“El mètode CER és l’únic ètic i eficaç per al control de les colònies felines”

La Fundació Silvestre és una organització que contribueix que la societat vegi als animals com a éssers vius sensibles, amb sentiments d’alegria i tristesa perquè siguin tractats amb respecte i compassió. Aquesta fundació està especialitzada en la gestió de colònies felines i també s’encarrega de rescatar gats abandonats i promoure l’adopció per fomentar la tinença responsable d’animals de companyia. A més, treballen per potenciar la convivència entre les persones i els animals que viuen a la ciutat i donen suport a les persones que alimenten els gats assilvestrats.

Animalados ha parlat amb Cristina Dalmau, presidenta de la Fundació Silvestre, que compta amb més de vint anys d’experiència en matèria felina i amb qui hem repassat l’origen, el present i el futur d’aquesta organització que suma ja catorze anys de treball i implicació en la lluita pel benestar animal.

Com neix la idea de crear la Fundació Silvestre?

Neix curiosament d’un gos. Silvestre era un gos que teníem a casa quan la meva filla encara era petita. Era un gos molt bo que va iniciar en certa manera el meu amor pels animals.

Recordo que de sobte un dia va venir a casa una gateta que va començar a menjar del pinso de Silvestre i sorprenentment ell es va mostrar molt afectuós amb ella, deixant-la menjar del seu propi pinso. Jo en aquell moment no coneixia el món dels gats, li vaig posar una menjadora a la gateta i va començar a venir cada dia fins que sense adonar-me’n, amb el pas dels dies, tenia a tots els gats del poble menjant a casa meva. Així va néixer la meva passió per aquests felins.

Amb el temps la gateta va morir i jo vaig agafar un disgust molt gran. Com volia fer alguna cosa pels gats, em vaig posar en contacte amb protectores especialitzades i em van dir que busqués algú que sabés capturar els gats de carrer i a un veterinari per esterilitzar-los. En dues setmanes tenia a tots els gats del meu poble esterilitzats.

Finalment, entre captures i esterilitzacions vaig conèixer una persona especialitzada i vam crear el 2007 la fundació que porta el nom de Silvestre en memòria del primer gos que vaig tenir, que va ser qui va despertar en mi, amb la seva manera de ser, un sentiment d’amor cap als animals i més concretament cap als gats.

Quantes colònies felines gestioneu actualment? On estan ubicades?

Actualment els voluntaris de la Fundació gestionen prop de 200 colònies felines. Treballem seguint el protocol de l’Ajuntament de Barcelona i el nostre àmbit d’actuació se centra en els Districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts. En aquestes colònies vam implantar el mètode CER (Captura/Esterilització/Retorn), que és l’únic mètode vàlid i eficaç per estabilitzar les poblacions de colònies i millorar la qualitat de vida dels gats.

La correcta aplicació del mètode CER és molt important, ja que qualsevol gateta abandonada a la seva sort i no esterilitzada, en dos anys, d’aquesta gateta poden arribar a sortir-ne trenta gatets nous. Per aquest motiu, tenim molt ben controlades les colònies felines de les zones en què treballem des de la Fundació Silvestre.

La zona més complicada del nostre àmbit d’actuació és la de Collserola. En aquesta zona s’abandonen moltíssims gats i altres animals, per tant, el control de la població feral en aquest lloc és més complicat.

Keops i Jughed es van adoptar a la Fundació Silvestre l’any 2019.

¿Els gats de carrer són tractats amb respecte pels ciutadans de Barcelona?

En general els gats ferals no estan ben vistos. Ara bé, quan una colònia felina està ben portada la gent els respecta molt més. Hi ha colònies felines ubicades en llocs concrets com a zones enjardinades, col·legis o en alguns edificis on la gent no vol que hi hagi cap gat. En aquests llocs no es respecta molt als gats de carrer.

Cal tenir en compte que normalment els gats que formen part d’una colònia són animals que han nascut al carrer, l’origen sol estar en una gata abandonada. Són generacions nascudes al carrer que  seva la descendència passa a ser gats completament forals, és a dir, gats que no pots donar en adopció. El millor per a ells és viure la resta de la seva vida als carrers.

També hi ha moltes colònies que són respectades pels ciutadans. Per exemple, tenim colònies en les quals no entren els humans, que tenen 15 o 16 anys de vida i que estan molt ben conservades. Altres colònies que estan més a prop de l’abast de la gent, com per exemple les que estan a prop d’un lloc en obres, els gats tenen una esperança de vida més baixa. En general, el gat feral no viu bé per culpa de l’acció humana i la realitat és que les colònies felines de les ciutats neixen justament per l’abandonament d’aquests animals.

