“Un gos que prefereix la pilota a jugar amb altres gossos, és un gos addicte”

/0 Comentaris/a

Des d’Animalados hem entrevistat Júlia Guiu, educadora d’Essència Canina qui ha desmuntat alguns mites sobre els gossos.

– ¿Fem bé els propietaris en promoure el joc de la pilota amb els nostres gossos?

Contràriament al que es creu, jugar a pilota és una activitat que no aporta res de bo per a la salut física ni mental del gos. Entenguem “jugar a pilota” com llançar qualsevol objecte perquè el nostre gos corri darrere seu, com pals o altres joguines.

– D’on ens ve aquesta mania?

El joc de pilota és “còmode” per als humans perquè no hem de pensar molt i aconseguim que el gos corri i es cansi. En algun moment ens van convèncer que un gos cansat no donava problemes. Per a mi un gos feliç és un gos serè i tranquil.

– Per què sembla que als gossos els agrada tant? És instint? No sabem oferir-los coses millors?

L’instint de caça empeny els gossos a perseguir el moviment. A la vida salvatge aquesta persecució es compensa amb hores de menjar, rosegar, mastegar, empolainar-se i descansar. En el joc de la pilota només obté la part estressant del comportament de caça. Que el seu cos estigui capacitat per córrer no vol dir que ho hagi de fer.
Hi ha jocs molt fàcils que són molt més enriquidors mental i físicament per al gos. Però suposen una miqueta més d’imaginació per part nostra.

– ¿Es pot parlar de gossos addictes a la pilota?

Totalment, per exemple un gos que prefereix la pilota a relacionar-se amb els altres gossos, des del meu punt de vista és addicte a la pilota.

– Quin és el perfil del gos “pilotaddicte”?

La meva experiència em diu que hi ha algunes races més propenses com els pastors o els terriers, i altres races que difícilment arribin a aquest addicció com els nòrdics.
Tot i això l’humà és qui des de cadell propícia i acostuma al gos a jugar a pilota. Qualsevol gos que necessiti jugar cada dia, que ho prefereixi a relacionar-se amb altres gossos o que jugui més de 20 minuts, és addicte o està en procés d’addicció.

– Quin és el perfil de l’amo que fa al seu gos un esclau d’aquest joc?

No es tracta de perfils. Crec que tots ho fem de la millor manera que sabem. És només falta d’informació.

– Hi ha programes de deshabituació?

Com qualsevol addicció necessita d’abstinència total. Deixar de llançar-li objectes perquè els persegueixi, evitar llocs on es juga a pilota i passar pel període d’abstinència, seran els primers passos a seguir.

– Quines alternatives saludables proposeu?

Un exercici molt recomanable és la recerca de premis. Només cal llançar per la gespa una desena de premis petits perquè els vagi buscant. Als gossos els relaxa molt l’activitat d’olorar. Estan seguint rastres, destriant entre totes les olors quedar-se amb el premi que tu li has tirat. Si vas practicant, el gos millorarà molt. Per a ells, focalitzar en una sola cosa és com si fessin ioga.

 

– Alguna més?

Jocs que requereixin pensar i utilitzar l’olfacte… També proporcionar passejades tranquils i relaxants per diferents llocs perquè pugui investigar coses noves cada dia. A més, són ideals les sortides a la muntanya on pugui gaudir de la llibertat i si és en companyia d’altres gossos molt millor.

-El gos també es cansa a base de pensar?

Si, esclar. És que físicament és molt difícil de cansar, un gos. Tenen molta resistència. A més, cansar-lo psicologicament interessa molt.

-Per a moltes persones la pilota és genial perquè permet tenir el gos lliure en un parc amb la seguretat que no s’escaparà…

Si, però tampoc jugarà amb un altre gos. Si un gos va darrere d’una bicicleta o molesta un nen és que alguna cosa no hem fet bé. Els gossos han d’anar aprenent per ells mateixos. Necessiten investigar i equivocar-se… i algun cop un cadell s’escaparà però després torna i li haurem de donar un premi perquè vegi que amb nosaltres està millor…

– Hi ha altres necessitats que estiguin mal detectades i que les sobreestimulem en excés?

