La Fundació Miranda lamenta la pèrdua irreparable de la poni RIBA a mans d’un caçador al Parc del Garraf

/0 Comentaris/a

El passat dissabte 20 de febrer, un caçador que participava en una batuda autoritzada de porcs senglars va matar per error una exemplar de poni pottoka de la Fundació Miranda al Parc del Garraf. L’home, que va confondre la poni amb un porc senglar, va causar la mort de l’animal enmig d’un grup de persones que gaudia de la natura i de l’experiència de trobar-se amb cavalls en llibertat.

La Fundació Miranda ha emès un comunicat on descriu que “els testimonis dels fets van passar de l’alegria de trobar-se amb els cavalls en aquest espai natural protegit, a l’angoixa de veure un caçador disparar-li un tret a una de les ponis, veure-la sagnar, desplomar-se i morir davants dels seus ulls”.

Segons indica la Fundació, “el caçador atribueix el fet a un error per part seva, però el cas és que el tret es va disparar a deu metres de la carretera, amb persones a prop, i en un lloc amb bona visibilitat, com perquè costi d’entendre que es pugui confondre un èquid amb un senglar”.

La Fundació Miranda considera que “poder gaudir amb seguretat de la natura és un dret i un bé imprescindible, avui més que mai, amb la situació de confinament que vivim fa mesos. No hauríem de patir cap risc de bala mentre passegem amb la família, i tampoc que es pugui generar episodis de tanta violència per l’objectiu de mantenir en equilibri la població de senglars. Es tracta de poder passejar sense perill, de poder efectuar projectes de respecte per la vida, amb plenitud i sense amenaces, sense que els cavalls o les persones siguin elements vulnerables”.

Des de Miranda proposen solucions per evitar aquests tràgics episodis com “acotar les zones de caça, o cercar noves maneres de regular la sobrepoblació d’algunes espècies que dissortadament només tenen l’home com a depredador, o a estar tranquil·les que l’Administració s’assegura de no donar armes a persones no qualificades”.

Una pèrdua totalment irreparable i evitable

La Riba, nom de la poni assassinada, formava part d’un tresor, un petit grup de ponis de raça Pottoka, un grup dels pocs que queden de les Pottoka més primitives, que a banda de valor genètic, aporta al Parc del Garraf i al municipi d’Olivella una tasca exemplar i impagable de prevenció d’incendis, tot pasturant i gestionant el sotabosc.

Aquests animals fan la feina d’una brigada d’homes amb desbrossadores mecàniques, però sense soroll, sense contaminació, sense cost per l’administració o els propietaris privats, aportant vida allà on trepitgen, mentre es nodreixen. Són per tant un poderós agent de biodiversitat, ecològic i sostenible, i la seva aportació al Parc del Garraf és impagable.

La manca de recursos econòmics ha limitat aquest projecte quant a les oportunitats de creixement, tot i que s’ha aconseguit efectuar alguns estudis i recerca sobre l’impacte de les Pottoka a la vegetació al Garraf amb la UAB, on s’ha vist que allà on pasturen s’ha reduït el carç en un 75%. El carç és l’espècie vegetal que ha colonitzat tota l’etapa mediterrània al Garraf, i augmenta considerablement el risc d’incendi.

Només els equips devoren i tenen a ratlla aquesta gramínia (ni ovelles, ni cabres…) i a més, s’adapten molt bé a la pastura pobra en proteïna del Garraf. Les Pottoka fins i tot n’arrenquen algunes arrels i deixen esmicolades en superfície les fulles que no s’han menjat. Un autèntic mecanisme de desherbat i “mulching” natural (coberta vegetal anti erosió i pro vida microbiana del sòl) que és digne d’un postgraduat en agricultura ecològica.

El Parc del Garraf va convidar la Fundació Miranda a portar aquest grupet de ponis Pottoka a la pastura de Can Grau ara fa uns quatre anys. Els animals provenen d’un costós rescat que va efectuar la Fundació al Zoo clausurat d’Almuñecar, a Granada. Sis femelles i un mascle, una família preciosa que s’ha adaptat molt bé a la vida en llibertat, constituint un recurs educatiu i de consciència ambiental per escoles, visitants, famílies… que han anat passant pel Parc i per la Fundació.

Avui, la Fundació Miranda, tots el Pottoka, rucs, cavalls, voluntàries, padrines, sòcies, Equipo de Direcció, Patronat, seguidores del Projecte i altres ONG estan de dol per la pèrdua de la petita Riba, la més petita de la seva família. Una pèrdua tan impagable com l’aportació que elles fan cada dia a l’espai que les acull i a les persones.