En aquest sentit, les administracions tenen un paper molt important perquè les persones respectin els gats ferals. Cal sensibilitzar la societat i fer veure que aquests animals fa 9.000 anys que estan amb nosaltres. Fins fa poc era legal  enverinar-los, però per sort sembla que a poc a poc millorem i la societat respecta més als gats de carrer. Així i tot, encara queda molt per fer.

Quants gats hi ha actualment a la Fundació Silvestre? Quants d’aquests felins estan en adopció?

Normalment a la Fundació Silvestre tenim una mitjana d’uns 50 gats, dels quals uns 25 són gats no adoptables que han vingut per causes majors: malalties, manca d’alimentació, etc. El refugi és un centre d’acollida i no volem gats que no es puguin donar en adopció. Més o menys cada any passen uns 150 gats pel nostre refugi.

Com ha afectat el confinament als processos d’adopció?

El nombre d’adopcions va disminuir durant el primer mes de confinament. Eren dies en què no arribaven ventrades de cadells i els adults ja sabem que costen molt d’adoptar. No obstant això, els voluntaris de la Fundació van venir cada dia a treballar i l’activitat mai va parar. Hem seguit capturant i treballant al refugi per donar sortida i benestar als felins. Deixant de banda les primeres setmanes de confinament, en general, les adopcions han pujat durant el 2020.

En total s’han adoptat 98 gats en l’any 2020, sent el mes d’abril el més fluix amb 2 adopcions i el mes de juny el més actiu en aquest sentit, amb un total de 27 felins adoptats.

¿Els adoptants busquen un perfil determinat de gat quan van a la fundació?

Sí, pràcticament totes les persones que volen adoptar un gat busquen un cadell petit i que sigui molt mono. Els adults costen molt de sortir. Això ha estat sempre així i no canviarà. Quan adoptes un adult, ja coneixes la personalitat té el gat, en canvi, un cadell pots tenir molta sort o menys sort perquè s’està formant el seu caràcter.

Què feu des de la fundació per evitar que un gat adoptat sigui retornat al refugi pels adoptants?

Per sort tenim pocs casos. A la Fundació Silvestre tenim un procés d’adopció molt rigorós. Filtrem a molta gent que vol adoptar un gat i valorem si la persona és apta o no per a l’adopció. Nosaltres en el contracte ens comprometem que ens quedem de nou amb el gat si es dóna el cas que la persona adoptant no el vol tenir més. Quan això succeeix, nosaltres ens ocupem de nou de buscar-li una nova casa.

El procés d’adopció de la fundació inclou una sèrie de visites durant les primeres setmanes de l’acollida per controlar i garantir el benestar del gat a la seva nova llar. Actualment, tenim dos o tres casos de famílies que van adoptar un gat i que no sabem on és l’animal. Probablement procedirem a posar una denúncia.

Els gats acomodats en la seva arribada al nou refugi

Fa uns mesos us vau moure a un nou refugi. Per què es va produir aquest canvi de llar? Com s’han aclimatat els gats?

Abans estàvem en un pis amb terrassa. Era una casa vella que ja estava en mal estat i es va enfonsar el sostre. Vam estar un temps buscant una nova ubicació. Un procés difícil, ja que l’Ajuntament no ens va ajudar molt malgrat les nostres peticions. Finalment, a través d’altres entitats vam aconseguir un lloc a Collserola. Aquesta nova llar és molt millor per als gats, ja que disposen de zona exterior amb jardins. Això provoca que l’espai tingui molta ventilació i això beneficia la salut dels felins.

La realitat és que els gats s’han aclimatat molt bé a la seva nova llar. Estan més en contacte amb la natura. Fins i tot alguns gats que en l’anterior refugi s’amagaven dels altres gats o de les persones, ara s’atreveixen a socialitzar molt més.

Quins són els vostres objectius de futur?

Arran de la recollida de signatures per a una de les nostres campanyes hem aconseguit que ens segueixi molta gent i algunes persones ens han demanat ajuda. És una situació semblant a la del nostre inici, quan jo alimentava als gats de casa meva, però no sabia exactament què havia de fer per cuidar-los bé i vaig haver de buscar ajuda a persones especialitzades.

