de contractació pública per a la gestió de senglars. Silenci. Però seguirem insistint. Hem vingut per quedar-nos.

Por unos circos sin animales!

Portugal se suma a la lista de Estados de la Unión Europea que pone fin a los circos sin animales, una lucha que sigue en pie en España

El Parlamento portugués ha dado un importante paso al frente en protección animal al aprobar hace unas semanas la prohibición que pone fin a los circos con animales salvajes en Portugal.

La medida ha sido ampliamente aplaudida no sólo en nuestro país vecino sino también en España y en toda Europa. Y no es porque esta prohibición sea un hecho aislado ni mucho menos; en la Unión Europea son ya 24 los Estados Miembros que han prohibido, o restringido severamente, la utilización de animales en los circos. Es que la sociedad está más que preparada para dar el adiós definitivo a un modelo de espectáculo que hace ya tiempo que quedó obsoleto. Un sondeo de opinión realizado recientemente por YouGov en distintos países de la Unión Europea arrojaba que el 65% de los europeos están en contra de los circos con animales salvajes; una cifra que en España aumenta hasta el 73%.

El resultado de este sondeo de opinión pone cifras a algo que con el tiempo se ha ido haciendo más que evidente. El hecho de que en España contemos a día de hoy con casi 500 municipios donde no se permite la utilización de animales en circos y con cuatro Comunidades Autónomas en las que estos espectáculos están prohibidos, cifras que van además en constante aumento, responde a una demanda social mayoritaria. El camino hacia la desaparición de los espectáculos circenses con animales salvajes ha demostrado no tener color político precisamente porque el rechazo a este tipo de espectáculo es generalizado. Los propios niños, educados cada vez más en el respeto hacia la naturaleza y los animales, se dan cuenta de la incongruencia de este mensaje frente a la imagen de un circo con animales salvajes.

Dentro del mundo del circo la utilización de animales ha quedado relegada a un pequeño grupo de empresarios que, reticentes a adaptarse a la realidad de los tiempos, siguen tratando de retrasar lo inevitable. Solamente 6 circos españoles siguen haciendo uso de animales salvajes en sus espectáculos.  Uno de los argumentos esgrimidos por los circos que todavía utilizan animales es que sin estos el circo desaparecerá. Nada más lejos de la realidad. Si algo ha demostrado el circo con el paso de los años es que se trata de un arte vivo, caracterizado por la creatividad y la imaginación, y desde luego muy capaz de evolucionar con los tiempos y prosperar en la sociedad actual.

En el caso de Madrid, el ayuntamiento aprobó una moción en enero de 2017 en la que expresaba la voluntad de dejar de autorizar los circos con animales en la nueva ordenanza municipal. Aun así, el texto todavía no se ha sometido a votación ya que el ayuntamiento prefirió esperar a que se desarrolle el Reglamento de la nueva ley de protección animal de la Comunidad de Madrid, para evitar posibles contradicciones. Casi dos años después, no se ha aprobado ni la ley autonómica ni la ordenanza municipal, y los animales siguen en los circos madrileños.

El circo no está agonizando, prueba de ello es la proliferación en España de escuelas y festivales de circo nacionales e internacionales que cada año atraen a más público y participantes. Las propias escuelas de circo admiten estar experimentando un gran auge en la demanda de formación en distintas áreas circenses.

Lo que está agonizando es el circo con animales, un modelo que tuvo su momento, pero como ha ocurrido a lo largo de la historia con tantas otras prácticas, ha tocado a su fin. El circo con animales está muriendo porque al ciudadano de a pie, totalmente ajeno al movimiento de protección de los animales, la imagen de un león encerrado en una triste jaula aparcada en el parking de un supermercado o un oso disfrazado tocando la trompeta le ha llegado a parecer aberrante. Así de sencillo. En esto consiste el progreso moral de una sociedad.

El circo es magia y fantasía, pero hoy en día también es excelencia técnica, profesionalización, desarrollo artístico. Ya pasó el tiempo de las jaulas y los remolques. Ya pasó el tiempo de los osos montando en bicicleta, los elefantes haciendo el pino o los tigres saltando aros de fuego. El tiempo de un circo cuya imagen suscita fundamentalmente tristeza, por suerte ya pasó.

En prácticamente todos los países de la Unión Europea se está trabajando para que las restricciones en el uso de animales en circos sean cada vez mayores, pero países donde hace tiempo que se prohibieron estos espectáculos todavía tienen que aceptar que los circos con animales puedan atravesar sus fronteras para llegar a los lugares donde aún se les permite actuar. Además, el continuo goteo de prohibiciones nacionales y regionales supone que los circos cada vez deben desplazarse más, con el menoscabo que esto implica para el bienestar de los animales, obligados de esta manera a viajar largas distancias. Esta situación solo tiene una solución posible y es que la Comisión Europea ponga fin de una vez por todas a los múltiples problemas de seguridad, sanidad y bienestar animal, adoptando una prohibición que planea en el horizonte desde hace tiempo.