Hi ha un mal concepte del que el gos necessita. Per exemple hi ha alguna cosa s’ha posat de moda que és sortir a córrer o en bici amb el gos. Igual que una vida sedentària és dolenta, una vida atlètica està demostrat que té greus conseqüències a la llarga. L’exercici que fa per si mateix de forma natural, és suficient per tenir el seu cos equilibrat i ple de salut. Els gestos repetitius són els causants de lesions musculars i el dolor és el causant de molts dels canvis de comportament sobtats. Les necessitats reals d’un gos és estar acompanyat, que ho entenguin, que el tractin amb respecte i poder participar en la vida de la família. Si té tot això, difícilment serà infeliç.

– A més d’educadors canins teniu una residència a l’Ametlla del Vallès. Crida molt l’atenció que no teniu gàbies i que conserveu l’estructura de família. És un model diferent als que sol ser una residència canina no? Explica’ns en què us baseu …

Els gossos vénen a passar unes vacances divertides, com si fossin unes colònies, convivint amb altres gossos, tots junts i formant part de la nostra família com bé dius. Mai estan aïllats, ni separats de la resta del grup i mai queden sols. Per això, només acceptem gossos sociables i que puguin conviure amb altres, és el més important. La nostra casa està preparada i pensada per a ells, no falten sofàs i llits perquè descansin. A més estem en una gran parcel·la de 7500m2, on poden jugar i investigar tot el que vulguin amb nosaltres i amb els altres companys canins.
Sobretot sempre demanem que ens visitin abans perquè coneguin tant el lloc com els gossos de la família. Així l’adaptació al lloc nou serà més agradable i fàcil per a ells si ja ens coneixen prèviament.

– T’has format amb Turid Rugaas, la gran guru mundial que va revelar els senyals de calma com a llenguatge universal caní … què tal l’experiència?

Molt satisfactòria. Turid Rugaas té molts anys d’experiència i una visió dels gossos molt empàtica. He après molt amb ella en aquest any i mig. Juntament amb Nicolás Planterose, són, tant per a mi, com per altres educadors, uns gran referents. Tant els seus coneixements com la seva filosofia s’haurien de difondre molt més.

Entrevista d’Emma Infante i Jordi Mumbrú a Júlia Guiu d’Essència Canina

És necessari raspallar les dents dels gossos?

/0 Comentaris/a

La salut bucal en els gossos és fonamental, no només per a una bona qualitat de vida, sinó també perquè aquesta sigui prolongada.

Tots els gossos requereixen cures dentals, a l’igual que nosaltres, ja que les peces s’espatllen amb els elements corrosius dels aliments i acumulen carrall i placa bacteriana. A més, l’absència d’una cura dental adequada provoca halitosi en els peluts, és a dir, mal alè causat per les restes de menjar i bacteris.

A més, els problemes dentals causats per una mala salut bucal poden derivar en gingivitis, que és una inflamació de les genives, i posteriorment en periodontitis, quan la inflamació ja està avançada i fa que l’os es torni més feble. Les dues fases de la malaltia periodontal poden provocar que els gossos perdin peces dentals, un procés que provoca molt dolor.

Si aquesta enfermetat no és abordada a temps, el problema pot derivar en malalties de ronyó, fetge i fins i tot problemes cardíacs. I al contrari: si s’atén adequadament des dels primers mesos de vida del gos, podem sortejar moltes malalties.

Tenint en compte que els gossos tenen les genives més sensibles que nosaltres, no convé utilitzar un raspall dels nostres, i si ho fem, utilitzarem un amb truges molt suaus. L’ideal és comprar uns raspalls de goma en forma de didal, adaptats a ells i que ens permeten arribar a tots els racons de la seva boca i poder raspallar fins i tot les peces més ocultes. Quant a la manera de fer-ho, ho farem igual que nosaltres: de dalt a baix partint de la base de la dent.

La neteja amb raspall és la forma més adequada per a una correcta salut bocal del pelut. No obstant, també hi ha algunes alternatives i alguns complements com són els snacks i les joguines dentals.

Font: AMIC/ Eldiario.es

Què fer si et trobes un gat al carrer

/0 Comentaris/a

El que has de fer si et trobes un gat al carrer dependrà de molts factors. Si estàs en una ciutat on és rar veure gats pel carrer i et trobes amb un que crida la teva atenció, el primer que has de fer és mantenir la calma i observar. Si no tens a mà una persona experta en gats planteja’t almenys tres preguntes clau abans d’actuar.