Ara mateix la Fundació Silvestre està formada i preparada per fer aquesta funció d’ajuda. Nosaltres no podem esterilitzar a tot Espanya, però podem convertir-nos en una ajuda important per a les persones o les entitats sobre com han de lluitar contra les administracions per dur a terme un bon control de les colònies felines i sobre la correcta aplicació del mètode CER. El nostre objectiu actual i de futur és seguir amb la tasca que desenvolupem des de la nostra fundació i també transmetre la nostra saviesa de manera gratuïta a tots aquells que vulguin ajudar al benestar dels gats.

Coneix les mascaretes solidàries de l’associació Katubihotz

Katubihotz ha posat a la venda una sèrie de mascaretes solidàries per seguir amb la meravellosa tasca que desenvolupen. Parlem amb l’associació de Pasaia (Guipúscoa) per conèixer tots els detalls sobre aquesta iniciativa i sobre la situació actual dels gats.

Després d’uns mesos atípics a causa del coronavirus, com està sent la rutina de treball actual a l’associació Katubihotz?

Després de l’estat d’alarma seguim actius realitzant CER (captura, esterilització i retornar) als gats de colònia, adopcions i reprenent esdeveniments, l’últim ha estat el passat dissabte 4 de juliol juntament amb Tiendanimal al centre comercial Txingudi a Irun, el qual una vegada més ha estat tot un èxit.

Seguim a bon ritme i intentant millorar amb les adopcions, ja que estem en temporada de ventrades. Actualment hem realitzat 97 adopcions i esperem fer moltes més. Hem apreciat que ens criden més persones per demanar ajuda i menys per adoptar, però és una situació normal perquè estan molt a prop les vacances i es nota.

A més vam rebre trucades per gats que sembla que els amos deixen sortir al carrer sense collar (sempre que portin que sigui antiatrapament si us plau), aquestes persones ens avisen amb la bona intenció d’ajudar el gat sense saber que tenen un amo, tenim coneixement de diversos gats habituals en diverses zones.

La crisi del coronavirus ha provocat un descens important dels recursos a la majoria de les associacions d’animals. Com combateu aquesta situació des de la vostra associació?

En Katubihotz, atès que no hem pogut realitzar esdeveniments presencials i ara amb la “nova normalitat” complint les normes és molt més lent tot, hem intentat adaptar-nos a les noves circumstàncies. Per aquest motiu, hem posat a la venda una línia de mascaretes de tela i una botiga online solidària en la qual trobem diferents productes amb temàtica felina.

Com sorgeix la idea de dissenyar i vendre mascaretes? Quin és l’objectiu de la iniciativa?

La idea la proposa Elena Pérez Echeverria, que és la dissenyadora de les mascaretes. Elena, que ja coneixia la nostra tasca, ens va proposar la iniciativa, el disseny i la venda d’aquestes.

L’objectiu d’aquesta iniciativa i de la botiga solidària online és seguir avançant amb l’ajuda a quants més gats necessitats millor. L’associació vol continuar amb la cura i el control de les colònies felines que viuen al carrer i procurar una llar per als gats a través de l’adopció.

Mascareta de tela de la botiga online de Katubihotz

Com es poden adquirir les màscares?

Es poden adquirir a través de les nostres xarxes socials (Facebook i Instagram) o contactant per WhatsApp al telèfon 651605444. Les mascaretes es poden comprar des de qualsevol punt d’Espanya. A més, entre totes les persones que col·laborin se sortejarà una fabulosa bossa amb temàtica felina.

Com són les mascaretes? Teniu diferents dissenys i mides?

Les mascaretes estan fetes amb diferents tipus de teles boniques i fresques amb motius de gats principalment, encara que també n’hi ha de síndries, maduixes, etc.

Tenim tres tipus de talles que abasten de 0-4 anys, de 4-12 anys i de 12 a tota classe d’adults, i les gomes són fàcils d’ajustar. El preu de totes elles és de 10 €, a més incorporen un filtre que es pot reposar i vam advertir que aquest mateix no s’ha de planxar, ja que la calor ho fa malbé.

Diferents models de mascaretes de Katubihotz

Quina acceptació està tenint la iniciativa de les mascaretes solidàries?

La veritat és que els nostres seguidors sempre hi són recolzant-nos i ja s’han esgotat diversos models de mascaretes. Voldríem aprofitar també per agrair tant als seguidors com a l’Elena per tota l’ajuda que ens donen i la tasca que fan.

Quins altres productes podem trobar a la vostra botiga solidària online?