Es momento de vaciar para siempre las jaulas y dejarlas como recuerdo de épocas más tristes de las que afortunadamente supimos evolucionar. Es momento de dar a los últimos animales de los circos la oportunidad de tener al menos un retiro digno, ya que su vida nunca se la podremos devolver.

Ayúdanos a pedir a la Comisión Europea que prohíba la utilización de animales salvajes en circos en Europa firmando y difundiendo nuestra petición.

InfoCircos es una coalición formada por las entidades de protección animal ANDA, FAADA, AAP Primadomus, AnimaNaturalis y Born Free Foundation, con el objetivo de poner fin a la utilización de animales salvajes en circos en España.

Deixem en pau els ponis!

Una europarlamentària promou l’entrada a l’eurocambra d’un poni amb funcions de gos pigall

Si ets un poni d’una raça de baixa estatura, com un Mini-Shetland, tens molts números per acabar sol en un jardí com una mascota tronada, amb cap més altra ambició que mantenir la gespa a ratlla. Siguis més gran de talla o no, si ets un poni no passaràs dels 140 cm, és possible que acabis en una hípica o en una fira aguantant sessions infinites de canalla que maldaran per muntar-te. També, si per exemple ets un Asturcon, et pot tocar un passaport a l’escorxador perquè algú es delecti amb la teva carn, o bé, si ets un Islandès, pots fer cap a una explotació agrícola per treballar-hi durament. Si ets molt bufó, siguis de la raça que siguis, pots ser carn de concursos morfològics, sempre i quan es consideri que compleixes tots els requisits que ha de tenir una determinada raça (ecs) i, ara també, i com a última moda, pot ser que, tot i ser un poni, et trobis totalment desubicat fent de “gos pigall” per un nucli urbà.

Per aquells a qui l’estatura els pugui confondre, com ara potser li passa a l’europarlamentària Hilde Vautmans, qui recentment ha promogut l’entrada a l’eurocambra d’un poni amb funcions de gos pigall, es fa necessari informar que un poni no és un gos. Un poni és un equí i a l’igual que les zebres, i els ases pertany a la família dels equus ferus caballus. O sigui, els ponis, fins a on sabem avui, son cavalls de baixa estatura. Així doncs, com a cavalls, els ponis, per tenir una vida d’acord a la seva espècie precisen: llibertat, viure en ramat en espais adequats i gaudir d’una sana alimentació i hidratació. Cal recordar que són herbívors no llépols.

Si un poni és un cavall vol dir que és un animal fòbic que s’espanta amb facilitat de tot el que desconeix. La por és un recurs evolutiu que fa que els herbívors es mantinguin en alerta constant per preveure la presència de possibles depredadors.

Si un poni és un cavall significa que és un animal que si no viu en companyia dels seus s’estressa perquè no pot tenir suficientment controlat el territori (és una feina que els equins fan en equip).

Si un poni és un cavall es sentirà inquiet i insegur si el fem sortir de l’espai que ell consideri el seu hàbitat.

Si un poni és un cavall els seus recursos comunicatius són els propis d’un equí, és a dir, que s’expressa bàsicament amb el gest i que el seu llenguatge i comportament són diferents del dels humans i del dels cans.

Diguéssim doncs que un poni, per petit que sigui i per molt que ens sorprengui, no té una predisposició natural per assistir humans amb necessitats especials i que, per arribar a fer-ho, a banda de patir una doma llarga i pesada es veurà obligat a renunciar als pilars bàsics de la seva natura: llibertat, vida en ramat, possibilitat de fugida. El que significa que haurà de viure sota un estrès constant.

Arribats a aquest punt, m’adreço a l’europarlamentària Hilde Vautmans i li plantejo dos qüestions: Si hi ha un animal predisposat a ajudar-nos fins a l’infinit com el gos, amb unes característiques per fer tasques d’assistència que superen els ponis amb escreix i per golejada, podríem deixar en pau els ponis si us plau que ja tenen prou amb el que tenen? Abans de proposar que els ponis es converteixin en animals d’assistència podria informar-se sobre les característiques d’aquesta espècie i vetllar per a que tinguin unes condicions de vida millors de les que tenen actualment, no per a empitjorar-les?

Gràcies

 

Marta Rey, Coach de cavalls

Directora d’Equànima

Los que ya no sirven

Los recogemos de las cunetas, heridos en el cuerpo, destrozada el alma por el abandono; los recogemos en la puerta, anónimos y mudos testigos abandonados; los rescatamos de las perreras…

      Son los perros de caza, los que ya no sirven; no sirven para cazar porque son viejos y sus patas no son tan veloces, sus cuerpecillos destrozados por tantos “lances de caza”, su vista cansada, ya no valen. Cachorros que un día fueron alegres y juguetones, hoy son adultos asustados y tristes; madres que parieron camada tras camada, porque se buscaba el cruce perfecto, su mirada desconfiada, su cuerpo agotado, sus encías casi blancas por falta de buena alimentación, lo dicen todo.