FAPAS denuncia la presència de trampes per capturar animals salvatges al Parc Natural de Las Ubiñas

/0 Comentaris/a

El Fondo para la Protecció de los Animals Salvajes (FAPAS) denuncia una situació insostenible en els espais protegits d’Astúries després de la localització de llops amb restes de cables de trampes en el seu coll al Parc Natural de les Ubiñas.

FAPAS ha denunciat la situació insostenible que està passant en els espais protegits d’Astúries. L’associació animalista ha destacat el “profund abandonament de la natura, el menyspreu per la conservació de la biodiversitat, l’abandonament de la vigilància, la impunitat de la caça furtiva i el trampeig indiscriminat de fauna silvestre sota la protecció de la pròpia Administració Regional” .

Aquesta denúncia pública s’ha produït després que el Fondo para la Protección de los Animales Salvajes hagi identificat la presència de llops amb restes de cables de trampes en el seu coll al Parc Natural de les Ubiñas (Astúries). Una notícia que ha encès totes les alarmes després de la desaparició de dues femelles joves reproductores d’ós bru que es trobaven a la mateixa zona on han estat localitzats els llops capturats amb trampes.

“Des del mes de febrer de l’any passat, estan sent identificats exemplars de llops, alguns en un penós i lamentable estat físic, amb evidències que han estat capturats en trampes. Normalment, les trampes utilitzades en la caça furtiva causen la mort per estrangulament dels animals capturats. En aquest cas, sembla que es tracta de trampes per poder capturar els llops sense causar-los la mort”, especifiquen des de FAPA.

Els llops descoberts des d’aquesta associació amb seu al nord d’Espanya portaven al coll restes de cables d’acer que probablement formaven part de les trampes. Segons explica FAPAS, “aquests artefactes de captura de fauna salvatge porten incorporat un dispositiu que en estrènyer el coll de l’animal fa límit i evita l’estrangulació. Són trampes que normalment s’utilitzen en treballs d’investigació”.

FAPAS detalla que “el problema està en que aquest tipus de trampes que normalment són encebades amb algun producte d’atracció per als animals, per exemple un tros de carn, estan dissenyades per capturar llops pel coll, de manera que el límit funciona sense causar mal. Però aquestes trampes també poden atraure un ós, que tenen un coll més gran, i per tant, sí que pot patir un estrangulament i la conseqüent mort”.

El Fondo para la Protección de los Animales Salvajes ha denunciat davant el Seprona de la Comandància de la Guàrdia Civil a Oviedo la desaparició de les dues femelles reproductores d’ós bru, de les quals s’ha perdut tot contacte de seguiment, una a setembre de 2018 i l’altra a l’agost de 2019. Aquests dos animals es trobaven en un territori coincident amb la presència dels llops que han caigut en les trampes.

FAPAS ha pogut captar les imatges dels llops gràcies a la feina que realitza l’associació en el Parc Natural de les Ubiñas amb les seves càmeres de fototrampeig per dur a terme el seguiment i el control de l’ós bru. Des de l’any passat, van començar a aparèixer a les cambres exemplars de llop amb restes de cables enganxats pel coll, el que indica que sens dubte van caure en el parany, però van aconseguir alliberar-se i fugir.

El senador Carles Mulet demana al Govern reforçar l’estratègia per a la protecció de l’Ós Bru dels Pirineus

/0 Comentaris/a

El senador Carles Mulet, de l’Associació Parlamentària en Defensa dels Drets dels Animals, ha demanat reforçar les estratègies per a la protecció de l’Ós Bru dels Pirineus.

El senador Carles Mulet de APDDA ha sol·licitat al Govern, a través d’una pregunta escrita, noves mesures per protegir i reforçar la població pirinenca dels óssos bruns. Aquesta petició es produeix després que diferents organitzacions aragoneses, catalanes i franceses es dirigissin per carta a la ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic, Teresa Ribera, per demanar que assumeixi les seves competències i coordini amb aquests territoris la introducció d’exemplars d’ós bru per reforçar la població pirinenca davant les últimes morts succeïdes l’any 2020.

En un comunicat compartit per l’Associació Parlamentària en Defensa dels Drets dels Animals s’indica que “Segons les organitzacions Amigos de la Tierra; Associations de Cap Ours; Ecologistas en Acción Aragó; Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos; FAPAS; Fondo Natural; IPCENA/Ecologistes de Catalunya; SOS Ribagorça; TRENCA i la WWF, aquesta mesura està contemplada dins de l”Estratègia per a la Conservació de l’Ós Bru als Pirineus’, de manera que han demanat rapidesa i contundència en les accions, per evitar posar encara més en perill la supervivència d’aquesta espècie emblemàtica”.