Disposem de més objectes amb temàtica felina que sempre està de moda. A la botiga online podem trobar des de bolígrafs, samarretes, bosses de tela ideals i còmodes per anar a la platja, hamaques penjants que els encanten als gatets, etc. Tot està accessible i disponible a la nostra botiga online a través de l’enllaç: http://www.katubihotz.com/tienda-katubihotz-online/

Mitjons disponibles a la botiga online de Katubihotz

Rellotge gatuno de la botiga online de Katubihotz

“Sempre val la pena seguir per veure a les animals felices en la seva llar, lluny de qualsevol opressió”

Almas Veganas Santuario Animal ha llançat una campanya de GoFundMe per salvar les terres del seu santuari, espai on habiten més de 50 animals. El col·lectiu antiespecista, transfeminista i llibertari necessita ajuda econòmica per seguir amb la gestió d’un santuari ubicat a Girona que rescata animals de l’esclavitud.

Almas Veganas Santuario Animal es va constituir com una ONG sense ànim de lucre l’any 2016 amb l’objectiu de construir un santuari per al rescat i cura dels animals. Per aconseguir aquesta fita, les nou representants de l’organització van haver de realitzar diferents accions de recaptació de fons fins a disposar finalment a l’octubre de l’any 2018 d’unes instal·lacions amb 45 hectàrees verdes i amb aigua il·limitada pels seus diversos rius.

“Vam trobar un lloc perfecte, boscós, ple de vida i natura als voltants de Girona i amb molt d’esforç vam arrencar la construcció i adaptació del lloc per poder rebre als nostres primers habitants, persones no humanes que necessitaven una llar”, expliquen les representants actuals de Almas Veganas Santuario Animal. En aquell moment tot funcionava de forma òptima: “Arribava gent i amb esforç es va estalviar prou entre diverses companyes per poder pagar l’entrada que demanaven per les terres del santuari”, detallen.

Així, Almas Veganas Santuario Animal van aconseguir comprometre’s amb la seva causa: “Vam fer un contracte de lloguer amb opció de compra a dos anys i mig. Vam donar una entrada de 40.000 € i paguem des de llavors 2.000 € mensuals que es van restant a la quota final que serà la compra. Sent nou persones dins l’organització suposadament compromeses ho vam veure viable”, expliquen les dues membres de l’assemblea.

La realitat és que amb el pas el temps, les coses es van anar complicant i a poc a poc Almas Veganas Santuario Animal va anar perdent col·laboradores: “Actualment som dos, Fani i Rans. Per diversos motius, principalment la falta de compromís i realment no prioritzar el projecte, les altres companyes van prendre rumbs diferents quedant-se en nosaltres soles la responsabilitat de tirar endavant la llar de totes les habitants que viuen al Santuari, amb totes les despeses que això comporta”.

Després de perdre diverses companyes al santuari, Fani i Rans especifiquen per què necessiten ajuda de manera desesperada: “Hem d’aconseguir 50.000 € per poder donar una entrada i poder demanar una hipoteca per comprar les terres del Santuari i així seguir amb la nostra tasca. Treballem diàriament amb totes les tasques, des de cuidar als animals, mantenir i reparar instal·lacions, crear-ne de noves … També treballem a l’exterior per fer front a les despeses d’alimentació i veterinària de les habitants, a més del pagament de les terres, materials de construcció, permisos … “.

Tot i la situació actual, Rans i Fani volen donar continuïtat a aquest projecte: “Fa dos anys que lluitem al màxim per aquesta causa amb la qual ens estem deixant tota la nostra energia, estem esgotades però sempre val la pena seguir per veure a les animals felices en la seva llar, lluny de qualsevol opressió. Són la nostra família i necessitem consolidar la seva llar. Tenim un any de marge per aconseguir l’objectiu. A nosaltres ens és inviable estalviar aquesta quantitat amb totes les despeses mensuals que hem d’afrontar soles”.

Aquí pots trobar tota la informació i col·laborar amb la campanya “Salva el Santuari Animal Almas Veganas” 

La lluita per la vida de dos gossos abandonats

Una parella acull a casa seva dos gossos abandonats que intenten recuperar-se 

La Misae i l’Hiroshi ja coneixen perfectament les dues cares de la moneda. Els seus primers anys de vida van ser un infern. Estaven tancats, juntament amb un altre gos, en un espai minúscul al camp de Tarragona. Desatesos, bruts, prims, malalts… abandonats. Un ciclista que passava per allà en ple mes d’agost de l’any passat, els va sentir plorar i es va aturar. Va veure que els plors venien d’una mena de pou soterrat i tapiat amb una planxa de ferro. Va avisar als Mossos d’Esquadra i quan es van presentar, van trencar el cadenat i es van trobar tres gossos en molt males condicions. Un d’ells ja era mort, els altres dos supervivents literalment eren pell i ossos, extremadament bruts i espantats, en un espai tant fosc i petit que ni veien la llum del sol ni es podien moure gaire.