És segur acostar-se al gat sense que ell ni tu correu perill?

Has de valorar si el lloc on hi ha el gatet és perillós donat el cas que aquest fugi quan t’acostis. La seguretat abans de res, els gats són imprevisibles i àgils. Aquests felins poden córrer veloçment en direcció contrària quan s’espanten. Si, per exemple, passen cotxes quan t’aproximes pots provocar un terrible atropellament involuntari. Per aquest motiu, cal que garanteixis que tant tu com el gat esteu en condicions prou segures per interactuar. Reconèixer les necessitats d’un gat pot portar temps: si vols ajudar a un gat no vagis amb presses.

Estàs segur que aquest gat no és un gat que viu feliç al carrer?

Una cosa important que has d’observar són les orelles del gat, només cal valorar el seu perfil. Si en una de les seves orelles veus una marca en forma de ve baixa, o una asimetria artificial en els seus pavellons, probablement es tracti d’un gat del carrer esterilitzat que viu en una comunitat estable anomenada colònia. Ja hi ha humans que tenen cura d’ell i de tota la seva família. Es tracta d’un gat feral o de carrer. Per a ells és impossible ser feliços tancats. Un gat feral s’estressa i mor si és reclòs, sigui en una casa o en una gatera pública o una de privada.

Hi ha la creença que els gats de casa poden sobreviure al carrer i que els gats del carrer preferirien viure en una casa. Tant una cosa com l’altra són falses.

Els gats, encara que siguin tots domèstics i d’una única espècie, la felis catus, segons la seva socialització i el seu lloc de naixement tenen diferents necessitats. Els gats nascuts en una llar, amb una interacció estreta i primerenca amb humans, són gats casolans. Durant les sis primeres setmanes solen relacionar-se només amb la mare, amb els germans de ventrada i amb les persones de la llar. A partir de les dotze setmanes ja poden integrar-se en noves famílies, però mai de la vida haurien d’acabar al carrer deliberadament ni accidentalment. Les associacions protectores de gats adverteixen del deure dels propietaris d’extremar la precaució amb finestres, balcons i portes de sortida a més de l’obligació de tenir els gats esterilitzats i identificats amb un microxip. No et perdis el post dels deu consells per evitar que el teu gat es perdi.

La vida i la salut dels gats forals millora exponencialment si es beneficien del CER. El CER és la captura, l’esterilització i el retorn a l’àrea d’origen dels gats no casolans. És el mètode més ètic, econòmic i efectiu per estabilitzar i reduir les poblacions de gats. Mitjançant gàbies-trampa es captura als gats, després són portats al veterinari, són desparasitats, vacunats i finalment sotmesos a una mínima intervenció per esterilitzar. A les poques hores d’observació i recuperació són retornats al seu territori natal.

Potser es tracta d’un gat sense marca a l’orella que reclama insistentment la teva atenció amb vocalitzacions i gestos. Això pot significar dues coses: que al municipi on esteu no es fa el CER i estàs davant d’un gat de carrer que no gaudeix dels beneficis de la cura oficial de la colònia i té gana. O, sent un municipi amb CER, has topat amb un gat casolà abandonat o extraviat. Si és un gat molt socialitzat potser et reclama mims, a més d’aliment.

Estàs segur que és un gat casolà en dificultats?

Fins i tot als experts els resulta complicat distingir quan un gat és feral o no, hi ha casolans molt tímids i de carrer molt carinyosos però incapaços de suportar la retenció entre quatre parets. Si estem davant d’un gat de família extraviat o abandonat aquest hauria de portar un xip – normalment a la banda esquerra del coll-. Això ho pot comprovar la Policia Local, el SEPRONA o un veterinari proper. El trasllat d’un lloc a un altre d’un gat dòcil és millor fer-ho dins d’un transportí tapat amb una tovallola. Si el gat és afectuós i ningú li consta on i amb qui viu, ha de dir-ho als serveis municipals de recollida, a un refugi local d’animals o es pot acollir en el propi domicili fins a l’aparició del propietari o una adopció definitiva. Quan es localitza un animal de companyia a la via pública, els particulars que l’han trobat han de publicitar la seva troballa mitjançant cartells amb una foto, fent referència al gènere, el dia i manera de contacte. També és obligatori notificar el descobriment i la tutela a les autoritats. Quan ja es tenen gats a casa, un veterinari haurà de realitzar diferents procediments amb el nou abans de res. Per raons de salut i de comportament no s’han de barrejar gats desconeguts en un mateix espai sense prendre les adequades precaucions.