En aquest comunicat, el senador Carles Mulet ha recordat el conegut cas de l’ós Cachou, mort per enverinament el passat 9 d’abril a la Vall d’Aran, i amb el qual es va descobrir després d’aixecar el secret sumarial, l’existència d’una trama organitzada que pretenia exterminar exemplars d’aquesta espècie del Pirineu.

Mulet també ha assenyalat la mort, més recent, de l’óssa Sarousse, en una batuda de senglars celebrada al Pirineu Aragonès, el passat 29 de novembre, la qual ha aixecat totes les alarmes pel que fa a la compatibilitat és aquesta modalitat de caça en les zones sensibles per aquesta espècie.

A la pregunta plantejada per Mulet, el senador sol·licita al Govern si considera oportú modificar i enfortir l’ ‘Estratègia per a la Conservació de l’Ós Bru als Pirineus’, amb l’únic objectiu de garantir la major protecció possible per a aquesta espècie amenaçada.

Tonucci: “A les escoles hi hauria d’haver un hort i animals”

/0 Comentaris/a ,

Francesco Tonucci (Fano, Les Marques, 1940) atén Animalados des de la seva residència de Cervara di Pontremoli (Toscana) des d’on busca repòs enmig de la pandèmia. Però tot i la tranquil·litat de la seva nova vida, el famós pedagog no descansa. Tonucci continua fent-se preguntes sobre els nens, sobre l’educació i sobre el context actual i amb entrevistes com aquesta segueix posant idees sobre la taula per continuar millorant l’educació dels més petits. El pedagog italià acaba de publicar el seu darrer llibre que es titula ¿Pot un virus canviar l’escola?, de l’editorial Graó.

Els animals poden educar?

Sempre he dit que hi ha coses que eduquen per si soles. Un hort és una experiència que educa perquè cal cuidar-lo… Un animal educa molt més perquè cal cuidar-lo i a més et dóna efecte, reconeixement. Amb la qual cosa, hi ha una relació. A l’Argentina, en una ocasió, vaig visitar una zona d’un nivell econòmic molt baix, a Rosario. Era un barri amb molta misèria i amb una taxa de criminalitat alta. El vaig visitar amb l’alcalde, Hermes Binner, i em va explicar que van fer una intervenció per donar terrenys municipal a la gent de barri perquè hi fessin un hort. També els assessoraven sobre com havien de fer-ho. Era important perquè havien de cuidar-lo. Era com una forma de reeducació. Jo et dono una cosa que per a tu serà útil però s’ha de cuidar. I per a persones que tenen una relació amb la societat molt particular, és important dirigir-los cap coses que necessiten cura. En un nivell més alt hi ha els animals. La cura dels animals.

El respecte cap als animals va en augment …

Crec que moltes vegades en una societat una mica deformada, els animals de casa van substituint als fills. Conec moltes famílies que no tenen fills però tenen animals perquè necessiten companyia. Això em sembla un nivell més baix però és evident que la presència dels animals i sobretot els animals confiats a la responsabilitat dels nens, són elements de gran valor educatiu, si aconseguim que els nens es facin càrrec de veritat.

Els animals confiats a la responsabilitat dels nens són elements de gran valor educatiu

Com ha estat la seva relació amb els animals?

Jo sempre he tingut relacions molt directes amb els animals. De petit tractava molt amb ells… encara que de vegades els havia maltractat. Jo he conegut als animals (mosques, sargantanes …) maltractant-los. M’avergonyeixo d’això … però va ser el canal a partir del qual jo vaig conèixer el món animal, que ara respecto molt. Fins al punt que durant anys he estat el responsable d’un institut sobre educació científica on criàvem i cuidàvem animals que oferíem a nens de primària i secundària… Recordo una experiència que va tenir molt èxit a l’escola de Roma que es deia L’Animal Fastigós. I teníem serps, gripaus, insectes diversos… i quan els nens venien podien tocar-los. És molt interessant que cap nen o nena es va negar tocar la serp.

Al principi potser els feia una mica de por…

Si, però només al principi, sobretot perquè la persona que portava la serp era una noia molt simpàtica… i, en ser dona els nois no podien ser menys i al mateix temps les nenes se sentien més tranquil·les… El problema va ser que cap mestra va tocar els animals.

Sense que s’hagi potenciat molt des de l’escola o des de l’administració, sembla que tinguem ara més sensibilitat cap als animals. És el canvi natural?