Els dos supervivents es van traslladar a una protectora de la zona que els hi va posar un nom per la nova vida que tot just començava: l’Hiroshi i laMisae. L’equip de la protectora sabia que tenia davant seu dos casos extrems en un estat més que lamentable, físicament desfets i anímicament anul·lats amb molt poques esperances de supervivència. Però van seguir lluitant per tirar-los endavant: analítiques, medicació, injeccions, cures de totes les ferides… La Misae i l’Hiroshi també van decidir seguir lluitant i intentar tirar endavant.

Una voluntària de la protectora, la Mònica, va començar a passejar a fora del recinte a la Misae, una gossa esquelètica i que caminava usant només les tres potes. La pota dreta posterior estava trencada i es va soldar malament en el maluc. “No anàvem massa lluny, però ella sempre estava disposada. A mig camí paràvem i li donava una mica de menjar,… i tornava al seu pati. Allí hi havia el seu company Hiroshi que no es deixava agafar”, recorda la Mònica.

Un dia, quan ja feia uns mesos que sortien a passejar totes dues, la Mònica va veure com l’Hiroshi s’alçava i movia la cua. Un sol cop. Només va durar un segon però la pista era clara: “M’estava dient: ‘vull sortir’”, explica la Mònica. A partir d’aquell dia, va començar a treure tots dos gossos, en dos torns. “Ell anava una mica més lent”. Segurament es tractava d’un gos que havia estat gran i fort, però que ara estava minvat a la mínima expressió, marcant tots els ossos i amb el pèl deslluït i pobre. “Tenia un caminar resignat i trist, amb el cap cot i la mirada al terra. Totes les forces que li quedaven les feia servir per mantenir-se amb vida”, diu la Mònica. Una altra parella, que visitava la protectora amb els seus dos fills, també treien a passejar pel pati de la infermeria els dos gossos, que tot i les noves atencions, no acabaven de guanyar pes.

La Mònica i el seu company van decidir endur-se’ls a casa. Tots dos perquè semblaven inseparables. La Protectora els va fer el contracte d’acollida, els van donar les instruccions i medicació per seguir el tractament a casa. La parella adoptant havia de fer-se càrrec del menjar. Els primer mesos van ser complicats perquè va costar trobar un pinso que els anés bé. Menjaven molt poquet i sovint. Tot i ser uns gossos acostumats a viure a l’exterior, sabien que havien de fer les seves necessitats al carrer i es comportaven sempre amb educació i respecte per tot, com si haguessin viscut a un pis tota la vida.

Malgrat tot, els dos gossos es troben sota tutela judicial, de manera que cal tenir una autorització per poder operar-los. “Aquesta situació ho dificulta i alenteix tot”, es queixa la Mònica. A més, és la protectora que ha de fer-se de totes les despeses, sense cap ajuda de l’administració. La medicació, les proves o les intervencions que ha calgut fer tant a la Misae com a l’Hiroshi són moltíssimes i, al final, la Mònica i la seva parella també se n’estan fent càrrec perquè la protectora no ho pot afrontar. I encara queden moltes intervencions pendents.

A poc a poc, amb una millor alimentació, amb carinyo i amb passejos a la muntanya, la Misae i el seu germà Hiroshi van començar a guanyar pes i van passar “de no moure’s, a fer el ventilador amb la cua”. En un sol mes la millora era espectacular. Amb el pas del temps, segons explica la Mònica, “van començar a mostrar efecte, a fer tombarelles i a jugar”. L’Hiroshi s’ha engreixat 25 kilos i la Misae 15. Tots dos segueixen resistint, amb l’ajuda de totes les bones persones que s’han anat trobant en aquesta nova etapa de la seva vida. Com a casa d’acollida, volen agrair la solidaritat d’amigues de lluita que han col·laborat econòmicament i d’amics que han estat des de l’inici disposats a donar un bon cop de mà. Als dos gossos, que per fi han conegut l’altra cara de la moneda, la de la bondat, també els queda pendent mantenir-se i seguir lluitant. Però als protagonistes d’aquesta història els ha costat molt arribar fins aquí i ningú es planteja rendir-se.