Una resposta extra

Els gats emparats pel CER solen tenir bon aspecte, tenen un pes adequat i el seu pelatge llueix sa. Per complir la llei i garantir la tinença responsable tot ajuntament avançat en matèria de protecció animal acorda i finança amb associacions animalistes el programa CER per als gats dels seus carrers. En gairebé totes les poblacions espanyoles hi ha persones, dones majoritàriament, que tenen cura dels seus veïns felins. Les gateres o gestores de colònies els alimenten, els posen aigua, mantenen la zona neta, a l’hivern els munten recers camuflats i, si cal, els porten al veterinari. Als països anglosaxons es parla de gats comunitaris els quals viuen en colònies controlades mitjançant el CER i al CER se l’anomena TNR.

Si l’experiència d’acostar-te als gats de carrer et fascina pots mirar de contactar amb associacions locals o amb la regidoria de medi ambient del teu municipi i informar-te del què hi ha i com col·laborar. Les gateres solen descobrir la seva vocació en enamorar-se d’un primer gat de què van saber que tot i ser feliç al carrer necessitava cures regulars.

Autor: FdCats

Deu consells per evitar que el teu gat es perdi

/0 Comentaris/a

Si alguna cosa caracteritza els gats és el seu carácter curiós i peculiar. Els felins són uns animals certament independents que en molts moments del dia busquen la solitud. Aquesta solitud s’accentua en els adults, els quals mostren un major nivell d’autonomia ja que no necessiten recolzar-se en altres per sentir seguretat. A més, la curiositat i l’instint caçador són la part fonamental de la seva manera de ser, fet que provoca que en moltes ocasions siguin difícils de domesticar.

És evident que l’ésser humà, encara que s’esforci inútilment, és incapaç de canviar el caràcter d’aquests animals, però el que sí que pot fer és adoptar certes mesures protectores per evitar que els gats s’escapin de casa o es perdin.  Des d’Animalados t’oferim deu consells per evitar que això passi:

1. Esterilitzar: Encara que alguns amos vulguin evitar aquesta tècnica per por o per incentivar la reproducció, aquest procés ha de realitzar-se sobre els felins domèstics. L’instint dels gats en èpoques de zel és el de buscar a altres gats per bregar amb les seves necessitats, provocant situacions complicades en les quals l’animal intenta fugir de casa. Així doncs, recomanem esterilitzar al teu gatet abans que arribi a la seva maduresa sexual i sigui capaç de tenir cadells. Això normalment passa entre els quatre i els sis mesos d’edat.

2. Protegir les finestres, balcons i terrasses: La curiositat dels gats provoca que en moltes ocasions vulguin observar tot allò que hi ha a l’exterior. Per aquest motiu és important tenir una bona protecció en totes les sortides. Existeixen diferents tipus de xarxes i malles específiques per les diferents mides de gats. Tenir ben protegides aquestes sortides pot evitar que el gat s’escapi. Així mateix, la confiança que genera tenir aquesta protecció permet tenir una bona ventilació de la llar, fet que resulta molt positiu per al benestar de l’animal.

3. Implantar un xip: Aquest sistema electrònic d’identificació permet emmagatzemar informació sobre l’animal a través de la base de dades del Cens Caní que té cada comunitat autònoma. En ell es guarda informació com el nom del propietari, la seva direcció i un o dos telèfons de contacte. El microxip es col·loca una sola vegada a la vida i es manté al cos de l’animal per sempre. El procés d’implantació l’ha de dur a terme un veterinari. Gràcies a aquesta mesura, si una persona troba a un animal perdut s’ha d’adreçar a un veterinari, qui procedirà a la identificació de l’animal i a la localització del seu amo.