Si, però hi ha una altra lectura també. Quan nosaltres érem petits teníem total llibertat de fer el que volíem i el que fèiem els nens fora de casa no era cosa d’adults. Jo reflexiono molt sobre el tema de el joc, crec que el joc ha de ser inútil i gratuït i on els adults no han d’entrar. És un tema de nens.

El joc no ha de ser educatiu…

No, perquè allò educatiu té finalitats. El joc no té finalitats. Lamentablement per als animals, ells formaven part dels nostres jocs. Avui és molt més estrany perquè costa trobar animals. Caçar sargantanes era un art i no era violent. Les caçàvem amb un llaç que es feia amb un fil d’herba llarga. Era difícil de fer! I quan es capturava, el gust era portar-la com un gosset una estona i després alliberar-la. Però ara un nen no pot trobar sargantanes… si no és al camp. Amb la qual cosa tot aquest contacte directe amb la natura i en especial amb el món animal és molt difícil…

Hauríem de tenir animals a les escoles?

Si, l’altra experiència interessant és la presència d’animals a les escoles i aquí s’obre un tema molt complex perquè ara per temes de salut hi ha molt control i sovint aquesta presència està prohibida per les autoritats sanitàries. Però és interessant notar les experiències educatives de Reggio Emilia, que podem considerar de nivell molt alt. Segons Newsweek eren les escoles més belles del món. I en totes les escoles infantils de Reggio Emilia hi havia una cabreta. I la cabra era un protagonista a l’escola. Hi havia centenars de dibuixos sobre ella, escultures de fang, de ceràmica, històries, contes, idees de com fer una caseta per a la cabra o com donar-li companyia… era protagonista. I jo sempre he pensat que en una escola hi hauria d’haver un hort i animals. Sempre pel tema de la cura i perquè són laboratoris científics veritables: observar un animal o un planta és diferent d’estudiar a través d’un llibre de text el que diuen de l’animal o de la planta.

Algunes escoles han optat per no tenir animals perquè temien que poguessin no estar a gust amb tants nens…

És probable. Sempre dic que demanem als animals una finalitat molt alta, perquè si els nens coneixen els animals de veritat (quan en tenen cura) els estimaran i els respectaran… Un animal que està a l’escola és objecte d’atenció, observació, arriba a ser protagonista perquè sobre ell s’inventen contes, poesies, però cal mimar-lo, respectar-lo… és un aprenentatge que també val per als animals a casa però és diferent perquè a l’escola cal fer-ho a nivell social, per torns, amb una ràtio correcta… i s’han de triar animals que pateixin menys… per exemple l’escola la Comarcal de València, que és al camp, tenen gallines i conills. Les cabretes de Reggio Emilia eren d’una raça petita i totes les escoles tenien el seu jardí… que la mateixa cabra mantenia net. Però és difícil saber quant pateix un animal. Encara que aquest dubte serveix també per als animals a casa.

Un animal és objecte d’atenció a l’escola però se l’ha de mimar

Potser no és on més gaudeixen …

És cert que a les ciutats els donem molts drets però no són els que han escollit ells. Jo sempre citava els hàmsters perquè era l’exemple que hi havia per comentar els espais de joc que les ciutats ofereixen als nens. Hi ha l’opinió que els nens es diverteixen baixant pels tobogans i gronxant-se… jo parlava de nens hàmsters, perquè també hi ha qui creu que als hàmsters els agrada córrer dins de la roda i estic segur que no els agrada gens. Un animal en una escola estic segur que seria molt més lliure que en una casa. I crearà un seguit de preguntes i necessitats que milloraran l’escola… és molt comú trobar escoles que per raons d’higiene i seguretat van preferir asfaltar els patis. Ara hi ha tot un tema ambiental molt fort de recuperar la terra, passa a Barcelona amb les anomenades ‘superilles’. Si tenim animals a l’escola també hi haurà la necessitat de tenir terra. Parlo de gallines, conills… la cabra ja és un personatge més important, que té un gran valor perquè assumeix un valor més protagonista.

Cal esquivar el problema de la legislació…

A Itàlia la legislació ho posa molt difícil, però un responsable d’escoles infantils de Torí m’explicava que va parlar amb el cap de salut pública i li va dir: ‘Jo no demano el permís de tenir animals perquè com a responsable de l’aspecte pedagògic dic que necessito tenir animals. Demano que vosaltres em digueu com. Quines obligacions he de respectar: vacunes, cada quan han d’anar al veterinari…’. La motivació primària que ell posava era que tenia nens discapacitats i per a ells un animal pot ser molt important. Per exemple, amb nens autistes amb dificultats de relació amb altres nens moltes vegades l’animal assumeix el paper de mediador perquè no exigeix res. El nen autista té el problema de la reciprocitat: no vol tenir compromís. I l’animal no demana res a canvi. Els cavalls formen part de la teràpia. També per a aquests casos la presència d’animals és molt important. Jo crec que hi ha prou raons per demanar que ens diguin què hem de complir però que no ens diguin que no podem tenir-los.