      Y estos son los afortunados, los que a pesar de los pesares, han encontrado cobijo en refugios y casas de animalistas que se dejan la piel, la vida y el dinero en sacarlos adelante. Sí, son los afortunados, porque tendrán una oportunidad de demostrar lo que son: perros nobles, cariñosos, leales, lo que no le dejaron ser. Serán adoptados o se quedarán de por vida en los refugios, siempre a salvo, siempre seguros.

      Los otros, los que nadie pudo ayudar porque los ahorcaron o tiraron a pozos, porque los dejaron morir de las heridas o de las enfermedades, son los que nadie cuenta, lo que no son ni estadística, los sin nombre, los sin número, los invisibles de los invisibles, los que existieron sin existir, son también perros de caza.

 SIEMPRE EN NUESTRO RECUERDO, SIEMPRE EN NUESTRA LUCHA

 Carmen Manzano- PTA SPAPM

Portar el nostre gat a un centre veterinari expert en felins: la millor opció

Avui cada vegada són més les persones que tracten els seus gats com un membre més de la família. Quan el nostre estimat gat emmalalteix, som molts els que ens trobem amb l’emergència d’ haver-lo de portar a un veterinari. A vegades, si és una urgència, no hi ha temps d’informar-se sobre el centre més apropiat. Per això és molt important tenir previst un centre de confiança amb antelació, haver-se informat sobre les instal·lacions, especialitats, tractaments, equip tècnic, i tota la informació possible per quan sigui necessària la visita.

En aquest sentit és molt recomanable portar els nostres estimats gats a un centre especialista en medicina felina. Pels gats, és molt estressant anar a la consulta del veterinari i encara que se’ls pot entrenar per a la visita, on millor pot trobar-se un gat espantat és en un lloc en què no hi ha xoc d’olors, estrès d’altres animals o sorolls. En els centres felins, podem estar segurs, que tant en la consulta com a la zona d’ingrés, que el nostre gat estarà en una gàbia especialment dissenyada per a gats, en la qual no es pot embrutar el menjar amb sorra, i en la que es mantindrà net i sec, apartat d’altres animals, aïllat de sorolls estressants. L’aïllament de sorolls, juntament amb el nivell de llum i les olors són molt importants en la reducció d’estrès a la clínica. La reducció d’estrès en els centres felins és molt notable, tant en el maneig, ja que són experts, com en tot el recinte on només tracten gats. Els gats que pateixen malalties infeccioses són tractats en instal·lacions a part, amb totes les mesures de seguretat.

Els veterinaris experts en medicina felina només tracten gats i en aquest sentit són més especialistes en malalties felines, en el tractament a gats durant la visita i les proves. Per exemple, pels gats les ecografies són molt estressants: el soroll de la màquina d’afaitar elèctrica, la sensació estranya a l’abdomen, el gel fred i amb alcohol (tòxic per inhalació). El soroll de la màquina que els talla el cabell i la consegüent aplicació del gel fred amb alcohol sobre el ventre és una sensació molt estressant pel gat, mai coneguda per ell fins a aquest moment. És per això que els protocols d’ecografies abdominals es fan amb sedació perquè resulten molt estressants. I aquí, és el propietari qui ha d’estar ben informat que una sedació comporta risc. Alguns centres felins fan les ecografies sense sedació, amb poca llum i sense rapar l’abdomen, amb el gat de peu a quatre potes, tenint la màxima cura en no causar estrès i prenent tot el temps necessari que necessita el gat per fer l’ecografia.

Tim, el gat de les fotos, va ser tractat en un centre felí d’una colangitis. Se li va realitzar ecografia sense rapat ni gel per obtenir diagnòstic per imatge, i afortunadament, va començar a menjar després de tres dies d’ingrés, i no se li va haver de posar sonda esofàgica. En un centre de medicina felina totes les proves que han de realitzar-se a un gat tenen menor impacte d’estrès.

Avui comencen a despuntar els centres felins que tracten els gats com gats que són, és a dir, segons el seu comportament. No tenen pressa per fer l’ecografia i la fan amb el gat a quatre potes, sense sedació, és clar que sempre que sigui possible. El tractament del gat per veterinaris experts en felins és molt suau i té en compte l’etologia i les emocions del gat en cada moment. En un centre felí, amb tota seguretat, el nostre gat serà tractat com el gat que és.

Un dia, tard o d’hora, el nostre gatet haurà d’anar a la consulta veterinària, i és per això que més val estar previngut i tenir el nostre centre felí de referència contactat, ja que és on podem tenir la seguretat que el nostre gat serà tractat per experts en felins.