Fotos de l’Hiroshi i la Misae a l’actualitat (12/05/2020)

Hiroshi

Hiroshi i Misae

“El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida”

Lobo Marley és un moviment ciutadà en defensa d’aquest depredador tan estimat i tan odiat. L’entitat, capitanejada per Luis Miguel Domínguez ‘Luismi’ (Madrid, 1963), està convençuda que la presència de llops no només no és negativa sinó que fins i tot “pot convertir-se en motor de desenvolupament socioeconòmic en diferents sectors”. A hores d’ara, Luismi lliura una altra una batalla també de gran importància i es recupera d’una malaltia. A poc a poc, pas a pas. És un plaer per Animalados que, en aquest context, ens atengui per a aquesta entrevista que oferim quan el llop i sobretot, la caça de el llop, torna a ser notícia en diverses comunitats autònomes.

Per què l’ésser humà persegueix tant a el llop?

La persecució de l’home a el llop es deu a un complexe d’inferioritat que tenim com a espècie davant seu. És una enorme injustícia. El llop ens avança per l’esquerra i per la dreta i això fa que ens sentim inferiors. Però és important destacar que tot el que ens fa odiar el llop, també ens fa admirar-lo. Hi ha molta gent fascinada pel llop. El problema actual és que la política de baixa estopa i les més carca i la més rància ha triat a el llop com el seu enemic. El llop ara mateix està condemnat a mort i l’han condemnat sense previ judici. El 90% del que s’explica sobre el llop és mentida.

Els ramaders denuncien que els llops ataquen el seu bestiar…

Quan parlo de la defensa de el llop no m’agrada barrejar-ho amb la ramaderia. El llop s’ha de defensar per llei sense haver de argumentar-la en base a que a un sector econòmic li vagi bé o malament. La protecció del llop hauria de ser obligatòria, sobretot perquè el llop ibèric és singular i únic. La llei obliga a protegir el llop i això no té res a veure amb el sector ramader. A més, el llop només és responsable del 0,7% de les morts de la ramaderia. Amb aquesta dada, hi ha alguna cosa més a discutir?

Quants exemplars hi ha actualment a Espanya?

Es calcula que actualment hi ha uns 1.500 exemplars. És una xifra mínima. Es manté la mateixa xifra des de l’últim recompte, que es va fer el 2006. La majoria d’ells es troben a la zona de ponent castellà. A Ourense, Zamora … sobretot a Castella i Lleó i també a Portugal, on també hi ha llops ibèrics i on sí que estan protegits.

Tenen una major protecció a Portugal que a Espanya?

Sí, a Espanya no és una espècie protegida com ens agradaria des Lobbo Marley. El nivell de protecció depèn de cada comunitat autònoma. Però el llop hauria de tenir una protecció total i per a tot Espanya. A Portugal tenen una protecció total i això es nota molt. Bona part dels llops ibèrics vénen d’allà. Cal recordar que es tracta una espècie d’interès comunitari a la Unió Europea i que està protegit per la Directiva d’Hàbitat.

És un animal que pot recórrer llargues distàncies…

El llop és caminador per naturalesa. En una sola nit pot recórrer més de 100 quilòmetres i creuar d’una comunitat autònoma a una altra amb molta naturalitat.

Vostè ha vist alguna vegada un llop salvatge?

Sí, jo he vist llops. Els he vist a Zamora i a la serra de la Cabrera.

És tota una gesta. No és fàcil veure llops…

És difícil. A més, ell sempre et veurà a tu abans que tu el vegis a ell, gràcies al seu instint i a les seves qualitats. Només si tens sort el podràs veure. I només si ell vol que li vegis…

Recorda com va ser la trobada?

Van fer una cacera en un poble de Zamora. Va sortir tota una comitiva per intentar caçar un llop i feien soroll amb cassoles. Hi havia molta gent … Però després de diverses hores encara no n’havien vist cap. Quan jo ja me n’anava, darrere de tota la comitiva vaig veure a el llop. Estava tranquil, assegut. Amb la seva astúcia, els havia sortejat durant tota la cacera i després s’exhibia perquè jo el veiés.

Alguns caçadors asseguren que també els fascinen els llops. És possible?

És un argument molt ajustat als temps que ara corren … és com els que diuen ser catòlics no practicants. “M’agrada el llop però li disparo”… no escolti no, si a vostè li agrada el llop vagi-se’n a casa sense pegar-li cap tret. Per als naturalistes, n’hi ha prou amb la sort que tens de veure-ho al teu costat.