Vostè visita molts països, creu que aquest respecte animal també augmenta a tot arreu?

Si, segur. Ara les motivacions són molt diferents… en la meva infància no existien ni els vegetarians ni molt menys els vegans. No sé quina relació hi ha però són temes que vénen acompanyats de l’alarma ambiental pel mal que hem fet. Això no existia fa unes desenes d’anys. No sé si no ens adonàvem… La ruïna ambiental ha crescut molt en els últims anys i la proposta que ara sorgeix de tornar enrere és molt complicada. Recuperar la terra en una ciutat és fascinant però no és fàcil, perquè hauria de conjugar-se amb una reducció real i significativa de la presència dels cotxes.

Quina lliçó podem aprendre de la pandèmia i el confinament que vivim?

Quan al març va començar la tragèdia es va tancar tot. Tots a casa. Però després es va veure que així de radical no era possible. I es va obrir la primera finestra per deixar sortir a una persona per família per anar a comprar a la botiga més propera de casa. Després van dir que la informació era important així que van deixar oberts els quioscos. Després va sortir el tema dels fumadors… també els estancs van obrir. I després es va permetre treure els gossos, ja que els seus amos havien de complir amb la seva responsabilitat. I allà es van tancar les finestres. No es va preveure que els nens necessiten jugar nens probablement molt més que anar a l’escola. En aquest cas, els governs havien de demanar als seus experts no si podien sortir, sinó com podien sortir.

La Diputació de Còrdova convoca per primera vegada una línia de subvencions per a associacions protectores d’animals

/0 Comentaris/a

La convocatòria d’una línia de subvencions per a associacions protectores d’animals permetrà donar suport a la tasca d’aquestes entitats amb ajudes de fins a 3.000 euros i fomentar l’adopció de gossos i gats.

La Diputació de Còrdova, a través del Centre Agropecuari Provincial, ha convocat per primera vegada una línia de subvencions destinada a associacions protectores d’animals dels municipis menors de 50.000 habitants.

Es tracta d’una iniciativa inèdita amb pocs precedents en altres diputacions que pretén donar suport a “la important tasca que realitzen les associacions de la nostra província en contra de l’abandonament animal i pel foment de l’adopció responsable de gossos i gats, una tasca imprescindible per garantir el benestar d’aquests animals però també per pal·liar els problemes mediambientals, de salubritat i seguretat derivats de l’abandonament, segons ha explicat el delegat d’Agricultura, Francisco Ángel Sánchez.

El diputat ha assenyalat que “amb aquesta línia d’ajuts es pretén donar suport a les associacions en les despeses derivades de la seva activitat, com els de l’alimentació, higiene, sanitat i serveis veterinaris, així com en la millora dels mitjans de recollida de gossos i gats abandonats i els equips de protecció dels treballadors i treballadores”. Alhora, les subvencions pretenen incentivar “la realització de campanyes de foment i difusió sobre l’adopció responsable i contra l’abandonament animal”, ha remarcat Sánchez.

La concessió de les subvencions ja ha estat aprovada i publicada al Butlletí de la Província (BOP) i es realitzarà en règim de concurrència competitiva. Podran optar-hi les associacions que tinguin la seu social en els municipis de menys de 50.000 habitants de la província. La convocatòria compta amb un pressupost de 24.000 euros i les entitats beneficiàries podran rebre un màxim de 3.000 euros, que rebran de forma anticipada.

El delegat d’Agricultura ha subratllat el “compromís de la Diputació amb el benestar animal i contra l’abandonament de gos i gats, que segueix sent un greu problema tot i el gran treball realitzat en els últims anys per part d’institucions i associacions”. A més Sánchez ha reiterat la importància de mantenir controlades les colònies felines en els municipis per evitar problemes de salubritat i de convivència.

El diputat també ha recordat que “des de 2009 la Diputació té en marxa un Programa de Recollida de Gossos Sense Sostre que està donant uns excel·lents resultats i permet donar resposta a la població dels municipis adherits, que sumen més de 222.000 habitants”.

De forma paral·lela, aquest servei contribueix “a la tan necessària conscienciació social sobre la tinença responsable d’animals de companyia, al temps que assessora els ajuntaments, a través dels tècnics dels municipis acollits al programa, de les novetats en matèria legal referent a la protecció i sanitat animal”.