4. Buscar un company de joc felí: Una manera d’evitar la constant curiositat externa del gat és proporcionant-li un company de joc. Ara bé, abans de prendre aquesta decisió has de reflexionar sobre la responsabilitat que comporta tenir un nou animal de companyia a casa. Adoptar un gos o un gat mai ha de ser una decisió presa a la lleugera. La introducció d’un nou gat a casa pot provocar que l’animal que ja tenies a casa teva canviï d’humor i comportament. Cadascú ha de tenir el seu propi plat, abeurador, sorra, joguines … Aquests animals són molt territorials però a poc a poc aniran entrant en contacte fins que puguin acabar sent amics.

5. Fer que la llar sigui més interessant i acollidora que l’exterior: Els felins tenen una necessitat d’exploració constant. La seva curiositat fa que sempre tractin de conèixer què es troba present en cada racó del lloc concret en el qual es troben. És molt probable que el gat desaparegui de la vista de les persones al llarg del dia, fet que afavoreix la possibilitat que pugui perdre’s. Per intentar pal·liar una mica aquesta característica has d’oferir a l’animal tota classe d’objectes i joguines. Rascadors, boles de llana, canya de pescar amb plomes, arbres per a gats, fonts d’aigua … són alguns dels elements que atrauran l’atenció del gat i evitaran que busquin l’oci i la curiositat a l’exterior.

6. En la mesura del possible, educar: Els gats són uns animals molt intel·ligents capaços d’assimilar les normes que li posis. Una manera vàlida d’educar a aquests animals és reconeixent el seu bon fer. Premiar l’animal cada vegada que té una conducta positiva ajuda a que el felí sàpiga associar el regal amb la bona acció. Són animals independents que necessiten intimitat per tafanejar pel que no provis d’educar-los mitjançant crits, només aconseguiràs confondre’ls.

7. Tenir especial precaució en la protecció de la porta d’entrada: Els gats tenen sempre localitzada la zona d’entrada i sortida del lloc en el qual es troben. De manera instintiva, sempre que la porta de la llar o del lloc en el qual estan s’obri, la travessaran per conèixer què es troba a l’altra banda. Per aquest motiu és important estar especialment atents al moment d’entrar i sortir de casa.

8. Col·locar un cascavell no és una opció: El so constant d’aquests collars pot provocar dolors forts a l’oïda de l’animal, deixant-lo fins i tot sord si el cascavell és molt gran. A més, aquest objecte provoca un gran estat d’estrès sobre el felí pel fet de carregar tot el dia amb un pes innecessari. Per aquest motiu, no és gens complicat trobar-se amb animals que intenten treure-se’l.

9. Proporcionar un company de joc caní: El company de joc també pot ser un gos. La mala relació entre els cans i els gats és un tòpic irreal. El procés ha de ser molt semblant a l’acompanyant felí. Cal deixar que cadascú tingui el seu territori propi i que a poc a poc vagin coneixent-se fins que acabin fent-se amics inseparables.

10. Proporcionar joguines que fingeixin ser preses: El seu instint caçador els porta moltes vegades a voler sortir a l’exterior i escapar. Si els oferim joguines semblants als ratolins, per exemple, poden fingir una caça que els resulti suficient per a tenir-los distrets dels perills exteriors.

Aprofita el teletreball per fer exercicis amb el gos a casa

/0 Comentaris/a

Practicar segons quins jocs amb els gossos ajuda a que descarreguin la seva “energia depredadora”

 

El teletreball i el confinament han provocat que passem moltes més hores a casa que abans. I entre els grans beneficiats d’aquesta «nova normalitat» hi ha els nostres animals que poden gaudir molt més de la nostra companyia. Amb aquest article, us proposem que aprofiteu aquestes hores i que feu petites sessions de jocs que permetin, en aquest cas als gossos, utilitzar els seus instints perquè així puguin descarregar la seva “energia depredadora”, segons el terme utilitzat per Jean Donaldson a El Coque de Culturas (Kns Ediciones), un dels nostres llibres de capçalera. Tots aquests jocs, són “una excel·lent manera de desenvolupar vàlvules d’escapament del nostre gos” i aconseguir que estigui després més tranquil. De fet, segons Donaldson, «aplicar aquest tipus d’estimulació regularment és la primera línia de prevenció i defensa contra els problemes de comportament».

