Entrades

desÀrtic aterra al Museu de Ciències Naturals de Granollers

 

L’exposició comisariada per Montserrat Pérez arriba ara al Museu de Ciències Naturals de Granollers. Després de ser acollida amb gran èxit al Centre Cívic Sagrada Família i a l’Espai d’Art Moritz de Cornellà, ara el museu de Granollers prén el relleu.

L’acollida en el nou espai ha estat espectacular, i les activitats al voltant de l’exposició han omplert totes les places. Si encara no l’heu vist i voleu saber de què es tracta podeu llegir la nostra ressenya.

Podeu visitar-la fins l’11 de novembre.

Si t’hi vols apropar i participar d’elles et deixem més info aquí.

 

 

 

 

 

 

 

Sílvia Esteve

 

desÀrtic: art contra el canvi climàtic

 

 

“L’únic que impedeix a Déu d’enviar un segon diluvi és que el primer va ser inútil” Nicolau de Chamfort

 

“Les pitjors previsions apunten que el 2025 pugui haver estius sense gel a l’Àrtic” apunta Pilar Marcos de Greenpeace a la presentació de desÀrtic, l’exposició que han organitzat conjuntament amb siNestèSia i el Centre Cívic Sagrada Família.

¿L’Àrtic sense gel? Si, l’àrtic sense gel, i sense les vides que a ell van lligades.

Descongelar-nos. Descongelar els nostres cors, desgebrar la nostra mirada. Aquesta és la intenció de la mostra artística desÀrtic. Comissariada per Montse Pérez, creadora de l’espai d’art siNestèSia i comissària també de la mostra solidària contra el maltractament animal El Venadito, desÀrtic ha unit a 60 artistes que amb les seves obres denuncien i evidencien la situació del pol nord. El 20% de cada venda anirà a l’ong ecologista.

En petits rectangles de 15x15cm cada artista ha dipositat el seu missatge de SOS. Si el vaixell de l’àrtics’enfonsa, ens enfonsem tots. Com ens comenta Montse Pérez “buscava realitzar una mostra molt homogènia, amb obres que compartissin mida i temàtica, per poder partir de la idea que l’Àrtic som tots”.

L’Àrtic som tots. No és “de” tots. Cal eliminar la propietat. No ens pertany, ni ens serveix. Som una espècie més del planeta. El nostre egoisme, les nostres ànsies de possessió només fan que contribuir a la seva mort i degeneració.

Gemma Labayen ens ho explica perfectament en la seva obra Aprofita el desglaç. Una de les grans misèries de l’espècie humana és que li posa preu a tot. Tot es ven. Fins i tot la destrucció. Si comencéssim a viure la vida i no a posseir-la, encara tindríem la companyia de moltes de les espècies a les que hem aniquilat.

Espècies. Allà, en la distància. Les paraules poden construir murs molt alts. Si pensem en l’espècie de la guineu polar, ens quedar lluny, molt lluny. Les taxonomies, les classificacions, ens van ajudar a ordenar el món, però no a empatitzar amb ell. Jo humà et dono nom, i en aquest nomenar ens atribuïm en certa manera la seva creació. El problema és que en la nostra particular “creació del món” en el setè dia no descansem i admirem allò creat, en el setè dia comencem a destruir-lo. A destruir-nos.

“El mal guanya quan els bons no fan res” va dir Edmund Burke. Fem doncs, seguim fent, alguna cosa.

Més de 8 milions de persones han signat ja el manifest de Greenpeace per salvar l’Àrtic, petrolieres com Shell han abandonat les seves prospeccions, i s’han creat moratòries de pesca. Però l’Àrtic segueix en perill. Moltes altres empreses planegen la seva explotació. És hora de declarar l’Àrtic zona protegida.

Bon Nadal de Iribú, ens encara amb aquest ós polar, que recull entre les seves dents una postal. Un gran ós que fa equilibris en el petit tros de gel que li queda. Els hem deixat les sobres del planeta. El que queda. Obligant a animals tan majestuosos com els óssos a pidolar menjar.

I això sense gairebé posar un peu a les seves terres. L’aniquilació d’aquest ecosistema està sent en gran part a distància. El meu dia a dia, i el teu, contribueixen a la seva desaparició. El nostre consum els consumeix.

Al fons de la sala, el vídeo de Ludovico Einaudi ens acompanya en la visita. El músic navega amb el seu piano per les aigües de l’Àrtic, posant banda sonora al desglaç. A un final anunciat. Si no vols que la seva música sigui un rèquiem per l’Àrtic, actua. Descongela’t, per congelar-ho de nou.

 

Sílvia Esteve

Sempre a favor dels animals

Article de Montse Pérez, directora de l’espai creatiu siNesteSia i artista. Organitzadora de l’exposició contra el maltractament animal, El Venadito.

Quan érem petites, la meva germana i jo jugàvem a cowboys i indis. Ella tenia una magnífica col.lecció de personatges (indis i cowboys), animals (cavalls, gossos, gallines…), caravanes y demés figuretes necessàries en el joc, a mí sempre em feia dur els cowboys; ella escollia els indis. Per tant jo sempre perdia, perque en el nostre joc, que no en la vida real, la justícia sempre triomfava i nosaltres, des de la nostra ingenuïtat infantil, defensàvem als indis perque estàvem absolutament convençudas que eren els “bons”.

Amb els anys, i per altres motius, també en segueixo convençuda. Així doncs, el “sempre a favor dels indis”, avui s’ha transformat en “sempre a favor dels animals”. A aquests, com als indis, els hems expulsat dels seus hàbitats, no hem sapigut integrar-los en la nostre societat ni en el nostre espai. Només ens hem limitat a cosificar-los i convertir-los en objectes de consum, ja sigui per a alimentar-nos, vestir-nos, distreure’ns o tenir-los com a la mascota més xic del moment.

Em venen al cap les línies d’acció d’institucions museístiques i centres d’art on s’organitzen exposicions sota criteris de tendència i moda. També, de la mateixa manera, el famós de torn ens mostra l’última excentricitat respecte a la seva nova mascota. Aquesta, tant bon punt ocupa les portades de diaris i revistes com en poc temps queda abandonada a la seva pròpia sort. En el cas de l’artista, relegat al més trist dels oblits, perque ambdòs, artista i animal, van esgotar el seu temps de consum. Em pregunto: Què ens passa? No som capaços de mantenir un mínim d’atenció sobre el qui hem posat els nostres ulls per a que maduri, pugui evolucionar i sorprendre’ns, arribat el moment? Els artistes necessiten el seu temps d’aprenentatge i des-aprenentatge, experimentació, error, cerca, depressió, reanimació… En una paraula, maduració per a tornar a crear. Tot aquest temps avui no se li concedeix a ningú. Louise Borgeois (1911–2010) una de les artistes més notables de l’art contemporani, no va aconseguir el reconeixement internacional fins els 71 anys, per sort per a ella, va tenir temps de poder créixer i culminar  la seva vida. D’aconseguir ser una gran artista. Avui aquest temps ja no existeix. Quant més jove i més ràpid t’arriba l’èxit, millor. Y després?…

El mateix passa amb els animals. No ens donem el temps necessari per conèixer’ls, comprendre’ls i estimar-los. Sense aquest temps no hi ha compromís de veritat ni afecció cap a ells. Tornem a la cosificació. No es tracta d’humanitzar als animals, pero sí d’entendre i comprendre que com a éssers vius tenen les seves pròpies necessitats, la majoria de vegades alienes a les nostres. No necessiten vestir-se ni altres coses supérflues, però si necessiten el més essencial per qualsevol ésser viu: cura, atenció, millora dels seus hàbitats, respectar els seus espais i cicles vitals. Per favor, donem-nos el temps per aprendre d’ells, no fem com vam fer als indis, exterminats o mantinguts en reserves. No fem el mateix amb els animals ni amb els artistes.