L’amagatall.

Aquest exercici permet que el gos desenvolupi el seu instint de rastreig i és molt fàcil aconseguir resultats sorprenents en molt poc temps. Consisteix en amagar alguna joguina del gos en algun racó d’una habitació i demanar-li que la trobi. Per fer-ho, primer cal jugar una estona amb la joguina en qüestió. Pot ser un llaç de roba o una pilota o el que sigui. Quan ja hem aconseguit cridar la seva atenció amb aquell objecte, anem cap a una habitació i fem que el gos s’assegui a la porta. Entrem a dins i, amb la porta tancada sense que ens vegi, amaguem la joguina en algun racó. Les primeres vegades és millor donar una mica de peixet i deixar-la una mica a la vista. Un cop la hem deixat en algun lloc, obrim la porta i li demanem que la busqui. “Busca, busca”, li diem. La majoria dels gossos ja estan programats per començar a buscar la joguina. Si no funciona, li podem deixar que olori la mà amb la que hem estat jugant abans amb la joguina i automàticament començarà a buscar. Quan la trobi, l’hem de felicitar amb energia (fins i tot exagerant una mica) i premiar amb alguna galeta que li agradi. Després el fem sortir de l’habitació i tornem a repetir l’exercici. Al cap de poques sèries, només obrir la porta, el gos ja començarà a buscar la joguina d’una manera sorprenent.

Estira i afluixa

Son moltes les persones que desaconsellen totalment jugar amb el gos a l’estira i afluixa, ja que consideren que pot fomentar la dominància del gos. Però Jean Donaldson té un altre punt de vista: Jugar a estirar una corda o un llaç de roba mentre el gos el té entre les dents no converteix l’animal en un depredador perquè ja ho és. Al contrari, tots els jocs que permetin que el nostre gos tregui el depredador que porta dins són en realitat una vàlvula d’escapament per a ell. A més, quan l’animal estira fort amb les dents no està competint amb nosaltres, està “cooperant amb tu per matar la presa”. Aquesta escena la hem vist en mil reportatges, quan els llops després de caçar un animal el van estirant per les diferents part del cos per poder-se’l menjar. “Alguns membres de la manada estan subjectant l’animal al mateix temps (…) i tots estiren com a bojos”, diu Donaldson. Es tracta doncs de convertir-nos en un altre membre de la manada i estirar el llaç amb força i anar-lo movent, tal com fan els depredadors quan tenen la presa entre les dents. Evidentment, és un exercici que té risc. Ens podem emportar una mossegada sense voler. Cal fer-ho amb guants i amb molta atenció. I els nens més val que no el practiquin. El joc s’acaba quan dius “deixa” i el gos ha de deixar caure el llaç. Aquesta part cal practicar-la prèviament, a base de deixar que agafi coses (no cal que siguin les que més li agraden) i ordenar-li que les deixi. Quan entregui el que tingui a la boca cal recompensar-lo amb algun premi.

“M’atreviria a dir que aquesta cooperació per matar és una experiència que enforteix els llaços entre els membres de la manada, és una experiència intensa i plaent que el gos associarà estretament amb tu”, conclou l’autora.

La canya de pescar

De tots els jocs possibles, aquest és un dels que més agrada als gossos. Es tracta de lligar una corda a un dels extrems d’un pal, que potser la branca d’un arbre o el pal d’una escombra. Si és flexible, però, és més fàcil. A l’altre extrem de la corda i lliguem alguna joguina, com si fos una canya de pescar. En aquest exercici no cal preparar el gos ni confiar que entengui el joc. L’instint de l’animal s’encarrega que les instruccions quedin ben clares. Cada vegada que mogueu el pal i la corda faci oscil·lar la joguina, l’animal hi veurà una presa en moviment. De seguida intentarà caçar la joguina. Es pot moure la joguina a certa alçada, per provocar que l’animal salti o es pot arrossegar per terra, com si fos un conill. El gos anirà com un boig a caçar-lo. Quan l’agafi, costarà que el deixi anar, però ha d’entendre que fins que no ho faci no es repetirà l’exercici, de manera que, si tenim paciència, ho acabarà entenent. Així que li direm “deixa, deixa” i no jugarem fins que l’hagi deixat anar.